Feeds:
Entrades
Comentaris

cio_digital_transformation_resource.jpgDes de sempre la tecnologia ha fet que les evolucions hagin transformat el mercat laboral i la vida diària de les persones. Això ha portat a l’obsolescència oficis que havien tingut un paper imprescindible fins llavors: els copistes versus la impremta (el millor invent del segon mil·leni), els cavalls de correus versus el telègraf, la impremta tradicional versus la digitalització, etc.

El món periodístic ha estat un dels més castigats per la crisi econòmica i per la digitalització-audiovisualització. N’hi ha, però, que n’han sortit reforçats: el The New York Times. Han aconseguit mantenir el nombre de treballadors però, aquí hi ha el canvi, els perfils han canviat. El diari ha dedicat molts recursos a formar els seus bons professionals en “paper”  al “disseny digital i vídeo”: l’actualització d’habilitats és imprescindible; no hi ha miracles.

De fet, moltes fonts ens indiquen que el 60% dels joves d’avui (els mil·lenials) treballaran d’aquí a 20 anys en professions que no existeixen encara, molt tecnològiques i d’estudis de formació professional o universitària: hacker blanc, controlador aeri de drons, monedes virtuals, transport intel·ligent, etc.

I dos preguntes cabdals sorgeixen en el món de l’educació: Què ensenyem? i Com ensenyem? La primera sembla que ens porta cap a un aprofundiment de les habilitats transversals (no tant l’eina concreta) i una projecció cap al futur laboral. La segona interpel·la al docent directament i ens demana ser motivadors i, com en el cas del diari nord-americà, a perfilar-nos per adaptar-nos més concretament a un món canviant.

Això sí, sense el bon treball a l’aula no hi ha professió. La ràtio d’alumnes, la ràtio d’equipament informàtic del centre, els equipaments propis dels alumnes i el seu ús a l’aula, la imprescindible formació del professorat en el centre,  etc. són factors clau per poder aplicar el model “teòric” amb un mínim de garanties d’èxit més enllà dels “bolets” experimentals que sovint es mostren com a únics referents vàlids.

Molta feina i bona feina a fer. Seguim amb il·lusió!

Imatge extreta  https://enterprisersproject.com/what-is-digital-transformation

Anuncis

Reggio_calabria_icona_san_giorgio_martire

A la Itàlia del segle XIV neixia l’Humanisme. Aquest corrent estètic posava en valor la cultura grecollatina i tenia la voluntat de donar llum de nou al viatge de l’home a la Terra. A la Corona d’Aragó, Alfons el Magnànimq -ue residia al seu regne de Nàpols- va abraçar el somni de l’humanisme (brillantment narrat per Francisco Rico) i va fer que arrelés amb força a casa nostra i es repliqués en el Renaixement.  Què tenim encara d’aquesta etapa de “nova” vida de la cultura antiga? Moltes paraules i expressions que ens han arribat o bé les hem hagut de manllevar per explicar fenòmens nous.

L’eclàmpsia és una malaltia greu per a les embarassades i té en la pujada de la pressió arterial un dels seus símptomes més clars. És una paraula grega que vol dir “llamp” i té a veure amb la velocitat d’arribada a les convulsions si la malaltia avança.

La cesària és un tipus d’intervenció quirúrgica en la qual es fa una incisió a l’abdomen i úter de la mare per extreure el fill. Tot i que es creu que es practicava de molt abans, el seu nom bé del llatí Lex Caesarea (abans Rex Legia, del rei romà Numa Pomplio) que  permetia extreure el fill de la mare recent traspassada per intentar salvar el nadó; segons la llegenda, Juli César va néixer així. Fruit d’això, en alemany, la tècnica es diu Kaiserschnitt, “tall del Kaiser” (emperador, cèsar). No obstant, a finals del segle XIX l’índex de mortalitat de les cesàries en vida era del 85%, tota una feliç evolució.

Jordi prové del grec Georgos i vol dir aquell que treballa la terra (ge + ergon). En la tradició cristiana és un dels sants amb més devoció (la imatge correspon al de Calàbria) gràcies a la influència dels cavallers anglesos de les croades ja que s’hi encomanaven abans de la batalla.

Aquests dies ens ha tocat conviure amb aquestes tres paraules per tenir el nostre fillet. Els humans tenim aquesta capacitat de reviure l’experiència viscuda i de fer avançar la humanitat davant de les adversitats noves i velles que trobem en el nostre viatge vital, allò del homo viator, vaja.

adiccion-internet-tecnologias_0

Ja fa anys que els avenços tecnològics ens situen en un escenari de present canviant i amb unes propostes de futur que s’han de revisar l’endemà que s’han formulat.  De la societat millennial passem a la societat avatar… ja ens queda poc de la societat líquida. Ara ja som a prop de viure una altra vida dins de la nostra. Els nous avatars tindran tota la nostra informació vital i, com una mosca collonera, ens diran com hem d’actuar per ser més saludables, millors, etc. Quin suplici! Potser hi haurà relacions sexuals -platòniques o no- amb màquines… i en el millor del casos ho controlarem tot. Amb tot, però, hackejar persones és ja una realitat: ens poden alienar la veu o ens poden fer un vídeo del que estem explicant a una càmera amb un delay de pocs segons i canviar tot el que diem.

Tot això són un munt de dades. Els dubtes legals sobre com gestionar les dades seran els nous conflictes del futur. Com es va regular la industrialització caldrà afrontar aquesta nova revolució laboral i global. A la feina sembla que els humans només mantindrem una prevalença per gestionar imprevistos, treballar en equip, cultivar l’esperit crític, exercir la generositat i la confiança o consolidar uns valors ètics.

Com hem d’afrontar tants canvis als centres educatius? El que ens farà humans no només serà la capacitat de gestió tecnològica -obsoleta i mudada en pocs anys- sinó com sabem “cultivar” la condició humana en el marc d’una societat aïllada per la tecnologia i, sovint, esclavitzada per allò “nou”. Tot apunta que  el primer refugi serà, com massa vegades, els centres educatius. Una part dels adults ja es prescriuen desconnexions tecnològiques però en els adolescents l’addicció és més forta i els centres haurem de ser, de nou, el far que il·lumini la foscor: normes, hàbits, aprendre a tolerar l’espera i la desconnexió, ser cooperatius i crítics, ciutadania, etc. A això li podem dir filosofia, ètica o senzillament fer de professors/tutors. Esperem no haver-ho de fer sols, segur que moltes famílies hi seran. El repte és gran, el futur incert… com sempre; a la feina companys!

Imatge: https://www.webconsultas.com/mente-y-emociones/adicciones/por-que-somos-adictos-a-internet

La Lluna, si us plau!

llunaFa temps que les derrotes dels catalans contra els castellans ens han portat a l’autocensura, a comprar el marc mental de Madrid,  a desenfocar molt els problemes i les solucions; ens donen corda, rodem, però no avancem!

Sorprèn que parlem del rei d’Espanya, Felip VI, amb la normalitat de la pròpia ignorància… algú sap si Felip I (aquest sí que és impossible!), II, III, IV o V van signar cap document amb aquest títol? No, eren reis de Castella i d’Aragó, entre altres títols. No és fins el 1870 que trobem la denominació actual oficialitzada a la Constitució. Per què no parlem nostradament  de Felip V d’Aragó o del Felip V, Comte de Barcelona, que seria més correcte ni que sigui per reprovar-lo?

Llegeixes amb estupefacció que Espanya va descobrir Amèrica… quan no cal ser doctor en història per saber que va ser un mèrit/demèrit de Castella (herència d’Isabel). L’únic port des d’on es podia comerciar era el de Sevilla i era un comerç prohibit als estrangers, inclosos els catalans/aragonesos, fins que el 1765 es va permetre a Barcelona, i altres ports, de fer-ho.

En un altre ordre de coses, encetem debats intensos sobre si és just que els camions paguin el 50% dels peatges (alguns des d’editorials de diaris territorials) o que el tram lliure sigui aquest i no un altre sense adonar-nos que a Castella no tenen aquests dubtes perquè no tenen autopistes (o poquíssims quilòmetres) sinó autovies de franc en bona part construïdes i mantingudes amb els nostres diners.

Guanyen ells perquè nosaltres mirem el dit i no la Lluna. Seguim!

Imatge: https://twitter.com/XBescos/status/793875137510707200

 

franquismo.jpgDurant i després de la Transició  els governs espanyols de centre, pseudoesquerra i dreta partien de la premissa que el nacionalisme espanyol quan és supremacista i vol aculturitzar les regions de l’Estat que no són castellanes és dolent o potser els governs espanyols només seguien la vella fórmula del conde-duque Olivares “que se note el efecto sin que se note el cuidado” i van començar la reconquesta del poder central.

La legislació posterior al cop d’estat de Tejero va suposar una frenada en sec de qualsevol vel·leïtat de descentralització política i va afavorir-ne una d’administrativa (comunitats autònomes) amb un vernís de política que només servia per gesticular nacionalment, fomentar la corrupció regional i, a la pràctica, no qüestionar l’hegemonia del nacionalisme espanyol.

Des del 2000 la dreta espanyola ja no tenia cap voluntat d’amagar el seu nacionalisme excloent i el PSOE, malgrat les paraules més amables, va seguir el mateix camí. El trencament de l’acord entre Catalunya i l’Estat que van suposar les retallades a l’estatuet del 2006 va ocasionar un nou escenari a partir del 2010: una gran part de la societat catalana va optar per la independència.

El pensador Harari parla d’aquest nacionalisme-feixisme com a monstre: vol aniquilar un altre que considera inferior. En molts països s’ha fet pedagogia i s’ha venut una imatge molt crua que ha provocat un efecte contrari al desitjat ja que no s’hi identifica ningú però a Espanya mai s’ha menystingut el franquisme i, per tant, el monstre no ha desaparegut mai. Tot just ara, sense caretes, comença la competició per veure qui d’entre el PP, Cs o Vox és el més fidel al model de nacionalisme que Franco va consolidar amb la seua dictadura.

Un monstre ve a veure’ns.. i és un vell conegut!

Imatge extreta de : https://iniciativadebate.net/2017/11/04/este-pais-apesta-a-franquismo/

felicitat

Ara tot just fa un any del Primer d’Octubre: una gran demostració de conviccions i astúcia. Després va venir el 2, el 3 i l’aturada de país, les renúncies… la desorientació i, finalment, la declaració simbòlica sense cap conseqüència efectiva… però que ha servit a l’Estat per empresonar els nostres líders de manera injusta. Veure com els Gobiernos a Madrid neguen la brutalitat policial, la injustícia persegueix ciutadans que expressen opinions o com creix el feixisme sota l’obra de Cs i Vox fa ràbia. Els resultats del 21D ens van situar a les portes d’una majoria en vots però no vam passar la barrera que ens atorgaria el mandat democràtic clar i indiscutible.

I què hem de fem ara? No tenim un rumb clar. Massa grandiloquència i massa pocs banys de realitat, que sempre poc plaents. Sents parlar de defensar la República que ningú va veure i mentrestant, amb el cap cot, ens toca gestionar una autonomia. Això genera ràbia… molta. La impotència és enorme i el mal que ens fa veure la nostra bona gent a presó ens commou cada dia. Una petita minoria opta per la radicalitat sense que ningú expliqui com es fa això de ser independents sense cap enfrontament civil i sense cap mandat democràtic homologable arreu del món. D’altres es conformen en la gestió de la realitat i aspirar a uns temps més propicis per fer el nou assalt.

Bucay ens parlava en un conte que la tristesa i la ràbia es van bescanviar la roba fa molts anys i que per això sempre que veiem la ràbia hi podem intuir la tristesa. I potser és això, la ràbia és hereva de la tristesa però deixar-nos portar només per la ràbia pot conduir uns pocs a la violència i llavors no tindrem la victòria moral i de vots que necessitem. La prudència no ens pot fer traïdors però no calcular les pròpies forces ens pot conduir al fracàs. Seguim i seguim i quan siguem més… ens autodeterminem i llavors sí, ens defensem a ultrança.

­­Train_wreck_at_Montparnasse_1895.jpgViatjar sempre ha estat una cosa entre plaent i complexa: plaent perquè et porta on vols, veus món i et permet ser més cosmopolita; i complexa perquè la mobilitat requereix d’enginys i no sempre s’ajusten al que volem o ens ve de gust.

Fins ara la meua distància més llarga en tren era Donosti però el repte d’emular el mític Reus-Paris-Londres superava en escreix les antigues expectatives. La gran velocitat a Espanya ha portat un trinxament dels serveis de rodalies (especialment a Catalunya) i els de curt recorregut ja que els diners s’han posat a les grans línies (deficitàries i impagables). Tot just ara la rentabilitat només s’albira al Barcelona-Madrid, l’únic que es vol explotar privadament! Però quan uses línies rentables (amb molta freqüència de viatges i un enorme nombre de viatgers) t’adones que ben usades et fan proper allò que abans era impossible o que requeria de l’aviació per ser eficient.

El trajecte Barcelona-París (operat per RENFE i SNCF) es fa amb 6 hores i poc més. Tens un bon servei de wi-fi i et pots posar amb un portàtil a fer el que vulguis. El fet d’aixecar-te i poder anar al bar et fa trencar la rutina de ser sempre a la butaca. Les vistes són molt agradables i travessar França és una font de paratges immensa.

El tram amb Eurostar que uneix París i Londres (també amb ramal a Brussel·les i Amsterdam) és un veritable fil conductor entre l’illa i el continent. Una alta freqüència de trens et permet ajustar el teu horari si bé la wi-fi en tot el trajecte és pèssima (impròpia d’un servei gens barat). Les vistes aquí són també un punt feble… sempre és bo descobrir nous espais però no et criden molt l’atenció. Si vas amb primera classe tens el dinar o sopar inclòs que sempre és d’agrair. La sala d’espera és petita per acollir un volum de viatgers com el que es genera a l’estiu i els controls fronterers anglesos són molt i molt exhaustius.

El vell tren (a casa nostra des de 1855) té una renovada força en aquests trajectes entre grans ciutats i fa que amb salts puguis gaudir de la vella Europa d’una forma àgil i còmoda. I menys a Tarragona, fas cap al bell mig de la ciutat! A partir de certa distància però l’avió continuarà sent el rei indiscutible però hi ha un camp entremig que cadascú ha de valorar si el vol fer o no amb tren o si vols fer Interrail (des de 1972) i anar saltant en la mitja distància.

Viatgers al tren!

 

Foto: La locomotora 120-721, estampada contra el terra del carrer Rennes el 1895 (foto: Studio Lévy & fils).

 

 

 

%d bloggers like this: