Feeds:
Entrades
Comentaris

19196205_303.jpg

Fa uns dies un article de Tomàs Alcoverro, “L’alegre bombolla de Beirut”, detallava com viu l’alta burgesia de Síria al Líban. Les festes són sovintejades, l’alcohol brolla arreu, els locals s’omplen i s’hi balla amb frenesí… ja fa temps que aquestes grans fortunes van treure els diners de Damasc per portar-los a la Suïssa de l’Orient Mitjà i a més, els ostenten molt més que els cristians o ortodoxos. Al Caixafòrum, en el marc 20è Fotopres, he gaudit d’un reportatge titulat Bubble Beirut que també ho detallava gràficament.

Arran de la guerra de Síria hem tingut unes imatges esgarrifoses que s’oposen radicalment al ritme de vida de les grans fortunes sirianes. La poca solidaritat dels països àrabs (Jordània seria la gran excepció) quant als refugiats àrabs de Síria és més que escandalosa: muda més si cal manifestar-se contra Israel.  Al mateix Líban hi ha una zona ocupada per ISIS i només hi està lluitant Hezbollah, l’exèrcit libanès només conté l’expansió: el joc d’amics i enemics és molt i molt complex allí.

Ara estem veient com el grup Arran (vinculat a la CUP) ha llençat una campanya de doble tall per criminalitzar el turisme i oposar-ho a l’acollida de refugiats siris. Barcelona, Ciutat de Mallorca, Reus… han rebut accions contundents i un reguitzell de pintades: “Refugees welcome. Tourists go home”, “Your tourism kills my neighbours” o “Tourism kills the city”.   Costa d’entendre que calgui establir una dicotomia entre rebre turistes i rebre refugiats, no?

Des d’un punt de vista econòmic, uns aporten ingressos i els altres, en la feble economia catalana, hauran de ser subsidiats (d’on sortiran els ingressos per mantenir-los?). És evident que cal legislar els pisos turístics  per evitar que es faci fora un llogater per tenir-hi turistes -Andorra ja fa un any que ho fa i aquí anem badant, a partir d’un 50 % es converteix el bloc en un aparthotel-; per què no es fa aquí i es regula on i quants n’hi pot haver? Des d’un punt de vista social, cal acollir un nombre de refugiats però cal recordar que no tenim un 4% d’atur com Canadà o Alemanya.

I arran Arran… equivocar-se en les formes i no fer propostes per regular allò que criminalitzes és voler notorietat més que ser un agent de la solució. Per què no regulem millor?

 

20369636_10212184593641441_4554589945231611634_o

Fa uns dies he tingut l’oportunitat de fer una travessa en bicicleta de muntanya pel Pirineu occità -els Pedals del Tourmalet- amb el Sebastià, el Pau i l’Edu. És una mena de ritus anual ja que suposa una cursa esportiva però també una visita turística i un punt de desconnexió laboral important.

Des de la vessant de la BTT és una experiència fantàstica ja que passes per llocs mítics del Tour de França. La verdor del paisatge i les vistes no exclouen la duresa d’algunes ascensions des de l’inici (i final) a Aucun (Val d’Azun): Col de Couret (1.354 m.), Pic de Monné (1.354 m.), Col du Tourmalet (2.115 m.) i Col de Riou, per sobre de Luz-Ardiden (1.950 m.). En total 204 quilòmetres i 6.254 metres de desnivell positiu.

Quant al paisatge, costa descriure la sensació de verdor permanent, d’aigua corrent en gran quantitats a través del “gaves” (rius), d’unes muntanyanes imponents i d’ascensió abrupta que fan pessigolles als núvols i d’una vida tranquil·la ens uns pobles encara no molt massificats pel turisme (malgrat la bona oferta: bicicleta de descens, travesses a peu, ràfting, escalada, barranquisme, etc.). Els formatges i els embotits, com a bona zona de muntanya, són també una diversió molt recomanable.

Sobta però constatar l’absència de la llengua occitana en tot el territori. Escassíssima retolació i nul·la presència en el dia a dia. Només quan interpel·làvem directament podíem escoltar alguna expressió en el que malanomenen “patois”.

El que realment et deixa perplex és però l’estada a Lorda. Més enllà de la gruta Bernadette hi trobem una rècula d’hotels temàtics, de botigues amb aigua i figures, de monges, de capellans, de cristians devots i de persones amb malalties diverses que arriben a col·lapsar els carrers comercials gràcies a l’abundància de cadires de rodes, cadires motoritzades, carrets estirats per persones, etc. Una gran mostra de devoció cristiana i una sensació més propera a la de ser en un parc temàtic que un poble dels Pirineus. No sé si la fe mou muntanyes però segur que hi porta gent.

IBM-Watson-jeopardy.jpg

Ara que el curs acaba és bo reflexionar sobre com ens anirà l’esdevenir a l’aula. Més enllà de la pressió, encara lleu a secundària, de la “Nova Escola 21” tenim altres adversaris fastfood i del paper secundari del professor.

L’arribada de la informàtica a l’aula és ja una realitat absoluta i ara, a més, tindrà una nota explícita a l’avaluació. Per a alguns la memòria auxiliar és als dispositius-núvol i ja no ens cal memoritzar res. I aquí és on jo hi discrepo. Certament la intel·ligència artificial ha avançat molt, l’internet de les coses ens ajuda en molts camps. De fet, hi ha àmbits on el nostre paper és ja secundari. Per buscar un millor preu d’un vol o hotel la informàtica ens ajuda tant que no podem competir-hi com a simples mortals. Ara bé, la dictadura de l’algoritme fa que els resultats de cerques esbiaixades siguin també esbiaixats (el big data juga a favor de les empreses que el gestionen) i que sempre, al final, els humans haguem de separar el gra de la palla, si en sabem.

Watson és el superordinador d’IBM que ens ajudarà a conduir, a dirigir reunions, a suggerir receptes, a fer-nos de guia, etc. En tot allò que sigui gestionar milions de dades ens serà útil i no hi podrem competir (Watson neix el 2004 vist l’èxit del programa nord-americà de preguntes i respostes Jeopardy). A l’aula ens apareixerà en forma de pissarra digital que ens entendrà i que participarà de la docència en format chatbot (xats amb l’ordinador). Fins i tot el dinosaure de la marca CogniToys interactua i aprèn dels nens. Sembla que la fi de feina de professor és propera, no?

Per sort, hi ha camps on encara el factor humà és clau. En llengua com ho tindrà el Watson per captar la ironia, la metonímia, un hipèrbaton, un oxímoron, fer somiar en un món llibresc, etc. Com sabrà l’ordinador si el bondia de l’alumne ja denota que passa alguna cosa de l’estat d’ànim? O si una redacció ens ha de posar en alerta d’algun cas greu contra l’alumne? Com ensenyarà la cultura de l’esforç i a la vegada a la comprensió d’una jove ànima? Com educarà en la frustració i no en la “solució” de la resposta immediata? En alguns camps l’error d’interpretació artificial se situa en un 4’9 % però en aquests àmbits pragmàtics (que són els reals en les converses) és segur que és molt més alt.

Totes les eines són i han de ser benvingudes però perdre la part bàsica de l’ensenyament només ens farà febles, curts mentalment i esclaus d’un sistema que no ens vol lliurepensadors. Els docents encara fem falta ja que formem ciutadans i això és “Elemental estimat Watson!”.

plurilingualism

Aquests darrers mesos des de l’institut Martí i Franquès hem tingut la sort que ens han convidat a diversos llocs per poder parlar de la nostra aposta pel plurilingüisme. Ara fa dos anys iniciàvem una nova singladura a la direcció del centre i l’aposta per la llengua que ja contemplàvem es veia reforçada per ser partícips de dos programes del Govern que anaven en la mateixa línia: Avancem (en l’ensenyament i tractament integrat de llengües) i l’Ara Escric. Aquests programes se sumàvem a d’altres que ja veníem emprant com AICLE (d’ensenyament de matèries en anglès), GEP (d’experimentació plurilingüe, semblant a l’anterior), ILEC (de foment de la lectura) i a un de nou i propi vinculat a l’oratòria.

Fa uns dies he començat a llegir un llibre (Lingo), regal de Sant Jordi de l’Helena,  sobre les llengües d’Europa de Gaston Dorren, un veritable políglota. L’autor analitza cada llengua en funció de la distància amb la llengua originària, l’indoeuropeu. Al pròleg citava Eddie Izzard:

  • Dos llengües en un sol cap? Ningú pot viure així! Mare de Déu, parles d’impossibles!
  • Doncs els holandesos parlen quatre llengües i fumen maria.
  • Sí, però això és trampa.

Ja avancem que la nostra aposta no passa pas pel consum d’estupefaents sinó per una eficiència basada en una concreció d’aspectes comuns a desenvolupar, pivotem sobre els gèneres textuals, i a la vegada un potenciació de les transferències interlingüístiques. Sembla que sigui una idea original si atenem que no es fa de forma sistemàtica enlloc del nostre país (i molt menys a secundària) però -com diria Gaudí- potser només tornem a l’origen. Si els alumnes i tots nosaltres només tenim un cap però també tenim unes llengües que hi interactuen i se sustenten una amb l’altra és lògic que ensenyem aprofitant tots els recursos que la natura ens ha donat, no? Siguem uns bons monolingües poliglotes!

El plurilingüisme no és carregar-se la llengua pròpia sinó revaloritzar-la com a puntal bàsic per fer créixer un polispast de llengües (no de politges) que ens faci més i millors professors i alumnes segons convingui: la coordinació del professorat de llengües, en primera instància, és ja imprescindible. La dels altres ha de venir just després perquè tots som professors de llengua;  com deia Limke  “Talking Science” does not mean simply talking about science; it means doing science through the medium of language.

 

Imatge: http://www.contramare.net/site/en/the-plurilinguistic-observatory/

 

 

Quedar-se de pedra!

apartamentos-sagrada-familia-5-835x467

Fa uns dies apareixia a diversos mitjans de comunicació que es crearà un grau mitjà de Formació Professional sobre la Pedra Natural. Això, vist de lluny, sembla una bona notícia ja que cada vegada costa més trobar especialistes per a feines molt idiosincràtiques. Conec la majoria dels empresaris que s’hi dediquen ja que alguns són companys meus de promoció. D’anys ençà la Formació Professional, emulant els països capdavanters en aquesta educació, s’ubica i intenta proposar sortides laborals vinculant-se en el territori i les seues necessitats laborals. És així que vam lluitar per tenir, el 2013, una FP sobre Olis d’Oliva i Vins que habilitava els molins d’oli i cellers; abans s’havia seguit el model per l’automoció a El Vendrell (amb l’IDIADA), fred-calor i electricitat a Guissona (amb la CAG), etc.

A la Fira de les Borges havíem apostat molt fort pel vi de la comarca des del 2009 i per la pedra des del 2010. El que sorprèn de la creació d’aquest cicle és que no es farà a les Borges Blanques (les Garrigues) que és on hi ha la indústria extractora de la pedra de la comarca sinó que es durà a terme a Mollerussa on no tenen aquest element. La indústria de la pedra, a banda d’una tradició centenària i d’un patrimoni arquitectònic i etnològic (cabanes de volta, marges/espones, enjubs, pous de gel, etc.) genera un volum econòmic (uns 25 milions d’euros) similar a la de l’oli. Aquesta indústria té com a punta de llança que la pedra de la Sagrada Família és d’aquí i que el cap de picapedrers també ho és: voleu una mostra més evident d’identificació?

La visió política d’aquesta decisió et deixa petrificat. Si tenim la pedra perquè no podem tenir el cicle que s’hi dedica? Algú s’imagina un fet semblant en cap altra comarca? O a la inversa? On queda l’equilibri territorial? A les Borges hi ha poca oferta de Formació Professional i un d’específic ha de fer cap a Mollerussa? Què hi té a veure que el director d’Educació sigui de Mollerussa? El més greu ha estat veure als representants de la comarca fent de “palmeros” d’aquesta decisió. L’alcalde de les Borges (i també diputat a la Diputació) i el president del Consell Comarcal defensen el seu territori quan aposten per  aquesta ubicació a Mollerussa? Jo crec que no. Cal tenir una cara de pedra per actuar així. Llancen la pedra i amaguen la mà amb excuses que portades a tots els àmbits només ens deixen com una subcomarca del Pla d’Urgell.

El carro va pel pedregar però potser al final, també cal dir-ho, tenim el que ens mereixem perquè per a l’antiga Convergència de la comarca primer ha estat no contradir les ordres del partit que defensar-la. Ens en fem set pedres però qui tria és la ciutadania. Ens estem llançant pedres al propi teulat! No anem bé!

 

9influenceratribus

L’altre dia a Reus, al carrer Monterols, hi havia un enorme bullici de persones. Encuriosits vam preguntar què passava i ens van dir que una famosa bloguera era a la inauguració d’una botiga. Ves per on! Després de portar tres treballs de recerca de batxillerat sobre els influenciadors (influencers), youtubers, bloguers (bloggers), etc. en tenia una primera constatació empírica i no  només del report dels alumnes.

En aquestes latituds s’admira molt i molt al triomfador i aquesta “professió” –vinculada a la comunicació empresarial- és la imatge idíl·lica de molts joves que volen emular els seus ídols i, perquè no dir-ho, fer-se famosos i guanyar calerons. Res a objectar! Que el nostre món gira sobre les comunicacions i les xarxes socials és una evidència irrefutable… i cada vegada més. De la mateixa manera que els companys de dibuix tenen sobre la taula Treballs de recerca (els TdR) de còmics digitals, als que ens agrada el món de la comunicació ens trobem abocats a aquests treballs fruit dels protagonistes del moment: els influenciadors.

A Catalunya som els únics a l’Estat que encara fem aquest treball d’investigació a Batxillerat i amb un valor –gens menyspreable- d’un 10% de la nota. Jo sóc dels que hi veig bondats: és un primer assaig de redacció científica i és un primer treball que obliga a afrontar-se a una defensa pública d’una tesi.

Per als professors no deixa de ser una oportunitat per aprofundir en algun tema –més o menys proper- i sempre aprenem alguna cosa nova!

PS. http://www.apd.es/ver-entrada-blog?id=293583863&blog=11

 

Tractat Pirineus.jpg

Arran de les declaracions de Lluís Llach sobre l’obediència a les lleis vigents quan s’iniciï la desconnexió d’Espanya hi ha hagut molt de soroll mediàtic. Al final però, més enllà de dir les coses pel seu nom, el cantautor posava en evidència que quan hi ha dos legitimitats en xoc cal decidir quina és la que preval. Això no és nou, les Tretze colònies britàniques que es van independitzar per formar els futurs Estats Units d’Amèrica no va demanar permís a la reina d’Anglaterra per declarar-se independents. Literalment, van exercir la seua sobirania i van declarar la seua llei com la nova llei vigent. El mateix van fer les colònies d’Espanya a Sud-Amèrica.

El president Macià hi va fer sovint esment en els seus discursos a Madrid. Tenim una confrontació de legitimitats i de sobirania, és a dir, de capacitat de decidir i no ser només un acceptador de la sobirania de l’altre. Sovint sentim parlar de sobiranies compartides però al final la representació de tot plegat és la que és: volem tenir una selecció de futbol pròpia? Volem ser amos dels nostres errors i dels nostres encerts? Volem decidir sobre els llots de Flix o el Castor? Quan algú es formula aquestes preguntes i diu “Sí, amb Catalunya” està expressant que vol dir tenir una sobirania pròpia; els que opten per “Sí, amb Espanya” es declaren seguidors de l’altra sobirania i deixen sense efecte la catalana. Volem tenir la clau del nostre futur o no?

Després de rebre el comtat del Rosselló el rei Lluís XIV declarava que “L’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”. Exercia la nova sobirania sobre els nous territoris que li havien regalat des de Madrid el 1659 amb el Tractat dels Pirineus (escena que immortalità Laumosnier). Oh, fronteres que belluguen! Molts diuen que no cal noves fronteres però no veig pas que Espanya ja hagi renunciat a Melilla, Ceuta, o les Canàries… quines són les fronteres que estem abolint?

Com deia Voltaire, a Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. Per tant, si volem poder fer el ridícul a Eurovisió… ens cal tenir sobirania.

 

 

%d bloggers like this: