Feeds:
Entrades
Comentaris

Ramon FolchFa uns dies vam anar a veure el mausoleu del baró Ramon Folch de Cardona-Anglesola a Bellpuig: la visita guiada és excel·lent. Massa vegades tenim una estranya atracció per veure obres d’arreu del món i no prestem prou atenció a l’art proper. El sepulcre és una mostra extraordinària de Renaixement italià a casa nostra (1525) i està realitzada amb marbre blanc de Carrara per l’escultor napolità Giovanni da Nola. El noble havia nascut a la població urgellenca però malgrat ser virrei a Nàpols i morir-hi (1522) va voler ser enterrat a la vila natal.

Com un baronet va arribar a ser virrei? El seu pare es va posar del bàndol de Joan II, el Sense fe, a la guerra civil del segle XV: un enfrontament entre la Generalitat i un rei que volia trencar el pactisme de les corts catalanes.  El fill va quedar orfe amb 6 anys i el príncep Ferran (futur Ferran II, el catòlic), de 19, el va tractar com un fillol. Va rebre una educació pròpia de la reialesa (idiomes, cultura, etc.) i va tenir encàrrecs militars, sovint exitosos, que el van conduir a una posició rellevant en la Corona d’Aragó.

Ferran II d’Aragó es casa amb Isabel I de Castellà passa a ser rei consort de Castella (però Isabel no ho és d’Aragó) i cogoverna amb ella el regne central peninsular. Ramon Folch fa carrera militar pel Mediterrani defensant la corona catalanoaragones. A la mort d’Isabel, la noblesa castellana el va expulsar amb la sentència de “viejo catalanote” ja que preferien a Felip I, el bell, marit de Joana, la Boja (filla del Reis Catòlics) per regir la seua nació. Expulsat i menystingut quan retorna a Aragó es casa amb Germana de Foix i busca un hereu per continuar el llinatge independentment de Castella i mentrestant nomena en els llocs claus del regne a homes de la seua confiança: Ramon Folch esdevé virrei de Sicília (1507-1509) i virrei de Nàpols (1509-1522) des d’on liderarà la Santa Lliga, del papa Juli II, contra Venècia. El fill de Ferran i Germana morirà aviat i, per tant, serà el seu nét, Carles I d’Aragó, I de Castella i V del Sacre Imperi Romanogermànic qui heretarà el regne d’Aragó. Ferran II del 1507 al 1516 serà regent de Castella però delegarà en el cardenal Cisneros els temes de Castella i en el seu fill il·legítim Alfons, arquebisbe de Saragossa, els d’Aragó.

Els dos darrers actes de sobirania plena del rei d’Aragó: tenir un fill perquè el sobrevisqués i deslliurar-se de Castella i, un cop fallit l’intent, nomenar càrrecs de confiança del regne… els següents ja els posarien des de Madrid! No  sembla pas que la idíl·lica història d’una Espanya unida i uniforme sigui com alguns voldrien (Albiol torna a l’institut) i tampoc que l’anticatalanisme a Castella sigui cap novetat, no?

Anuncis

20170815_111411Fa uns dies he pogut gaudir amb l’Helena d’una experiència emocionant en molts sentits. Hem fet diversos trams del camí de ronda del Danubi (Donauradweg): la ruta va de Passau (Alemanya) fins a Bratislava (Eslovàquia) i voreja el riu, sovint indicat als dos marges, amb un farciment d’indicadors. L’ambient de ciclisme ha estat espectacular, hi havia una munió de famílies amb canalla (infants i adolescents), grups d’amics, moltes parelles, centenars de jubilats, molta gent que entrena… una cultura de bicicleta a envejar.

El ferm era gairebé sempre amb asfalt llis i et portava tant a poblets com a ciutats i hi havia molts cellers (Weingut), hostals, abadies, castells, esglésies, racons, llacs, ponts, preses, vaixells, aturadors per fer un beure (Biergarten), etc. Això sí, l’accés a la carretera era prohibit per les bicis; fora problemes! La guia en paper era gratuïta i contemplava explicacions de cada poble, d’on menjar o dormir, de quines coses veure i els horaris, etc. Et trobaves amb bicicletes, tricicles, patins i patinets (més a la zona urbana), bicicletes amb bateria (en especial a la gent més gran), busos amb carregadors de bicicletes, llocs per guardar-les/los… tota una filosofia de vida. Us la recomano ben vivament.

Jo venia de fer els pedals del Tourmalet (btt més dur!) i de descobrir els hotels bikefriendly on hi havia tallers per arranjar les bicis i box per guardar-les: un nou filó de negoci obert. La part d’Àustria vora el riu -lluny de la marca Alps o capital- ha aprofitat el riu per generar un immens negoci que posa en valor el territori (hotels, vins, fruita, cerveses, rutes fluvials, productes artesans, edificis i viles, etc.).

A les grans ciutats -tant a München (Munic) com a Wien (Viena)- la bicicleta és el mitjà per excel·lència. A les portes del metros i a múltiples zones les pots guardar, pots anar protegit per una gran xarxa de carrils, carrers de preferència però als peatonals et toca baixar (com ha de ser!). Et trobes amb aparcaments dissuasoris per menys de 4 € al dia (10 Park and Ride a Viena) perquè deixis el cotxe i vagis en bici o transport públic!

I aquí? La comparació entre el Danubi i el Francolí, el Segre o el Llobregat és massa cruel, no? Però no parlem de litres d’aigua sinó de com aprofitem els camins d’aigua per generar un negoci vinculat al territori i una nova cultura de la mobilitat. Els camins de ronda de mar al nostre país són entre complexos, perillosos o poc senyalitzats. Dels pàrquings per deixar el cotxe a la zona metropolitana de Barcelona no cal parlar-ne! I al meu poble, les Borges Blanques, ara es reforma la gran avinguda Francesc Macià… i s’aboleix el carril bici projectat!

Per evitar morts a la carretera o ciutat, generar uns negocis vinculats al territori, millorar l’entorn, fer esport i salut, etc. ens cal un gir copernicà en mobilitat-entorn i una europeïtzació germànica quant a la cultura de la bicicleta. L’esperança no es perd mai ni que no vagi sobre rodes!

PS. El Danubi no és blau… és tèrbol però impressiona igual!

Informar vs mentir

55552060c621b-full_cropped

Els dies de l’atemptat era pel centre d’Europa i per informar-me he combinat les xarxes socials i diverses televisions internacionals. Aquest fet m’ha permès comparar  com s’ha tractat la informació des de fora del país. Des de l’endemà dels atemptats TVE Internacional obviava tant com podia el nostre Govern i només apareixien paraules dels ministres (Interior i  Sanitat), del president Rajoy i del rei (va venir a fer-se fotos amb víctimes i poca cosa més). A ulls del món tot havia de semblar que era obra i gràcia d’un govern espanyol absent en la realitat.

No contents amb això els diaris de Madrid (a excepció de Diario.es i Publico.es), tertulians i columnistes diversos han volgut construir una postveritat on els Mossos i el Govern són uns deslleials i ineficaços perquè només pensen en la independència. S’han dedicat a mentir sense escrúpols, la claveguera de l’estat tufeja molt! Óscar Dalmau piulava per demostrar aquesta lògica: Mosso que mata 4 jihadistes = exlegionario. Terrorista que mata innocents = independentista. Curs per fascicles de manipulació informativa.  Podem afegir-hi: un correu de consulta a un mosso = a comunicació oficial del govern belga, invenció de paraules del president de la Generalitat, etc. I, finalment, després de la manifestació hem vist imatges trucades o plans esbiaixats per esborrar o limitar les estelades i les crítiques al rei pels vincles amb la monarquia saudita.

Davant d’aquests fets tan greus, he rellegit un assaig de Chomsky,“Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media”, que analitza com funciona el control subtil del poder democràtic vers els mitjans.  La tesi conclou que “la propaganda és a la democràcia, allò que la repressió és a un estat totalitari” ja que els mitjans “lliures” estan subjectes a 5 filtres: la propietat del mitjà correspon a grans grups econòmics, viuen més de la publicitat que de l’audiència,  les fonts d’informació depenen de les institucions i d’empreses amb parcialitat manifesta, els grups de pressió pressionen els mitjans i, finalment, les normes dels periodistes. Els mitjans són capaços de mobilitzar el consens públic sota les seues perspectives (el seu relat) i alhora donen l’aparença de consentiment democràtic.

Comptat i debatut, els imams radicals mediàtics de l’espanyolisme rellegeixen la seva llei sagrada, prediquen des de molts alts minarets (finançats amb subvencions, publicitat de l’Estat o per grans empreses “semiestatals”) i continuen malaltíssament obcecats amb la seua Guerra Santa contra els infidels catalans sota el crit “Espanya és gran!”.

Imatge: We’re all wanting the truth.

Font: http://www.voicesofyouth.org/en/posts/media-manipulation

img_20170822-085541_captura555-kMZD-U43737666573ZPF-1126x636@RAC1-Web.PNG

Consirós e planc e plor, pel dol qe·m a sasit et pres” (traduït: Consirós i planyo i ploro, pel dol que m’ha arribat i pres).

Així comença un dels poemes trobadorescos de Guillem de Berguedà -en occità- més famosos de la nostra literatura. Es tracta d’un planh (plany), una composició que canta la mort d’algú estimat. Els atemptats a Barcelona i Cambrils m’han agafat de vacances per l’Europa central. Sempre creus que una cosa així pot passar a casa nostra però quan reconeixes els llocs i t’adones de la magnitud del mal i de la barbàrie terrorista et quedes perplex i ple de dolor. Encara resto corprès per les víctimes i positivament perplex per l’excel·lent feina dels Mossos.

Des d’un punt de vista comunicatiu i lingüístic ens hem trobat amb un tracte excels dels Mossos informant professionalment en català, castellà i anglès a través de les xarxes socials. Hem vist rodes de premsa multilingües per part de polítics catalans i el major Trapero i una d’específica per als corresponsals estrangers.

Però també he vist molts comentaris a les xarxes per part de ciutadans diversos i personatges públics espanyols rellevants criticant que es parlés en català a les compareixences o que s’usés també el català a les xarxes socials. La vella catalanofòbia només tolera el català si és a casa i parlat fluix però mai per mostrar-lo com a normal als ulls dels altres i més si són estrangers. Alguns, en la seva fòbia monolingüe, han criticat que el primer ministre portuguès expressés el seu dol en portuguès ja que creien que ho feia en català. Quanta ignorància i mal llet! Els mateixos individus posaven l’accent en que els assassins parlessin “català de pagès”. Algú s’imagina un comentari sobre si parlaven anglès els terroristes anglesos de Londres? Sabem si parlen bon castellà els molts ceutís que han anat a ISIS? Ahir mateix ens amenaçaven amb un vídeo amb imatges de l’atemptat a Barcelona amb un perfecte castellà. Té alguna rellevància això? No, segur que no… menys a Espanya.

El diari Liberation obria amb la portada “No tenim por” (en català) mentre que TVE Internacional -malgrat que l’audio era ineqüívoc- escrivia el crit de ràbia de la gent només en castellà i no feia cap referència al fet que era en català. L’endemà, sí que ho van fer. La Policía Nacional ha donat les gràcies en 8 idiomes però no ho ha fet en català. El Major Trapero s’ha expressat sempre en català, primer, i castellà, després, i ha respost en català quan li han preguntat en català i en castellà quan ho han fet en castellà. Però ni així s’ha salvat de les crítiques dels que voldrien que ho fes tot en castellà malgrat venir de l’estranger i ho ha resolt amb un famós: “Bueno, pues molt bé, pues adiós” (Gràcies Calvís per la vinyeta!). Tot creuant Suïssa he canviat tres vegades d’idioma oficial i encara tinc el cap prou clar. Algú s’imagina un periodista francès exigint al cap de policia de Zurich (Suïssa) que parli en francès?

A molts que han de viure comunicativament amb l’ortodòxia espanyolista potser els plau més que els menteixin en castellà (a l’11-M em remeto) que no que els informin en català. El vell axioma “Un rei, una religió” que tanta sang i diners va fer perdre a Castella va ser substituït per la dinastia borbònica amb l’afany de construir un estat-nació pel d’ “Un estat, una llengua” i en això estem, molesta la diferència pel que la llengua simbolitza i per la contradicció del darrer axioma.

 

 

19196205_303.jpg

Fa uns dies un article de Tomàs Alcoverro, “L’alegre bombolla de Beirut”, detallava com viu l’alta burgesia de Síria al Líban. Les festes són sovintejades, l’alcohol brolla arreu, els locals s’omplen i s’hi balla amb frenesí… ja fa temps que aquestes grans fortunes van treure els diners de Damasc per portar-los a la Suïssa de l’Orient Mitjà i a més, els ostenten molt més que els cristians o ortodoxos. Al Caixafòrum, en el marc 20è Fotopres, he gaudit d’un reportatge titulat Bubble Beirut que també ho detallava gràficament.

Arran de la guerra de Síria hem tingut unes imatges esgarrifoses que s’oposen radicalment al ritme de vida de les grans fortunes sirianes. La poca solidaritat dels països àrabs (Jordània seria la gran excepció) quant als refugiats àrabs de Síria és més que escandalosa: muda més si cal manifestar-se contra Israel.  Al mateix Líban hi ha una zona ocupada per ISIS i només hi està lluitant Hezbollah, l’exèrcit libanès només conté l’expansió: el joc d’amics i enemics és molt i molt complex allí.

Ara estem veient com el grup Arran (vinculat a la CUP) ha llençat una campanya de doble tall per criminalitzar el turisme i oposar-ho a l’acollida de refugiats siris. Barcelona, Ciutat de Mallorca, Reus… han rebut accions contundents i un reguitzell de pintades: “Refugees welcome. Tourists go home”, “Your tourism kills my neighbours” o “Tourism kills the city”.   Costa d’entendre que calgui establir una dicotomia entre rebre turistes i rebre refugiats, no?

Des d’un punt de vista econòmic, uns aporten ingressos i els altres, en la feble economia catalana, hauran de ser subsidiats (d’on sortiran els ingressos per mantenir-los?). És evident que cal legislar els pisos turístics  per evitar que es faci fora un llogater per tenir-hi turistes -Andorra ja fa un any que ho fa i aquí anem badant, a partir d’un 50 % es converteix el bloc en un aparthotel-; per què no es fa aquí i es regula on i quants n’hi pot haver? Des d’un punt de vista social, cal acollir un nombre de refugiats però cal recordar que no tenim un 4% d’atur com Canadà o Alemanya.

I arran Arran… equivocar-se en les formes i no fer propostes per regular allò que criminalitzes és voler notorietat més que ser un agent de la solució. Per què no regulem millor?

 

20369636_10212184593641441_4554589945231611634_o

Fa uns dies he tingut l’oportunitat de fer una travessa en bicicleta de muntanya pel Pirineu occità -els Pedals del Tourmalet- amb el Sebastià, el Pau i l’Edu. És una mena de ritus anual ja que suposa una cursa esportiva però també una visita turística i un punt de desconnexió laboral important.

Des de la vessant de la BTT és una experiència fantàstica ja que passes per llocs mítics del Tour de França. La verdor del paisatge i les vistes no exclouen la duresa d’algunes ascensions des de l’inici (i final) a Aucun (Val d’Azun): Col de Couret (1.354 m.), Pic de Monné (1.354 m.), Col du Tourmalet (2.115 m.) i Col de Riou, per sobre de Luz-Ardiden (1.950 m.). En total 204 quilòmetres i 6.254 metres de desnivell positiu.

Quant al paisatge, costa descriure la sensació de verdor permanent, d’aigua corrent en gran quantitats a través del “gaves” (rius), d’unes muntanyanes imponents i d’ascensió abrupta que fan pessigolles als núvols i d’una vida tranquil·la ens uns pobles encara no molt massificats pel turisme (malgrat la bona oferta: bicicleta de descens, travesses a peu, ràfting, escalada, barranquisme, etc.). Els formatges i els embotits, com a bona zona de muntanya, són també una diversió molt recomanable.

Sobta però constatar l’absència de la llengua occitana en tot el territori. Escassíssima retolació i nul·la presència en el dia a dia. Només quan interpel·làvem directament podíem escoltar alguna expressió en el que malanomenen “patois”.

El que realment et deixa perplex és però l’estada a Lorda. Més enllà de la gruta Bernadette hi trobem una rècula d’hotels temàtics, de botigues amb aigua i figures, de monges, de capellans, de cristians devots i de persones amb malalties diverses que arriben a col·lapsar els carrers comercials gràcies a l’abundància de cadires de rodes, cadires motoritzades, carrets estirats per persones, etc. Una gran mostra de devoció cristiana i una sensació més propera a la de ser en un parc temàtic que un poble dels Pirineus. No sé si la fe mou muntanyes però segur que hi porta gent.

IBM-Watson-jeopardy.jpg

Ara que el curs acaba és bo reflexionar sobre com ens anirà l’esdevenir a l’aula. Més enllà de la pressió, encara lleu a secundària, de la “Nova Escola 21” tenim altres adversaris fastfood i del paper secundari del professor.

L’arribada de la informàtica a l’aula és ja una realitat absoluta i ara, a més, tindrà una nota explícita a l’avaluació. Per a alguns la memòria auxiliar és als dispositius-núvol i ja no ens cal memoritzar res. I aquí és on jo hi discrepo. Certament la intel·ligència artificial ha avançat molt, l’internet de les coses ens ajuda en molts camps. De fet, hi ha àmbits on el nostre paper és ja secundari. Per buscar un millor preu d’un vol o hotel la informàtica ens ajuda tant que no podem competir-hi com a simples mortals. Ara bé, la dictadura de l’algoritme fa que els resultats de cerques esbiaixades siguin també esbiaixats (el big data juga a favor de les empreses que el gestionen) i que sempre, al final, els humans haguem de separar el gra de la palla, si en sabem.

Watson és el superordinador d’IBM que ens ajudarà a conduir, a dirigir reunions, a suggerir receptes, a fer-nos de guia, etc. En tot allò que sigui gestionar milions de dades ens serà útil i no hi podrem competir (Watson neix el 2004 vist l’èxit del programa nord-americà de preguntes i respostes Jeopardy). A l’aula ens apareixerà en forma de pissarra digital que ens entendrà i que participarà de la docència en format chatbot (xats amb l’ordinador). Fins i tot el dinosaure de la marca CogniToys interactua i aprèn dels nens. Sembla que la fi de feina de professor és propera, no?

Per sort, hi ha camps on encara el factor humà és clau. En llengua com ho tindrà el Watson per captar la ironia, la metonímia, un hipèrbaton, un oxímoron, fer somiar en un món llibresc, etc. Com sabrà l’ordinador si el bondia de l’alumne ja denota que passa alguna cosa de l’estat d’ànim? O si una redacció ens ha de posar en alerta d’algun cas greu contra l’alumne? Com ensenyarà la cultura de l’esforç i a la vegada a la comprensió d’una jove ànima? Com educarà en la frustració i no en la “solució” de la resposta immediata? En alguns camps l’error d’interpretació artificial se situa en un 4’9 % però en aquests àmbits pragmàtics (que són els reals en les converses) és segur que és molt més alt.

Totes les eines són i han de ser benvingudes però perdre la part bàsica de l’ensenyament només ens farà febles, curts mentalment i esclaus d’un sistema que no ens vol lliurepensadors. Els docents encara fem falta ja que formem ciutadans i això és “Elemental estimat Watson!”.

%d bloggers like this: