El paisatge a la taula… i els papers?

 

Com deia Pla, el paisatge forma part de la nostra manera de ser i afegia que la cuina és posar el paisatge a la cassola. Moltes vegades se’ns fa molt més difícil posar en valor els altres patrimonis menys vistents. És evident que no parlo pas de l’arquitectura (popular, religiosa, civil o industrial) i l’arqueologia que, per sort, han sabut trobar el seu espai en aquest univers socioeconòmic complex. Segurament en podríem- i n’hauríem- de fer una lectura crítica, però les passes -insuficients- que s’han donat al Cogul, a Arbeca, a diversos castells, etc., ens marquen una tendència bona. No podem pas defallir.

Què fem però quan allò que volem preservar són documents? O el patrimoni immaterial? O l’antropològic? O les biografies?

Del primer, només podem fer que reiterar la necessitat de l’arxiu històric comarcal, com les altres comarques de Catalunya i que deien que tenia partida pressupostària per al 2015, any electoral. L’arxiu hauria de ser l’estímul, però després caldrien les xerrades o jornades per difondre el contingut; fer visible allò invisible en les paraules i números, explicar  en un audiovisual a l’estil del programa 300 de TV3 què vol dir aquella història que s’hi conta, anar més enllà de la sàvia erudició d’unes jornades i saber arribar amb un producte actual a un gran públic.

Del segon, només cal dir que allò immaterial és per si mateix feble: les cançons, les tradicions, els balls, les històries, etc. On queden? Aquí és on reprèn encara amb més força el producte audiovisual com a obra en ell mateix, però també com a fixació d’una cosa que se’ns escapa de les mans.

Del tercer, més enllà d’iniciatives individuals, tenim un discurs organitzat d’allò que podem aportar al món? Alguns museus i col·leccions malden per la manca d’una bona difusió, malden per un discurs ordenat que afavoreixi entendre una comarca o uns pobles singulars.

Del quart, més enllà de l’Espai Macià de les Borges en sabem ben poc. Què en farem dels homenots garriguencs? On els posarem en valor i com?

Comptat i debatut, el nostre patrimoni més feble necessita del suport institucional i de l’erudició, però només podrà tenir un ple sentit si som capaços d’explicar-lo en un llenguatge que arribi a la gran majoria de la població per tal que el faci seu i l’incorpori al seu dipòsit cultural personal.