Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Crisi econòmica’ Category

19196205_303.jpg

Fa uns dies un article de Tomàs Alcoverro, “L’alegre bombolla de Beirut”, detallava com viu l’alta burgesia de Síria al Líban. Les festes són sovintejades, l’alcohol brolla arreu, els locals s’omplen i s’hi balla amb frenesí… ja fa temps que aquestes grans fortunes van treure els diners de Damasc per portar-los a la Suïssa de l’Orient Mitjà i a més, els ostenten molt més que els cristians o ortodoxos. Al Caixafòrum, en el marc 20è Fotopres, he gaudit d’un reportatge titulat Bubble Beirut que també ho detallava gràficament.

Arran de la guerra de Síria hem tingut unes imatges esgarrifoses que s’oposen radicalment al ritme de vida de les grans fortunes sirianes. La poca solidaritat dels països àrabs (Jordània seria la gran excepció) quant als refugiats àrabs de Síria és més que escandalosa: muda més si cal manifestar-se contra Israel.  Al mateix Líban hi ha una zona ocupada per ISIS i només hi està lluitant Hezbollah, l’exèrcit libanès només conté l’expansió: el joc d’amics i enemics és molt i molt complex allí.

Ara estem veient com el grup Arran (vinculat a la CUP) ha llençat una campanya de doble tall per criminalitzar el turisme i oposar-ho a l’acollida de refugiats siris. Barcelona, Ciutat de Mallorca, Reus… han rebut accions contundents i un reguitzell de pintades: “Refugees welcome. Tourists go home”, “Your tourism kills my neighbours” o “Tourism kills the city”.   Costa d’entendre que calgui establir una dicotomia entre rebre turistes i rebre refugiats, no?

Des d’un punt de vista econòmic, uns aporten ingressos i els altres, en la feble economia catalana, hauran de ser subsidiats (d’on sortiran els ingressos per mantenir-los?). És evident que cal legislar els pisos turístics  per evitar que es faci fora un llogater per tenir-hi turistes -Andorra ja fa un any que ho fa i aquí anem badant, a partir d’un 50 % es converteix el bloc en un aparthotel-; per què no es fa aquí i es regula on i quants n’hi pot haver? Des d’un punt de vista social, cal acollir un nombre de refugiats però cal recordar que no tenim un 4% d’atur com Canadà o Alemanya.

I arran Arran… equivocar-se en les formes i no fer propostes per regular allò que criminalitzes és voler notorietat més que ser un agent de la solució. Per què no regulem millor?

 

Anuncis

Read Full Post »

canvi-climaticL’eix cronològic del planeta ha estat sovint segmentat per poder ser entès per un gran públic. Els científics han proposat talls diversos en funció de criteris concrets o més vagues, allò important és que hi hagi un gran acord que permeti consolidar aquestes acotacions. De vegades ens ha calgut la literatura o el cinema per poder conèixer més en detall (o només una mica) alguna d’aquestes franges temporals: així el film Jurassic Park va provocar una eclosió del coneixement dels dinosaures i del període Juràssic, un dels tres períodes de l’era Mesozoica.

Per definir les eres ens basem en la geologia de la terra, malgrat que hi ha canvis en les acotacions. El Precambrià és el període que va des de la formació de la Terra, fa 4.500 milions d’anys, fins a l’evolució de fòssils macroscòpics de closca dura en abundància, uns 550 milions d’anys d’avui en dia. Després ve el Cambrià (el nom té a veure amb les investigacions dutes a terme a Gal·les,  Cambria és la forma llatinitzada de “Cymru”, el nom nadiu dels gal·lesos en gaèl·lic), el segueix el primer període de l’era Paleozoica (“els vells animals” per entendre’ns) que acaba amb el Permià, fa uns 298 milions d’anys (rep el nom de la regió russa de Perm). Després trobem l’era Mesozoica amb el Juràssic i Cretaci (final dels dinosaures) que ens porten fins a “només” 66 milions d’anys. I ara sí, ve la nostra era, la Cenozoica (“els nous animals”, sobretot els mamífers) amb dos grans períodes, el Paleogen i el Neogen (el nostre).

Dins d’aquest període destaquem l’època de l’Holocè (vol dir “compleció dels nous animals”) de fa uns 10.000 anys cap aquí, just després de les grans gelades. Ara però alguns autors sostenen que amb l’aparició de l’impacte irreversible de les activitats humanes sobre el món i, en especial, els residus radioactius fruit dels assajos amb bombes atòmiques cal datar una nova època: l’Antropocè (només fa 66 anys, des del 1950). Hem trencat la deriva natural del Planeta i la nostra petja ja quedarà perenne. Abans es creia que l’impacte major havia estat la Revolució Industrial però va ser territorialment desigual però ara els residus industrials moderns (sovint enviats a les zones no industrialitzades) i els radioactius ho igualen tot i provoquen una alteració global (ecosistemes trencats, pèrdua de biodiversitat, acidificació de mars, escalfament, etc..).

Ara els negacionistes de les evidències climàtiques tenen ara un nou i potent aliat, el president electe dels EUA que afirma sense embuts: “The concept of global warming was created by and for the Chinese in order to make U.S. manufacturing non-competitive” (El concepte d’escalfament global va ser creat per i per als xinesos perquè la fabricació als Estats Units no fos competitiva).

Embolica que fa fort!

 

Read Full Post »

innovation-lightbulb-chalkboard-shutterstock165062-crop-600x338

Ara estem de nou en una voràgine d’innovacions educatives. Després de set lleis educatives (LGE, LOECE,  LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE i LOE) implementades totalment, parcialment, retroactivament, amb interpretacions, amb semicompliments, amb semiincompliments, etc. ara ens arriba el boom de l’Escola Nova 21: una idea promoguda per Unesco.Cat, la Fundació Jaume Bofill, la UOC i Educaixa… són les que s’autoanomenen “escola avançada”. Quan hi apareix “La Caixa” (després de les autopistes, gestió de les aigües,  etc.) em salta un ressort d’alarma: segur que el seu model mercantilista i elitista és el meu? El model que s’impulsa serveix en entorns desfavorables? Quan les retallades són a l’ordre del dia i l’estrès dels professionals és evident, segur que és una única solució? Ens adaptem a l’estrès de l’organització i ja està?

Personalment crec que el factor clau és el professorat (i les direccions). Entendre els entorns socials i econòmics és important però a l’aula, entre les 4 parets, allà no hi ha intermediaris. Com el professor és capaç de motivar un alumnat divers? Ens formem prou? Els nostres alumnes viuen (i són reflex) d’una societat impulsiva, sense paciència, amb models projectats des de les televisions (Hombres, Mujeres y viceversa; per exemple) i allunyats del que fem als centres, amb vagues de fer deures, etc. Al final no eduquem personetes formades sinó que formem ciutadans que volem que siguin millors.

Què fem nosaltres? A l’aula tenim professors que se centren en el programa i es limiten a traslladar informació i pivoten sobre la memorització; d’altres estiren el carro per a uns pocs alumnes i obliden els que no segueixen o no mostren interès; d’altres interactuen amb l’alumnat sense centrar-se en com aprenen; alguns aposten per fer pensar l’alumnat, intenten motivar i són receptius però exigents; els darrers aposten per fer pensar però per fer sentir el contingut, emocionar en allò que expliquen, l’entusiasme és el motor principal d’aquests professors.

El partit és obert. A França, per al curs vinent, retornen als dictats, la lectura en veu alta i el càlcul mental!! A Alemanya, Die Welt, titulava que els joves alemanys eren analfabets digitals i proposava més formació però no només tècnica (a l’economia 4.0 li cal una educació 4.0, sentenciava).

Potser no cal inventar la sopa d’all, potser no cal posar tots els ous en un sol cistell (la innovació per la innovació), potser no cal viure en la moda educativa de forma permanent, potser, només potser, ens cal tenir els professionals més ben formats, menys maltractats (potser cal diferenciar els que aposten per formar persones i els que treballen en una aula) i més exigits (tots ens hem d’autoavaluar cada dia). Els “nous” professionals hem de fer que l’alumnat pensi, creixi com a persona i s’ameri de l’entusiasme propi d’aprendre coses noves –en un entorn canviant- i això es fa essent el model.

Read Full Post »

Fa temps en va venir a les mans (al mail vull dir) un interessant treball de Francina  Martí sobre uns aspectes intrínsecament imbricats avui en dia: llegir (en pantalles), pensar i ciclar; després vindria la lectura atenta de textos d’Enric Queralt, Daniel Cassany i d’altres.

Fa uns dos-cents anys que llegim… diaris. Hegel ja ens va dir que llegir el diari era l’oració matinal del ciutadà. En una frase veiem que llegir ens porta a ser un ciutadà, algú que pensa en la societat que l’envolta i que ens cal algú -el diari- que ens apropi la informació del món. El primer diari  va ser el Relation aller Fürnemmen und gedenckwürdigen Historien d’Estrasburg (el 1605); dels de casa, el Diari de Barcelona (el 1792); el més antic dels que encara funcionen el Post-och Inrikes Tidningar d’Estocolm (des del 1645). Segurament si resseguim la frase inicial de Hegel i les dates ens adonarem perquè tenim una tradició de pensadors i de democràcia tan feble…

Ara la gent llegeix molt però en digital. La lectura ja no és filtrada per un diari sinó que moltes vegades confegim la nostra referencialitat a base de notícies de moltes fonts que en el seu conjunt ens confereixen una visió global (òbviament parcial). Hem passat, doncs, de llegir el diari que volíem a tenir una multitud d’opcions per informar-nos (deixant de banda els altres mitjans en so i imatge i la interrelació de tot plegat: som multimodals). Un apunt, el diari suec citat des del 2007 només es publica en format digital. En aquesta allau d’informació, llegim amb cautela T. S. Eliot: “On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? On és el coneixement que hem perdut en la informació?

La lectura en aquest suport és diferent i apareix una nova competència (sense amo aparent a les escoles i instituts): la competència informacional digital. Com destriem el gra de la palla?; Com sabem quins coneixements externs al text que llegim són bons per entendre millor el text i pensar sobre el que diu i construir un nou coneixement? Com som millors ciutadans, en definitiva? Encara tenim feina per evitar que l’alumnat naufragui en el navegador de la pantalla.

En tot cas, ara que ve el bon temps, el plaer de “resar” en paper, en una bona terrassa i amb un bon cafè… és manifestament insuperable.

Read Full Post »

Des de sempre les innovacions han causat un avenç global però sempre ha estat a costa d’algun altre sector que ha quedat antiquat. Els cavalls i les cavalleries van ser substituïdes pels cotxes i els tractors, abans la impremta s’havia carregat la feina dels copistes… sembla però que el guany pagava la pena.

Amb les noves tecnologies passa una mica el mateix… el fet de tenir el “món” en un aparell a la mà (ja consumim més contingut digital en pantalles que en la TV)  ens fa creure que hem avançat molt… i el cost? La pena quin ha estat? En molts àmbits ha suposat un desastre: els fotògrafs tradicionals, impremtes sorolloses, els periodistes de la vella guàrdia… però no només aquests antics que no s’han pogut adaptar als nous temps sinó que aquesta nova tecnologia (i les seues circumstàncies, que diria Gasset) ha fet que les condicions laborals que troben les persones que volen fer fotografia digital professional,  l’impressor que busca la qualitat per sobre de tot o el periodista que vol ser “lliure”, etc. hagin empitjorat molt i molt. Keynes va preveure que al segle XXI la jornada laboral seria més curta per l’avenç tecnològic però el fet que els usuaris-consumidors estiguem connectats permanentment (sempre en mode on) fa que aquells que vulguin informar-nos o explicar-nos coses ho hagin d’estar també: les bullshit (“feines de merda”) estan de moda.

La suma de llocs de treballs liquidats i els creats no és positiva i les condicions econòmiques són molt pitjors per a la majoria dels professionals tecnològics. Només se salven de la crema els pocs que viuen dels jocs multimèdia, de les aplicacions de comunicació i alguns dels jocs d’adults (de butxaca o de sexe): però, amb tot, per exemple, Whatssapp o Instagram no superen el centenar de treballadors!

Ara sembla que el que està triomfant és el Transmedia Storytelling: una barreja d’entreteniment, tecnologia i marketing on l’usuari actua i modifica el producte i on es vol que el consum -el nou tipus de consum- augmenti… a veure quants treballadors es carrega el nou invent, a veure quines condicions laborals tindran els que s’hi dediquin!

 

Read Full Post »

L’altre dia vaig anar al cinema a veure “El héroe de Berlín” basada en la participació de Jesse Owens en les Olimpíades de 1936 a Berlín. Una molt bona pel·lícula i de les que et fan pensar.

El punt de vista sembla portar l’objectiu del film a la reflexió de com l’Alemanya nazi va usar els Jocs com a punta de llaça de la seua brillant propaganda (el paper de la cineasta Leni Riefensthal és clau per fer-ne una lectura benevolent oposada  a la del gris de Joseph Goebbels) i, de forma suau,  ens mostra la depuració racial contra els jueus al país centreeuropeu. Però, sens dubte, també queda molt retratada la societat nord-americana i el rol dels negres als anys 30. La segregació era ben present i l’incipient lluita del negres per mostrar el rebuig a la situació porten al clímax del film: Owen ha de decidir córrer o mostrar el rebuig sense fer-ho (no faig pas spoiler… tothom sap com acaba la cosa). Un cop aconsegueix les quatre medalles i torna a casa, s’explica ja amb imatges reals, quan rep  dia de la seua festa als EUA, malgrat ser rebut per un milió de persones a Nova York, ha d’entrar a la sala de festes per la porta de servei… i, com s’explica al final  amb text sobreposat a imatges reals… mai va ser rebut per la Casa Blanca… i només el 1990, 10 anys després de la seua mort, va rebre un reconeixement per part del Congrés.

Aquestes situacions de conflicte racials també van ser molt presents a la Segona Guerra Mundial als EUA. Els japonesos (d’origen) del país van ser reclosos en camps de detenció  i, fins i tot, els del Perú (uns 1.800) van ser deportats als EUA per ubicar-los-hi (per exemple al de Crystal City, Texas): sense haver fet res i sense judici. D’ençà la recuperació econòmica, els asiàtics al Perú eren mal vistos, com els jueus a Alemanya o abans a Castella o Aragó, i se’ls acusava de robar els llocs de treball. També van fer cap a aquests camps desenes de llatinoamericans d’origen italià o alemany. No serà fins el 1988 que els EUA van compensar amb 20.000€ els supervivents americans d’origen japonès però per als del Perú, el 1998, la compensació va ser de 5.000€.

Ara que a Turquia tornem a tenir camps de detenció-contenció… se’ns fa present el poc que hem avançat com a societat quan veiem amenaçada la “nostra” seguretat…

 

Read Full Post »

Després del primer plat, les negociacions posteleccions catalanes, ara n’estem veient  el segon: aquells que tant criticaven el “ball” dels polítics catalans ara val més que no mirin l’hemeroteca… quedarien, en paraules de Josep Pedrerol, “retradados“.

Les relacions amb els altres -allò que ens fa humans i éssers socials- són un seguit de complicitats que es generen a través de la comunicació. Una negociació és sovint una conversa dirigida a un objectiu. Hem de saber el to de la interacció (grau de formalitat), el rol que activarem, dominar el tema i tenir en compte les pressuposicions sobre l’interlocutor (hem de ser empàtics). Com que no només és un acte de parla, hem de controlar la prosòdia i els elements paralingüísitics que aporten una informació addicional a tenir ben present: qualitat de veu, to, ritme, vacil·lacions, retroalimentadors del llenguatge, etc. I també hem d’estar atents als factors extralingüístics com els elements cinesètics (gestualitat) i proxèmics (postura i distància). Un cop iniciem la conversa hem de fer que funcioni, que s’estableixin els principis de cooperació (imprescindibles) i cortesia (el factor cultural és important). El mateix acabament de la negociació també té unes regles que són conegudes per les parts. Aquesta  habilitat comunicativa i negociadora no és innata i, per tant, malgrat la predisposició natural de cadascú, cal treballar-la per ser més eficients.

La teoria és clara. La bona preparació a la conversa (negociació competitiva) és la millor estratègia per aconseguir el resultat desitjat. Caldrà donar la informació justa (qualsevol informació de més pot ser usada en contra nostra) alhora que cal que sigui rellevant per als nostres interessos però també per a l’altre. Hem de ser capaços de crear els interrogants  sobre nosaltres i ser conscients del marge de maniobra que tenim (el nostre tempo versus el de l’altre). No hem de ser proclius a fer concessions, les imprescindibles i dilatades en el temps; i ràpidament demanar una contraprestació que ens faci creïbles constantment, per mantenir la negociació en marxa. El nostre objectiu ha de ser alt però no inassolible; bloquejaríem la negociació. Al final hem de ser capaços de fer que la resolució de la negociació sigui interpretada per les parts com la millor possible i que el guany és per a les dos (la humiliació en la negociació no ens aporta res de bo per al futur). Hem de ser assertius, els nostres objectius es compleixen però no arrasen els de l’altre. Això és el que ens pot portar a tenir aliats-còmplices i, per tant, a tenir un valor sumatori nou: 1 + 1 pot ser 3 (un win/win).

Algú veu complicitats imprescindibles a l’altra banda del front de Madrid? Tindrem interlocutor interactiu o més plasma? Tic-tac, tic-tac…

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: