Feeds:
Entrades
Comentaris

IMG-20200517-WA0027

El confinament ha estat (perdó, és) un estat social que ens ha posat a prova. I ho ha fet en molts aspectes de la vida: com a país, societat, veïnatge, professionalment, familiarment i personalment.

Com a país, hem vist com no hi ha cosobirania sinó simplement una delegació temporal de funcions per part de l’Estat que s’acaba amb una majoria simple. Com a societat ens ha posat contra les cordes i ha fet que haguéssim de repensar si tenim la sanitat, l’educació i els serveis residencials adequats. Professionalment ens ha tocat adaptar-nos a marxes forçades i amb més improvisació que estratègia però amb bona voluntat. Familiarment ha estat un període de recolliment i de retrobament: i de molts i molts moments per conviure i veure créixer el fill. Personalment, t’adones que el ritme de vida que portes pot ser un o pot ser un altre, i que tot és més relatiu del que et penses.

I com a veïnatge? Jo sóc nou a Reus. Em costa adaptar-me a una nova ciutat perquè em costa adaptar-me a una ciutat: sóc de poble. Aquí passo bastant desapercebut… i et penses que no hi ha tanta relació de veïnatge com a un poble… i ves per on el confinament m’ha fet adonar que no, que hi ha també aquest feeling territorial. Els veïns de la plaça Mercadal hem gaudit de les trobades a les 12 del migdia per escoltar l’Ona tocant el fagot i també per veure el Pere fent d’Àliga o d’Indi. Els balcons han sigut aparadors de les famílies de les altres cases de la plaça: saludar-nos, veure els canvis en l’hora foscant, palpar el retorn vital del nucli de la ciutat, etc. A les 8, agraíem la feina dels nostres sanitaris i ho fèiem amb tres cançons que l’Abel ens oferia des del balcó i que compartíem tots amb aplaudiments, cants, balls, salutacions i rialles de complicitat. També hem pogut gaudir del recull gràfic del Ramon penjat diàriament a les xarxes. Els darrers dies teníem la ballaruca de la plaça estant per part del Miquel. Al cap de setmana teníem les sessions de Dj del mateix Abel i del Ricard… i aniversaris, sants, aniversaris de casament, etc. I la cloenda, el comiat, una ballada en format remix al mig de la plaça de tots. Una bona festassa i una bona vetlla de la plaça!

Potser el confinament ens porta això, revalorar la condició humana que cal veure quan ens trobem en una situació que ens trenca la rutina. Bon retorn veïns! Queda pendent el sopar i els “Close Encounters of the Third Kind”!

Vector concept for distance education

Ara fa uns dies que uns investigadors afirmaven que el missatges en missatgeria instantània (Whatsapp, Telegram i altres) són un gènere híbrid entre la comunicació oral i l’escrita ja que comparteixen característiques d’ambdós models de comunicació. Semblantment, el nou curs escolar s’encamina també cap a un mestissatge entre el tradicional i el telemàtic: una “nova educació” en el marc de la “nova normalitat”.

Aquest 3r trimestre, amb més ombres que llums, ens ha servit d’assaig; el proper curs als instituts ja no ho serà. El professorat ha demostrat que la motivació no serà un problema per adaptar-se als canvis però que cal fer modificacions al que s’ha fet fins ara. Hores d’ara és poc creïble que tinguem el doble de plantilla i el doble d’edificis o que fem veure que no ha passat res. Tindrem dinàmiques de centre i laborals diferents; en tot cas, si l’Educació és un servei essencial (i ho és) perquè relliga la salut, la formació de futur del país i el món laboral de les famílies caldrà que tingui els pressupostos que facin possible aquesta conciliació. Una reflexió per als instituts:

La dinàmica de centre en 3 escenaris possibles: 100% presencial (és la tradicional, la desitjable), tots els alumnes al centre; 50% presencial, amb dos subgrups de classe: en una quinzena veus tots els alumnes i s’igualen les setmanes: dilluns, dimecres i divendres una setmana i dimarts i dijous l’altra, i amb tasques que no necessitin connectivitat (és un sobreesforç logístic per al professorat i caldria reduir les hores lectives per fer-ho bé); 0% presencial (telemàtica) entrem en un nou confinament i en el risc de la bretxa digital (ara però ja ha d’estar previst).

La dinàmica del professorat també en 3 escenaris: Docència 100% presencial amb les mesures de protecció clares i aplicables. Docència presencial en un 50% per a professors amb càrregues familiars singulars o per minimitzar un possible risc de salut (cal pensar també en permisos retribuïts). Docència 100% telemàtica per al professorat de risc que fa la classe des de casa però que necessita d’un suport docent a l’aula on seran in situ els alumnes (això no es pot fer amb les guàrdies ordinàries perquè és permanent).

I a més, aquí rau l’altre gran problema, caldria posar unes regles de joc diferents en la mobilitat intracentre per als adolescents: no hi ha patis cada dia (es podrien quedar a l’aula fent “pati”), no entra i surt tothom a la vegada, etc. però no podem permetre que anar a l’institut sigui com anar a una presó.

L’escenari és més que complicat i ara penso en el 1.400 alumnes de diürn del curs que ve a l’institut Antoni de Martí i Franquès. Esperem les instruccions clares del nostre Govern però caldrà més recursos de totes els administracions si es vol que l’educació sigui efectiva i no convertim els instituts en petites bombes víriques en potència o que l’abandonament escolar creixi més encara en determinats barris.

Imatge via iStock

IMG_20200502_160530

Aquesta pandèmia Covid19 ha provocat un tsunami en molts aspectes de la nostra vida: higiene, relacions, teletreball, economia, salut, etc.

Tancar els infants a casa és un drama; estan fets per l’aire lliure i el contacte humà. Per molt que vulguis fer-ho bé els falta moltes coses importants de la vida d’un infant: aprendre amb els companys i l’educadora, assolir els nous reptes vitals, gaudir del contacte amb els avis i parents, descobrir límits socials (els confins de la conducta, si m’ho permeteu), etc. Al Jordi, des dels 17 mesos, li ha tocat viure aquesta situació com a molts altres però també té la part positiva.

En el nostre cas ha estat també una oportunitat de poder fer de pares i, ensems, d’educadors infantils del nostre fill. No saps com actuar en un dia a dia educatiu d’un infant però poses en valor el bagatge personal dels anys viscuts i la intuïció. Comptat i debatut, la millor educació que pot rebre un infant és la dels pares: jugar amb ell, parlar-hi exclusivament, estar per ell, cantar-li cançons, ballar, etc. El veiem moltes més hores, el gaudim molt i som més conscients de com, quan i què aprèn. Hem pogut veure un creixement físic tant global com de detalls (hem passat de poques dents a veure els queixals, els cabells s’arrinxolen, etc.). Hem assistit al creixement cognitiu (d’entendre poques paraules a poder “conversar”, el grau d’interacció ha anat en augment i hem passat del balbuceig al primer “mama”, entendre en català i alemany, col·laborar i interessar-se per tasques domèstiques, etc.). Quant a la psicomotricitat hem evolucionat d’unes passes dubitatives cap a unes de prou fermes, els primers passejos, de no saber agafar un Plastidecor a poder fer els primers garbuixos, enganxar gomets, etc. Hem estat de sort de treballar d’una feina que ens ha permès combinar, amb complicacions òbvies, el teletreball i fer créixer el nostre fill i gaudir-ne.

No tothom ha pogut fer-ho i també cal reconèixer l’esforç de tants, i amb moltes situacions familiars, que han fet que aquesta pandèmia s’estigui solucionant: gràcies!

  1. El Jordi saludant, de la plaça Mercadal estant, la mama i els avis que són al balcó.

bigbrother2

N’hem parlat molt del confinament, dels morts, de com hem arribat a aquesta situació i ara ens tocarà parlar de com n’haurem de sortir però també de quin llençol social o democràtic perdrem en aquesta nova bugada del capitalisme salvatge.

Què eren els confins? Segons la mitologia grega les amazones dominaven un territori ubicat als confins del món. Potser aquestes dones estaven inspirades en les guerreres escites i sembla que comparteixen origen amb les valquíries nòrdiques. La nostra Atlàntida, territori dels Atlans i amb les reminiscències verdaguerianes, també enllaça amb la tradició de la vida al límit de món. Aquest límit no només definia allò conegut sinó també allò final abans de la caiguda a un pou infinit: d’aquí el “Non plus ultra” famós ubicat a  les llegendàries columnes d’Hèrcules (i el no menys famós  “Plus ultra” de la monarquia hispànica). També hi ubiquem Medusa i, fins i tot, hi trobem el déu Ocèan i l’origen del déus grecs. Poques coses bones trobem als confins; en el sentit clàssic era una zona última. No serà fins a l’Edat Mitjana que trobarem una significació militar més semblant al nostre moment com a humanitat: confinar, tancar en uns límits, privar de llibertat, etc.

La vessant literària del Gobierno Sánchez ha augmentat molt: la metàfora bèl·lica és constant, les cites i còpies dels fragments dels discursos de Churchill en plena Segona Guerra Mundial  també són habituals, l’oxímoron d’intel·ligència i comunicació militar se’ns fa present, i així estem… amb molta incompetència de “la autoridad competente” i amb un munt de militars i polítics “progressistes” parlant-nos d’una guerra per justificar els euros que dediquem a tancs, submarins o avions inútils i no a equipament i personal mèdic (a Espanya, 4 € per militars per cada  10 € en salut; una animalada!).

Hi ha més desastres? Sí, som als confins de la democràcia. La dualitat seguretat versus privacitat va trontollar amb el terrorisme i ara sembla que gràcies al “big data – big brother” se’ns imposarà amb una “nova” normalitat: sembla que sí, que anirem “plus ultra” en la monitorització i tractament de les nostres dades privades vinculades al mòbil i la pèrdua de la nostra llibertat serà més gran. Orwell, Huxley ho van anticipar… ara ja hi som!

PS. Cant tercer de l’Atlàndida de Verdaguer (fragment)

Heu vist a l’huracà que escombra cel i terra,
llevar la neu, boscúries i rocs als Pirineus,
i, en revolví a l’endur-se’ls amb algun cap de serra,
fer remuntar les aigües d’un riu fins a ses deus?
 
Tal l’hèroe, al rompre aquella maror armipotenta;
s’engolfa en les onades a colps de ferro cru;
i ferm i fort oposa la seva a llur empenta,
com nau que a un abordatge presenta el pit tot nu.
 
Allà aboca ses ires on més arreu pot batre,
empeny, romp i arrossega com estimbat torrent,
los guerrers de cap d’ala cauen de quatre en quatre,
lo rebuig, com espigues de blat, de cent en cent.
 
Així, arranant sa dalla, la Mort ajau sa messa:
a cada colp que venta n’hi ha de menys un clap;
amb sang dels fills l’Atlàntida s’abeura, i, a la fressa
dels crits, ferir i caure, tremeix de cap a cap.

 

PS. Imatge extreta de https://www.ft.com/content/5738b12a-ad3d-11e9-8030-53

IMG_20200416_150027

Així ho diu la dita popular però la Covid19 no ens deixarà fer-ho!

Malgrat tot i amb les fluctuacions de temperatura i d’atmosfera habituals, sembla que ja som a la primavera. Aquell període de temps comprès, entre l’equinocci de març i el solstici d’estiu. El seu origen etimològic ens remet a l’avantsala de l’estiu del “ver” en llatí (que dóna “verano” en espanyol) i també a “primaevitas” que vol dir “edat primera”, sovint referida a la joventut. La força de la paraula fa que en alguns territoris es digui també “primavera d’hivern” a la tardor. Cada vegada més sol ser un període de temps extremadament breu, que quan et despistes una mica et porta a l’estiu d’una forma directa… però va per zones. A Tarragona, ja en el segle II d. C., l’orador Luci Anneu Flor destacava que a la ciutat “El cel, que és molt temperat, no té canvis bruscs de temperatura i l’any sembla una primavera constant”.

La primavera s’associa a l’esbarjo, a sortir a l’aire lliure per fer esport, menjar amb amics, etc. Té també un punt de vinculació amb el terròs i a les zones de secada és una època insòlitament verda. És també, en molts casos, un retrobament als espais de records i emocions fruit del teu estat d’ànim i les teues circumstàncies: són noves visions, per tant, d’allò ja conegut (un remake?): una posta de sol, uns ametllers florits, uns arbres de fruita dolça primerenca esclatant, un bon manat d’espàrrecs i quatre esgarrinxades, uns sembrats ufanosos i d’un verd intens, els aulivers esporgats i les petites columnes de fum, unes cabanes de volta impertèrrites, unes espones de pedra fidels, uns nius de metralladora, uns plataners cada vegada més testimonials, uns voltors que busquen els nombrosos conills, un castell de fora o de dins, unes esglésies i ermites místiques, uns carrers amb noms que diuen molt, amb llindes i renoms que ens parlen, etc.

Malgrat el confinament sempre tindrem els records que són fidels perquè ens passen pel cor!

PS. El company Mateu Esquerda em fa aquesta reflexió:

La dita dels vells de secà era un xic més llarga:
“per Sant Jordi,
vés a veure l’ordi.
Si l’ordi no se’n va,
vés-te’n tu”.
Eren temps de misèria, on depenien del temps gairebé per sobreviure de la forma més bàsica…i a més també patien el flagell d’epidèmies i malalties estacionals. El seu concepte de vida i mort devia ser diferent al nostre.
Per sort, naltros no havíem crescut amb tantes necessitats. Potser per això trobem tan fotuda aquesta situació actual, acostumats la majoria a una certa comoditat quotidiana. Què hi farem !!!… queden molts Sants Jordis per venir…

IMG_20200409_205503Feia dies que em ballava pel cap de llegir “La noia de la Leica” d’Helena Janeczek. Les novel·les històriques em fascinen per la capacitat de portar-te a un temps i espai que coneixes una mica i on, sovint, també sabem algunes coses dels personatges. És com un petit viatge.

“La noia de la Leica” m’ha permès endinsar-me en un personatge que només coneixia d’esquitllevit, Gerda Taro (Gerta Pohorylle): fotoperiodista i parella del també fotoperiodista Robert Capa. El món del fotoperiodisme m’atrau. Els noms de Capa, Salgado, Centelles, Català-Roca, etc. o de les agències Associated Press, Magnum Photos, Reuters, France Press o de revistes com Time, etc. o el World Press Photo o el Visa pour l’image ens parlen d’un món reportat al nostre davant.

La novel·la descriu espais i personatges de l’Alemanya que veu néixer el feixisme, del París que acull els dissidents ideològics o religiosos (alguns faran cap a camps de confinament), etc. També ens  apropa a una Barcelona revolucionària i a una Espanya en guerra junt amb les operacions de sortida d’exiliats cap a EUA o Amèrica Llatina. Ens posa en el context de la postguerra mundial i situa el paper clau del Partit Comunista en aquesta Europa i món en guerra.

Des d’un put de vista tecnològic, la càmera Leica (molt millorada a partir de 1933) era prou lleugera per poder documentar, sense embalums, davant del món el que estava passant. El paper de “La maleta mexicana” amb 4.000 negatius de Taro i Capa apareguda el 2007 o el debat sobre si la foto del milicià caigut en combat era o no falsa (2009) també tenen el seu espai. Segons l’autora la parella creia “crear art no formava part del seu ofici, però sabien de què depenia la qualitat d’una foto: havien absorbit les idees estètiques de l’època juntament amb les polítiques i socials i eren conscients que precisament allà, en l’art, ja s’hi havia portat a terme una revolució”.

Amb tot, el fil conductor és ella, Gerda. Hi ha una fascinació per una jueva alemanya (Stuttgart, 1910 – El Escorial, 1937) que representa un feminisme actiu, un judaisme de llibertat, una persona culta i desimbolta en un món d’homes i de lluita. A la seua tomba al cementiri de Père-Lachaise, enterrada com una heroïna revolucionària, hi trobem un Horus esculpit per Giacometti per encàrrec del Partit. A l’obra llegim “Hi havia l’eco d’un respecte extraordinari al voltant seu, un eco afalagador dins del qual ressonaven  dots i característiques […] però amplificats en una aura llegendària. Era veritat que es presentava a les barricades amb mitges de seda i talons alts? Que l’escortaven com una mena de talismà, una marededéu pelegrina que proporcionava protecció als combatents?”.

Aquesta devoció laica és expressada pel poeta Luís Perez Infante en el poema “A Gerda Taro, muerta en el frente de Brunete”: A pesar de tu muerte y tus despojos, / el oro viejo que tu pelo era, / la fresca flor de tu sonrisa al viento / y tu gracia al saltar, / burlándote de las bales, / para grabar escenes de lucha, /nos dan aliento, Gerda, todavía.

 

elearning+definición

Aquest dies estem vivint una voràgine educativa; ara tot és, o ho sembla, e-learning! El Coronavirus ha fet que, a l’esprint, vulguem tenir una estructura educativa virtual que només teníem mig embastada.

Tenim un professorat parcialment capacitat per ensenyament en línia. Per sort, l’actualització de la formació digital s’ha posat ràpidament en marxa per part del Departament d’Educació. Ara bé, tenim unes eines telemàtiques que no suporten tot el trànsit que ens cal o que encara no coneixem prou bé (estem assajant sobre la marxa). Tenim encara massa famílies que no saben com gestionar l’allau digital que els cau a sobre. Per desgràcia tenim pocs alumnes  que no tenen aparells apropiats i/o amb connexió fluïda, aquest és el primer pedaç que hem de posar!

És evident que des dels centres fem el que podem; gràcies al professorat que sempre entoma els reptes amb ganes de fer-ho bé! Encara patim les retallades  però l’actitud és la de ser útils com puguem. Tenim encara massa la idea de “deures” i “currículum” però per sort, la majoria troben la justa mesura per mantenir múscul acadèmic sense generar ni autogenerar-se angoixa. Ens estem adaptant però tot això vol de temps i nous hàbits. Ara toca posar en valor les eines que tenim per acompanyar l’alumnat i sí, haurem de ser imaginatius i renovar les nostres bases tecnològiques. Ja tenim proposta de formació de centre per al curs que ve!

Ara l’altra peça clau és  l’autonomia de l’alumne. Tenim pupils que són  “nadius digitals” per jugar i gestionar xarxes socials però no per a totes les competències digitals de l’aprenentatge virtual. Res té a veure un alumne d’ESO (ni un de 1r amb un de 4t) amb un de Batxillerat; però només gestionant-la seran més competents d’ara en endavant.  Això vol dir que hem de saber mesurar molt bé què demanem i com ho demanem en cada cas i com acompanyem l’alumnat: ells també s’estan actualitzant la seva manera de digitalitzar-se i això és bo! És una nova oportunitat! Ensenyar no és comunicar una teoria a llegir i uns exercicis a realitzar. Ho estem refent alumnes i professors conjuntament!

La digitalització no pot canviar l’essència de la nostra feina: l’acompanyament presencial vers l’alumnat per fer-los créixer com a éssers competents en el món que els envolta (és, sens dubte, la millor fórmula per aprendre). Abans es deia “Un bon mestre sota un pi fa escola” i ara, a secundària, diem “Un bon professor davant d’un ordinador fa prou ensenyament”! No és el que volem però és el que hem d’intentar fer ara davant de l’ordinador i de la millor manera possible!

Imatge extreta de: https://www.classonlive.com/blog/Que-es-eelearning-Definicion-del-concepto

%d bloggers like this: