Feeds:
Entrades
Comentaris

20180430_093441.jpgEl Segre és un riu que marca de totes totes les terres del vell comtat d’Urgell, des de l’Alt al Baix Urgell. El vell Sicoris romà dóna vida a una bona part del rebost agrícola del país i ho fa sobretot gràcies al Canal d’Urgell (Ponts-Lleida) que d’ençà la segona meitat del segle XIX rega un munt d’hectàrees que abans eren de secà.

Fa uns dies vam anar a una casa rural amb la família, de la part de l’Helena, a tocar del pantà de Rialb, a la zona del riu homònim. Aquest nou i gran pantà ve a complementar el d’Oliana i el de  Camarasa. És sorprenent com i de quina manera l’aigua acumulada en una presa és capaç de fer diferent un paisatge, de donar-li un toc de singularitat que possiblement els terrenys per si mateixos no serien capaços de definir. La idea del Tren dels Llacs per la riba de la Noguera Pallaresa en seria un exemple claríssim (gràcies Vidal Vidal).

Des de petit que em va tocar estar alerta de l’aigua. Quan anava a jugar a futbol o bàsquet a La Seu d’Urgell o Andorra el pare sempre em demanava que mirés com estava el nivell d’aigua d’Oliana per saber així si teníem bona reserva d’aigua per als fruiters, la principal font d’ingressos de casa. Regar formava part de l’ensenyament agrícola bàsic. Als 12 anys ja ho feia sol: un veritable exercici espiritual conduir l’aigua movent les pales, fent reguerons per fer homogènia la zona inundada del bancal o esperar que la fresca de l’aigua et desperti de la dormideta. També alguna vegada va tocar robar aigua per poder regar en els anys de sequera intensa… l’aigua és vida i diners!

Comptat i debatut a les Borges Blanques qualsevol dia que plou és un bon dia. L’absència d’aigua és per a molts encara un maldecap insalvable i el nou canal Segarra-Garrigues (que pren l’aigua de Rialp) ens farà canviar el paisatge tradicional. Esperem que sigui a millor per l’agricultura i el turisme d’interior, el gran tresor desconegut del nostre país.

 

Anuncis

La verdadera justicia esta avergonzada, Imagen, D.R.A., MrVox Acaponeta

Arran de la darrera sentència sobre la violació de la noia a Navarra s’ha escrit molt i molt sobre la interpretació que fan els jutges de la paraula abús versus violació. El sentit comú de la majoria de la població però no deixa lloc a dubtes. Tres jutgesses han fet arribar una carta oberta  a la noia on li expressen el seu suport i on deixen clar que en qualsevol acte d’un jutge hi ha una part que correspon a la seua visió del món. Potser l’arrel del problema és aquí. Les ideologies són inherents a la condició humana, fins i tot dels jutges i, per tant, en un estament d’intocables és molt difícil que es qüestioni obertament cap sentència. I si per canviar aquesta interpretació abús-violació es munta una comissió amb 20 jutges homes potser ja es demostra com està de complicada la partida.

La ideologia del nacionalcatolicisme ha ressorgit en força a l’Estat, tant de blau com de taronja.  Bona part d’aquests intocables hi són adscrits i s’han posat a dirigir la resposta de l’Estat vers el procés català. Amb el delicte d’odi han trobat la clau per obrir tots els panys: si un professor  explica perquè han trencat les portes del seu institut, es titlla d’odi portar una samarreta groga, et citin a declarar per penjar una pancarta i fer una piulada, per portar un nas de pallasso, t’impedeixen casar-te amb un llaç grog, etc.

Aquesta manera de fer afecta altres supòsits ideològics arreu de l’Estat: et jutgen per penjar una imatge de Jesucrist retocada, cantar cançons crítiques, per fer uns putxinel·lis sarcàstics, no volen veure una violació, etc.

És un temps de regressió democràtica i d’injustícia, de rellegir L’apologia de Sòcrates de Plató. El diàleg s’obre amb: “Com heu estat d’afectats, atenesos, pels meus acusadors, no ho sé“. Quanta afectació hi ha en els intocables? No ho sé… però ho intueixo!

Imatge: Nik (ninotaire argentí)

IMG_20180409_083539

El passat 1 d’abril, en el marc dels 80 anys del primer bombardeig a les Borges Blanques, vaig ser convidat per la Comissió de la Memòria a fer una visita guiada per la ruta de monòlits explicatius de la ciutat sota les bombes que vaig crear just fa 10 anys.

La ruta urbana que podeu fer sense guia o bé adquirint un quadernet històric que trobareu a l’Espai Macià ens permet reportar-nos a la devastació provocada per l’aviació feixista (espanyola, alemanya o italiana) en el marc de la Guerra Civil: la novetat d’enguany es la visita al refugi de cal Gineret que ha estat brillantment museografiat. Així la visita ens endinsa en una guerra, per primera vegada, amb l’ús de l’aviació com a instrument colpidor a la rereguarda que sota una aparença d’atac militar va ser el primer assaig d’uns assassinats de població indefensa amb l’objectiu de desmoralitzar l’enemic. Com s’explica que una població sense ni bateries antiaèries ni objectius militars concrets rebés un atac abusiu de la Legió Cóndor alemanya el 2 d’abril de 1938? Aquest fet va provocar un èxode massiu de la ciutadania a les cabanes de volta del terme.  L’inici de la ruta es feia en l’emplaçament de l’antiga biblioteca de la Mancomunitat que aquest any celebraria el seu centenari (inaugurada pel diputat Francesc Macià i l’ideòleg Eugeni d’Ors): en finalitzar la guerra quan estava només malmesa en un 20% va ser enderrocada perquè simbolitzava una cultura catalana culta i de voluntat popular. La batalla de les Garrigues, un cop superat l’Ebre i el Segre, es va iniciar el 25 de novembre amb una sèrie de 10 bombardejos en 40 dies sobre una població ja sense cap defensa aèria i s’acabaria a les Borges la nit de Reixos i al darrer poble de la comarca el 10 de gener. La capital, després de 500.000 kg de bombes, tenia un 60% de les cases greument afectades. Per què aquest acarnissament? Per ser el feu de Macià que mort el 1933 encara apareixia com un fantasma per al règim franquista.

Avui també rebem un atac amb els “nous” bombarders: la manipulació periodística  a Espanya és antològica i digna de Goebbels, el rebombori a les xarxes socials i l’allau d’insults i perversió sobre la lluita del nostre poble és desmesurada així com la politització de la justícia (com recull la imatge del setmanari alemany Der Spiegel) fins a límits grotescos gràcies a un relat fictici amb afectació per als dirigents del país però també per a moltes persones valentes (professors, directors, bombers, vaguistes, etc.) que van fer costat a una lluita pacífica enfront d’uns salvatges enviats per atemorir-nos.

La bella lluita pels nostre ideals continua. Suma’t al groc!

 

Gianduja_e_Giandujotto',_Walther_Jervolino,_oil_on_canvas,_60x65_cm.jpg

“La vida és pur teatre” resa una d’aquestes frases cèlebres que costa d’assignar a algú. De fet, els escenaris de la política catalana, espanyola i europea (ara ja hi som tots al sac) no deixen de tenir girs de guió de primer nivell a la vegada que tenen tan poc de teatre/ficció i tant de dolor real.

Fa uns dies he estat a Itàlia amb alumnes de l’institut i hem fet cap de nou a Torí. Sovint he rebut l’afecte (botigues, restaurants, hotels, taxistes, etc.) en identificar-me com a català i ho he pogut llegir en la premsa. La capital alpina és una ciutat que m’atrau especialment, no només pels museus que hi trobem sinó per l’ambient i l’arquitectura del seu centre històric. Allí sempre prenem alguna cosa dolça feta amb gianduia (xocolata amb un 30% d’avellana) ja que se la van inventar els piemontesos quan estaven sota el domini de Napoleó. L’impuls al nom li va donar Ferrero el 1947: sí, la Nutella primer es deia Pasta de Gianduia (també la trobem als Ferrero Rocher o als gianduiotti). La crema pren el nom d’un dels personatges arquetípics de la Commedia dell’arte que era piemontès. La capital del Piemont, lluny de fer teatre, és un cúmul d’empreses d’èxit (Lavazza, Martini, Telecom Italia, tot el grup automobilístic FIAT, etc.) i junt amb la Llombardia són uns formidables motors de la jove nació italiana: de fet, l’hereu Ferrero és l’home més ric del país alpí.

El teatre ha tingut la capacitat, des de la Grècia antiga, de dir les veritats com qui no vol la cosa; la catarsi bé de lluny. De fet, la tradició italiana ha estat reinventada molts cops i el Nobel espanyol Jacinto Benavente ho va recrear a “Los intereses creados” el 1907. En un moment final, el personatge principal, Crispín, deixa caure una frase lapidària que resumeix el sentit de l’obra: “Para salir adelante con todo, mejor que crear afectos es crear intereses”. La vida i la política potser són això… cal crear interessos perquè la justícia, els valors i l’ètica no són les regles de joc de la real politik a Europa. Només serveixen de farciment als discursos buits i tapen l’olor de vergonya que amera les institucions europees en el cas català i en tants d’altres però potser la gent de baix, els pobles d’aquesta vella Europa sí que seran capaços de crear interessos en el nostre cas: aquest ha de ser el repte davant d’una nova dictablanda espanyola!

PS. Si Espanya compra 50 avions a Alemanya per 6.000 milions d’euros és el que val el lliurament de Puigdemont? Crear interessos o afecte?
Imatge: By Walther Jervolino – Own work, Apocalittico, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=25736724

inquisition.jpgCosta trobar l’estat d’ànim per poder escriure… la serenor, el cap fred resten amagats per la ràbia, la indignació, la ira, etc.

On som? Després de la no-República veiem com l’aparell judicial de l’Estat tergiversa lleis per poder imputar delictes de violència sobre supòsits de no-violència. La fiscalia actua sota el dictat del Gobierno i, per tant, el pes de l’Estat (la llei… com a Antígona) cau de forma inquisitorial sobre els que ideològicament volen trencar l’status quo actual. La desobediència no és rebel·lió… però el cos judicial ho capgira com vol. És en la magistratura on encara perdura amb més força l’herència feixista (emparada per la transición): el percentatge de jutges i fiscals que pertanyen a partits d’extrema dreta és molt més alt que la representació política que tenen (fins l’arribada de Ciudadanos, clar) i el joc de parenteles i familiaritats exerceixen un control poderós de l’administració de l’Estat. Aquest és el veritable nucli dur de l’espanyolisme corporatiu: subsecretaris d’estat per avall, càrrecs  triats a dit a organismes clau, el submón judicial, etc. Hi ha dinars de Nadal que deuen ser un veritable “estat major” de la defensa dels privilegis adquirits.

Davant d’això el nostre procés (amb massa errades i ingenuïtats de tietes) està amenaçat pels processos judicials esbiaixats. Processar vol dir etimològicament “anar/cedir endavant” i ara mateix el que avança no és el procés sinó els processos. Caldrà veure el cas efectiu que en faran els poders judicials europeus (allunyats del feixisme transicional) però tenir la raó en un marc europeu judicial al cap de 7 anys no sembla pas la millor recepta per afrontar els reptes d’avui que tenim com a país.

És temps de processons…i de penitència obligada, de màrtirs, etc.  Com deia el general colpista Mola el 1936: “Seran encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares, a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas”. I com al 1940 els alemanys ja han detingut un president català… Tot molt democràtic, tot molt actual, no?

 

bilingualism

A Catalunya tenim unes quantes constants històriques: els bombardejos dels governs espanyols, la supressió de les institucions i l’atac a la nostra llengua. Ara, en la seua cursa per veure qui és més nacionalista, el PP i Ciutadans volen carregar-se el model de llengües a l’escola, l’altra feina ja l’han fet.  Després de 35 anys d’immersió lingüística els nostres alumnes, sigui quina sigui la llengua a casa, surten en global amb el mateix coneixement de les dues llengües, català i castellà. La immersió (iniciada al Quebec, Canadà, des de 1965) és una estratègia pedagògica que s’usa en molts llocs del món per escolaritzar els alumnes i fer que aprenguin la llengua del país a banda de la seua. Aquí usem el català com a llengua vehicular per afavorir el seu coneixement en un context social on el castellà és majoritari en molts àmbits socials (carrer, casa, etc.) i comunicatius (premsa, televisió, cinema, internet, etc.).

Les llengües competeixen (“Languages in contact” de Weinreich) i, per tant, ens cal normes per compensar els dèficits entre elles com fem en molts sectors públics regulats. En el cas contrari deixaríem que “el mercat lliure” dirigeixi el futur de les llengües en contacte; el liberalisme econòmic té, doncs, una versió lingüística. Per entendre’ns, és com si a un nan el poses a lluitar en un ring després de tenir-lo 40 anys en un calabós i al davant hi té un gegant. Al·legar neutralitat i que guanyi el més fort és tant com ser còmplice del lingüicidi. Si llegiu Louis-Jean Calvet (Linguistique et colonialisme) entendreu perfectament que no afavorir el català és condemnar-lo a l’extinció… si aneu a la ciutat d’Alacant entendreu perfectament què passa quan només el 8% de la població usa una llengua i competeix amb una altra.

La immersió és l’únic contrapès que té el català per ser prou normal i garantir que els ciutadans de Catalunya siguin bilingües, com a mínim! De fet, molts aspirem a un model plurilingüe però que no menystingui la llengua del país per contra el model del PP i Ciutadans només aconseguiria que una part de l’alumnat sigui monolingüe en castellà, vegeu quina ironia! A l’institut em trobo ben sovint amb alumnes amb moltes dificultats per expressar-se oralment en català ja que l’escola sola no ha pogut garantir un nen bilingüe. Estem molt lluny de la normalització del català… però si no defensem un model que garanteix les dos llengües des del reforç del català ens pot passar com a les granotes; si noten l’aigua calenta fugen però si la temperatura de l’aigua augmenta lentament no se n’adonen i queden bullides. Saltem?

 

Des de la irrupció dels mòbils, una de les inquietuds més grans en el món dels aparells autònoms ha estat la bateria. De fet, en el món automobilístic el gran repte és trobar una pila que permeti fer llargues distàncies i una recàrrega ràpida.

Fa 200 anys de les primeres bicicletes a Alemanya (la de la imatge) i ara a l’Europa central, molt més ciclista que la meridional, estan triomfant les bicicletes amb bateria (tant les que originalment la porten com les que tenen un kit per adaptar-la). Moltes persones grans continuen fent el que han fet sempre amb l’ajut d’un petit motor. En el món de les competicions amateurs es comencen a veure moltes bicicletes de muntanya amb suport elèctric. Quina troballa! D’alguna manera es torna a l’inici del procés, quan els ciclomotors –és a dir, les bicicletes amb motor- van impulsar una nova indústria.

No només ens cal un suport sinó que també volem tenir les eines per arranjar els problemes tècnics que tinguem (rodes punxades, ajustar frens, collar algun cargol, etc.). Per fi, el RACC ha començat a instal·lar una xarxa de punts d’autoreparació de bicicletes (el Punt Bici) de moment a Barcelona (estacions de FGC), Sant Cugat i Rubí.

Sembla clar que els nous minimotors elèctrics poden ser un estímul important per als que fins ara els ha fet mandra fer esport i moure’s diàriament. El fet de disposar de punts de reparació farà augmentar la confiança. Ara ja només queda que hi hagi una bona xarxa d’aparcaments dissuasoris a les grans ciutats (els Park&Bike) i potser podrem albirar un futur més saludable per a nosaltres i per a l’entorn.

%d bloggers like this: