Feeds:
Entrades
Comentaris

Big brotherLa Revolució Industrial va obligar que els nous semiesclaus, els treballadors explotats, haguessin d’unir-se per reivindicar davant dels amos unes millors condicions de treball i uns sous dignes. La lluita va ser molt dura i van ser moltes les víctimes d’una explotació sense ànima com reflecteixen obres realistes de la literatura universal: “Els Miserables” d’Hugo, “Oliver Twist” o “Temps difícils” de Dickens, etc. Després de  la Segona Guerra Mundial les democràcies europees -sota la pressió del bloc soviètic- van legislar per absorbir bona part de les reivindicacions laborals i evitar així viure en una societat que s’assemblés a un polvorí social. Orwell escrivia el 1949 la seua gran obra, “1984”, que culminava la simbiosi, llavors fictícia, entre la dictadura i el control de la privacitat.

De la mateixa manera que llavors, són moltes les veus que alcen les veus avui per exigir una legislació que protegeixi la ciutadania dels abusos que poden provocar la mineria de les dades (el big data). Huxley en “El món feliç” o la pel·lícula “Gattaca” posaven el marc mental per entendre una societat futura (encara hipotètica) que usava les dades per establir una jerarquització social. Algú no pot imaginar una asseguradora que coneixent totes les nostres dades i que no ens apugi la pòlissa? Sempre que hi ha hagut una tecnologia amb aquest grau de transformació de les regles de joc vigents ha calgut un moviment social per corregir-ne els excessos. El poder sempre es vesteix d’un fals “no hi ha alternativa” per perpetuar-se. Tot se’ns presenta com la decisió inevitable d’un algoritme que ens aboca a la solució predeterminada.

Els europeus vam avançar molt el 25 de maig passat quan vam rebre molts missatges sobre la nostra privacitat gràcies al reglament general de protecció de dades. Els avenços i les aplicacions continuaran apareixent i permutant-se en la nostra vida, la batalla per la nostra privacitat -el nou gran negoci- continua. La literatura ens ha servit sovint per veure el futur. Com deia el poeta Wallace Stevens, la imaginació “és una violència interior que ens protegeix d’una violència exterior”. Tots alerta; el Big Brother us vigila.

  1. Imatge extreta de https://www.securitycameraking.com/securityinfo/big-brother-watching/
Anuncis

122 - Reto

En la tradició literària i en la cinematogràfica hem vist moltes vegades representada l’escena d’algú que repta un altre -sovint per honor- llançant-li un guant. Des del segle XV al XX va ser una forma noble de dirimir temes personals. Recollir la peça de roba implica batre’s en un duel -sovint a ultrança- i no recollir-la, acceptar la raó de l’altre. Manllevo el títol d’un dels textos de Jaume Brossa que és considerat un article fundacional del nostre Modernisme.

La vida a vegades ens porta unes noves circumstàncies que, resseguint Ortega i Gasset, formen inevitablement part del nostre jo (complex i canviant). Sovint podem interpretar el nou repte com un guant llançat per algú que ens interpel·la, que ens demana si serem capaços d’acceptar l’envit vital o professional que ens ha arribat. Deia Epictet d’Hieràpolis que allò important no és el que ens passa a la vida sinó com afrontem el que ens passa.

A partir d’avui seré el nou director de l’institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona, el buc insígnia dels centres de la demarcació i el segon més antic de Catalunya (a prop de complir els 175 anys d’història). És una etapa no prevista, per ara i tant no volguda, del tot sobrevinguda, i que m’obligarà a treure el millor de mi per tirar el projecte educatiu endavant. Per sort, els companys de direcció s’han mantingut al peu del canó i la resta de companys -imprescindibles- han expressat la voluntat de treballar amb la normalitat i l’eficàcia habitual per fer possible que el vaixell (bé, el transatlàntic) continuï creuant els mars de l’educació i la formació de ciutadans lliure amb l’orgull de la feina ben feta i la certesa que els reptes complexos de la societat actual tindran la resposta adequada al nostre centre.

I com diu la Rosa Moragues, manllevant un poema (Com les gavines) de Joan Margarit dins del poemari “Ni era lluny ni difícil”: Creuant temporals / s’aprèn a planejar / sobrevolant la vida. / A avançar fent servir / la violència del vent./ Com les gavines.

Gràcies a tots per ser-hi i per recollir el guant al meu costat.

  1. Imatges extreta de: http://www.mierdecitas.com/2012/08/reto.html

Ramses_II_at_Kadesh

Des de l’època de Ramès II sabem que la manipulació informativa és una arma de destrucció massiva i de discriminació: tot i no guanyar la batalla de Kadesh contra els hitites -la que més carros ha tingut en combat-  es va fer esculpir a Abu Simbel com un gran heroi.  Els nostres comtes-reis també dictaven les cròniques amb una certa tendència a l’afalagament. Els nazis van reelaborar i magnificar aquestes pràctiques que després han seguit la majoria de governs “democràtics” i, per descomptat, les dictadures de dretes i d’esquerres. 

Als EUA  Sara Wysocki va ser la primera mestra acomiadada perquè l’algoritme de l’escola deia que era una mala docent malgrat no tenir cap informe en contra. És cert que el model anglosaxó és molt empresarial però faríem bé aquí de no copiar un  model educatiu on els números siguin l’únic valor a tenir en compte. En el món policial dels EUA es preveu l’índex de criminalitat i, per tant, es posen més recursos en els barris marginals però no en els dels grans centres de poder empresarial on s’estafen molts més diners. S’accentua així l’estigmatització de certs sectors de la població. 

Ara som més finets i deixem que el big data i les matemàtiques dictin la nova manipulació. La doctora Cathy O’Neil parla obertament d’ “armes de destrucció matemàtica” i d’amenaça real a la democràcia. Per l’autora, fiar-ho tot a uns algoritmes sense valorar que les dades que posem poden alterar el càlcul final és manipular. Tot plegat ens porta al principi de GIGO (garbage in, garbage out) que ens remet a la irracionalitat inherent a la racionalitat numèrica: si poses dades errònies o sobredimensionades tindràs resultats erronis. 

Ara que estem immersos en el mundial de futbol de Rússia… algun algoritme ha sigut capaç de preveure les clàssiques sorpreses? La vida, lluny de la fredor dels números, tendeix a fluir amb una anormalitat normalitat… tota una paradoxa! 

 

mobydickFa uns dies vam poder gaudir de l’obra Moby Dick al Fortuny. L’obra de Nelville és interpretada amb excel·lència per Josep Maria Pou en el paper del capità Ahab, del balener Pequod. L’obsessió malaltissa ja transformada en bogeria condueix el capità i la tripulació (menys un) a un final tràgic. Abans ja hi ha hagut enfrontaments a bord amb el contramestre que intenta fer entrar en raó el seu superior. Res és capaç de deturar el capità embogit.

Als centres educatius cada vegada més ens toca lluitar contra una malaltia silenciosa: els trastorns alimentaris. Al Martí i Franquès vam convidar una especialista a parlar-ne amb els professors i les famílies: és un tema amb una incidència alta. Massa vegades els esforços que fem des del centre (professorat, tutors, orientadors i direcció) per saber detectar els casos són en va. A vegades les famílies tampoc se n’adonen o neguen els fets; en d’altres casos ens venen a buscar ràpidament. Però moltes vegades són els amics els que ens donen la veu d’alarma i els que acompanyen, dins i fora del centre, en la sortida del túnel. Un cop detectat el trastorn, a l’institut adaptem el currículum, els centres especialistes actuen (amb graus diversos de mesures) i, finalment, tenim el Pere Mata, sovint al límit de la seva capacitat.

Què fem quan la raó no sempre és la solució? Què fem amb alumnes excel·lents que s’aboquen a aquest costat fosc? Els especialistes externs ens diuen que cal buscar el trastorn psicològic primer per fer front al problema alimentari. Quan no avancem la desesperació és enorme. Quan l’índex de recaiguda és del 25% t’espantes. Quan els mitjans reals que tens al centre són escassos et capfiques. Quan amb la família no sabem què fer més ens sentim perduts.  Quan no saps què dir ni com actuar quan la realitat et supera et saps impotent i plores. Quina alegria més gran quan se’n surten i els veus de nou amb normalitat.

Entre 4t d’ESO i 1r de batxillerat és on s’esdevenen més casos. Les dinàmiques familiars actuals i els arquetipus socials vigents amplificats per la publicitat fan augmentar el nombre d’afectats. Tenim un problema greu!

Imatge: Pintura de Paul Lasaine per una pel·lícula d’animació de Moby Dick produïda per Dreamworks, que no es va arribar a rodar.

20180430_093441.jpgEl Segre és un riu que marca de totes totes les terres del vell comtat d’Urgell, des de l’Alt al Baix Urgell. El vell Sicoris romà dóna vida a una bona part del rebost agrícola del país i ho fa sobretot gràcies al Canal d’Urgell (Ponts-Lleida) que d’ençà la segona meitat del segle XIX rega un munt d’hectàrees que abans eren de secà.

Fa uns dies vam anar a una casa rural amb la família, de la part de l’Helena, a tocar del pantà de Rialb, a la zona del riu homònim. Aquest nou i gran pantà ve a complementar el d’Oliana i el de  Camarasa. És sorprenent com i de quina manera l’aigua acumulada en una presa és capaç de fer diferent un paisatge, de donar-li un toc de singularitat que possiblement els terrenys per si mateixos no serien capaços de definir. La idea del Tren dels Llacs per la riba de la Noguera Pallaresa en seria un exemple claríssim (gràcies Vidal Vidal).

Des de petit que em va tocar estar alerta de l’aigua. Quan anava a jugar a futbol o bàsquet a La Seu d’Urgell o Andorra el pare sempre em demanava que mirés com estava el nivell d’aigua d’Oliana per saber així si teníem bona reserva d’aigua per als fruiters, la principal font d’ingressos de casa. Regar formava part de l’ensenyament agrícola bàsic. Als 12 anys ja ho feia sol: un veritable exercici espiritual conduir l’aigua movent les pales, fent reguerons per fer homogènia la zona inundada del bancal o esperar que la fresca de l’aigua et desperti de la dormideta. També alguna vegada va tocar robar aigua per poder regar en els anys de sequera intensa… l’aigua és vida i diners!

Comptat i debatut a les Borges Blanques qualsevol dia que plou és un bon dia. L’absència d’aigua és per a molts encara un maldecap insalvable i el nou canal Segarra-Garrigues (que pren l’aigua de Rialp) ens farà canviar el paisatge tradicional. Esperem que sigui a millor per l’agricultura i el turisme d’interior, el gran tresor desconegut del nostre país.

 

La verdadera justicia esta avergonzada, Imagen, D.R.A., MrVox Acaponeta

Arran de la darrera sentència sobre la violació de la noia a Navarra s’ha escrit molt i molt sobre la interpretació que fan els jutges de la paraula abús versus violació. El sentit comú de la majoria de la població però no deixa lloc a dubtes. Tres jutgesses han fet arribar una carta oberta  a la noia on li expressen el seu suport i on deixen clar que en qualsevol acte d’un jutge hi ha una part que correspon a la seua visió del món. Potser l’arrel del problema és aquí. Les ideologies són inherents a la condició humana, fins i tot dels jutges i, per tant, en un estament d’intocables és molt difícil que es qüestioni obertament cap sentència. I si per canviar aquesta interpretació abús-violació es munta una comissió amb 20 jutges homes potser ja es demostra com està de complicada la partida.

La ideologia del nacionalcatolicisme ha ressorgit en força a l’Estat, tant de blau com de taronja.  Bona part d’aquests intocables hi són adscrits i s’han posat a dirigir la resposta de l’Estat vers el procés català. Amb el delicte d’odi han trobat la clau per obrir tots els panys: si un professor  explica perquè han trencat les portes del seu institut, es titlla d’odi portar una samarreta groga, et citin a declarar per penjar una pancarta i fer una piulada, per portar un nas de pallasso, t’impedeixen casar-te amb un llaç grog, etc.

Aquesta manera de fer afecta altres supòsits ideològics arreu de l’Estat: et jutgen per penjar una imatge de Jesucrist retocada, cantar cançons crítiques, per fer uns putxinel·lis sarcàstics, no volen veure una violació, etc.

És un temps de regressió democràtica i d’injustícia, de rellegir L’apologia de Sòcrates de Plató. El diàleg s’obre amb: “Com heu estat d’afectats, atenesos, pels meus acusadors, no ho sé“. Quanta afectació hi ha en els intocables? No ho sé… però ho intueixo!

Imatge: Nik (ninotaire argentí)

IMG_20180409_083539

El passat 1 d’abril, en el marc dels 80 anys del primer bombardeig a les Borges Blanques, vaig ser convidat per la Comissió de la Memòria a fer una visita guiada per la ruta de monòlits explicatius de la ciutat sota les bombes que vaig crear just fa 10 anys.

La ruta urbana que podeu fer sense guia o bé adquirint un quadernet històric que trobareu a l’Espai Macià ens permet reportar-nos a la devastació provocada per l’aviació feixista (espanyola, alemanya o italiana) en el marc de la Guerra Civil: la novetat d’enguany es la visita al refugi de cal Gineret que ha estat brillantment museografiat. Així la visita ens endinsa en una guerra, per primera vegada, amb l’ús de l’aviació com a instrument colpidor a la rereguarda que sota una aparença d’atac militar va ser el primer assaig d’uns assassinats de població indefensa amb l’objectiu de desmoralitzar l’enemic. Com s’explica que una població sense ni bateries antiaèries ni objectius militars concrets rebés un atac abusiu de la Legió Cóndor alemanya el 2 d’abril de 1938? Aquest fet va provocar un èxode massiu de la ciutadania a les cabanes de volta del terme.  L’inici de la ruta es feia en l’emplaçament de l’antiga biblioteca de la Mancomunitat que aquest any celebraria el seu centenari (inaugurada pel diputat Francesc Macià i l’ideòleg Eugeni d’Ors): en finalitzar la guerra quan estava només malmesa en un 20% va ser enderrocada perquè simbolitzava una cultura catalana culta i de voluntat popular. La batalla de les Garrigues, un cop superat l’Ebre i el Segre, es va iniciar el 25 de novembre amb una sèrie de 10 bombardejos en 40 dies sobre una població ja sense cap defensa aèria i s’acabaria a les Borges la nit de Reixos i al darrer poble de la comarca el 10 de gener. La capital, després de 500.000 kg de bombes, tenia un 60% de les cases greument afectades. Per què aquest acarnissament? Per ser el feu de Macià que mort el 1933 encara apareixia com un fantasma per al règim franquista.

Avui també rebem un atac amb els “nous” bombarders: la manipulació periodística  a Espanya és antològica i digna de Goebbels, el rebombori a les xarxes socials i l’allau d’insults i perversió sobre la lluita del nostre poble és desmesurada així com la politització de la justícia (com recull la imatge del setmanari alemany Der Spiegel) fins a límits grotescos gràcies a un relat fictici amb afectació per als dirigents del país però també per a moltes persones valentes (professors, directors, bombers, vaguistes, etc.) que van fer costat a una lluita pacífica enfront d’uns salvatges enviats per atemorir-nos.

La bella lluita pels nostre ideals continua. Suma’t al groc!

 

%d bloggers like this: