De la incompetència a la competència: educació!

De nou vénen ordres de retallades en el camp educatiu des de les ordes d’urcs de Madrid. I de nou la reacció del Govern de CyU és la de criticar alhora que acatar.  Seguim també negant l’evidència així de més alumnes per aula, no substituir els professors absents fins al cap de 10 dies,  augmentar la càrrega lectiva del professorat i abaixar-los el sou (la suma és ja d’un 25% en 2 anys), reduir la despesa fins al punt d’anar amb l’abric per les classes, eliminar els ajuts als centres per trobar-se en un context socioeconòmic complicat, etc. en diuen “mantenir el nivell educatiu actual” o millorar-lo, directament. Fot-li que són professors!

Davant de les reiterades mancances objectives del nostre sistema educatiu convé que hi reflexionem:  Catalunya ha acollit un tsunami d’immigrants en 10 anys que ni els millors temps de l’èxode europeu cap als Estats Units; i no han vingut enginyers indis precisament! Bona part dels autòctons han abandonat, via pares, la cultura de l’esforç. Segur també que els que ens hi dediquem hem de millorar. Ara, canviar la legislació vigent cada 3 anys no hi ajuda. I més quan les reformes oscil·len pendularment entre el model decimonònic del PP (el que pugui que s’escapi de la maresma pagant la quota a les seues escoles i que de pas rebi adoctrinament; amb honroses excepcions!) i la pedagogia xirucaire que ens fa pecar d’un “bonisme” malaltís!

Les habilitats en llengua i matemàtiques són, en un part massa gran del nostre alumnat, deficients. No entenen el que llegeixen, els fa mandra escriure cinc línies i els raonaments matemàtics simples els han passat per la banda. Si allò que ens preocupa és això, aquests mínims, potser que ens traguem la bena dels ulls i diguem clar que diversificar el currículum per buscar un suposat interès de l’alumne no és productiu (un totum revolotum que per voler córrer ens fa perdre el caminar) i que hi ha alumnes, pocs, que han de sortir del sistema i entrar en un altre de paral·lel, més pràctic, per evitar distorsionar el ritme d’ensenyament-aprenentatge de la majoria que sí vol estudiar (no parlo dels que tenen dificultats pedagògiques que sí que es poden atendre a l’aula).

Als Estats Units, per exemple, la selectivitat es basa en una prova de llengua, escrita i oral, i una de matemàtiques; i prou! La resta de coneixements  ja són al butlletí de notes i al cervell dels estudiants. En definitiva, quan tenim problemes estructurals, entretenir-nos amb les esquerdes dels envans és una qüestió de metafísica i estètica; augmentar el nombre d’alumnes, en l’estat actual, és directament liquidar l’escola pública de qualitat en pro d’interessos més obscurs.