Feeds:
Entrades
Comentaris

democracy.jpg

Segons la piràmide de Maslow tenim una gradació de les nostres necessitats en tant que humans: així a baix trobem les fisiològiques i pujant les de seguretat, filiació, reconeixement i d’autorealització.

Podem viure (respirar, mantenir la casa, sopar amb amics, treballar bé i sentir-nos plens) tenint un govern a la presó o l’exili? Sí, amb indignació. Podem assimilar i normalitzar que no hi hagi separació de poders? Sí, amb vergonya. Podem normalitzar que els feixistes es manifestin pel país amenaçant i fent crides a matar el nostre president? Sí, amb ràbia. Podem naturalitzar les humiliacions de l’Estat cap als catalans? Podem veure la manipulació dels informatius de RTVE i els insults des de moltes cadenes? Sí, amb ira. Podem veure com els policies que van fer un ús desproporcionat de la força l’1-O seran condecorats? Com la jutgessa que ha d’escoltar els defensors del vicepresident i consellers dóna menys de 24 hores per la seua defensa i està amb el mòbil quan li parlen? Com els ministres neguen que hi hagués violència el dia del Referèndum? Que la policia enviï fotografies aèries i faci piulades a favor de les manifestacions espanyolistes quan no ho fa de les altres? Que es faci declarar professors per parlar de les càrregues policials? Que es vegi la policia espanyola cantant “A por ellos” quan van cap a Catalunya? Sindicats de policies posant creus als nostres representant? I un llarg i vergonyós etcètera. Sí, amb llàstima, por, dol, malestar, etc. i més quan l’Estat (en conjunt) no fa res ni qüestiona cap d’aquests comportaments.

Segurament en el nostre dia a dia acabem acceptant resignats no els fets sinó la nostra incapacitat de fer-hi front.  Els manuals de defensa d’una nació són la violència o bé es pacten amb estats democràtics: d’aquí la  nostra desorientació. Potser quan veiem que al món sí que s’escandalitzen d’aquestes coses pensem amb dol i resignació que vivim –per força- en un Estat on la piràmide democràtica és ben lluny del vèrtex.

Això sí, a ulls del món, unes eleccions són un model homologable: si som una nació que es vol lliure, ho haurem de demostrar el 21-D. I el món (especialment Europa) haurà de veure les xifres… o mirar a terra ple de vergonya!

PS. Imatge extreta de https://www.dailyrant.com.au/society/democracy-voting-illusion-choice/

 

Anuncis

urnes-10021732

És evident que per recuperar la situació del 1702 (per exemple) caldria que l’interlocutor (Castella, capital Madrid),  que representa l’Estat,  volgués rellegir la literalitat dels pactes entre Castella i Aragó signats pels Reis Catòlics (per fer-ho ràpid, la consideració d’estrangers en cada territori dels seus ciutadans i la unió d’armes en cas d’atac):  els territoris de la Corona d’Aragó haurien de decidir què fan (sembla que és bastant clar com quedaria la  cosa). És a dir, l’opció d’una relació austriacista seria l’alternativa a la borbònica –imposada- actual.

Per federar però, cal pactar i per pactar res cal reconèixer l’altre com un igual. Defensar el federalisme retòric i no aplicar aquesta màxima només és jugar a un engany on hi ha un poder únic que decideix compartir alguna parcel·la amb uns subordinats als quals es pot aplicar un 155 quan vulgui i com vulgui. No sembla que a Madrid això de compartir sigui del seu grat. D’ençà de la sentència de l’Estatut no hi ha hagut cap proposta de l’Estat (ara llegiu PP, PSOE i Ciutadans) per retornar a la senda del pacte amb honor.

I nosaltres? Només queda un camí! Segons Maquiavel: “No s’ha d’atacar el poder si no tens la seguretat de destruir-lo”. L’independentisme ha assajat un referèndum que no ha obtingut la validesa internacional –per la brutal intervenció de l’Estat- però ha desemmascarat la democràcia impositiva espanyola. La batalla de la República ha estat fallida per impossibilitat real de tenir un reconeixement exterior i de poder enfrontar-nos a un Estat (fer nostres totes les funcions, per entendre’ns). Ara, les eleccions imposades per Madrid del 21-D només es poden llegir com un referèndum legal i sense violència policial (la mediàtica està garantida!). És, de fet, una oportunitat –un cop el món ens mira de nou- per obtenir un mandat democràtic clar. Si no ho fem així, ningú es mullarà amb uns resultats interpretables. Juguem a tenir-ho tot democràticament perquè l’Estat no farà cap proposta en 50 dies ja que porta 7 anys fent veure que no té un problema. Sembla que per fi hi ha unanimitat a Catalunya i a Espanya en que cal votar. Som-hi: a les urnes, catalans, que hem de decidir el nostre futur.

PS. Fotografia extreta de Vilaweb.

 

Retrat_de_Felip_Vé_exposat_cap_per_avall_al_Museu_de_l'Almodí_de_Xàtiva_per_haver_incendiat_la_ciutat_el_1707

Un leitmotiv (“motiu conductor” o literalment “guia el tema” en alemany) és una figura artística que es repeteix en una obra d’art. El seu origen és en l’òpera (des del 1871) però ara s’usa en molts més àmbits: es tracta d’introduir colors, melodies, símbols, etc. que acompanyen els moments claus de la pel·lícula (les bandes sonores ho han sabut copsar excelsament), la sèrie de quadres, la peça operística, etc.

La nostra història nacional ha estat marcada per l’anhel de llibertat. El 988  es va trencar la relació de vassallatge del comtat de Barcelona amb el regne dels Francs  (no tancades fins el 1256 amb el Tractat de Corbeil). Després, els conflictes amb França, Gènova, Venècia, etc. van estimular una llibertat plena i expansiva per la Mediterrània. La unió dinàstica amb Castella buscava la supervivència de la nostra nació amb un aliat ibèric però els recels existien des del primer dia. Cal recordar que el leitmotiv de Castella és esdevenir l’única nació de la península Ibèrica i aculturitzar/anorrerar les altres: la construcció del seu imperi va ajudar a aquesta idea i va ser la causa de la seua ruïna.

Les guerres d’independència de Portugal i Catalunya (els Segadors) van iniciar-se el 1640 però només els portuguesos se’n van sortir. Amb la crisi successòria del 1705 els catalans (junt amb la resta de la Corona d’Aragó) van optar per un rei compartit amb Castella que garantís les institucions i les llibertats pròpies. La pèrdua va provocar l’eliminació de les institucions pròpies (“por justo derecho de conquista”, Felip V de Castella) i se’ns va fer jurídicament castellans. El canvi del nom Castella a Espanya es consolida al segle XIX i l’anhel ara només d’autogovern dels catalans és bandejat per la monarquia castellana sistemàticament. No serà fins l’adveniment de la Segona República que hi haurà una petita recuperació de la llibertat nacional de la mà de Francesc Macià.

Dels darrers 303 anys, només en 42 hem gaudit d’un autogovern limitat. De fet, recuperant el símil musical, el grup de punk barceloní Desperdicis Clínics als 80 ja cantava allò de “ja ens han donat autonomia, ja ens han robat llibertat”. Ara tornem a ser en una cruïlla històrica on la fermesa ens ha de guiar cap a la normalitat nacional que és el fil conductor de la nostra història col·lectiva. Endavant!

 

Adéu, Espanya!

alfonso-xiii-library-of-the-congressM’ha costat trobar l’estat d’ànim adequat per poder escriure sobre el que ens està passant a Catalunya. Un escrit ple d’insults no hauria tingut cap sentit malgrat la brutalitat de la policia espanyola contra gent pacífica, la manipulació mediàtica de la premsa espanyola o els disbarats dels polítics del PP.

Aquest dies a classe m’ha tocat explicar el Modernisme, primera unitat de literatura d’aquest segon curs de batxillerat. Una nova oportunitat per redescobrir el valor de la literatura com a instrument d’interpretació del lloc i temps d’on va sorgir.

Així el romanç de Els Segadors, del qual sorgirà el nostre himne nacional, conté versos com “Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra […] A les armes catalans, que ens han declarat la guerra!”. La guerra d’independència del 1640 al 1659 es va iniciar amb la rebel·lió dels catalans contra els abusos de les tropes castellanes que lluitaven contra França en el marc de la Guerra dels Trenta Anys.

La lectura de l’”Oda a Espanya” de Joan Maragall explica com es veu des de la perifèria estatal la gestió penosa de la fi de l’Imperi Castellà: el 1898 es perden les darreres colònies (Filipines, Cuba i Puerto Rico). Abans s’havien independitzat molts altres països, el primer fou els Països Baixos (1598). La reacció a Castella va ser la de sempre: negar qualsevol gestió autonòmica dels territoris i usar la força. Aquest tic autoritari tant interioritzat es plasma en el poema modernista i abans en una article de Jaume Brossa, “Viure del passat”,  de 1893. Es critica que Castella només viu de les glòries passades d’aquí que no pugui-vulgui modernitzar-se: “te satisfeies d’honres mortals / i eren tes festes – els funerals, / oh trista Espanya!” i acaba amb una estrofa que avui, després de les paraules de Felip V d’Aragó (VI de Castella) d’ahir, encara sona més contundent que mai: “On ets, Espanya? – No et veig enlloc. / No sents la meva veu a’tronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? /Adéu, Espanya!”.

Això, Adéu Espanya.

 

 

 

 

Validos.jpgL’ideal de Castella sempre havia estat que tot els regnes de l’imperi se sotmetessin a les seues lleis i crear un nou regne, Espanya. Des del 1624 el “valido” comte-duc d’Olivares burxava l’orella del rei Felip IV perquè ho fes possible (prova evident que no ho era!). Va aprofitar la invasió francesa de Catalunya -en el marc de la Guerra dels Trenta anys 1618-1648- per obligar a allotjar les tropes castellanes i no fer res davant dels abusos a la població civil catalana. El poble armat esclataria el juny de 1640: la Revolta dels Segadors, i mataria el mateix virrei. Els catalans es van proclamar en República sota l’empara de França. L’excusa per la invasió de les tropes castellanes estava servida i la guerra d’independència va durar fins el 1659. Després de l’assassinat del president de la República Catalana, Pau Claris, el mateix rei Felip IV va abandonar el comte-duc perquè la monarquia no volia un enfrontament permanent amb els catalans. De fet, el rei, després de jurar les Constitucions catalanes el 1626 havia dit que “os propongo el resucitar la gloria de vuestra nación y el nombre que tantos años ha está en olvido y que tanto fue el terror y la opinión común de Europa” (el rei parlant de “nación” catalana!). L’herència confederal dels Àustries era ben forta. Anys després, el 1705-1716- un nou rei -ara Borbó, Felip V- trencaria els acords històrics entre els regnes peninsulars, els acords de la pau d’Utrecht i imposaria les lleis de Castella al regne d’Aragó amb els decrets de Nova Planta (Aragó, València i Catalunya). Les nacions d’Europa, Anglaterra especialment, només van lamentar – sense actuar- la destrucció de les institucions catalanes.

On som ara? A una nova ocupació de Catalunya amb l’excusa (ara en diem postveritat) que hi ha aldarulls i tumults. Una nova recentralització dels minsos instruments d’autogovern per voler votar un futur com a país. El valido Rajoy no s’atura davant de drets individuals i col·lectius i imposa de nou el poder real de Castella sobre la rebel Catalunya i el rei, hereu borbònic, valida tot el procés d’ocupació: res de confederació austriacista, per entendre’ns.

Quines són les novetats en aquesta lluita antiga? La nova “guerra” és als mitjans de comunicació on les mentides i la manipulació de les cadenes unionistes són constants: primer el Gobierno dicta el relat (la postveritat) per crear l’estat d’opinió que validi la posterior actuació (controlar la hisenda, la policia, la televisió?). L’exèrcit català no té armes tradicionals i només aposta per la veu de la gent, la força de les manifestacions i la defensa de drets individuals i col·lectius. Europa (i el món) són ja uns àrbitres forçats i no es poden excusar en una fal·làcia d’afer intern. La democràcia és en joc: un ciutadà, un vot!

 

Ramon FolchFa uns dies vam anar a veure el mausoleu del baró Ramon Folch de Cardona-Anglesola a Bellpuig: la visita guiada és excel·lent. Massa vegades tenim una estranya atracció per veure obres d’arreu del món i no prestem prou atenció a l’art proper. El sepulcre és una mostra extraordinària de Renaixement italià a casa nostra (1525) i està realitzada amb marbre blanc de Carrara per l’escultor napolità Giovanni da Nola. El noble havia nascut a la població urgellenca però malgrat ser virrei a Nàpols i morir-hi (1522) va voler ser enterrat a la vila natal.

Com un baronet va arribar a ser virrei? El seu pare es va posar del bàndol de Joan II, el Sense fe, a la guerra civil del segle XV: un enfrontament entre la Generalitat i un rei que volia trencar el pactisme de les corts catalanes.  El fill va quedar orfe amb 6 anys i el príncep Ferran (futur Ferran II, el catòlic), de 19, el va tractar com un fillol. Va rebre una educació pròpia de la reialesa (idiomes, cultura, etc.) i va tenir encàrrecs militars, sovint exitosos, que el van conduir a una posició rellevant en la Corona d’Aragó.

Ferran II d’Aragó es casa amb Isabel I de Castellà passa a ser rei consort de Castella (però Isabel no ho és d’Aragó) i cogoverna amb ella el regne central peninsular. Ramon Folch fa carrera militar pel Mediterrani defensant la corona catalanoaragones. A la mort d’Isabel, la noblesa castellana el va expulsar amb la sentència de “viejo catalanote” ja que preferien a Felip I, el bell, marit de Joana, la Boja (filla del Reis Catòlics) per regir la seua nació. Expulsat i menystingut quan retorna a Aragó es casa amb Germana de Foix i busca un hereu per continuar el llinatge independentment de Castella i mentrestant nomena en els llocs claus del regne a homes de la seua confiança: Ramon Folch esdevé virrei de Sicília (1507-1509) i virrei de Nàpols (1509-1522) des d’on liderarà la Santa Lliga, del papa Juli II, contra Venècia. El fill de Ferran i Germana morirà aviat i, per tant, serà el seu nét, Carles I d’Aragó, I de Castella i V del Sacre Imperi Romanogermànic qui heretarà el regne d’Aragó. Ferran II del 1507 al 1516 serà regent de Castella però delegarà en el cardenal Cisneros els temes de Castella i en el seu fill il·legítim Alfons, arquebisbe de Saragossa, els d’Aragó.

Els dos darrers actes de sobirania plena del rei d’Aragó: tenir un fill perquè el sobrevisqués i deslliurar-se de Castella i, un cop fallit l’intent, nomenar càrrecs de confiança del regne… els següents ja els posarien des de Madrid! No  sembla pas que la idíl·lica història d’una Espanya unida i uniforme sigui com alguns voldrien (Albiol torna a l’institut) i tampoc que l’anticatalanisme a Castella sigui cap novetat, no?

20170815_111411Fa uns dies he pogut gaudir amb l’Helena d’una experiència emocionant en molts sentits. Hem fet diversos trams del camí de ronda del Danubi (Donauradweg): la ruta va de Passau (Alemanya) fins a Bratislava (Eslovàquia) i voreja el riu, sovint indicat als dos marges, amb un farciment d’indicadors. L’ambient de ciclisme ha estat espectacular, hi havia una munió de famílies amb canalla (infants i adolescents), grups d’amics, moltes parelles, centenars de jubilats, molta gent que entrena… una cultura de bicicleta a envejar.

El ferm era gairebé sempre amb asfalt llis i et portava tant a poblets com a ciutats i hi havia molts cellers (Weingut), hostals, abadies, castells, esglésies, racons, llacs, ponts, preses, vaixells, aturadors per fer un beure (Biergarten), etc. Això sí, l’accés a la carretera era prohibit per les bicis; fora problemes! La guia en paper era gratuïta i contemplava explicacions de cada poble, d’on menjar o dormir, de quines coses veure i els horaris, etc. Et trobaves amb bicicletes, tricicles, patins i patinets (més a la zona urbana), bicicletes amb bateria (en especial a la gent més gran), busos amb carregadors de bicicletes, llocs per guardar-les/los… tota una filosofia de vida. Us la recomano ben vivament.

Jo venia de fer els pedals del Tourmalet (btt més dur!) i de descobrir els hotels bikefriendly on hi havia tallers per arranjar les bicis i box per guardar-les: un nou filó de negoci obert. La part d’Àustria vora el riu -lluny de la marca Alps o capital- ha aprofitat el riu per generar un immens negoci que posa en valor el territori (hotels, vins, fruita, cerveses, rutes fluvials, productes artesans, edificis i viles, etc.).

A les grans ciutats -tant a München (Munic) com a Wien (Viena)- la bicicleta és el mitjà per excel·lència. A les portes del metros i a múltiples zones les pots guardar, pots anar protegit per una gran xarxa de carrils, carrers de preferència però als peatonals et toca baixar (com ha de ser!). Et trobes amb aparcaments dissuasoris per menys de 4 € al dia (10 Park and Ride a Viena) perquè deixis el cotxe i vagis en bici o transport públic!

I aquí? La comparació entre el Danubi i el Francolí, el Segre o el Llobregat és massa cruel, no? Però no parlem de litres d’aigua sinó de com aprofitem els camins d’aigua per generar un negoci vinculat al territori i una nova cultura de la mobilitat. Els camins de ronda de mar al nostre país són entre complexos, perillosos o poc senyalitzats. Dels pàrquings per deixar el cotxe a la zona metropolitana de Barcelona no cal parlar-ne! I al meu poble, les Borges Blanques, ara es reforma la gran avinguda Francesc Macià… i s’aboleix el carril bici projectat!

Per evitar morts a la carretera o ciutat, generar uns negocis vinculats al territori, millorar l’entorn, fer esport i salut, etc. ens cal un gir copernicà en mobilitat-entorn i una europeïtzació germànica quant a la cultura de la bicicleta. L’esperança no es perd mai ni que no vagi sobre rodes!

PS. El Danubi no és blau… és tèrbol però impressiona igual!

%d bloggers like this: