Feeds:
Entrades
Comentaris

Verja

Algú va dir que una llengua és un dialecte amb canons. És a dir, el nom no sempre fa la cosa. Les estructures lingüístiques estan subjectes a la modificació dels parlants,  els seus perjudicis i els canvis sociopolítics de la societat que les parla: a vegades voler-se entendre és més important que la distància real, i l’inrevés! Per exemple, el serbocroat és una llengua que s’escriu amb dos alfabets!

A la zona del Campo de Gibraltar (Gibraltar i , una mica, la Línia de la Concepción) es parla una mena de crioll (llengua híbrida) que barrejava elements del castellà i de l’anglès: el nom que té és “llanito”. Fa 10 anys vaig tenir l’oportunitat de dirigir un treball de recerca sobre aquesta llengua híbrida i vaig descobrir girs lingüístics i paraules molt interessants i uns anys més tard hi vaig estar un dia i ho vaig poder verificar.  Per exemple, bacon és beki; cake  és keki; battery és batteria; police és la parma. O, comparats, obtenim: Llanito: Hombre, I’m tellin you ke no puede… // Español: Hombre, te digo que no puedes… // Inglés: Man, I’m telling you (that) you can’t…

Segons Jesús Cañas  un estudi antropològic (Bordering on Britishness) analitza la societat que, a la banda anglesa, sostenia aquesta llengua singular i perquè ha optat per l’anglès com a conseqüència del tancament de la frontera (la “verja”) del 1969 fins al 1982 i la imposició de la màxima “Gribaltar, español” que no respon pas a l’acord signat al Tractat d’Utrecht el 1713 entre Castella i Anglaterra.  Les mares, moltes espanyoles, ja no van transmetre el llanito als fills i, fins i tot, el Instituto Cervantes ha tancat recentment la seua delegació.

Una vegada més es demostra que la imposició d’una identitat, d’una llengua, d’un estatus polític, etc. provoca una reacció en contra de l’assetjat. Com deia A. Machado “Castilla desprecia cuanto ignora”… posem que parlo de Catalunya!

autoestima

Encara estem convalescents de la gran victòria del Barça enfront del PSG. A toro passat, són molts els optimistes, però al minut 61 la realitat era una altra. En el futbol, com en la vida, creure en les pròpies forces és un factor clau de l’èxit que volem obtenir.

La història és farcida de moments on els personatges van ser capaços de sobreposar-se a les circumstàncies adverses i creure en ells mateixos i en el projecte que volien tirar endavant. De les nostres batalles, en destaca, segons la crònica de Ramon Muntaner, l’ímpetu de Bernat de Rocafort, cabdill dels almogàvers, quan el 1305, a Gal·lípoli, amb només 1.462 homes enfonsa primer els seus vaixells i s’enfronta a les tropes de l’Imperi Bizantí que eren més de 30.000 soldats i en surt vencedor. De les clàssiques, en destaquem la de Gaugamela, on Alexandre el Gran, amb només 47.000 soldats enfront dels més de 250.000 de Dario III, és capaç de vèncer.

Els llibres d’autoajuda solen portar implícit aquest reforç positiu de cadascú com una peça bàsica per l’assoliment de l’èxit. Costa, a vegades, trobar l’equilibri entre autoconfiança i vanitat i/o depressió. Quan fem una cosa nova, sortim de la nostra zona de confort i el nostre súper-jo ens avisa del risc, la por ens pot bloquejar però sota pressió n’hi ha que saben treure més d’un mateix i saben resistir; resilència. El PSG va fer només 3 passades bones en els darrers 8 minuts.

“The Butterfly Circus” és un curtmetratge de 2009 (de 22 minuts de durada) protagonitzat per Nick Vujicic, un orador motivacional australià que va néixer el 1982 sense extremitats. En un moment del curt, el seu personatge planteja els dubtes de poder formar part activa del circ, però el cap de l’espectacle li diu que ell és un privilegiat perquè la seua gesta pot ser tan gran que, si se’n surt, el seu goig serà enorme i tothom s’hi emmirallarà.

Ahir el Barça, demà els catalans… tenim un repte enorme al davant, ningú ens ha dit que serà fàcil però el que farem serà estudiat a tot el món. Guanyarem!

Vídeo del curt: “The butterfly Circus” / El circ Papallona

family-teen-with-mobile-phone

En el marc de l’Escola de Pares, l’AMPA de l’institut va organitzar una xerrada sota el títol “Has de controlar el mòbil del teu fill/a?” impartida pel company Josep  Maria Duch. El fet en qüestió posa de manifest que som una societat “nova” quant a les nostres actuacions enfront l’incipient (i accelerada) era digital. El debat va ser molt interessant i, sota el meu punt de vista, posa de manifest un alt grau de desorientació en les conductes a seguir per part de molts pares.

Com a cap d’estudis vaig manifestar que igual que al centre hi ha normes sobre quan i com usar els mòbils seria lògic que a les cases (i als altres espais que compartim) hi hagi una regulació. Sense normes no sabem què és correcte i què no… i ja fa temps que el sentit comú es demostra poc comú i molt variable. Un altre axioma és que els joves són nadius digitals i així ja suposem que saben navegar per internet perquè saben usar algunes aplicacions dels mòbils. Jugar i comunicar-se no és saber usar les múltiples opcions que et trobes enfront d’un ordinador/mòbil/tauleta.

En el nou Mobile World Congress es parla molt i molt d’innovacions, de mercat, de continguts, d’accés i velocitat però potser poc de la tecnoètica. Els paranys són un abús dels videojocs, realitat augmentada versus realitat, narcisisme, sexting, ciberassetjament, postveritat (o les mentides de sempre!), etc. La nova revolució tecnològica ens mostra oportunitats i paranys en un bosc de pantalles. Moltes vegades els joves són imitadors inexperts d’uns adults que demostren també una addicció desmesurada. Sense un foment de l’esperit crític dels joves (i, sobretot, dels adults) ens perdrem en una mar immensa on no saber trobar un bon port serà un inequívoc fracàs personal amb conseqüències extremes. Hi ha un naufragi en marxa que no és fruit de la tecnologia sinó de l’absència de bons usos i de pautes clares de conducta. Sense valors -la nova i vella brúixola- el desori i el mercat són qui governaran les persones. Pares, què heu de fer amb els mòbils dels fills? Igual que en la resta de coses, feu de pares!

Imatge extreta de: https://www.netnanny.com/mobile/

 

Jocs, guerres i morts

syria

Moltes vegades es fa servir l’expressió que la realitat supera la ficció. La literatura de ciència-ficció ha estat sovint definida com la literatura de la ciència que ha de venir i, des de Jules Verne, tot sembla corroborar aquesta dita.

Els drons han passat de ser unes joguines de canalla a ser una eina per aconseguir imatges aèries tant de zones agrícoles com d’estadis de futbol o atletisme i, finalment, un instrument militar de primer ordre. Segons La Vanguardia, el dron suïcida israelià, el Harop, és la peça cobejada de molts exèrcits. Té una autonomia de 6 hores i, amb només 1.000 kg, és una eina precisa per destruir objectius petits (mentre actua es dedica a gravar i enviar imatges a la base). Els primers 50 drons militars es van crear el 2001 als EUA, ara ja en tenen 10.000.

Fins l’arribada d’ISIS semblava que les guerres eren ja asèptiques, sense morts “imprevistos” i amb un ordinador controlador. La ciència-ficció ha recreat aquest mite amb films com WarGames (1983) o Ender’s Game (2013). Ara la realitat és molt més dura i una guerra ha passat de ser una acció més o menys controlada i amb uns estàndards de barbàrie a una mena de barbàrie infinita que provoca un caos immens.

Les conseqüències d’aquesta nova realitat són l’ingent nombre de refugiats, que viuen un drama enorme. Potser no ens fixem prou però -n’hi ha que gens perquè no és tan “guai”- que els refugiats són la febre d’una malaltia molt greu que no sembla que ningú vulgui abordar… perquè suposaria molts i molts morts. Potser no volem saber qui construeix les armes que provoquen tots aquests trasbalsos. Potser és temps d’una veritable geopolítica que s’enfronti amb l’origen del problema i els europeus, com a constructors d’aquella distribució de països que s’enfonsa, hi hem de tenir un paper principal.

181214055411_purinsArran de la decisió del govern espanyol d’eliminar els ajuts per energia alternativa contra les plantes que transformaven purins i gas per fer llum,  la comarca de Les Garrigues es veu  abocada a un problema de gestió de la indústria porcina ja que la superfície de camps no pot assumir una activitat intensiva com la nostra. Segurament això ens fa pensar en les concentracions excessives d’indústries que els humans fem i que volem allotjar en un entorn agrícola limitat. La reflexió va molt més enllà dels purins, evidentment. L’entorn de Tarragona i la indústria química en seria un altre exemple.

Ara però el que sorprèn és que per buscar solucions a un problema greu la proposta que es proposi sigui cremar residus com a combustible per continuar cremant els purins: canviar el gas pel CDR (un granulat procedent de residus urbans). Si tornem a allò de les concentracions, es proposa que només un 20 % siguin residus de la comarca i un 80% de fora. Merda cap a dins?

Quan el conseller Rull diu que això va de purins sembla que ens prengui per imbècils, no? Cremar residus de fora és la solució perquè puguem gestionar els purins nostres? Què passarà amb el nostre aire quan ja tenim en aquesta zona nord de la comarca una concentració d’indústries que embruten i intoxiquen l’aire que respirem? Si ja superem llindars de seguretat té sentit posar-n’hi més? El negacionisme de Trump és la nova doctrina en residus?

Sembla lògic i sensat no incorporar toxicitats a la nostra vida, en tots els sentits i en tots els àmbits, no?

shutterstock_149094623

A l’agost, quan érem amb l’Helena a una llibreria de Berlín, ens van portar un cafè amb un paperet amb la frase “Pels optimistes la vida no és cap problema sinó ja en sí la solució” del director de cinema Marcel Pagnol.

Què és ser optimista? Un realista mal informat? Potser vol dir més coses. Ara fa uns dies apareixia un article que incidia en la relació entre optimisme i una vida llarga: menys risc de morir de càncer, de patir malalties cardíaques, ictus o infeccions. De fet, sempre s’ha dit que després d’un període d’angoixa o estrès és més fàcil refredar-te o caure malalt.

Amb tot, el psiquiatre Luis Rojas Marcos deia que “A Espanya ser positiu té mala premsa i s’exhibeix la queixa”. De fet, el metge afegia que durant segles s’ha equiparat optimisme a ingenuïtat. En això té raó, en molts col·lectius hi ha persones tòxiques que fan de la queixa el seu dia a dia, obren la boca i ja llancen pestes d’algú o d’alguna acció… i l’estudi diu que això ens perjudica… hi haurem de posar remei, no? L’autor ho relaciona amb un gen (el 5-httlpr) que regula l’absorció de l’hormona de la serotonina però que les experiències i els factors culturals ho poden modificar. Però l’autor afegeix que és més fàcil augmentar la visió positiva de canviar les coses que canviar creences pessimistes. Ens tocarà continuar aguantant els tòxics ja que, sembla, que no tenen remei al seu mal!

Amb tot però sempre hi ha esperança per als pobres i pobrets ja que la darrera edició del Happy Planet Index situava Costa Rica, Mèxic i Colòmbia com els més feliços del món. El càlcul s’obté amb la percepció dels ciutadans, l’esperança de vida, la desigualtat i la consciència ecològica. Com deia Timoneda “No és or tot  lo que llu” però qui no s’acontenta és perquè no vol!

PS. Al Japó es diu: somriu i el mon somriurà amb tu.

Imatge extreta de https://lamenteesmaravillosa.com/5-beneficios-de-ser-optimistas/

eduard-toda-a-museu-bulaq

Sovint tenim personatges –“homenots” en terminologia de Josep Pla- que ens passen desapercebuts, potser per ignorància pròpia potser per manca de divulgació en un context farcit d’estímuls. Fa unes setmanes vaig gaudir d’una conferència de l’amiga Jordina Gort sobre textos d’Eduard Toda i Güell emmarcada en una ruta per diverses biblioteques arran de l’any Toda que tenia com a eix central l’exposició “Eduard Toda i Güell (1855-1941): de Reus al món” que s’ha impulsat des de Reus en el marc del 75è aniversari de la seua mort.

El personatge és dels que et fan esborronar: com el general Prim, el pintor Fortuny o l’arquitecte Gaudí. Un home del seu temps, incansable i defensor de la Renaixença nacional: cònsol, escriptor, egiptòleg, historiador, excursionista, bibliòfil, filòleg, activista cultural i conservador del patrimoni (pren especial rellevància la tasca duta a terme com a president del Patronat de Poblet o el mecenatge a Escornalbou). Una veritable passió per la cultura, com enalteix Gort.

La xerrada de l’especialista se centrà en la part filològica i humanística del personatge. Els seus articles periodístics –instrument veritable de transmissió seguint l’estil de Mark Twain, Víctor Hugo o Charles Dickens- són sovint reports de les seues estades, viatges o pensaments i traspuen una originalitat, modernitat i ironia que el van fer de bon gust per al lectors catalans de La il·lustració catalana, El Eco del Centro de Lectura, La Renaixensa o del Butlletí Arqueològic de Tarragona entre d’altres. Un brillant transportador d’un món llunyà a uns lectors nostrats.

L’anècdota de Toda a l’Alguer (1887) il·lustra la pèrdua de referència nacional i històrica d’un territori que pertany a un domini lingüístic. El nostre personatge va demanar peix a la mestressa de l’hostal a l’Alguer i ella li va respondre en alguerès però es va sorprendre  que l’entengués si no era de la ciutat ni de Sardenya. Quan li va dir que era de Barcelona, la vella li va preguntar si allí també parlaven alguerès… ell va respondre que tothom!

En definitiva, només si sabem d’on venim podrem saber on volem anar!

 

 

 

%d bloggers like this: