Feeds:
Entrades
Comentaris

­­Train_wreck_at_Montparnasse_1895.jpgViatjar sempre ha estat una cosa entre plaent i complexa: plaent perquè et porta on vols, veus món i et permet ser més cosmopolita; i complexa perquè la mobilitat requereix d’enginys i no sempre s’ajusten al que volem o ens ve de gust.

Fins ara la meua distància més llarga en tren era Donosti però el repte d’emular el mític Reus-Paris-Londres superava en escreix les antigues expectatives. La gran velocitat a Espanya ha portat un trinxament dels serveis de rodalies (especialment a Catalunya) i els de curt recorregut ja que els diners s’han posat a les grans línies (deficitàries i impagables). Tot just ara la rentabilitat només s’albira al Barcelona-Madrid, l’únic que es vol explotar privadament! Però quan uses línies rentables (amb molta freqüència de viatges i un enorme nombre de viatgers) t’adones que ben usades et fan proper allò que abans era impossible o que requeria de l’aviació per ser eficient.

El trajecte Barcelona-París (operat per RENFE i SNCF) es fa amb 6 hores i poc més. Tens un bon servei de wi-fi i et pots posar amb un portàtil a fer el que vulguis. El fet d’aixecar-te i poder anar al bar et fa trencar la rutina de ser sempre a la butaca. Les vistes són molt agradables i travessar França és una font de paratges immensa.

El tram amb Eurostar que uneix París i Londres (també amb ramal a Brussel·les i Amsterdam) és un veritable fil conductor entre l’illa i el continent. Una alta freqüència de trens et permet ajustar el teu horari si bé la wi-fi en tot el trajecte és pèssima (impròpia d’un servei gens barat). Les vistes aquí són també un punt feble… sempre és bo descobrir nous espais però no et criden molt l’atenció. Si vas amb primera classe tens el dinar o sopar inclòs que sempre és d’agrair. La sala d’espera és petita per acollir un volum de viatgers com el que es genera a l’estiu i els controls fronterers anglesos són molt i molt exhaustius.

El vell tren (a casa nostra des de 1855) té una renovada força en aquests trajectes entre grans ciutats i fa que amb salts puguis gaudir de la vella Europa d’una forma àgil i còmoda. I menys a Tarragona, fas cap al bell mig de la ciutat! A partir de certa distància però l’avió continuarà sent el rei indiscutible però hi ha un camp entremig que cadascú ha de valorar si el vol fer o no amb tren o si vols fer Interrail (des de 1972) i anar saltant en la mitja distància.

Viatgers al tren!

 

Foto: La locomotora 120-721, estampada contra el terra del carrer Rennes el 1895 (foto: Studio Lévy & fils).

 

 

 

Anuncis

London, ai!

londonai.jpgAquest agost hem estat uns dies a Londres. És una ciutat que no deixa de sorprendre mai!

Quant de menjar! De quants països! I que car! Els aliments en general formen part de la idiosincràsia de “The City”. Arreu et trobes establiments de restauració o petits establiments que ofereixen una  veritable mostra de cuina del món i un munt de botigues per comprar-ne,  de luxe o més planeres, així com molts i variats mercats (fixos o improvisats i amb molt menjar “in situ”): pots emular Marco Polo només passejant però la petjada oriental (la gegantina i totpoderosa British East India Company va fer molt per això) és la que és més present: l’imperi reneix a la capital en forma de dieta. No tot són flors i violes,  entaular-te és car: la conversió mental euro-lliura ens fa trampa i el sobrecost “discrecional” del servei acaba de fer el pes.

Quant a la dieta cultural trobem un munt museus públics gratuïts, espectaculars i renovats: per exemple, el Natural History Museum té un nou discurs molt engrescador més enllà dels dinosaures; el Imperial War Museum té un espai sobre l’Holocaust que està molt ben tractat i que ja voldrien arreu; el National Maritime Museum és una mostra de passió per la navegació i per fer-se entendre davant dels petits de casa. Ara, en alguns, et forcen perquè facis un “donatiu” i si vols veure alguna exposició temporal els preus són elevats i et toca seleccionar amb criteri.

La metròpoli és atractiva, els edificis i les estacions de metro-minicentres comercials et fan plaent la mobilitat com no es veu enlloc. Els parcs, immensos i farcits d’ocells, t’asserenen en una ciutat que bull d’autòctons i molts turistes; et sents ciutadà del món. A les zones comunes hi sol haver silenci, els indígenes són molt curosos comparats amb els turistes, però als pubs es mostren molt més cridaners.

Comptat i debatut, és una veritable metròpoli, atractiva i polièdrica com poques i que t’exigeix, si vols viure-la intensament, una bona butxaca i moltes ganes de descobrir com roda el món. Val la pena!

 

20180728_091615.jpgAquest juliol vam tornar a buscar una ruta de Pedals del Món. Sempre buscant la fresca, vam optar per la ruta del Bidasoa (Bidasoako Pedalak) entre les zones de Nafarroa, Guipuskoa i Iparralde.

Després de pujar per Osca i Jaca arribes a Iruña i ja t’adones que la verdor comença a guanyar terreny però no és fins que enfiles la carretera cap a Irún que t’adones que hi ha uns paratges on, a l’estiu, només hi ha un color: el verd! La ruta comença Donestebe (Nafarroa), un petit poblet on la pedra senyoreja els carrers. D’allí ens endinsem pel parc Bertisko Jaurerriko que ens porta a Zugarramurdi: zona de bruixes i ja ben propera del País Basc francès. L’endemà ens hi endinsem i només te n’adones perquè la llengua que complementa el paisatge i el basc és el francès però la verdor i l’arquitectura és la mateixa d’abans. L’arribada a la “ría” del Bidasoa per Hendaia és molt agradable i un vaixell ens creua cap a Hondarribia, una ciutat que bull a la vora del mar i del riu: la Bella Easo se’ns fa present. El sender per la vora del golf de Biscaia és (malgrat la pluja fina) el tram més bell de la ruta i quan arribem a Pasai –la part antiga és un apèndix urbà de l’Àtlàntic- ens permet iniciar la remuntada del riu vers Errenteria i Oiartzun, allí les rampes del 30 per cent ens donen una benvinguda i ens recorden -entre les nostres rialles, cabrejos i suades- que hem de recuperar alçada fins a Bera, una altra joia per al viatger tranquil. El darrer dia els senders en alçada i les pujades per antigues calçades romanes ens retornen al punt d’inici amb un 200 km i un 6.000 metres de desnivell positiu sobre les cames.

La verdor és el fil conductor de tota la pedalada. En molts trams la frondositat de la vegetació t’estalvia el Sol i les falgueres són omnipresents. L’altra companyia és la humitat, pels rius i rierols que ens acompanyen, per la boira matinal i per l’Atlàntic. Tot plegat un luxe vers el calorós estiu mediterrani. L’any que ve més.

 

biblia-655x368Aquests dies estem remembrant la millor etapa del final del primer assalt a l’anhelada República: la fe, la irreductible fe, és el paradigma del momentum del procés.

D’una banda, tenim alguns CDR (només alguns, no ho posem tot al mateix sac ni menystinguem la molt bona feina que fan) que s’han convertit en els nous “guardians de la fe” i exigeixen als partits que de moment tenen els empresonats i exiliats que implementin la República o pleguin (un record, milions d’agraïments i molts ànims als nostres representants que pateixen la injustícia de l’estat espanyol). Encara tinc a la memòria la 3a República dels 8 segons (10 d’octubre) i després, la 4a (la del 27 d’octubre) sense implementar res… després de discursos fedataris basats en el “ho tenim tot preparat” no vam poder defensar res perquè tot partia del supòsit del bonisme propi i el dels altres (que ja sabem que no en tenen).

De l’altra, el president Puigdemont –amb l’ostrakon a la mà- després de l’èxit electoral del 21D basat en el “tornaré” s’ha conjurat (emportant-se la vella-nova CDC) per reeditar la crida messiànica del “seguiu-me” sense concrecions al com ni al quan. Si no ho fas, ets un traïdor a la República.

És curiós com en un país laic com el nostre el full de ruta es basi en la fe cega i en resseguir allò de Sant Marc (11, 11-25): “tingueu fe”. La pauta de les tietes, el bonisme social, el radicalisme des de les xarxes socials i el sofà, l’esperit acrític de molts dirigents del nostre país, etc.  ens configura un pensament col·lectiu que fa que ningú vulgui dir que l’emperador va despullat.

Jo, incrèdul, continuo des de fa anys preguntant on puc trobar el manual de defensa –a la catalana- de la República. Sense que algú m’expliqui el com, les crides a la fe cega em trobaran crític i observant. De moment, l’única aposta de Realpolitik per avançar lentament (imperceptiblement?) és empassar-se el gripau de l’autonomisme i recuperar l’alè per un nou assalt, sense data i amb un 51% dels vots favorables, indiscutiblement a ulls del món, a la independència. Seguim!

Big brotherLa Revolució Industrial va obligar que els nous semiesclaus, els treballadors explotats, haguessin d’unir-se per reivindicar davant dels amos unes millors condicions de treball i uns sous dignes. La lluita va ser molt dura i van ser moltes les víctimes d’una explotació sense ànima com reflecteixen obres realistes de la literatura universal: “Els Miserables” d’Hugo, “Oliver Twist” o “Temps difícils” de Dickens, etc. Després de  la Segona Guerra Mundial les democràcies europees -sota la pressió del bloc soviètic- van legislar per absorbir bona part de les reivindicacions laborals i evitar així viure en una societat que s’assemblés a un polvorí social. Orwell escrivia el 1949 la seua gran obra, “1984”, que culminava la simbiosi, llavors fictícia, entre la dictadura i el control de la privacitat.

De la mateixa manera que llavors, són moltes les veus que alcen les veus avui per exigir una legislació que protegeixi la ciutadania dels abusos que poden provocar la mineria de les dades (el big data). Huxley en “El món feliç” o la pel·lícula “Gattaca” posaven el marc mental per entendre una societat futura (encara hipotètica) que usava les dades per establir una jerarquització social. Algú no pot imaginar una asseguradora que coneixent totes les nostres dades i que no ens apugi la pòlissa? Sempre que hi ha hagut una tecnologia amb aquest grau de transformació de les regles de joc vigents ha calgut un moviment social per corregir-ne els excessos. El poder sempre es vesteix d’un fals “no hi ha alternativa” per perpetuar-se. Tot se’ns presenta com la decisió inevitable d’un algoritme que ens aboca a la solució predeterminada.

Els europeus vam avançar molt el 25 de maig passat quan vam rebre molts missatges sobre la nostra privacitat gràcies al reglament general de protecció de dades. Els avenços i les aplicacions continuaran apareixent i permutant-se en la nostra vida, la batalla per la nostra privacitat -el nou gran negoci- continua. La literatura ens ha servit sovint per veure el futur. Com deia el poeta Wallace Stevens, la imaginació “és una violència interior que ens protegeix d’una violència exterior”. Tots alerta; el Big Brother us vigila.

  1. Imatge extreta de https://www.securitycameraking.com/securityinfo/big-brother-watching/

122 - Reto

En la tradició literària i en la cinematogràfica hem vist moltes vegades representada l’escena d’algú que repta un altre -sovint per honor- llançant-li un guant. Des del segle XV al XX va ser una forma noble de dirimir temes personals. Recollir la peça de roba implica batre’s en un duel -sovint a ultrança- i no recollir-la, acceptar la raó de l’altre. Manllevo el títol d’un dels textos de Jaume Brossa que és considerat un article fundacional del nostre Modernisme.

La vida a vegades ens porta unes noves circumstàncies que, resseguint Ortega i Gasset, formen inevitablement part del nostre jo (complex i canviant). Sovint podem interpretar el nou repte com un guant llançat per algú que ens interpel·la, que ens demana si serem capaços d’acceptar l’envit vital o professional que ens ha arribat. Deia Epictet d’Hieràpolis que allò important no és el que ens passa a la vida sinó com afrontem el que ens passa.

A partir d’avui seré el nou director de l’institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona, el buc insígnia dels centres de la demarcació i el segon més antic de Catalunya (a prop de complir els 175 anys d’història). És una etapa no prevista, per ara i tant no volguda, del tot sobrevinguda, i que m’obligarà a treure el millor de mi per tirar el projecte educatiu endavant. Per sort, els companys de direcció s’han mantingut al peu del canó i la resta de companys -imprescindibles- han expressat la voluntat de treballar amb la normalitat i l’eficàcia habitual per fer possible que el vaixell (bé, el transatlàntic) continuï creuant els mars de l’educació i la formació de ciutadans lliure amb l’orgull de la feina ben feta i la certesa que els reptes complexos de la societat actual tindran la resposta adequada al nostre centre.

I com diu la Rosa Moragues, manllevant un poema (Com les gavines) de Joan Margarit dins del poemari “Ni era lluny ni difícil”: Creuant temporals / s’aprèn a planejar / sobrevolant la vida. / A avançar fent servir / la violència del vent./ Com les gavines.

Gràcies a tots per ser-hi i per recollir el guant al meu costat.

  1. Imatges extreta de: http://www.mierdecitas.com/2012/08/reto.html

Ramses_II_at_Kadesh

Des de l’època de Ramès II sabem que la manipulació informativa és una arma de destrucció massiva i de discriminació: tot i no guanyar la batalla de Kadesh contra els hitites -la que més carros ha tingut en combat-  es va fer esculpir a Abu Simbel com un gran heroi.  Els nostres comtes-reis també dictaven les cròniques amb una certa tendència a l’afalagament. Els nazis van reelaborar i magnificar aquestes pràctiques que després han seguit la majoria de governs “democràtics” i, per descomptat, les dictadures de dretes i d’esquerres. 

Als EUA  Sara Wysocki va ser la primera mestra acomiadada perquè l’algoritme de l’escola deia que era una mala docent malgrat no tenir cap informe en contra. És cert que el model anglosaxó és molt empresarial però faríem bé aquí de no copiar un  model educatiu on els números siguin l’únic valor a tenir en compte. En el món policial dels EUA es preveu l’índex de criminalitat i, per tant, es posen més recursos en els barris marginals però no en els dels grans centres de poder empresarial on s’estafen molts més diners. S’accentua així l’estigmatització de certs sectors de la població. 

Ara som més finets i deixem que el big data i les matemàtiques dictin la nova manipulació. La doctora Cathy O’Neil parla obertament d’ “armes de destrucció matemàtica” i d’amenaça real a la democràcia. Per l’autora, fiar-ho tot a uns algoritmes sense valorar que les dades que posem poden alterar el càlcul final és manipular. Tot plegat ens porta al principi de GIGO (garbage in, garbage out) que ens remet a la irracionalitat inherent a la racionalitat numèrica: si poses dades errònies o sobredimensionades tindràs resultats erronis. 

Ara que estem immersos en el mundial de futbol de Rússia… algun algoritme ha sigut capaç de preveure les clàssiques sorpreses? La vida, lluny de la fredor dels números, tendeix a fluir amb una anormalitat normalitat… tota una paradoxa! 

%d bloggers like this: