Feeds:
Entrades
Comentaris

De presons i Nadal

hand_faust_violent_ward_victory_chains_freedom_break_out-732743.jpg!dAquests dies han estat dies de pau, de retrobaments, de compartir il·lusions i regals, de menjades en família, de converses, de veure créixer petits i grans, de trobar a faltar gent estimada, etc. En molts llocs les llums i els actes diversos (pastorets, mercats de Nadal, etc.) han tingut una naturalitat dels anys anteriors però, certament, hi havia quelcom diferent. La campanya electoral fruit dels nous fets d’Octubre i els empresonaments i exilis no han deixat de coexistir amb les tradicions ancestrals.

És en aquest moment que cal fer l’esforç d’entendre com deuen estar els que són privats de llibertat per haver escoltat la veu del poble. A les presons solen donar permisos a molts dels interns i només s’hi queden els que han tingut conflictes greus a dins o els més perillosos. La injustícia espanyola ha deixat allí a l’Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

La literatura a vegades serveix per llegir i sentir en lletres d’altri un sentiment que ara se’t fa present. Ara no puc de deixar de pensar en el poema intitulat Presoner del gran Jordi de Sant Jordi, amb un humanisme exaltant i un occità molt catalanitzat, que ens apropa les sensacions d’ell mateix pres pels Sforza de Milà el 1423 en el si de les lluites catalanoaraagoneses pel control de la península itàlica des del regne de Nàpols. Les dos primeres estrofes diuen així: “Deserts d’amichs, de bens e de senyor, / en estrany loch y en stranya contrada, / luny de tot be, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caytivada, / me trop del tot en mal poder sotsmes; /  no vey algu que de me s’aja cura, / e soy guardats, enclos, ferrats e pres, / de que·n fau grat a ma trista ventura. // Eu hay vist temps que no·m plasia res, /  ara·m content de ço qui·m fay tristura, / e los grillons laugers ara preu mes / qu’en lo passat la bella brodadura. / Fortuna vey qu’a mostrat son voler / sus me, volent qu’en tal punt vengut sia; / però no·m cur, pus ay fayt mon dever / ab tots los bons que·m trob en companyia.”

Certament han complert i ara paguen amb la seua llibertat els anhels de molts catalans. No podem deixar de tenir-los al cap i al cor ni que sigui en temps de joia perquè la seua honestedat és la que ens fa més hereus del país que volem lliure.

Foto: https://pxhere.com/en/photo/732743

 

 

 

 

 

Anuncis

La paradoxa catalana

paradox botoms

Hi hem tornat. Contra vent i marea les forces independentistes hem pujat de vots totals. Els que deien que els 2.040.000 vots de l’1 d’octubre eren fruit de la manipulació han vist com se superava aquesta xifra en 25.000 més. Per altra banda, la bona notícia de la gran participació (sempre un motiu d’alegria en democràcia) també fa que el vot espanyolista creixi. El petit espai intermedi es manté prou estable.

Som davant d’una paradoxa? La paraula és composta i conté l’element “para” que vol dir “contrari” i “doxa” que vol dir “opinió”. En el nostre coneixement universal en tenim molts exemples: primer l’ou o la gallina? La paradoxa del mentider ens diu “Aquesta oració és falsa”? La paradoxa de la destinació ens diu que tot està escrit…

Davant d’aquesta lluita política hem vist com s’ha cridat a files les forces de la reserva, tot l’arsenal ha estat al camp de batalla. Bé, tot no. Als independentistes ens han deixat sense els nostres grans vaixells, un a l’exili i un altre silenciat en una presó. L’Estat –en una visió global- ha usat tot el poder mediàtic, policial, polític, judicial, econòmic, etc. per guanyar la batalla… i ha perdut. Algú em va dir ahir que hem guanyat la batalla de l’Ebre… potser el símil serveix. Ara cal guanyar la guerra però l’experiència ens diu que les guerres de trinxeres són extremadament lentes i amb un cost elevat per Catalunya, Espanya i Europa.

Som doncs d’una paradoxa? Hi ha una majoria independentista en vots? Hi ha un majoria per acceptar l’immobilisme com a única recepta? Cal dir, ara sí, les coses pel seu nom i parlar de nació, de cosobirania, de reconeixement, d’autodeterminació, etc.

Ahir diverses cancelleries europees, amb Alemanya al capdavant, demanen sense embuts una taula de negociació. El mateix president Puigdemont també la demanava. El règim del 78 és capaç de moure fitxa o només sap portar persones al jutjat? Criminalitzar les manifestacions pacífiques aporta res? La democràcia espanyola és un oxímoron?

Ara venen temps de recolliment familiar, bon Nadal i bones festes a tots, però no podem oblidar que tenim representants socials i polítics que no seran a casa. Un record i mil gràcies per tot!

 

13_Sun_LakesFa uns dies vam anar al CCCB a veure l’exposició Després de la fi del món. Després de dos segles de transformació irreversible del planeta Antropocè sembla que estem abocats a l’ocàs. L’exposició és multidisciplinar: filosòfica, artística i experimental i posa èmfasi en la darrera oportunitat del humans per mitigar el dany causat, la reversió es dóna per impossible.

S’inicia amb una romàntica imatge del “Blue Marble”, la imatge més típica de la Terra feta per l’Apol·lo 17 el 1972. Després una exposició de fotografies enormes fetes des de diversos satèl·lits ens fixa la mirada en la intervenció humana (mines obertes, illes artificials, aglomeracions urbanes, desforestacions, etc.): literalment “estem movent muntanyes”. La lluita té dos forces oposades: el capital financer amb una explotació extrema i l’impacte del canvi climàtic. Per exemple, Singapur ha augmentat cap al mar un 30% la superfície però aquest creix 4 mil·límetres cada any: qui guanyarà? Per al 2100 es preveu una alçada 2’5 metres superior de l’aigua del mar.

Al final de la mostra, trobem la idealitzada ciutat del futur amb més calor, aigües més àcides i un depredador –l’home- que ja no té on trinxar. Els oceans amb espècies que moren i d’altres que rendibilitzen el nou hàbitat és la nova regió indòmita. No tenim opcions fora de l’atmosfera i ho sabem però estem alienats pels “superpoders” polítics.

Els textos acaben amb una reflexió inquietant “La consciència ecològica és una oportunitat excel·lent d’explorar l’ansietat. Si no t’agrada explorar l’ansietat, pots provar d’encobrir-la. La pots evitar menjant, drogant-te, declarant una guerra o destruint la Terra. L’ansietat, però, és un àcid universal. L’ansietat ho abrasa tot. És millor reconèixer-la que no destruir la Terra amb l’esperança d’evitar-la”.

PS. Imatge de Sun Lakes (de l’exposició)

La mania de prohibir

GrocAra fa uns dies que la democràcia espanyola (oxímoron!) es dedica a prohibir el color groc: als llacets reivindicatius de la gent, a les bufandes, a les llums de les fonts de les ciutats, etc.  Els han dit que aquest color (fruit d’una cançó) és el de la solidaritat amb els presos polítics i, “tan panchos”, a cop de resolució,  dicten el que es pot fer i el que no, el que es pot dir i el que no… voldrien poder formatjar-nos el nostre cervell i posar-nos les coordenades mentals de la gent “normal”: ser ciutadans espanyols i sentir-nos-en orgullosos.

Potser el repressor és més lector de la simbologia que tots nosaltres. Així sap que el groc s’associa a l’or i al Sol i a la capacitat de veure, d’elevar-se per damunt de tot, de contemplar i comprendre. Potser ens vol previndre del color de l’esperma de Ra segons la tradició egípcia; de l’arribada de Jesús, el messies; com els Cherokis, de la capacitat de transformar una realitat; de la relació amb el desenvolupament i l’autonomia?

Desconeixem amb certesa si el repressor no vol que veiem més enllà, que ens esquitxi cap líquid corporal, que ens arribi la redempció com a poble, que transformem la realitat, que recuperem els diners que fugen cap a l’Estat o que tinguem autonomia plena. Potser és un emulador de Molière que quan va veure morir a l’escenari un actor vestit de groc va llençar la mala fama al color. O, potser, més malèvolament, emula Erwin Wardman –director del New York Press- que el 1898 va qualificar els diaris New York World (de Pulitzer) i New York Journal (de Hearst) de grocs, és a dir, de sensacionalistes però també de covards (sentit figurat).

Deu ser això, ens volen vius, acovardits i “normals”… per poder continuar pagant el seu Estat fallit i que no puguem albirar cap nou horitzó nacional.

democracy.jpg

Segons la piràmide de Maslow tenim una gradació de les nostres necessitats en tant que humans: així a baix trobem les fisiològiques i pujant les de seguretat, filiació, reconeixement i d’autorealització.

Podem viure (respirar, mantenir la casa, sopar amb amics, treballar bé i sentir-nos plens) tenint un govern a la presó o l’exili? Sí, amb indignació. Podem assimilar i normalitzar que no hi hagi separació de poders? Sí, amb vergonya. Podem normalitzar que els feixistes es manifestin pel país amenaçant i fent crides a matar el nostre president? Sí, amb ràbia. Podem naturalitzar les humiliacions de l’Estat cap als catalans? Podem veure la manipulació dels informatius de RTVE i els insults des de moltes cadenes? Sí, amb ira. Podem veure com els policies que van fer un ús desproporcionat de la força l’1-O seran condecorats? Com la jutgessa que ha d’escoltar els defensors del vicepresident i consellers dóna menys de 24 hores per la seua defensa i està amb el mòbil quan li parlen? Com els ministres neguen que hi hagués violència el dia del Referèndum? Que la policia enviï fotografies aèries i faci piulades a favor de les manifestacions espanyolistes quan no ho fa de les altres? Que es faci declarar professors per parlar de les càrregues policials? Que es vegi la policia espanyola cantant “A por ellos” quan van cap a Catalunya? Sindicats de policies posant creus als nostres representant? I un llarg i vergonyós etcètera. Sí, amb llàstima, por, dol, malestar, etc. i més quan l’Estat (en conjunt) no fa res ni qüestiona cap d’aquests comportaments.

Segurament en el nostre dia a dia acabem acceptant resignats no els fets sinó la nostra incapacitat de fer-hi front.  Els manuals de defensa d’una nació són la violència o bé es pacten amb estats democràtics: d’aquí la  nostra desorientació. Potser quan veiem que al món sí que s’escandalitzen d’aquestes coses pensem amb dol i resignació que vivim –per força- en un Estat on la piràmide democràtica és ben lluny del vèrtex.

Això sí, a ulls del món, unes eleccions són un model homologable: si som una nació que es vol lliure, ho haurem de demostrar el 21-D. I el món (especialment Europa) haurà de veure les xifres… o mirar a terra ple de vergonya!

PS. Imatge extreta de https://www.dailyrant.com.au/society/democracy-voting-illusion-choice/

 

urnes-10021732

És evident que per recuperar la situació del 1702 (per exemple) caldria que l’interlocutor (Castella, capital Madrid),  que representa l’Estat,  volgués rellegir la literalitat dels pactes entre Castella i Aragó signats pels Reis Catòlics (per fer-ho ràpid, la consideració d’estrangers en cada territori dels seus ciutadans i la unió d’armes en cas d’atac):  els territoris de la Corona d’Aragó haurien de decidir què fan (sembla que és bastant clar com quedaria la  cosa). És a dir, l’opció d’una relació austriacista seria l’alternativa a la borbònica –imposada- actual.

Per federar però, cal pactar i per pactar res cal reconèixer l’altre com un igual. Defensar el federalisme retòric i no aplicar aquesta màxima només és jugar a un engany on hi ha un poder únic que decideix compartir alguna parcel·la amb uns subordinats als quals es pot aplicar un 155 quan vulgui i com vulgui. No sembla que a Madrid això de compartir sigui del seu grat. D’ençà de la sentència de l’Estatut no hi ha hagut cap proposta de l’Estat (ara llegiu PP, PSOE i Ciutadans) per retornar a la senda del pacte amb honor.

I nosaltres? Només queda un camí! Segons Maquiavel: “No s’ha d’atacar el poder si no tens la seguretat de destruir-lo”. L’independentisme ha assajat un referèndum que no ha obtingut la validesa internacional –per la brutal intervenció de l’Estat- però ha desemmascarat la democràcia impositiva espanyola. La batalla de la República ha estat fallida per impossibilitat real de tenir un reconeixement exterior i de poder enfrontar-nos a un Estat (fer nostres totes les funcions, per entendre’ns). Ara, les eleccions imposades per Madrid del 21-D només es poden llegir com un referèndum legal i sense violència policial (la mediàtica està garantida!). És, de fet, una oportunitat –un cop el món ens mira de nou- per obtenir un mandat democràtic clar. Si no ho fem així, ningú es mullarà amb uns resultats interpretables. Juguem a tenir-ho tot democràticament perquè l’Estat no farà cap proposta en 50 dies ja que porta 7 anys fent veure que no té un problema. Sembla que per fi hi ha unanimitat a Catalunya i a Espanya en que cal votar. Som-hi: a les urnes, catalans, que hem de decidir el nostre futur.

PS. Fotografia extreta de Vilaweb.

 

Retrat_de_Felip_Vé_exposat_cap_per_avall_al_Museu_de_l'Almodí_de_Xàtiva_per_haver_incendiat_la_ciutat_el_1707

Un leitmotiv (“motiu conductor” o literalment “guia el tema” en alemany) és una figura artística que es repeteix en una obra d’art. El seu origen és en l’òpera (des del 1871) però ara s’usa en molts més àmbits: es tracta d’introduir colors, melodies, símbols, etc. que acompanyen els moments claus de la pel·lícula (les bandes sonores ho han sabut copsar excelsament), la sèrie de quadres, la peça operística, etc.

La nostra història nacional ha estat marcada per l’anhel de llibertat. El 988  es va trencar la relació de vassallatge del comtat de Barcelona amb el regne dels Francs  (no tancades fins el 1256 amb el Tractat de Corbeil). Després, els conflictes amb França, Gènova, Venècia, etc. van estimular una llibertat plena i expansiva per la Mediterrània. La unió dinàstica amb Castella buscava la supervivència de la nostra nació amb un aliat ibèric però els recels existien des del primer dia. Cal recordar que el leitmotiv de Castella és esdevenir l’única nació de la península Ibèrica i aculturitzar/anorrerar les altres: la construcció del seu imperi va ajudar a aquesta idea i va ser la causa de la seua ruïna.

Les guerres d’independència de Portugal i Catalunya (els Segadors) van iniciar-se el 1640 però només els portuguesos se’n van sortir. Amb la crisi successòria del 1705 els catalans (junt amb la resta de la Corona d’Aragó) van optar per un rei compartit amb Castella que garantís les institucions i les llibertats pròpies. La pèrdua va provocar l’eliminació de les institucions pròpies (“por justo derecho de conquista”, Felip V de Castella) i se’ns va fer jurídicament castellans. El canvi del nom Castella a Espanya es consolida al segle XIX i l’anhel ara només d’autogovern dels catalans és bandejat per la monarquia castellana sistemàticament. No serà fins l’adveniment de la Segona República que hi haurà una petita recuperació de la llibertat nacional de la mà de Francesc Macià.

Dels darrers 303 anys, només en 42 hem gaudit d’un autogovern limitat. De fet, recuperant el símil musical, el grup de punk barceloní Desperdicis Clínics als 80 ja cantava allò de “ja ens han donat autonomia, ja ens han robat llibertat”. Ara tornem a ser en una cruïlla històrica on la fermesa ens ha de guiar cap a la normalitat nacional que és el fil conductor de la nostra història col·lectiva. Endavant!

 

%d bloggers like this: