Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Crisi econòmica’ Category

foto-3522706El devastador incendi que ha afectat principalment la Ribera d’Ebre ha posat, durant uns dies, el rerepaís a les portades dels mitjans de comunicació i de l’opinió publicada. Hores d’ara… ja no és notícia.  Com passa amb els morts de la Mediterrània o del río Bravo americà, les imatges ens impacten… un temps només (malgrat que, per exemple, el darrer premi del World Press Photo posava el focus en els infants que arribaven als EUA).

On rau el canvi estructural necessari per modificar les condicions que fan que el país cremi? Aquests dies he piulat sovint una llibre que crec que il·lustra una part del problema: “Impacte ambiental del despoblament” del company Ramon Queralt. El 13 de novembre de 1999 vaig tenir la sort de presentar-lo i repassant les notes que tenia escrivia ”La realitat futura a 15 anys vista no és engrescadora. En el llibre s’hi entreveu però l’esperança, l’esperança de redreçament d’aquell que no es vol quedar amb els braços creuats mentre tot s’enfonsa per la inoperància, en molts casos, d’aquells que tenen els mitjans i el poder per canviar les coses […] ho podem resumir com entendre la pagesia com un sector estratègic”.  Vint anys (no quinze) després el panorama en molts casos és el mateix. Les administracions no han fet prou per fixar la població pagesa al territori. Molts diners han anat per sectors colaterals (cases rurals, turisme esportiu, etc.) però no han garantit que el pagès-paisatgista es pugui quedar a cuidar el nostre bosc i paratges.

Però amb l’arribada de les xarxes socials, dels valors de l’ecologia-proximitat i del renovat sentiment de país quin pot ser el nou canvi? Hi ha noves eines per apagar els focs abans que s’iniciïn? Segur que les administracions ho han de fer millor… però quin és el rol del consumidor-ciutadà en tot aquest procés? Per què no comprar carn ecològica i de pastura de la nostra nació ni que sigui més cara? Comprar oli d’aquí? Demanar que els forns comprin farina del país? I així vi, vinagre, avellanes, préssecs, peres, mel, ametlles, festucs, anous,  etc. O anar de visita (dormir, menjades, serveix, etc.) a la via verda des d’Horta de Sant Joan? Visitar els vestigis de la Guerra Civil? Gaudir del patrimoni de les construccions de pedra seca? Baixar amb canoa pel riu? I així un llarg de mesures pronatura i antiincendis.

Si volem un país amb tots els tons de la natura i allunyar el gris i el negre cal que tots (consumidors i empreses vinculades als productes propis) fem l’esforç (diari i constant) de demanar productes del territori… altrament, pagarem amb la pèrdua del nostre hàbitat natural la deshumanització del territori: aquest és l’impacte ambiental del despoblament. El pagès no destrueix el paisatge; el modifica i l’adapta… sense pagesos no hi ha gestió només devastació. No rebrotarem plantant de nou si tots no canviem les nostres petites decisions del dia a dia.

Imatge: https://www.elmon.cat/successos/l-incendi-de-la-ribera-d-ebre-a-vista-de-dron_1937150102.html

 

 

 

 

 

Read Full Post »

cio_digital_transformation_resource.jpgDes de sempre la tecnologia ha fet que les evolucions hagin transformat el mercat laboral i la vida diària de les persones. Això ha portat a l’obsolescència oficis que havien tingut un paper imprescindible fins llavors: els copistes versus la impremta (el millor invent del segon mil·leni), els cavalls de correus versus el telègraf, la impremta tradicional versus la digitalització, etc.

El món periodístic ha estat un dels més castigats per la crisi econòmica i per la digitalització-audiovisualització. N’hi ha, però, que n’han sortit reforçats: el The New York Times. Han aconseguit mantenir el nombre de treballadors però, aquí hi ha el canvi, els perfils han canviat. El diari ha dedicat molts recursos a formar els seus bons professionals en “paper”  al “disseny digital i vídeo”: l’actualització d’habilitats és imprescindible; no hi ha miracles.

De fet, moltes fonts ens indiquen que el 60% dels joves d’avui (els mil·lenials) treballaran d’aquí a 20 anys en professions que no existeixen encara, molt tecnològiques i d’estudis de formació professional o universitària: hacker blanc, controlador aeri de drons, monedes virtuals, transport intel·ligent, etc.

I dos preguntes cabdals sorgeixen en el món de l’educació: Què ensenyem? i Com ensenyem? La primera sembla que ens porta cap a un aprofundiment de les habilitats transversals (no tant l’eina concreta) i una projecció cap al futur laboral. La segona interpel·la al docent directament i ens demana ser motivadors i, com en el cas del diari nord-americà, a perfilar-nos per adaptar-nos més concretament a un món canviant.

Això sí, sense el bon treball a l’aula no hi ha professió. La ràtio d’alumnes, la ràtio d’equipament informàtic del centre, els equipaments propis dels alumnes i el seu ús a l’aula, la imprescindible formació del professorat en el centre,  etc. són factors clau per poder aplicar el model “teòric” amb un mínim de garanties d’èxit més enllà dels “bolets” experimentals que sovint es mostren com a únics referents vàlids.

Molta feina i bona feina a fer. Seguim amb il·lusió!

Imatge extreta  https://enterprisersproject.com/what-is-digital-transformation

Read Full Post »

13_Sun_LakesFa uns dies vam anar al CCCB a veure l’exposició Després de la fi del món. Després de dos segles de transformació irreversible del planeta Antropocè sembla que estem abocats a l’ocàs. L’exposició és multidisciplinar: filosòfica, artística i experimental i posa èmfasi en la darrera oportunitat del humans per mitigar el dany causat, la reversió es dóna per impossible.

S’inicia amb una romàntica imatge del “Blue Marble”, la imatge més típica de la Terra feta per l’Apol·lo 17 el 1972. Després una exposició de fotografies enormes fetes des de diversos satèl·lits ens fixa la mirada en la intervenció humana (mines obertes, illes artificials, aglomeracions urbanes, desforestacions, etc.): literalment “estem movent muntanyes”. La lluita té dos forces oposades: el capital financer amb una explotació extrema i l’impacte del canvi climàtic. Per exemple, Singapur ha augmentat cap al mar un 30% la superfície però aquest creix 4 mil·límetres cada any: qui guanyarà? Per al 2100 es preveu una alçada 2’5 metres superior de l’aigua del mar.

Al final de la mostra, trobem la idealitzada ciutat del futur amb més calor, aigües més àcides i un depredador –l’home- que ja no té on trinxar. Els oceans amb espècies que moren i d’altres que rendibilitzen el nou hàbitat és la nova regió indòmita. No tenim opcions fora de l’atmosfera i ho sabem però estem alienats pels “superpoders” polítics.

Els textos acaben amb una reflexió inquietant “La consciència ecològica és una oportunitat excel·lent d’explorar l’ansietat. Si no t’agrada explorar l’ansietat, pots provar d’encobrir-la. La pots evitar menjant, drogant-te, declarant una guerra o destruint la Terra. L’ansietat, però, és un àcid universal. L’ansietat ho abrasa tot. És millor reconèixer-la que no destruir la Terra amb l’esperança d’evitar-la”.

PS. Imatge de Sun Lakes (de l’exposició)

Read Full Post »

19196205_303.jpg

Fa uns dies un article de Tomàs Alcoverro, “L’alegre bombolla de Beirut”, detallava com viu l’alta burgesia de Síria al Líban. Les festes són sovintejades, l’alcohol brolla arreu, els locals s’omplen i s’hi balla amb frenesí… ja fa temps que aquestes grans fortunes van treure els diners de Damasc per portar-los a la Suïssa de l’Orient Mitjà i a més, els ostenten molt més que els cristians o ortodoxos. Al Caixafòrum, en el marc 20è Fotopres, he gaudit d’un reportatge titulat Bubble Beirut que també ho detallava gràficament.

Arran de la guerra de Síria hem tingut unes imatges esgarrifoses que s’oposen radicalment al ritme de vida de les grans fortunes sirianes. La poca solidaritat dels països àrabs (Jordània seria la gran excepció) quant als refugiats àrabs de Síria és més que escandalosa: muda més si cal manifestar-se contra Israel.  Al mateix Líban hi ha una zona ocupada per ISIS i només hi està lluitant Hezbollah, l’exèrcit libanès només conté l’expansió: el joc d’amics i enemics és molt i molt complex allí.

Ara estem veient com el grup Arran (vinculat a la CUP) ha llençat una campanya de doble tall per criminalitzar el turisme i oposar-ho a l’acollida de refugiats siris. Barcelona, Ciutat de Mallorca, Reus… han rebut accions contundents i un reguitzell de pintades: “Refugees welcome. Tourists go home”, “Your tourism kills my neighbours” o “Tourism kills the city”.   Costa d’entendre que calgui establir una dicotomia entre rebre turistes i rebre refugiats, no?

Des d’un punt de vista econòmic, uns aporten ingressos i els altres, en la feble economia catalana, hauran de ser subsidiats (d’on sortiran els ingressos per mantenir-los?). És evident que cal legislar els pisos turístics  per evitar que es faci fora un llogater per tenir-hi turistes -Andorra ja fa un any que ho fa i aquí anem badant, a partir d’un 50 % es converteix el bloc en un aparthotel-; per què no es fa aquí i es regula on i quants n’hi pot haver? Des d’un punt de vista social, cal acollir un nombre de refugiats però cal recordar que no tenim un 4% d’atur com Canadà o Alemanya.

I arran Arran… equivocar-se en les formes i no fer propostes per regular allò que criminalitzes és voler notorietat més que ser un agent de la solució. Per què no regulem millor?

 

Read Full Post »

canvi-climaticL’eix cronològic del planeta ha estat sovint segmentat per poder ser entès per un gran públic. Els científics han proposat talls diversos en funció de criteris concrets o més vagues, allò important és que hi hagi un gran acord que permeti consolidar aquestes acotacions. De vegades ens ha calgut la literatura o el cinema per poder conèixer més en detall (o només una mica) alguna d’aquestes franges temporals: així el film Jurassic Park va provocar una eclosió del coneixement dels dinosaures i del període Juràssic, un dels tres períodes de l’era Mesozoica.

Per definir les eres ens basem en la geologia de la terra, malgrat que hi ha canvis en les acotacions. El Precambrià és el període que va des de la formació de la Terra, fa 4.500 milions d’anys, fins a l’evolució de fòssils macroscòpics de closca dura en abundància, uns 550 milions d’anys d’avui en dia. Després ve el Cambrià (el nom té a veure amb les investigacions dutes a terme a Gal·les,  Cambria és la forma llatinitzada de “Cymru”, el nom nadiu dels gal·lesos en gaèl·lic), el segueix el primer període de l’era Paleozoica (“els vells animals” per entendre’ns) que acaba amb el Permià, fa uns 298 milions d’anys (rep el nom de la regió russa de Perm). Després trobem l’era Mesozoica amb el Juràssic i Cretaci (final dels dinosaures) que ens porten fins a “només” 66 milions d’anys. I ara sí, ve la nostra era, la Cenozoica (“els nous animals”, sobretot els mamífers) amb dos grans períodes, el Paleogen i el Neogen (el nostre).

Dins d’aquest període destaquem l’època de l’Holocè (vol dir “compleció dels nous animals”) de fa uns 10.000 anys cap aquí, just després de les grans gelades. Ara però alguns autors sostenen que amb l’aparició de l’impacte irreversible de les activitats humanes sobre el món i, en especial, els residus radioactius fruit dels assajos amb bombes atòmiques cal datar una nova època: l’Antropocè (només fa 66 anys, des del 1950). Hem trencat la deriva natural del Planeta i la nostra petja ja quedarà perenne. Abans es creia que l’impacte major havia estat la Revolució Industrial però va ser territorialment desigual però ara els residus industrials moderns (sovint enviats a les zones no industrialitzades) i els radioactius ho igualen tot i provoquen una alteració global (ecosistemes trencats, pèrdua de biodiversitat, acidificació de mars, escalfament, etc..).

Ara els negacionistes de les evidències climàtiques tenen ara un nou i potent aliat, el president electe dels EUA que afirma sense embuts: “The concept of global warming was created by and for the Chinese in order to make U.S. manufacturing non-competitive” (El concepte d’escalfament global va ser creat per i per als xinesos perquè la fabricació als Estats Units no fos competitiva).

Embolica que fa fort!

 

Read Full Post »

innovation-lightbulb-chalkboard-shutterstock165062-crop-600x338

Ara estem de nou en una voràgine d’innovacions educatives. Després de set lleis educatives (LGE, LOECE,  LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE i LOE) implementades totalment, parcialment, retroactivament, amb interpretacions, amb semicompliments, amb semiincompliments, etc. ara ens arriba el boom de l’Escola Nova 21: una idea promoguda per Unesco.Cat, la Fundació Jaume Bofill, la UOC i Educaixa… són les que s’autoanomenen “escola avançada”. Quan hi apareix “La Caixa” (després de les autopistes, gestió de les aigües,  etc.) em salta un ressort d’alarma: segur que el seu model mercantilista i elitista és el meu? El model que s’impulsa serveix en entorns desfavorables? Quan les retallades són a l’ordre del dia i l’estrès dels professionals és evident, segur que és una única solució? Ens adaptem a l’estrès de l’organització i ja està?

Personalment crec que el factor clau és el professorat (i les direccions). Entendre els entorns socials i econòmics és important però a l’aula, entre les 4 parets, allà no hi ha intermediaris. Com el professor és capaç de motivar un alumnat divers? Ens formem prou? Els nostres alumnes viuen (i són reflex) d’una societat impulsiva, sense paciència, amb models projectats des de les televisions (Hombres, Mujeres y viceversa; per exemple) i allunyats del que fem als centres, amb vagues de fer deures, etc. Al final no eduquem personetes formades sinó que formem ciutadans que volem que siguin millors.

Què fem nosaltres? A l’aula tenim professors que se centren en el programa i es limiten a traslladar informació i pivoten sobre la memorització; d’altres estiren el carro per a uns pocs alumnes i obliden els que no segueixen o no mostren interès; d’altres interactuen amb l’alumnat sense centrar-se en com aprenen; alguns aposten per fer pensar l’alumnat, intenten motivar i són receptius però exigents; els darrers aposten per fer pensar però per fer sentir el contingut, emocionar en allò que expliquen, l’entusiasme és el motor principal d’aquests professors.

El partit és obert. A França, per al curs vinent, retornen als dictats, la lectura en veu alta i el càlcul mental!! A Alemanya, Die Welt, titulava que els joves alemanys eren analfabets digitals i proposava més formació però no només tècnica (a l’economia 4.0 li cal una educació 4.0, sentenciava).

Potser no cal inventar la sopa d’all, potser no cal posar tots els ous en un sol cistell (la innovació per la innovació), potser no cal viure en la moda educativa de forma permanent, potser, només potser, ens cal tenir els professionals més ben formats, menys maltractats (potser cal diferenciar els que aposten per formar persones i els que treballen en una aula) i més exigits (tots ens hem d’autoavaluar cada dia). Els “nous” professionals hem de fer que l’alumnat pensi, creixi com a persona i s’ameri de l’entusiasme propi d’aprendre coses noves –en un entorn canviant- i això es fa essent el model.

Read Full Post »

Fa temps en va venir a les mans (al mail vull dir) un interessant treball de Francina  Martí sobre uns aspectes intrínsecament imbricats avui en dia: llegir (en pantalles), pensar i ciclar; després vindria la lectura atenta de textos d’Enric Queralt, Daniel Cassany i d’altres.

Fa uns dos-cents anys que llegim… diaris. Hegel ja ens va dir que llegir el diari era l’oració matinal del ciutadà. En una frase veiem que llegir ens porta a ser un ciutadà, algú que pensa en la societat que l’envolta i que ens cal algú -el diari- que ens apropi la informació del món. El primer diari  va ser el Relation aller Fürnemmen und gedenckwürdigen Historien d’Estrasburg (el 1605); dels de casa, el Diari de Barcelona (el 1792); el més antic dels que encara funcionen el Post-och Inrikes Tidningar d’Estocolm (des del 1645). Segurament si resseguim la frase inicial de Hegel i les dates ens adonarem perquè tenim una tradició de pensadors i de democràcia tan feble…

Ara la gent llegeix molt però en digital. La lectura ja no és filtrada per un diari sinó que moltes vegades confegim la nostra referencialitat a base de notícies de moltes fonts que en el seu conjunt ens confereixen una visió global (òbviament parcial). Hem passat, doncs, de llegir el diari que volíem a tenir una multitud d’opcions per informar-nos (deixant de banda els altres mitjans en so i imatge i la interrelació de tot plegat: som multimodals). Un apunt, el diari suec citat des del 2007 només es publica en format digital. En aquesta allau d’informació, llegim amb cautela T. S. Eliot: “On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? On és el coneixement que hem perdut en la informació?

La lectura en aquest suport és diferent i apareix una nova competència (sense amo aparent a les escoles i instituts): la competència informacional digital. Com destriem el gra de la palla?; Com sabem quins coneixements externs al text que llegim són bons per entendre millor el text i pensar sobre el que diu i construir un nou coneixement? Com som millors ciutadans, en definitiva? Encara tenim feina per evitar que l’alumnat naufragui en el navegador de la pantalla.

En tot cas, ara que ve el bon temps, el plaer de “resar” en paper, en una bona terrassa i amb un bon cafè… és manifestament insuperable.

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: