Feeds:
Entrades
Comentaris

Viure al córner

flechas.jpg

En el món actual i, per tant, al nostre voltant trobem molts tipus de persones. Si pensem en una classificació sobre atreviment i relacionar-se amb l’entorn tenim els que viuen en el seu córner, els que juguen en tot el camp i els que fan d’entrenadors; disculpeu el símil futbolístic.

La rutina acomodatícia, el córner, l’esfera de protecció, la bombolla que volem, aquesta zona de confort és, segons molts estudis psicològics, un recurs per evitar problemes -una cuirassa de por, potser per inseguretat potser per egoisme- i una solució per evitar també una participació activa en la societat o organització on la persona s’ubica.

Trobar-se en una zona protegida, amb dos costats bloquejats, posa aquestes persones en una posició des d’on sovint veuen com un agressió qualsevol canvi d’aquesta ubicació, és a dir, canvis de rutines, acceptar noves circumstàncies d’una societat o organització canviant, etc. Sovint no s’empatitza amb la resta de persones i des d’una posició “pròpia” i duradora sempre es critica les decisions dels que han de regular aquest “partit” des del mig de camp. Posar-se al lloc dels altres els costa molt, tant dels que se sumens als projectes com dels que distribueixen joc, i és més fàcil ser uns crítics permanents amb els que es mouen al mig del camp.

Només aprenem quan ens afrontem als reptes que la vida (les “circumstàncies” que deia Ortega i Gasset), només aprenem quan ens equivoquem, només vivim plenament quan som al mig del camp i participem activament del joc de viure. Juguem?

Retrobar el terròs

17523270_10154817763518292_3869089577775469246_n

Des de sempre hem tingut la voluntat de conèixer món, d’anar més enllà, de superar els nous límits per arribar on no hi ha estat ningú. Aquest esperit indòmit, aquest afany de superació, aquesta competició amb un mateix i amb els altres, aquest postureig, aquesta ostentació, aquest el que sigui ens ha fet avançar com a espècie, societat, país i persones.

Quan arriben les vacances solem buscar al mapamundi algun indret on anar –si l’economia i els dies lliures ho permeten- o anem més a la vora. Aquests dies he pogut gaudir de Barcelona i sempre m’agrada reveure espais, també he anat cap al Montsec i he descobert -junt amb la bicicleta- Sant Llorenç de Montgai o he retornat a Scala Dei i he vist com l’avenç de les reformes és lent però sostingut.

Al final però sempre et queda el retrobament als espais de quan eres petit que, si bé diaris i quotidians, no deixen d’evocar-te records i a la vegada emocions del moment fruit del teu estat d’ànim i les teues circumstàncies: són noves visions, per tant, d’allò ja conegut (un remake?): una posta de sol des del terrat, uns ametllers florits, uns arbres de fruita dolça primerenca esclatant, un bon manat d’espàrrecs i quatre esgarrinxades, uns sembrats ufanosos i d’un verd intens, els aulivers esporgats i les petites columnes de fum, unes cabanes de volta impertèrrites, unes espones de pedra fidels, uns nius de metralladora, uns plataners cada vegada més testimonials, uns voltors que busquen els nombrosos conills, un castell de fora o de dins, unes esglésies i ermites místiques, uns carrers  amb noms que diuen molt, amb llindes i renoms que ens parlen, etc.

La primavera a les Garrigues esclata amb una força inusitada que perdura ben bé fins al juny (si no ve cap calorada)  després vindrà l’indòmit estiu que allunya no el patrimoni, que es manté fidel, però sí els turistes i els retrobats. Gaudim ara en plenitud de tot allò que ens han llegat i que hem de mantenir.

  1. Col·laboració com a membre del Centre d’Estudis de les Garrigues al Som Garrigues

Rajoy, el contista

1 IXB-IR7p1w6DasvubIV13wEn aquest nou món digital i frenètic les paraules de moda duren poc menys que un caramel a la porta d’una escola. Ara ja no podem parlar del Storytelling sinó que hem de fer-ho del Storydoing.  Sembla que la nova teoria sorgeix el 2014 però en aquests temes tres anys són ja una eternitat.

Més enllà de l’ús de l’anglès per fer present realitats que podríem nombrar amb la nostra llengua – la lluita contra els anglicismes sembla d’entrada perduda- el que ens queda clar és que cal mostrar allò que hem fet i no només ser capaços de predicar.  L’expressió ens reporta  allò més ancestral: predicar amb l’exemple. Com deia Mossèn Alcover quan va començar la magna obra del Diccionari Català-Valencià-Balear “l’empresa és grossa, és llarga, demana molt de pit, molt de seny, molt de suc de cervell. Estem segurs de tenir el pit. Si tenim el suc de cervell i el seny que ens cal no ho hem de dir nosaltres: ho dirà la nostra obra”.

En els temps actuals trobem polítics que no han emprès mai res que estimulen l’emprenedoria; tenim “empresaris” de portes giratòries que gestionen oligopolis que ens donen lliçons de tot des de la butaca estant amb un souàs de vergonya, tenim molts predicadors i pocs que posin el valor del lideratge des del seu esforç diari. A liderar no es pot ensenyar, sens dubte, però sí que se’n pot aprendre però et tocarà arromangar-te més que ningú, esforçar-te més que tots i tenir encert en les decisions. Només així seràs dels que explicaràs allò que has fet i no, aquella teoria buida i llunyana, d’explicar allò que creus que s’ha de fer. La teua obra serà la que parlarà per tu. Els altres en parlaran: aquest és el nou paradigma i més en un entorn en xarxa i transmedia.

Com deia Cervantes: “Obras son amores, que no buenas razones”. Però per Rajoy encara hi ha temps per contar històries, storytelling,… per fer obra mai en troba!

Imatge extreta de: https://medium.com/@bartmuskala/storytelling-is-out-enter-storydoing-6cd494d1cfd8#.xof14er5z

 

Verja

Algú va dir que una llengua és un dialecte amb canons. És a dir, el nom no sempre fa la cosa. Les estructures lingüístiques estan subjectes a la modificació dels parlants,  els seus perjudicis i els canvis sociopolítics de la societat que les parla: a vegades voler-se entendre és més important que la distància real, i l’inrevés! Per exemple, el serbocroat és una llengua que s’escriu amb dos alfabets!

A la zona del Campo de Gibraltar (Gibraltar i , una mica, la Línia de la Concepción) es parla una mena de crioll (llengua híbrida) que barrejava elements del castellà i de l’anglès: el nom que té és “llanito”. Fa 10 anys vaig tenir l’oportunitat de dirigir un treball de recerca sobre aquesta llengua híbrida i vaig descobrir girs lingüístics i paraules molt interessants i uns anys més tard hi vaig estar un dia i ho vaig poder verificar.  Per exemple, bacon és beki; cake  és keki; battery és batteria; police és la parma. O, comparats, obtenim: Llanito: Hombre, I’m tellin you ke no puede… // Español: Hombre, te digo que no puedes… // Inglés: Man, I’m telling you (that) you can’t…

Segons Jesús Cañas  un estudi antropològic (Bordering on Britishness) analitza la societat que, a la banda anglesa, sostenia aquesta llengua singular i perquè ha optat per l’anglès com a conseqüència del tancament de la frontera (la “verja”) del 1969 fins al 1982 i la imposició de la màxima “Gribaltar, español” que no respon pas a l’acord signat al Tractat d’Utrecht el 1713 entre Castella i Anglaterra.  Les mares, moltes espanyoles, ja no van transmetre el llanito als fills i, fins i tot, el Instituto Cervantes ha tancat recentment la seua delegació.

Una vegada més es demostra que la imposició d’una identitat, d’una llengua, d’un estatus polític, etc. provoca una reacció en contra de l’assetjat. Com deia A. Machado “Castilla desprecia cuanto ignora”… posem que parlo de Catalunya!

autoestima

Encara estem convalescents de la gran victòria del Barça enfront del PSG. A toro passat, són molts els optimistes, però al minut 61 la realitat era una altra. En el futbol, com en la vida, creure en les pròpies forces és un factor clau de l’èxit que volem obtenir.

La història és farcida de moments on els personatges van ser capaços de sobreposar-se a les circumstàncies adverses i creure en ells mateixos i en el projecte que volien tirar endavant. De les nostres batalles, en destaca, segons la crònica de Ramon Muntaner, l’ímpetu de Bernat de Rocafort, cabdill dels almogàvers, quan el 1305, a Gal·lípoli, amb només 1.462 homes enfonsa primer els seus vaixells i s’enfronta a les tropes de l’Imperi Bizantí que eren més de 30.000 soldats i en surt vencedor. De les clàssiques, en destaquem la de Gaugamela, on Alexandre el Gran, amb només 47.000 soldats enfront dels més de 250.000 de Dario III, és capaç de vèncer.

Els llibres d’autoajuda solen portar implícit aquest reforç positiu de cadascú com una peça bàsica per l’assoliment de l’èxit. Costa, a vegades, trobar l’equilibri entre autoconfiança i vanitat i/o depressió. Quan fem una cosa nova, sortim de la nostra zona de confort i el nostre súper-jo ens avisa del risc, la por ens pot bloquejar però sota pressió n’hi ha que saben treure més d’un mateix i saben resistir; resilència. El PSG va fer només 3 passades bones en els darrers 8 minuts.

“The Butterfly Circus” és un curtmetratge de 2009 (de 22 minuts de durada) protagonitzat per Nick Vujicic, un orador motivacional australià que va néixer el 1982 sense extremitats. En un moment del curt, el seu personatge planteja els dubtes de poder formar part activa del circ, però el cap de l’espectacle li diu que ell és un privilegiat perquè la seua gesta pot ser tan gran que, si se’n surt, el seu goig serà enorme i tothom s’hi emmirallarà.

Ahir el Barça, demà els catalans… tenim un repte enorme al davant, ningú ens ha dit que serà fàcil però el que farem serà estudiat a tot el món. Guanyarem!

Vídeo del curt: “The butterfly Circus” / El circ Papallona

family-teen-with-mobile-phone

En el marc de l’Escola de Pares, l’AMPA de l’institut va organitzar una xerrada sota el títol “Has de controlar el mòbil del teu fill/a?” impartida pel company Josep  Maria Duch. El fet en qüestió posa de manifest que som una societat “nova” quant a les nostres actuacions enfront l’incipient (i accelerada) era digital. El debat va ser molt interessant i, sota el meu punt de vista, posa de manifest un alt grau de desorientació en les conductes a seguir per part de molts pares.

Com a cap d’estudis vaig manifestar que igual que al centre hi ha normes sobre quan i com usar els mòbils seria lògic que a les cases (i als altres espais que compartim) hi hagi una regulació. Sense normes no sabem què és correcte i què no… i ja fa temps que el sentit comú es demostra poc comú i molt variable. Un altre axioma és que els joves són nadius digitals i així ja suposem que saben navegar per internet perquè saben usar algunes aplicacions dels mòbils. Jugar i comunicar-se no és saber usar les múltiples opcions que et trobes enfront d’un ordinador/mòbil/tauleta.

En el nou Mobile World Congress es parla molt i molt d’innovacions, de mercat, de continguts, d’accés i velocitat però potser poc de la tecnoètica. Els paranys són un abús dels videojocs, realitat augmentada versus realitat, narcisisme, sexting, ciberassetjament, postveritat (o les mentides de sempre!), etc. La nova revolució tecnològica ens mostra oportunitats i paranys en un bosc de pantalles. Moltes vegades els joves són imitadors inexperts d’uns adults que demostren també una addicció desmesurada. Sense un foment de l’esperit crític dels joves (i, sobretot, dels adults) ens perdrem en una mar immensa on no saber trobar un bon port serà un inequívoc fracàs personal amb conseqüències extremes. Hi ha un naufragi en marxa que no és fruit de la tecnologia sinó de l’absència de bons usos i de pautes clares de conducta. Sense valors -la nova i vella brúixola- el desori i el mercat són qui governaran les persones. Pares, què heu de fer amb els mòbils dels fills? Igual que en la resta de coses, feu de pares!

Imatge extreta de: https://www.netnanny.com/mobile/

 

Jocs, guerres i morts

syria

Moltes vegades es fa servir l’expressió que la realitat supera la ficció. La literatura de ciència-ficció ha estat sovint definida com la literatura de la ciència que ha de venir i, des de Jules Verne, tot sembla corroborar aquesta dita.

Els drons han passat de ser unes joguines de canalla a ser una eina per aconseguir imatges aèries tant de zones agrícoles com d’estadis de futbol o atletisme i, finalment, un instrument militar de primer ordre. Segons La Vanguardia, el dron suïcida israelià, el Harop, és la peça cobejada de molts exèrcits. Té una autonomia de 6 hores i, amb només 1.000 kg, és una eina precisa per destruir objectius petits (mentre actua es dedica a gravar i enviar imatges a la base). Els primers 50 drons militars es van crear el 2001 als EUA, ara ja en tenen 10.000.

Fins l’arribada d’ISIS semblava que les guerres eren ja asèptiques, sense morts “imprevistos” i amb un ordinador controlador. La ciència-ficció ha recreat aquest mite amb films com WarGames (1983) o Ender’s Game (2013). Ara la realitat és molt més dura i una guerra ha passat de ser una acció més o menys controlada i amb uns estàndards de barbàrie a una mena de barbàrie infinita que provoca un caos immens.

Les conseqüències d’aquesta nova realitat són l’ingent nombre de refugiats, que viuen un drama enorme. Potser no ens fixem prou però -n’hi ha que gens perquè no és tan “guai”- que els refugiats són la febre d’una malaltia molt greu que no sembla que ningú vulgui abordar… perquè suposaria molts i molts morts. Potser no volem saber qui construeix les armes que provoquen tots aquests trasbalsos. Potser és temps d’una veritable geopolítica que s’enfronti amb l’origen del problema i els europeus, com a constructors d’aquella distribució de països que s’enfonsa, hi hem de tenir un paper principal.

%d bloggers like this: