Feeds:
Entrades
Comentaris

upn_blog_com_prueba-pisa_31-ene.jpg

Com passa any rere any el resultats de les proves externes passa a ser per a molts l’única manera de mesurar la feina que es fa en l’educació del país però  aquesta mena de poder absolut dels números (i de la ideologia mercantilista que hi ha al darrere) ens pot emmascarar la realitat global (complexa i polièdrica).

Els models educatius mundials són molt diversos.  Per exemple, el model anglosaxó és molt de jerarquitzar la societat, el model sud-coreà afavoreix una tensió emocional elevadíssima per a l’alumnat i les famílies, el model alemany orienta cap a la FP alumnes als 10 anys, etc.  per tant faríem bé aquí de no copiar un  model educatiu que no s’ajusta a la nostra societat.  La indexació de centres educatius que es fa en alguns països, per exemple, accentua  l’estigmatització de certs sectors de la població. Per sort la nostra llei de transparència no ens permet posar aquestes xifres a ulls de tothom.

Les proves PISA aposten per l’assoliment de la competència global on el factor multidimensional (la interculturalitat i els afers mundial) és la clau. Amb tot les competències principals són en comprensió lectora, matemàtica i científica són les referents per comparar centres, regions, nacions i estats. Els resultats de Catalunya solen estar una mica per damunt de la mitjana europea i de l’estat però  són lluny dels primers llocs mundials.

És veritat que el fet de pressionar als governs i aquests als centre amb aquest model de proves fa que una part del món educatiu orienti el seu dia a dia en la preparació de les proves deixant de banda molts factors importants a potenciar en un centre educatiu: l’esperit crític, la creativitat, la solidaritat i els valors compartits, etc.  Per altra banda, a Catalunya i a Espanya hi ha hagut una resistència de molts claustres a valorar les competències bàsiques com una cosa positiva. No s’ha vist com un enfocament diferent dels continguts de sempre sinó com una acció imposada i inútil. La reacció en contra ha sigut notable i a base d’imposar la nova distribució dels continguts s’ha pogut avançar però a final del curs 2018-19 es va aplicar el nou decret d’avaluació a primària  (un any més tard a secundària) i ara ja es fa més evident que el canvi de rumb és definitiu. Aquesta “lluita” entre favorables i detractors que ha durat 15 anys no ha ajudat a consolidar la importància de les proves competencials externes com un element clau de la visió del centre educatiu.

Educar no és un fenomen similar a la mecanització industrial. No n’hi ha prou en revisar el procés d’ensenyament-aprenentatge als centres (que s’han de fer… sempre per millorar) sinó que cal veure com la societat és educadora i com valorar l’educació. Altrament les xifres poden distorsionar on cal posar el focus de les millores.  Com deia Benjamin Disraeli:  “Hi ha tres tipus de mentides: mentides petites, mentides grans i estadístiques”. Quan comparem models educatius no tenim en compte tot allò associat a l’entorn de l’escola: formació dels pares, horaris laborals de la població, necessitats i hàbits sobre la importància de la formació permanent, pressupostos públics que s’hi destinen, gestió centralitzada o municipalitzada, autonomia real del centre educatiu, hàbits lectors de la societat, etc.. Tot plegat ens porta al principi de GIGO (garbage in, garbage out) que ens remet a la irracionalitat inherent a la racionalitat numèrica: si poses dades errònies o sobredimensionades tindràs resultats erronis.

En les visites que he fet per centre educatius d’Europa (i en les que han fet els companys) a través de programes Erasmus Plus i d’altres mai he tingut la sensació que no estiguéssim a l’avantguarda de com afrontar l’educació a l’aula. Sí que és cert que hi ha distorsions. En primer lloc, constatem diferències d’inversió en els edificis i serveis que s’hi presten;   en segon lloc, la ràtio de professors per alumne és molt superior als països amb pitjor resultat; en tercer lloc, la formació pedagògica per accedir a la funció docent en molts països es fa des del grau universitari amb perfil específic (no un màster validador a posteriori de l’assoliment del grau); en quart lloc, el valor que es dóna  a la biblioteca (mediateca) amb professionals (bibliotecaris i documentalistes) al centre que posen en valor la lectura per plaer i la lectura com a recerca informativa; en cinquè lloc, les competències i les rúbriques formen part de les realitats educatives a Europa des de fa 30 anys i aquí això no passa encara; en sisè lloc, el nombre de professionals adjacents (psicòlegs, infermers, educadors, etc.) és molt més elevat a fora que aquí i cada vegada més tot allò que afecta l’alumne externament és més clau per veure com actua a l’aula.

Comptat i debatut, per valorar la part de l’educació que fem als centres totes les proves són benvingudes. Segur que ens cal millorar en molts aspectes però també felicitar-nos per les moltes coses bones que fem a l’aula. Però si el que es vol és valorar com avança l’educació d’un país i què cal canviar s’hauria de posar èmfasi en les proves PISA (i el model de societat que orienten) però amb els factors de correcció de l’entorn social de cada país. Només així podrem saber si cal fer canvis al procés d’ensenyament-aprenentatge (la feina al centres i a l’aula) o també als entorns que condicionen l’alumnat.

 

 

Ara fa uns dies hem rebut la nota del projecte GEETS sobre estratègies educatives (Erasmus Plus K1) que vam dur a terme amb 5 centres més el curs passat: un 94 sobre 100 i, a més, ha estat escollit com un dels model de bones pràctiques a nivell europeu.

https://ec.europa.eu/programmes/erasmus-plus/projects/eplus-project-details/#project/2018-1-ES01-KA101-049441

Estem contents de la nota i el reconeixement però sobretot de l’experiència ja que cinc professors vam poder veure noves realitats educatives, explicar el model educatiu català, conèixer gent amb qui compartir i debatre sobre educació a la vegada que vam practicar llengües diverses.

Vam tornar amb les maletes plenes d’idees i algunes ja han fructificat i les hem pogut incorporar al nou projecte de direcció que encapçalo: hem apostat per ser un centre UNESCO i reforçar el treball intedepartamental, per reforçar el treball intertextual, per millorar la senyalètica del centre, per tenir un espai de relaxament del professorat (model “fika” suec), per treballar per projectes en cada nivell però de forma concentrada en unes setmanes, etc.

Com deia Mark Twain “Viatjar és un exercici amb conseqüències fatals per al prejudicis, la intolerància i l’estretor de ment”. És per això que a banda dels intercanvis a l’ESO i dels tradicionals viatges culturals de primer de batxillerat també hem apostat fortament pel programa Erasmus Plus i poder promoure intercanvis d’alumnes i estudiants.

En la convocatòria que es va resoldre aquest juliol hem aconseguit dos projectes Erasmus K2 dels cinc que s’han atorgat a Tarragona i Terres de l’Ebre: treballarem la interculturalitat a Europa (Spectrum. United by Diversity) i el canvi climàtic (Save water, save life). N’estem molt orgullosos; els companys implicats han fet una molt bona feina i ara ja hem començat a viatjar i rebre forasters per implementar-los.

Estem segurs que tots els que durant el bienni 2019-2021 realitzaran els treballs i les sortides tindran un benefici personal molt gran tant lingüístic com en valors de ciutadania europea i de conscienciació sobre el món complex on vivim.

Fem ciutadania, fem país, fem Europa!

La toponímia és una de les branques de la lingüística que podem documentar de més antic. A partir del segle XIII els registres civils i, sobretot, els eclesiàstics (que feien les funcions supletòries) ens han deixat un munt de testaments, acords, judicis, etc. que ens fan aflorar els noms de lloc dels termes; també els relacionats amb l’aigua: els hidrotopònims. Una altra font d’informació és la memòria oral, transmesa de pares a fills: aquí hi vaig veure baixar palots de fruita empesos per l’aigua, aquí es va fer una bassa, aquí hi he vist un metre i mig d’aigua, aquí es va emportar un tractor, una granja, etc. I, finalment, les marques de les riuades amb les informacions adjacents ajuden a fer-se la idea del que va passar i del que algun dia pot tornar a passar (ni que et sembli impossible des de la visió miop del ciutadà contemporani).

Aquestes ancestrals formes d’aportar coneixement a la societat fixen hidrotopònims com “rubinals, el gatellar, fondo de…, barranc de …, riu de…, riera de…, vall de…, sèquia, torrent, font, coma, bassa, etc.” Aquest vell sistema d’alarma (el nom) ara és tristament substituït per número de polígon i parcel·la i en els trams urbans els cursos d’aigua sovint reben noms de persones o de qualsevol referència buida del sentit de curs d’aigua: el restaurant Salat (Les Borges Blanques), el camí de Cervià (l’Albi), avinguda de Catalunya (Espluga de Francolí), el carrer de Barenys (Salou) o l’Avinguda d’Adelaida (Cambrils) no ens serveixen per alertar del que tenim a la vora o a sota.

Què hi perdem en això? Els noms no fan la cosa però són útils per prendre precaucions. Menystenim els noms i la natura, som així. Manllevant Joan Fuster “Nosaltres podem passar dels cicles d’aigua però els cicles d’aigua no passen de nosaltres”; hi són.

PS: Una abraçada molt gran a tots els que s’han vist perjudicats pels aiguats d’aquest octubre i tots plegats, estiguem alerta d’allò que fem com a societat vora els cursos hídrics (Imatge de l’Albi, a través de Nació Digital).

La història (cíclica) sempre ens ajuda a entendre els fets d’avui: per durs que siguin. La “sentència” del Tribunal Suprem no pot ser considerada cap sorpresa en el marc mental de Castella. La nostra reacció serà el que marcarà l’evolució del procés. No és el primer procés d’aquestes característiques, ni el primer tribunal que canvia la desobediència pacífica com si fos violenta pel simple fet de manifestar-se de forma grupal: inventar-se el “tumulto” obre la porta a la sedició.

Al que avui són Holanda i Bèlgica, les províncies rebels a Castella, es on van succeir les primeres agressions judicials per part de la corona de Felip II, a través del duc d’Alba (Fernando Álvarez de Toledo). El 1567 va constituir a Brussel·les un tribunal “de tumultos” (que rep a diversos països de tribunal “de sang”). Aquest òrgan es va dedicar a dos comtes (un dels quals Lamoral d’Egmont), matar 1.073 persones i exiliar-ne més d’11.000: va ser un repressió duríssima i una manera de recaptar diners ja que la corona es quedava tot el patrimoni dels “processats”.

El català Lluís de Recasens, substitut del duc d’Alba i conductor del Terç de Queralt, va intentar pacificar el territori, sense dictar sentències de mort,  des de 1573 i va acabar tancant el tribunal el 1576. La llegenda de l’horror  castellà ja era una realitat a tota Europa. L’assassinat dels comtes i les altres atrocitats van inspirar obres de Goethe (Egmont) i una obertura 84 de Beethoven (Egmont).

Malgrat el nou Tribunal de Tumults, encara ens queda l’esperança de la història cíclica: el 1576 la part nord de les Disset  Províncies (ara Holanda) esdevenia el primer territori que s’independitzava de la Corona de Castella.

Imatge i informació (via wikipèdia): “Alva presideix, Vargas a la seva dreta i els consellers del Tribunal de la Sang”. Gravat de Pieter Christiaansz Bor  (1576)

Imatge: https://www.elespanol.com/espana/tribunales/20181227/supremo-reafirma-competencia-juzgar-proces-banquillo-acusados/361714979_0.html

Treu la llengua, Joan TurúFa anys que maldem per aconseguir que la pretesa igualtat de les principals llengües en contacte al país sigui un fet. Amb la restauració de la Generalitat es va confiar en la immersió en català a l’escola per compensar, talment una balança, el coneixement del català per poder ser usat en el lliure mercat de la vida real enfront del castellà. La pressió demogràfica de la immigració de l’estat junt a les condicions sociojurídiques de la dictadura franquista feien que fer les classes en català garantissin una igualtat teòrica al final de l’ensenyament obligatori.

Malgrat que la immersió ha fet una feina ingent, que ha portat a un nivell de coneixement del català prou alt i que en els anys 80 i 90 no es concebia l’ascensió social sense el català la situació ha canviat. Bona part de les generacions educades en el sistema d’immersió i que tenen la capacitat d’usar les dos llengües amb un alt grau de competència no han continuat amb aquesta tendència amb el seus fills. El català s’ha associat a “llengua d’escola” i no d’ús espontani. Les llengües no sobreviuen si no es parlen cada dia i aquesta és una competició que tenim quan demanem un cafè, una talla de roba, preguntem una adreça, intervenim en una reunió, etc.

La irrupció d’internet (youtubers, jocs en línia, etc.), dels múltiples canals de televisions, etc. fa que aquelles velles eines de garantia de la igualtat entre les llengües en contacte ja no funcionin. A més, la relaxació dels docents en l’ús vehicular de la llengua catalana (potser no tant a la classe teòrica però sí en totes les altres accions que es duen a terme en una escola: interacció amb l’alumnat, amb pares, amb companys, etc.) no ajuda gens al bilingüisme. La imatge que projectem és que la llengua catalana només serveix per escoltar teoria i fer exàmens (si no el demanen en castellà com passa a les PAU).  Als patis i passadissos tenim una llengua perduda. Els defensors del bilingüisme es preocupen d’això? No, perquè mai els ha preocupat l’assoliment de les dos llengües. Només volien trencar l’únic contrapès a la pressió (demogràfica, social, de mitjans de comunicació, jurídica, etc.) del castellà: d’aquí l’atemptat lingüístic de demanar el 25% de classes en castellà.

És evident que els docents han d’evitar la relaxació lingüística si es vol uns alumnes altament competents en les dos llengües com ens la marca la llei d’educació i de política lingüística però també cal que, més enllà del Projecte Lingüístic de Centre, la nostra Generalitat doni instruments i suport a una nova campanya de reforç de l’ús social de català sobretot a l’escola. Altrament no tindrem alumnes plenament bilingües, és a dir, en tindrem molts amb greus dificultats, i parlo per experiència pròpia de cada dia, de poder tenir una conversa espontània en català.

L’esprint del monolingüisme castellà en l’ús real i diari és més que notable. Estem albirant l’abisme… i l’estol de professors de català, malgrat ser la darrera trinxera, no podran evitar que la llengua pròpia sigui com el llatí, una llengua que es pot estudiar, llegir i fer poemes panegírics però que ja no serveix per als usos socials bàsics: comunicar-nos!

No te n’amaguis: treu la llengua!

PS. Imatge de Joan Turu.

Ja estem de nou en marxa al nostre vell Martí i Franquès. Aquest curs i el proper celebrarem els 175 anys de la seua creació, el segon més antic de Catalunya, i els 50 anys a l’edifici actual: tot una institució, sens dubte, més que un mer institut.

Aquest 2019-20 m’estreno com a titular en la direcció del centre i més enllà de les concrecions del currículum també hem tingut temps de buscar i regirar tant l’arxiu històric com el magatzem. Una de les troballes ha estat una peça de pedra que el 1905 commemorava el 3r centenari de l’aparició del “Quijote” de Cervantes. A Madrid el 25 d’abril de 1905 s’editava uns fulls solts (que avui trobem a la Biblioteca Nacional) que detallaven el segells i monedes commemoratius, una exposició i conferències al “Ateneo”.

A Tarragona, el 9 de maig del mateix any, el nostre institut va organitzar un acte per la mateixa festa. El Diario del Comercio ens detalla el que hi va succeir (la troballa ens l’ha fet arribar el company Francesc Gassó tot remenant l’hemeroteca municipal): “els instituto general y técnico” llavors ubicat a la Rambla vella estava ple per a l’acte “de elegantes damas y bellíssimas señoritas” i pel “Director y el Claustro acompañado de distinguidas autoridades” (el delegat d’Hisenda i el president de la Diputació entre altres…). Es van lliurar premis (edicions d’El Quijote) a diversos alumnes i un alumne va llegir una biografia de l’autor. Es va aprofitar també per menystenir el Quijote de Avellaneda (d’un possible autor tarragoní!), llegir fragments de l’obra, d’un estudi gramatical i d’un assaig sobre la moral de l’obra. Finalment el director va fer esment a la “làpida labrada sobre piedra del país” cedida per Ramon Salas que es va descobrir del “lienzo con los colores nacionales”: la peça porta la inscripció “A Miguel de Cervantes Saavedra en el tercer centenario de la publicación del Quijote. El Instituto de Tarragona 1905”.

Si us passeu pel nostre centre educatiu trobareu la peça ubicada, sota una palmera, en l’itinerari cap a l’accés principal. Històries del vell Martí i Franquès que se’ns fan present per guiar-nos en el marc del nostre 175è aniversari. Seguim.

Pedals d’aigua

Aquest estiu hem reeditat l’experiència de fer una de les rutes de Pedals del Món: la Bilbao pedalak. Com en les altres ocasions els prop de 200 km i els 6.000 metres de desnivell només descriuen una part del que et trobes a cada una de les vies ciclables. El tipus de terreny i el temps són els altres factors clau per definir una ruta de bicicleta de muntanya.

La ciutat que ens acull, Bilbo, ho fa com toca: amb pluja i fresca… tot una declaració de principis del que havia de venir. La primera etapa ens portava de la capital a Balmaseda després de pujar el Pagasarri i el Santxosolo: una ruta per un GR massa poc ciclable amb moltes roques d’escalar i massa estona d’espényer la bici, amb una vegetació de falgueres molt espessa i una intensa pluja que ho dificultava tot moltíssim però l’hotel-convent San Roque et refeia de tot. A la segona manteníem un ruta dura i l’aigua: la pujada al Kolitza i al Balgerri ens oferia unes vistes de Burgos i del pantà d’Ordunte… sense tanta roca però amb uns prats amarats i al final arribàvem a Karrantza. A la tercera, ja amb Sol i unes pistes de muntanya (el parc natural d’Armañón vora els 1.100 metres) farcides de vaques, cabres i cavalls que havíem d’esquivar ens van retornar a la btt més rutera amb unes vistes a les muntanyes de Cantàbria que ens va conduir cap a les vistes de tota la “itsasadarrean / ría” des de dalt del monte Ventoso i d’allí fins a Sopuerta. La darrera etapa, més curta i també rutera però amb senders entranyables i per boscos espessos, ens retornava lentament des de les muntanyes Gasteran i Pico de la Cruz a la capital de Bizcaia; només ens quedava el trajecte pels carrils bici de la ciutat per tornar al “alde zaharra /casco viejo”.

En resum, una ruta en trams massa poc ciclable en l’inici (i menys encara en dies de pluja intensa) però que ofereix una autèntica immersió en la Bizcaia més rural i aïllada amb un tast de natura pur i dur. Seguim pedalant!!

 

 

%d bloggers like this: