Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2019

La toponímia és una de les branques de la lingüística que podem documentar de més antic. A partir del segle XIII els registres civils i, sobretot, els eclesiàstics (que feien les funcions supletòries) ens han deixat un munt de testaments, acords, judicis, etc. que ens fan aflorar els noms de lloc dels termes; també els relacionats amb l’aigua: els hidrotopònims. Una altra font d’informació és la memòria oral, transmesa de pares a fills: aquí hi vaig veure baixar palots de fruita empesos per l’aigua, aquí es va fer una bassa, aquí hi he vist un metre i mig d’aigua, aquí es va emportar un tractor, una granja, etc. I, finalment, les marques de les riuades amb les informacions adjacents ajuden a fer-se la idea del que va passar i del que algun dia pot tornar a passar (ni que et sembli impossible des de la visió miop del ciutadà contemporani).

Aquestes ancestrals formes d’aportar coneixement a la societat fixen hidrotopònims com “rubinals, el gatellar, fondo de…, barranc de …, riu de…, riera de…, vall de…, sèquia, torrent, font, coma, bassa, etc.” Aquest vell sistema d’alarma (el nom) ara és tristament substituït per número de polígon i parcel·la i en els trams urbans els cursos d’aigua sovint reben noms de persones o de qualsevol referència buida del sentit de curs d’aigua: el restaurant Salat (Les Borges Blanques), el camí de Cervià (l’Albi), avinguda de Catalunya (Espluga de Francolí), el carrer de Barenys (Salou) o l’Avinguda d’Adelaida (Cambrils) no ens serveixen per alertar del que tenim a la vora o a sota.

Què hi perdem en això? Els noms no fan la cosa però són útils per prendre precaucions. Menystenim els noms i la natura, som així. Manllevant Joan Fuster “Nosaltres podem passar dels cicles d’aigua però els cicles d’aigua no passen de nosaltres”; hi són.

PS: Una abraçada molt gran a tots els que s’han vist perjudicats pels aiguats d’aquest octubre i tots plegats, estiguem alerta d’allò que fem com a societat vora els cursos hídrics (Imatge de l’Albi, a través de Nació Digital).

Read Full Post »

La història (cíclica) sempre ens ajuda a entendre els fets d’avui: per durs que siguin. La “sentència” del Tribunal Suprem no pot ser considerada cap sorpresa en el marc mental de Castella. La nostra reacció serà el que marcarà l’evolució del procés. No és el primer procés d’aquestes característiques, ni el primer tribunal que canvia la desobediència pacífica com si fos violenta pel simple fet de manifestar-se de forma grupal: inventar-se el “tumulto” obre la porta a la sedició.

Al que avui són Holanda i Bèlgica, les províncies rebels a Castella, es on van succeir les primeres agressions judicials per part de la corona de Felip II, a través del duc d’Alba (Fernando Álvarez de Toledo). El 1567 va constituir a Brussel·les un tribunal “de tumultos” (que rep a diversos països de tribunal “de sang”). Aquest òrgan es va dedicar a dos comtes (un dels quals Lamoral d’Egmont), matar 1.073 persones i exiliar-ne més d’11.000: va ser un repressió duríssima i una manera de recaptar diners ja que la corona es quedava tot el patrimoni dels “processats”.

El català Lluís de Recasens, substitut del duc d’Alba i conductor del Terç de Queralt, va intentar pacificar el territori, sense dictar sentències de mort,  des de 1573 i va acabar tancant el tribunal el 1576. La llegenda de l’horror  castellà ja era una realitat a tota Europa. L’assassinat dels comtes i les altres atrocitats van inspirar obres de Goethe (Egmont) i una obertura 84 de Beethoven (Egmont).

Malgrat el nou Tribunal de Tumults, encara ens queda l’esperança de la història cíclica: el 1576 la part nord de les Disset  Províncies (ara Holanda) esdevenia el primer territori que s’independitzava de la Corona de Castella.

Imatge i informació (via wikipèdia): “Alva presideix, Vargas a la seva dreta i els consellers del Tribunal de la Sang”. Gravat de Pieter Christiaansz Bor  (1576)

Imatge: https://www.elespanol.com/espana/tribunales/20181227/supremo-reafirma-competencia-juzgar-proces-banquillo-acusados/361714979_0.html

Read Full Post »

Treu la llengua, Joan TurúFa anys que maldem per aconseguir que la pretesa igualtat de les principals llengües en contacte al país sigui un fet. Amb la restauració de la Generalitat es va confiar en la immersió en català a l’escola per compensar, talment una balança, el coneixement del català per poder ser usat en el lliure mercat de la vida real enfront del castellà. La pressió demogràfica de la immigració de l’estat junt a les condicions sociojurídiques de la dictadura franquista feien que fer les classes en català garantissin una igualtat teòrica al final de l’ensenyament obligatori.

Malgrat que la immersió ha fet una feina ingent, que ha portat a un nivell de coneixement del català prou alt i que en els anys 80 i 90 no es concebia l’ascensió social sense el català la situació ha canviat. Bona part de les generacions educades en el sistema d’immersió i que tenen la capacitat d’usar les dos llengües amb un alt grau de competència no han continuat amb aquesta tendència amb el seus fills. El català s’ha associat a “llengua d’escola” i no d’ús espontani. Les llengües no sobreviuen si no es parlen cada dia i aquesta és una competició que tenim quan demanem un cafè, una talla de roba, preguntem una adreça, intervenim en una reunió, etc.

La irrupció d’internet (youtubers, jocs en línia, etc.), dels múltiples canals de televisions, etc. fa que aquelles velles eines de garantia de la igualtat entre les llengües en contacte ja no funcionin. A més, la relaxació dels docents en l’ús vehicular de la llengua catalana (potser no tant a la classe teòrica però sí en totes les altres accions que es duen a terme en una escola: interacció amb l’alumnat, amb pares, amb companys, etc.) no ajuda gens al bilingüisme. La imatge que projectem és que la llengua catalana només serveix per escoltar teoria i fer exàmens (si no el demanen en castellà com passa a les PAU).  Als patis i passadissos tenim una llengua perduda. Els defensors del bilingüisme es preocupen d’això? No, perquè mai els ha preocupat l’assoliment de les dos llengües. Només volien trencar l’únic contrapès a la pressió (demogràfica, social, de mitjans de comunicació, jurídica, etc.) del castellà: d’aquí l’atemptat lingüístic de demanar el 25% de classes en castellà.

És evident que els docents han d’evitar la relaxació lingüística si es vol uns alumnes altament competents en les dos llengües com ens la marca la llei d’educació i de política lingüística però també cal que, més enllà del Projecte Lingüístic de Centre, la nostra Generalitat doni instruments i suport a una nova campanya de reforç de l’ús social de català sobretot a l’escola. Altrament no tindrem alumnes plenament bilingües, és a dir, en tindrem molts amb greus dificultats, i parlo per experiència pròpia de cada dia, de poder tenir una conversa espontània en català.

L’esprint del monolingüisme castellà en l’ús real i diari és més que notable. Estem albirant l’abisme… i l’estol de professors de català, malgrat ser la darrera trinxera, no podran evitar que la llengua pròpia sigui com el llatí, una llengua que es pot estudiar, llegir i fer poemes panegírics però que ja no serveix per als usos socials bàsics: comunicar-nos!

No te n’amaguis: treu la llengua!

PS. Imatge de Joan Turu.

Read Full Post »

%d bloggers like this: