Feeds:
Entrades
Comentaris

IBM-Watson-jeopardy.jpg

Ara que el curs acaba és bo reflexionar sobre com ens anirà l’esdevenir a l’aula. Més enllà de la pressió, encara lleu a secundària, de la “Nova Escola 21” tenim altres adversaris fastfood i del paper secundari del professor.

L’arribada de la informàtica a l’aula és ja una realitat absoluta i ara, a més, tindrà una nota explícita a l’avaluació. Per a alguns la memòria auxiliar és als dispositius-núvol i ja no ens cal memoritzar res. I aquí és on jo hi discrepo. Certament la intel·ligència artificial ha avançat molt, l’internet de les coses ens ajuda en molts camps. De fet, hi ha àmbits on el nostre paper és ja secundari. Per buscar un millor preu d’un vol o hotel la informàtica ens ajuda tant que no podem competir-hi com a simples mortals. Ara bé, la dictadura de l’algoritme fa que els resultats de cerques esbiaixades siguin també esbiaixats (el big data juga a favor de les empreses que el gestionen) i que sempre, al final, els humans haguem de separar el gra de la palla, si en sabem.

Watson és el superordinador d’IBM que ens ajudarà a conduir, a dirigir reunions, a suggerir receptes, a fer-nos de guia, etc. En tot allò que sigui gestionar milions de dades ens serà útil i no hi podrem competir (Watson neix el 2004 vist l’èxit del programa nord-americà de preguntes i respostes Jeopardy). A l’aula ens apareixerà en forma de pissarra digital que ens entendrà i que participarà de la docència en format chatbot (xats amb l’ordinador). Fins i tot el dinosaure de la marca CogniToys interactua i aprèn dels nens. Sembla que la fi de feina de professor és propera, no?

Per sort, hi ha camps on encara el factor humà és clau. En llengua com ho tindrà el Watson per captar la ironia, la metonímia, un hipèrbaton, un oxímoron, fer somiar en un món llibresc, etc. Com sabrà l’ordinador si el bondia de l’alumne ja denota que passa alguna cosa de l’estat d’ànim? O si una redacció ens ha de posar en alerta d’algun cas greu contra l’alumne? Com ensenyarà la cultura de l’esforç i a la vegada a la comprensió d’una jove ànima? Com educarà en la frustració i no en la “solució” de la resposta immediata? En alguns camps l’error d’interpretació artificial se situa en un 4’9 % però en aquests àmbits pragmàtics (que són els reals en les converses) és segur que és molt més alt.

Totes les eines són i han de ser benvingudes però perdre la part bàsica de l’ensenyament només ens farà febles, curts mentalment i esclaus d’un sistema que no ens vol lliurepensadors. Els docents encara fem falta ja que formem ciutadans i això és “Elemental estimat Watson!”.

plurilingualism

Aquests darrers mesos des de l’institut Martí i Franquès hem tingut la sort que ens han convidat a diversos llocs per poder parlar de la nostra aposta pel plurilingüisme. Ara fa dos anys iniciàvem una nova singladura a la direcció del centre i l’aposta per la llengua que ja contemplàvem es veia reforçada per ser partícips de dos programes del Govern que anaven en la mateixa línia: Avancem (en l’ensenyament i tractament integrat de llengües) i l’Ara Escric. Aquests programes se sumàvem a d’altres que ja veníem emprant com AICLE (d’ensenyament de matèries en anglès), GEP (d’experimentació plurilingüe, semblant a l’anterior), ILEC (de foment de la lectura) i a un de nou i propi vinculat a l’oratòria.

Fa uns dies he començat a llegir un llibre (Lingo), regal de Sant Jordi de l’Helena,  sobre les llengües d’Europa de Gaston Dorren, un veritable políglota. L’autor analitza cada llengua en funció de la distància amb la llengua originària, l’indoeuropeu. Al pròleg citava Eddie Izzard:

  • Dos llengües en un sol cap? Ningú pot viure així! Mare de Déu, parles d’impossibles!
  • Doncs els holandesos parlen quatre llengües i fumen maria.
  • Sí, però això és trampa.

Ja avancem que la nostra aposta no passa pas pel consum d’estupefaents sinó per una eficiència basada en una concreció d’aspectes comuns a desenvolupar, pivotem sobre els gèneres textuals, i a la vegada un potenciació de les transferències interlingüístiques. Sembla que sigui una idea original si atenem que no es fa de forma sistemàtica enlloc del nostre país (i molt menys a secundària) però -com diria Gaudí- potser només tornem a l’origen. Si els alumnes i tots nosaltres només tenim un cap però també tenim unes llengües que hi interactuen i se sustenten una amb l’altra és lògic que ensenyem aprofitant tots els recursos que la natura ens ha donat, no? Siguem uns bons monolingües poliglotes!

El plurilingüisme no és carregar-se la llengua pròpia sinó revaloritzar-la com a puntal bàsic per fer créixer un polispast de llengües (no de politges) que ens faci més i millors professors i alumnes segons convingui: la coordinació del professorat de llengües, en primera instància, és ja imprescindible. La dels altres ha de venir just després perquè tots som professors de llengua;  com deia Limke  “Talking Science” does not mean simply talking about science; it means doing science through the medium of language.

 

Imatge: http://www.contramare.net/site/en/the-plurilinguistic-observatory/

 

 

Quedar-se de pedra!

apartamentos-sagrada-familia-5-835x467

Fa uns dies apareixia a diversos mitjans de comunicació que es crearà un grau mitjà de Formació Professional sobre la Pedra Natural. Això, vist de lluny, sembla una bona notícia ja que cada vegada costa més trobar especialistes per a feines molt idiosincràtiques. Conec la majoria dels empresaris que s’hi dediquen ja que alguns són companys meus de promoció. D’anys ençà la Formació Professional, emulant els països capdavanters en aquesta educació, s’ubica i intenta proposar sortides laborals vinculant-se en el territori i les seues necessitats laborals. És així que vam lluitar per tenir, el 2013, una FP sobre Olis d’Oliva i Vins que habilitava els molins d’oli i cellers; abans s’havia seguit el model per l’automoció a El Vendrell (amb l’IDIADA), fred-calor i electricitat a Guissona (amb la CAG), etc.

A la Fira de les Borges havíem apostat molt fort pel vi de la comarca des del 2009 i per la pedra des del 2010. El que sorprèn de la creació d’aquest cicle és que no es farà a les Borges Blanques (les Garrigues) que és on hi ha la indústria extractora de la pedra de la comarca sinó que es durà a terme a Mollerussa on no tenen aquest element. La indústria de la pedra, a banda d’una tradició centenària i d’un patrimoni arquitectònic i etnològic (cabanes de volta, marges/espones, enjubs, pous de gel, etc.) genera un volum econòmic (uns 25 milions d’euros) similar a la de l’oli. Aquesta indústria té com a punta de llança que la pedra de la Sagrada Família és d’aquí i que el cap de picapedrers també ho és: voleu una mostra més evident d’identificació?

La visió política d’aquesta decisió et deixa petrificat. Si tenim la pedra perquè no podem tenir el cicle que s’hi dedica? Algú s’imagina un fet semblant en cap altra comarca? O a la inversa? On queda l’equilibri territorial? A les Borges hi ha poca oferta de Formació Professional i un d’específic ha de fer cap a Mollerussa? Què hi té a veure que el director d’Educació sigui de Mollerussa? El més greu ha estat veure als representants de la comarca fent de “palmeros” d’aquesta decisió. L’alcalde de les Borges (i també diputat a la Diputació) i el president del Consell Comarcal defensen el seu territori quan aposten per  aquesta ubicació a Mollerussa? Jo crec que no. Cal tenir una cara de pedra per actuar així. Llancen la pedra i amaguen la mà amb excuses que portades a tots els àmbits només ens deixen com una subcomarca del Pla d’Urgell.

El carro va pel pedregar però potser al final, també cal dir-ho, tenim el que ens mereixem perquè per a l’antiga Convergència de la comarca primer ha estat no contradir les ordres del partit que defensar-la. Ens en fem set pedres però qui tria és la ciutadania. Ens estem llançant pedres al propi teulat! No anem bé!

 

9influenceratribus

L’altre dia a Reus, al carrer Monterols, hi havia un enorme bullici de persones. Encuriosits vam preguntar què passava i ens van dir que una famosa bloguera era a la inauguració d’una botiga. Ves per on! Després de portar tres treballs de recerca de batxillerat sobre els influenciadors (influencers), youtubers, bloguers (bloggers), etc. en tenia una primera constatació empírica i no  només del report dels alumnes.

En aquestes latituds s’admira molt i molt al triomfador i aquesta “professió” –vinculada a la comunicació empresarial- és la imatge idíl·lica de molts joves que volen emular els seus ídols i, perquè no dir-ho, fer-se famosos i guanyar calerons. Res a objectar! Que el nostre món gira sobre les comunicacions i les xarxes socials és una evidència irrefutable… i cada vegada més. De la mateixa manera que els companys de dibuix tenen sobre la taula Treballs de recerca (els TdR) de còmics digitals, als que ens agrada el món de la comunicació ens trobem abocats a aquests treballs fruit dels protagonistes del moment: els influenciadors.

A Catalunya som els únics a l’Estat que encara fem aquest treball d’investigació a Batxillerat i amb un valor –gens menyspreable- d’un 10% de la nota. Jo sóc dels que hi veig bondats: és un primer assaig de redacció científica i és un primer treball que obliga a afrontar-se a una defensa pública d’una tesi.

Per als professors no deixa de ser una oportunitat per aprofundir en algun tema –més o menys proper- i sempre aprenem alguna cosa nova!

PS. http://www.apd.es/ver-entrada-blog?id=293583863&blog=11

 

Tractat Pirineus.jpg

Arran de les declaracions de Lluís Llach sobre l’obediència a les lleis vigents quan s’iniciï la desconnexió d’Espanya hi ha hagut molt de soroll mediàtic. Al final però, més enllà de dir les coses pel seu nom, el cantautor posava en evidència que quan hi ha dos legitimitats en xoc cal decidir quina és la que preval. Això no és nou, les Tretze colònies britàniques que es van independitzar per formar els futurs Estats Units d’Amèrica no va demanar permís a la reina d’Anglaterra per declarar-se independents. Literalment, van exercir la seua sobirania i van declarar la seua llei com la nova llei vigent. El mateix van fer les colònies d’Espanya a Sud-Amèrica.

El president Macià hi va fer sovint esment en els seus discursos a Madrid. Tenim una confrontació de legitimitats i de sobirania, és a dir, de capacitat de decidir i no ser només un acceptador de la sobirania de l’altre. Sovint sentim parlar de sobiranies compartides però al final la representació de tot plegat és la que és: volem tenir una selecció de futbol pròpia? Volem ser amos dels nostres errors i dels nostres encerts? Volem decidir sobre els llots de Flix o el Castor? Quan algú es formula aquestes preguntes i diu “Sí, amb Catalunya” està expressant que vol dir tenir una sobirania pròpia; els que opten per “Sí, amb Espanya” es declaren seguidors de l’altra sobirania i deixen sense efecte la catalana. Volem tenir la clau del nostre futur o no?

Després de rebre el comtat del Rosselló el rei Lluís XIV declarava que “L’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”. Exercia la nova sobirania sobre els nous territoris que li havien regalat des de Madrid el 1659 amb el Tractat dels Pirineus (escena que immortalità Laumosnier). Oh, fronteres que belluguen! Molts diuen que no cal noves fronteres però no veig pas que Espanya ja hagi renunciat a Melilla, Ceuta, o les Canàries… quines són les fronteres que estem abolint?

Com deia Voltaire, a Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. Per tant, si volem poder fer el ridícul a Eurovisió… ens cal tenir sobirania.

 

 

prejudicis

Els conflictes lingüístics són habituals en els estats del món però a vegades es presenten de forma subtil. Fa uns dies llegia una crítica -de Carles de Rosselló- a l’entrenador Luís Enrique, ja que és capaç de respondre en italià a una pregunta d’un periodista havent estat 6 mesos a Itàlia i no ho fa en català quan porta 14 anys a Catalunya. També vaig llegir que un periodista eslovè, Igor Bergant, va fer una entrevista a la televisió pública balcànica al conseller Romeva en català. El comunicador sabia francès i castellà i havia estat algunes vacances a Catalunya però s’hi va atrevir per demostrar respecte a l’entrevistat. Ens trobaríem entre l’atracció i la repel·lència, no? No parlem pas d’una simple capacitat de fer-ho! L’actitud envers les llengües és clau. Així, per exemple, Francisco Franco -un dels grans perseguidors de la llengua catalana- tenia molta confiança en una vident catalana -la germana Llimargas de Gràcia- que només sabia parlar català. Patia per entendre-la però l’anava visitant. Quan convé oblidar-se dels prejudicis lingüístics es fa, no?

Fa poc ha aparegut una entrevista al diari El País on el company Jean-Marc i jo mateix, des de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, apuntem idees per millorar l’aprenentatge de llengües d’una forma integrada, sense deixar de basar-nos en la llengua catalana com a instrument bàsic i cohesionador. Els resultats no prou bons en expressió escrita ens hi fan reflexionar. Ens cal més coordinació i saber què fan els companys. Si el món és plurilingüe i ajustat, nosaltres hem de ser docents eficients lingüísticament parlant.  Els nostres alumnes, petits ciutadans, ho necessiten.

 

Viure al córner

flechas.jpg

En el món actual i, per tant, al nostre voltant trobem molts tipus de persones. Si pensem en una classificació sobre atreviment i relacionar-se amb l’entorn tenim els que viuen en el seu córner, els que juguen en tot el camp i els que fan d’entrenadors; disculpeu el símil futbolístic.

La rutina acomodatícia, el córner, l’esfera de protecció, la bombolla que volem, aquesta zona de confort és, segons molts estudis psicològics, un recurs per evitar problemes -una cuirassa de por, potser per inseguretat potser per egoisme- i una solució per evitar també una participació activa en la societat o organització on la persona s’ubica.

Trobar-se en una zona protegida, amb dos costats bloquejats, posa aquestes persones en una posició des d’on sovint veuen com un agressió qualsevol canvi d’aquesta ubicació, és a dir, canvis de rutines, acceptar noves circumstàncies d’una societat o organització canviant, etc. Sovint no s’empatitza amb la resta de persones i des d’una posició “pròpia” i duradora sempre es critica les decisions dels que han de regular aquest “partit” des del mig de camp. Posar-se al lloc dels altres els costa molt, tant dels que se sumens als projectes com dels que distribueixen joc, i és més fàcil ser uns crítics permanents amb els que es mouen al mig del camp.

Només aprenem quan ens afrontem als reptes que la vida (les “circumstàncies” que deia Ortega i Gasset), només aprenem quan ens equivoquem, només vivim plenament quan som al mig del camp i participem activament del joc de viure. Juguem?

%d bloggers like this: