Feeds:
Entrades
Comentaris

181214055411_purinsArran de la decisió del govern espanyol d’eliminar els ajuts per energia alternativa contra les plantes que transformaven purins i gas per fer llum,  la comarca de Les Garrigues es veu  abocada a un problema de gestió de la indústria porcina ja que la superfície de camps no pot assumir una activitat intensiva com la nostra. Segurament això ens fa pensar en les concentracions excessives d’indústries que els humans fem i que volem allotjar en un entorn agrícola limitat. La reflexió va molt més enllà dels purins, evidentment. L’entorn de Tarragona i la indústria química en seria un altre exemple.

Ara però el que sorprèn és que per buscar solucions a un problema greu la proposta que es proposi sigui cremar residus com a combustible per continuar cremant els purins: canviar el gas pel CDR (un granulat procedent de residus urbans). Si tornem a allò de les concentracions, es proposa que només un 20 % siguin residus de la comarca i un 80% de fora. Merda cap a dins?

Quan el conseller Rull diu que això va de purins sembla que ens prengui per imbècils, no? Cremar residus de fora és la solució perquè puguem gestionar els purins nostres? Què passarà amb el nostre aire quan ja tenim en aquesta zona nord de la comarca una concentració d’indústries que embruten i intoxiquen l’aire que respirem? Si ja superem llindars de seguretat té sentit posar-n’hi més? El negacionisme de Trump és la nova doctrina en residus?

Sembla lògic i sensat no incorporar toxicitats a la nostra vida, en tots els sentits i en tots els àmbits, no?

shutterstock_149094623

A l’agost, quan érem amb l’Helena a una llibreria de Berlín, ens van portar un cafè amb un paperet amb la frase “Pels optimistes la vida no és cap problema sinó ja en sí la solució” del director de cinema Marcel Pagnol.

Què és ser optimista? Un realista mal informat? Potser vol dir més coses. Ara fa uns dies apareixia un article que incidia en la relació entre optimisme i una vida llarga: menys risc de morir de càncer, de patir malalties cardíaques, ictus o infeccions. De fet, sempre s’ha dit que després d’un període d’angoixa o estrès és més fàcil refredar-te o caure malalt.

Amb tot, el psiquiatre Luis Rojas Marcos deia que “A Espanya ser positiu té mala premsa i s’exhibeix la queixa”. De fet, el metge afegia que durant segles s’ha equiparat optimisme a ingenuïtat. En això té raó, en molts col·lectius hi ha persones tòxiques que fan de la queixa el seu dia a dia, obren la boca i ja llancen pestes d’algú o d’alguna acció… i l’estudi diu que això ens perjudica… hi haurem de posar remei, no? L’autor ho relaciona amb un gen (el 5-httlpr) que regula l’absorció de l’hormona de la serotonina però que les experiències i els factors culturals ho poden modificar. Però l’autor afegeix que és més fàcil augmentar la visió positiva de canviar les coses que canviar creences pessimistes. Ens tocarà continuar aguantant els tòxics ja que, sembla, que no tenen remei al seu mal!

Amb tot però sempre hi ha esperança per als pobres i pobrets ja que la darrera edició del Happy Planet Index situava Costa Rica, Mèxic i Colòmbia com els més feliços del món. El càlcul s’obté amb la percepció dels ciutadans, l’esperança de vida, la desigualtat i la consciència ecològica. Com deia Timoneda “No és or tot  lo que llu” però qui no s’acontenta és perquè no vol!

PS. Al Japó es diu: somriu i el mon somriurà amb tu.

Imatge extreta de https://lamenteesmaravillosa.com/5-beneficios-de-ser-optimistas/

eduard-toda-a-museu-bulaq

Sovint tenim personatges –“homenots” en terminologia de Josep Pla- que ens passen desapercebuts, potser per ignorància pròpia potser per manca de divulgació en un context farcit d’estímuls. Fa unes setmanes vaig gaudir d’una conferència de l’amiga Jordina Gort sobre textos d’Eduard Toda i Güell emmarcada en una ruta per diverses biblioteques arran de l’any Toda que tenia com a eix central l’exposició “Eduard Toda i Güell (1855-1941): de Reus al món” que s’ha impulsat des de Reus en el marc del 75è aniversari de la seua mort.

El personatge és dels que et fan esborronar: com el general Prim, el pintor Fortuny o l’arquitecte Gaudí. Un home del seu temps, incansable i defensor de la Renaixença nacional: cònsol, escriptor, egiptòleg, historiador, excursionista, bibliòfil, filòleg, activista cultural i conservador del patrimoni (pren especial rellevància la tasca duta a terme com a president del Patronat de Poblet o el mecenatge a Escornalbou). Una veritable passió per la cultura, com enalteix Gort.

La xerrada de l’especialista se centrà en la part filològica i humanística del personatge. Els seus articles periodístics –instrument veritable de transmissió seguint l’estil de Mark Twain, Víctor Hugo o Charles Dickens- són sovint reports de les seues estades, viatges o pensaments i traspuen una originalitat, modernitat i ironia que el van fer de bon gust per al lectors catalans de La il·lustració catalana, El Eco del Centro de Lectura, La Renaixensa o del Butlletí Arqueològic de Tarragona entre d’altres. Un brillant transportador d’un món llunyà a uns lectors nostrats.

L’anècdota de Toda a l’Alguer (1887) il·lustra la pèrdua de referència nacional i històrica d’un territori que pertany a un domini lingüístic. El nostre personatge va demanar peix a la mestressa de l’hostal a l’Alguer i ella li va respondre en alguerès però es va sorprendre  que l’entengués si no era de la ciutat ni de Sardenya. Quan li va dir que era de Barcelona, la vella li va preguntar si allí també parlaven alguerès… ell va respondre que tothom!

En definitiva, només si sabem d’on venim podrem saber on volem anar!

 

 

 

17inquisicio

De petit havia sentit que la censura franquista havia tingut una activitat notable a casa nostra. Els censors havien de validar les lletres de cançons, diaris, revistes, etc.  sovint eren persones que no eren d’aquí i se’ls escapava alguna traducció però sobretot hi havia una veritable escola de metàfores, dobles sentits, metonímies, analogies, ironia, etc. un reguitzell de figures retòriques, vaja! Els espavilats triomfaven i així trobem perles com “S’ha acabat el bròquil, tu ja m’entens! (La Trinca), “La gallineta ha dit que prou, ja no vull pondre cap més ou” (Llach), “Si estirem tots ella (l’estaca) caurà” (Llach), etc. Fins hi tot La Trinca va dedicar una cançó a tan “noble” feina!

La història de la censura es remunta a Roma; els censors guardaven la moral.  L’església també té experiència en censurar llibres i conductes amb la Santa Inquisició al capdavant. En van fer una llista i tot: l’Index Librorum Prohibitorum (la novel·la El nom de la rosa d’Umberto Eco  ho il·lustra vivament).

Ara però els nous inquisidors són els jutges. Són ells qui agafen les regnes d’aquest art antic i d’unes metàfora per fer una truita en fan un cas de sedició i més. Cal fer molta força per trencar els ous? Preguntava el jutge al regidor Coma de Vic. El mateix jutge era també un cercador de dobles sentits… força igual a violència igual a terrorisme i ja està, apologia del terrorisme per fer una truita! Fot-li sil·logisme hipotètic! El jutge tira de fal·làcies (ad ideam, si em permeteu!), d’entinemes, etc. deduir que la força per trencar un ou equival a la força per matar per uns ideals és una aberració argumentativa volguda.

Benvinguts a la nova inquisició! Sabíem que els jutges venien d’aquesta institució… no que hi tornessin a fer cap! Quin pollastre! Viure i veure!

logo-el-mon-a-la-llengua-rodoD’aquí uns dies anirem al Cosmocaixa en el marc de les reflexions sobre l’educació del futur en l’anhelada Catalunya “normal” que impulsa el Consell Escolar de Catalunya sota el títol “Ara és demà”. El títol és prou engrescador però sempre cal veure-ho amb prevenció. La invitació a participar-hi ens afalaga. La feina que fem al centre, en tant que director -ell- i cap d’estudis -jo- també. L’ingent dedicació dels companys a les aules és un estímul per voler ser més eficients. Avui parlem per tant d’eficiència lingüística.

En molts àmbits es parla del model 4.0 perquè el grau d’interacció de l’usuari de xarxes és molt alt (ja veiem que hem superat el 2.0 i el 3.0 sense adonar-nos-en he he). Els noms –o els números- no fan la cosa però ens ajuden a posar-hi el marc conceptual sobre el qual se sustenten les propostes que posem en marxa a l’institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona. En l’àmbit industrial, amb Alemanya al capdavant, es busca una nova fita en el desenvolupament, la quarta revolució industrial, amb l’ús de les tecnologies intel·ligents. Com podem ser més adaptables a les necessitats i com podem implementar processos més eficients posant les eines digitals al servei de la vella indústria? En l’àmbit de la comunicació parlem dels transmedia storytelling per referir-nos a la viralitat de la xarxa i la multimodalitat inherent (també, sovint, multilingüe).

És només una nova moda? Què podem aprofitar nosaltres d’això? En el cas de les llengües al centre potser hem pecat de voler posar l’anglès amb tot i per tot sense reflexionar si el procés d’aprenentatge era prou eficient.Com si es tractés d’un giny teníem unes politges –el català com a llengua del país a preservar i el castellà com a llengua imprescindible- que feien una força en compartiments estancs. Quan hem volgut reforçar l’anglès hem comprat una nova peça més gran i hem continuat igual d’aïllats. Amb l’alemany i el francès, a petita escala, hem copiat l’esquema. El nou (o vell, qui lo sa?) paradigma és posar totes les politges -polispast- a fer força: el tractament integrat de llengües (TIL). Menystenir la força de les politges principals (poques hores en el currículum per a la literatura) és un error tan greu com seguir amb el model aïllacionista que no posa en valor les altres llengües o, sovint, la pròpia de l’estudiant (nosaltres en tenim 38 al centre). Cal sumar-hi, sens dubte, una immersió més gran en les llengües que volem potenciar, ço és, viatges d’estudis, intercanvis, estades… i enllaçar-ho amb projectes d’enfocament globalitzat (pocs i bons, si us plau!) per multiplicar els efectes en un marc competencial. Si hi posem les TAC i un punt lúdic i/o emotiu: oli en un llum.

La fórmula no és impossible. Cal més canvis en les mentalitats de compartiments estancs o els viatges en solitari de franctiradors que no una revolució. Saber sumar per multiplicar. Saber formar-nos i que ens formin aprofitant el temps. Posar més hores d’educació en la llengua del país però amb una voluntat integral no en una politja més gran: una major cohesió també amb les altres àrees. Un canvi en l’organització –managing complex change– des de dalt a baix però usant tots els maons existents: hem de ser més eficients.

Jean-Marc Segarra i Jordi Satorra, Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)

PS. Dibuix d’Elo Valero. I imans de Marçal Virgili.

OLYMPUS DIGITAL CAMERALes Borges Blanques es va veure afectada per onze bombardejos documentats (dos dels quals segons fonts orals) que es van perpetrar entre el 2 d’abril de 1938 i el 4 de gener de 1939. Els autors materials van ser l’aviació italiana, alemanya i espanyola (la documentació de l’aviazone legionaria ens han perdurat, la teutona no i l’espanyola no es pot consultar amb normalitat!!!). Les ordres d’atac italianes i les imatges associades no ens fan dubtar que no eren atacs sobre equipament militar sinó una estratègia macabra d’atemorir la rereguarda per provocar la desmotivació al front. El primer bombardeig, obra de la Legió Cóndor alemanya, va ser el més mortífer ja que la població civil no s’esperava ser un objectiu militar i va causar 26 morts; entre altres, uns nens de l’escola dels republicans del carrer Sant Jaume (llavors dit Jaume I). La conseqüència immediata fou que la majoria de la població (unes 2.000 persones, segons fons orals) es va haver de refugiar a les nombroses cabanes de volta del terme.

Els atacs sobre població civil van ser una “novetat” que es va iniciar durant la Guerra Civil Espanyola. Així a les Borges hi hagué 9 atacs documentats entre el 25 de novembre i el 4 de gener; 7 dels qual obra de l’aviazone legionaria italaliana (en concret de l’agrupació 111 Stormo). Els avions usats van ser els Savoia-Marchetti 79 (SM 79K), coneguts com sparvieri. El 4 de gener (com es veu a la fotografia de dalt), 10 avions s’alçaven de l’aeròdrom de Valenzuela (Saragossa) per llançar 72 bombes de 100 Kg sobre les Borges:  realitzaven la seva operació número 488, la darrera contra la ciutat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERADesprés de les ràtzies aèries, el dia 5 de gener de 1939, les tropes feixistes (amb els italians primer i espanyols i moros després) van entrar a la ciutat per ocupar-la a través de l’avinguda de les Garrigues / Carretera de Castelldans (que va ser renombrada Avenida 5 de Enero). La ciutat, amb una destrucció del 60% dels edificis pels bombardejos i 63 morts per bombes, va rebre un càstig sever, innecessari des d’un put de vista militar, però que va voler fer pagar que fos el feu irreductible del president Macià  com titulava el diari El heraldo de Aragón del dia 6 “Cae el feudo de Maciá”.

El dia de l’ocupació, avui fa 78 anys, era una ciutat fantasma i en runes. Ara toca recordar-ho i usar l’antic refugi del Cal Gineret -com s’havia previst- per fer-hi una exposició permanent sobre les Borges sota les bombes que complementi els mònolits que vam instal·lar!

 

990_1456810938lexusgoogleMalgrat les prediccions cataclísmiques,  la nostra capital va acumulant apostes fermes de grans empreses que hi volen tenir una seu. Fa unes setmanes, Volkswagen anunciava que instal·laria el seu centre mundial de dades a Barcelona (en anglès, que sembla tot més modern, el data lab). La idea és que l’anàlisi de les dades dels conductors, aparells mòbils i vehicles els pugui ajudar a millorar per construir nous i millors cotxes; a la vegada també volen no ser esclaus dels grans gestors: Apple i Google. Sabent el que està passant volen poder anticipar solucions en un món on els canvis són vertiginosos… el cotxe sense conductor és ja, només, una qüestió de pocs anys. El proper Automobile Barcelona del maig comptarà amb la zona Connected Hub per mostrar “el futur” a tocar!

Amb això dels mòbils i les dades però sembla que tot sigui nou. Fa anys vaig llegir que la història és cíclica i que per entendre el futur cal entendre el passat abans: això val tant pel nostre dia a dia tecnològic com per les relacions entre Catalunya i Castella, per exemple. No estem inventant res en la gestió de les dades per projectar futur.

De fet, en el meu àmbit, parlem de la sociolingüística de la variació (a casa nostra des de 1995). Aquesta branca de la sociolingüística sorgeix  a  partir  de  la  publicació  el 1968 de l’article de Weinreich, Labov i Herzog “Empirical foundations for a Theory of Language  Change“. Partint d’una bona metodologia és gràcies a l’enquesta – variable socials creuades amb variables lingüístiques-  i l’anàlisi dels resultats que podem preveure com evolucionarà un canvi lingüístic en marxa. En el cas del meu poble, les Borges Blanques, podem preveure que de les dos maneres de dir el mot poble -pronunciat “poble” [b] o “pobble” [b:l]- la primera serà la que prevaldrà ja que la segona només la fan els parlants grans.

De la mateixa manera el mite del bilingüisme vol fer-nos veure les bondats de parlar dos llengües obviant però que el castellà té un territori i vitalitat definida on no competeix amb cap altra llengua mentre que el català no té cap territori on es parli sense competició, és a dir, que no estigui en perill. El que ens descriu el colonialisme lingüístic és que som a la penúltima fase abans de l’extinció: el que ens passa ja ha passat abans a d’altres llocs i l’evolució, més o menys lenta, ens porta a la mort de la nostra llengua. Abans l’Estat de torn usava un atac (prohibició) contra la llengua que es volia eliminar però ara la cosa és més subtil: l’eutanàsia lingüística. A Espanya, s’incompleix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM) i no passa res (i tant complidors de lleis que són, quan volen!): s’envaeixen competències en educació o es menysté el català en mitjans de comunicació o justícia. Quan alguns parlen d’un 25% de castellà a secundària obvien que segons una enquesta als directors de Catalunya només es fan un 67% de les classes en català i si ho preguntem a l’alumnat la xifra és d’un 33%… molt eloqüent de la realitat a les aules, lluny de les picabaralles dels escons.

No cal cap big data per veure on ens porta la situació actual… el que hem de fer és el big change (o smart change he he) per ser tan normals –dependents o independents- com vulguem. Com deia la dita: l’autonomia que ens cal és la de Portugal… o la de Finlàndia!

Imatge: Ben (loudtiger a Flickr)

%d bloggers like this: