Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Educació i societat’ Category

La toponímia és una de les branques de la lingüística que podem documentar de més antic. A partir del segle XIII els registres civils i, sobretot, els eclesiàstics (que feien les funcions supletòries) ens han deixat un munt de testaments, acords, judicis, etc. que ens fan aflorar els noms de lloc dels termes; també els relacionats amb l’aigua: els hidrotopònims. Una altra font d’informació és la memòria oral, transmesa de pares a fills: aquí hi vaig veure baixar palots de fruita empesos per l’aigua, aquí es va fer una bassa, aquí hi he vist un metre i mig d’aigua, aquí es va emportar un tractor, una granja, etc. I, finalment, les marques de les riuades amb les informacions adjacents ajuden a fer-se la idea del que va passar i del que algun dia pot tornar a passar (ni que et sembli impossible des de la visió miop del ciutadà contemporani).

Aquestes ancestrals formes d’aportar coneixement a la societat fixen hidrotopònims com “rubinals, el gatellar, fondo de…, barranc de …, riu de…, riera de…, vall de…, sèquia, torrent, font, coma, bassa, etc.” Aquest vell sistema d’alarma (el nom) ara és tristament substituït per número de polígon i parcel·la i en els trams urbans els cursos d’aigua sovint reben noms de persones o de qualsevol referència buida del sentit de curs d’aigua: el restaurant Salat (Les Borges Blanques), el camí de Cervià (l’Albi), avinguda de Catalunya (Espluga de Francolí), el carrer de Barenys (Salou) o l’Avinguda d’Adelaida (Cambrils) no ens serveixen per alertar del que tenim a la vora o a sota.

Què hi perdem en això? Els noms no fan la cosa però són útils per prendre precaucions. Menystenim els noms i la natura, som així. Manllevant Joan Fuster “Nosaltres podem passar dels cicles d’aigua però els cicles d’aigua no passen de nosaltres”; hi són.

PS: Una abraçada molt gran a tots els que s’han vist perjudicats pels aiguats d’aquest octubre i tots plegats, estiguem alerta d’allò que fem com a societat vora els cursos hídrics (Imatge de l’Albi, a través de Nació Digital).

Read Full Post »

La història (cíclica) sempre ens ajuda a entendre els fets d’avui: per durs que siguin. La “sentència” del Tribunal Suprem no pot ser considerada cap sorpresa en el marc mental de Castella. La nostra reacció serà el que marcarà l’evolució del procés. No és el primer procés d’aquestes característiques, ni el primer tribunal que canvia la desobediència pacífica com si fos violenta pel simple fet de manifestar-se de forma grupal: inventar-se el “tumulto” obre la porta a la sedició.

Al que avui són Holanda i Bèlgica, les províncies rebels a Castella, es on van succeir les primeres agressions judicials per part de la corona de Felip II, a través del duc d’Alba (Fernando Álvarez de Toledo). El 1567 va constituir a Brussel·les un tribunal “de tumultos” (que rep a diversos països de tribunal “de sang”). Aquest òrgan es va dedicar a dos comtes (un dels quals Lamoral d’Egmont), matar 1.073 persones i exiliar-ne més d’11.000: va ser un repressió duríssima i una manera de recaptar diners ja que la corona es quedava tot el patrimoni dels “processats”.

El català Lluís de Recasens, substitut del duc d’Alba i conductor del Terç de Queralt, va intentar pacificar el territori, sense dictar sentències de mort,  des de 1573 i va acabar tancant el tribunal el 1576. La llegenda de l’horror  castellà ja era una realitat a tota Europa. L’assassinat dels comtes i les altres atrocitats van inspirar obres de Goethe (Egmont) i una obertura 84 de Beethoven (Egmont).

Malgrat el nou Tribunal de Tumults, encara ens queda l’esperança de la història cíclica: el 1576 la part nord de les Disset  Províncies (ara Holanda) esdevenia el primer territori que s’independitzava de la Corona de Castella.

Imatge i informació (via wikipèdia): “Alva presideix, Vargas a la seva dreta i els consellers del Tribunal de la Sang”. Gravat de Pieter Christiaansz Bor  (1576)

Imatge: https://www.elespanol.com/espana/tribunales/20181227/supremo-reafirma-competencia-juzgar-proces-banquillo-acusados/361714979_0.html

Read Full Post »

Treu la llengua, Joan TurúFa anys que maldem per aconseguir que la pretesa igualtat de les principals llengües en contacte al país sigui un fet. Amb la restauració de la Generalitat es va confiar en la immersió en català a l’escola per compensar, talment una balança, el coneixement del català per poder ser usat en el lliure mercat de la vida real enfront del castellà. La pressió demogràfica de la immigració de l’estat junt a les condicions sociojurídiques de la dictadura franquista feien que fer les classes en català garantissin una igualtat teòrica al final de l’ensenyament obligatori.

Malgrat que la immersió ha fet una feina ingent, que ha portat a un nivell de coneixement del català prou alt i que en els anys 80 i 90 no es concebia l’ascensió social sense el català la situació ha canviat. Bona part de les generacions educades en el sistema d’immersió i que tenen la capacitat d’usar les dos llengües amb un alt grau de competència no han continuat amb aquesta tendència amb el seus fills. El català s’ha associat a “llengua d’escola” i no d’ús espontani. Les llengües no sobreviuen si no es parlen cada dia i aquesta és una competició que tenim quan demanem un cafè, una talla de roba, preguntem una adreça, intervenim en una reunió, etc.

La irrupció d’internet (youtubers, jocs en línia, etc.), dels múltiples canals de televisions, etc. fa que aquelles velles eines de garantia de la igualtat entre les llengües en contacte ja no funcionin. A més, la relaxació dels docents en l’ús vehicular de la llengua catalana (potser no tant a la classe teòrica però sí en totes les altres accions que es duen a terme en una escola: interacció amb l’alumnat, amb pares, amb companys, etc.) no ajuda gens al bilingüisme. La imatge que projectem és que la llengua catalana només serveix per escoltar teoria i fer exàmens (si no el demanen en castellà com passa a les PAU).  Als patis i passadissos tenim una llengua perduda. Els defensors del bilingüisme es preocupen d’això? No, perquè mai els ha preocupat l’assoliment de les dos llengües. Només volien trencar l’únic contrapès a la pressió (demogràfica, social, de mitjans de comunicació, jurídica, etc.) del castellà: d’aquí l’atemptat lingüístic de demanar el 25% de classes en castellà.

És evident que els docents han d’evitar la relaxació lingüística si es vol uns alumnes altament competents en les dos llengües com ens la marca la llei d’educació i de política lingüística però també cal que, més enllà del Projecte Lingüístic de Centre, la nostra Generalitat doni instruments i suport a una nova campanya de reforç de l’ús social de català sobretot a l’escola. Altrament no tindrem alumnes plenament bilingües, és a dir, en tindrem molts amb greus dificultats, i parlo per experiència pròpia de cada dia, de poder tenir una conversa espontània en català.

L’esprint del monolingüisme castellà en l’ús real i diari és més que notable. Estem albirant l’abisme… i l’estol de professors de català, malgrat ser la darrera trinxera, no podran evitar que la llengua pròpia sigui com el llatí, una llengua que es pot estudiar, llegir i fer poemes panegírics però que ja no serveix per als usos socials bàsics: comunicar-nos!

No te n’amaguis: treu la llengua!

PS. Imatge de Joan Turu.

Read Full Post »

Ja estem de nou en marxa al nostre vell Martí i Franquès. Aquest curs i el proper celebrarem els 175 anys de la seua creació, el segon més antic de Catalunya, i els 50 anys a l’edifici actual: tot una institució, sens dubte, més que un mer institut.

Aquest 2019-20 m’estreno com a titular en la direcció del centre i més enllà de les concrecions del currículum també hem tingut temps de buscar i regirar tant l’arxiu històric com el magatzem. Una de les troballes ha estat una peça de pedra que el 1905 commemorava el 3r centenari de l’aparició del “Quijote” de Cervantes. A Madrid el 25 d’abril de 1905 s’editava uns fulls solts (que avui trobem a la Biblioteca Nacional) que detallaven el segells i monedes commemoratius, una exposició i conferències al “Ateneo”.

A Tarragona, el 9 de maig del mateix any, el nostre institut va organitzar un acte per la mateixa festa. El Diario del Comercio ens detalla el que hi va succeir (la troballa ens l’ha fet arribar el company Francesc Gassó tot remenant l’hemeroteca municipal): “els instituto general y técnico” llavors ubicat a la Rambla vella estava ple per a l’acte “de elegantes damas y bellíssimas señoritas” i pel “Director y el Claustro acompañado de distinguidas autoridades” (el delegat d’Hisenda i el president de la Diputació entre altres…). Es van lliurar premis (edicions d’El Quijote) a diversos alumnes i un alumne va llegir una biografia de l’autor. Es va aprofitar també per menystenir el Quijote de Avellaneda (d’un possible autor tarragoní!), llegir fragments de l’obra, d’un estudi gramatical i d’un assaig sobre la moral de l’obra. Finalment el director va fer esment a la “làpida labrada sobre piedra del país” cedida per Ramon Salas que es va descobrir del “lienzo con los colores nacionales”: la peça porta la inscripció “A Miguel de Cervantes Saavedra en el tercer centenario de la publicación del Quijote. El Instituto de Tarragona 1905”.

Si us passeu pel nostre centre educatiu trobareu la peça ubicada, sota una palmera, en l’itinerari cap a l’accés principal. Històries del vell Martí i Franquès que se’ns fan present per guiar-nos en el marc del nostre 175è aniversari. Seguim.

Read Full Post »

Ja fa temps que la tecnologia evoluciona molt ràpidament. El 5G (40 vegades més ràpid que el 4G) i la internet de les coses (amb màquines connectades en instants) sembla que són per demà (el 2020) malgrat que la nostra preparació és encara escassa i les incògnites sobre l’afectació en la nostra vida molt i molt grans.

Rellegint J. M. Lassalle, la sensació més generalitzada és que la tecnologia ens supera i, als més conscients, ens espanta. Els valors de la revolució francesa (els Drets de l’Home) estan contra les cordes en el marc de la revolució digital: els robots per tot, la dictadura del algoritme, la tempesta de dades, etc. els humans sembla que passem de protagonistes de la Història a mers complements de la tecnologia: som el “software” del nou món i som bescanviables!

La intel·ligència artificial està posant difícil el món vist segons l’empirisme de Hume: el coneixement ja no es troba a la realitat sensible. La crueltat i l’ocultisme tenen molt camp per córrer en els entorns digitals (una “bombolla” de pseudorealitat). A cada “like” o “aplicació gratuïta” estem venent (o prostituint) la nostra llibertat. El futur ens porta a un món cada vegada més biomètric on els ordinadors ens interpretaran somnis i pensaments en funció del nostre iris o batecs del cor; i cada vegada més aprendran sols a partir de nosaltres per superar-nos i deixar-nos sense feina.. Com en tantes ocasions, les novel·les de ciència-ficció seran només el pròleg de la realitat científica futura.

Què hem de fer per evitar aquest cavall de Troia? No renunciar al control democràtic d’aquest entorn digital; i la Unió Europea és l’únic ens polític que ho pot encapçalar (ni Rússia, ni Xina ni els EUA volen fer-ho). Ni tot pot ser gratis ni tot ha de ser per ara mateix. Cal parlar de la propietat de les dades i fer sentir la veu dels humans: són dades nostres. Estem a les portes d’un nou pa i circ on la hiperconnexió ens farà perdre el valor d’humans. Ens hi posem?

 

Imatge: https://auta.org.ar/nota/val/410/val_s/2/semana-cibernetica-participaron-los-mejores-expertos-de-seguridad-en-internet-de-la-universidad-de-tel-aviv

Read Full Post »

foto-3522706El devastador incendi que ha afectat principalment la Ribera d’Ebre ha posat, durant uns dies, el rerepaís a les portades dels mitjans de comunicació i de l’opinió publicada. Hores d’ara… ja no és notícia.  Com passa amb els morts de la Mediterrània o del río Bravo americà, les imatges ens impacten… un temps només (malgrat que, per exemple, el darrer premi del World Press Photo posava el focus en els infants que arribaven als EUA).

On rau el canvi estructural necessari per modificar les condicions que fan que el país cremi? Aquests dies he piulat sovint una llibre que crec que il·lustra una part del problema: “Impacte ambiental del despoblament” del company Ramon Queralt. El 13 de novembre de 1999 vaig tenir la sort de presentar-lo i repassant les notes que tenia escrivia ”La realitat futura a 15 anys vista no és engrescadora. En el llibre s’hi entreveu però l’esperança, l’esperança de redreçament d’aquell que no es vol quedar amb els braços creuats mentre tot s’enfonsa per la inoperància, en molts casos, d’aquells que tenen els mitjans i el poder per canviar les coses […] ho podem resumir com entendre la pagesia com un sector estratègic”.  Vint anys (no quinze) després el panorama en molts casos és el mateix. Les administracions no han fet prou per fixar la població pagesa al territori. Molts diners han anat per sectors colaterals (cases rurals, turisme esportiu, etc.) però no han garantit que el pagès-paisatgista es pugui quedar a cuidar el nostre bosc i paratges.

Però amb l’arribada de les xarxes socials, dels valors de l’ecologia-proximitat i del renovat sentiment de país quin pot ser el nou canvi? Hi ha noves eines per apagar els focs abans que s’iniciïn? Segur que les administracions ho han de fer millor… però quin és el rol del consumidor-ciutadà en tot aquest procés? Per què no comprar carn ecològica i de pastura de la nostra nació ni que sigui més cara? Comprar oli d’aquí? Demanar que els forns comprin farina del país? I així vi, vinagre, avellanes, préssecs, peres, mel, ametlles, festucs, anous,  etc. O anar de visita (dormir, menjades, serveix, etc.) a la via verda des d’Horta de Sant Joan? Visitar els vestigis de la Guerra Civil? Gaudir del patrimoni de les construccions de pedra seca? Baixar amb canoa pel riu? I així un llarg de mesures pronatura i antiincendis.

Si volem un país amb tots els tons de la natura i allunyar el gris i el negre cal que tots (consumidors i empreses vinculades als productes propis) fem l’esforç (diari i constant) de demanar productes del territori… altrament, pagarem amb la pèrdua del nostre hàbitat natural la deshumanització del territori: aquest és l’impacte ambiental del despoblament. El pagès no destrueix el paisatge; el modifica i l’adapta… sense pagesos no hi ha gestió només devastació. No rebrotarem plantant de nou si tots no canviem les nostres petites decisions del dia a dia.

Imatge: https://www.elmon.cat/successos/l-incendi-de-la-ribera-d-ebre-a-vista-de-dron_1937150102.html

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Ara fa uns dies he aconseguit la plaça de director a l’institut Antoni de Martí i Franquès. Tot un honor i un repte enorme en un gran (en tots els sentits) centre que té a les portes dos efemèrides importants: 50 anys a l’edifici actual i 175 anys d’història a la ciutat, el 2n de Catalunya.

Què hi hem de fer en un centre educatiu? I com fem possible que el projecte de direcció avanci? Fa uns dies un article (“Tres cultures”) de Ferran Ruiz parlava de la importància de la renovació pedagògica per allí el 1900: estimar els alumnes, el treball amb compromís per al desenvolupament de l’alumnat, etc. per ells innovar era la manera de millorar la vida de tots. No eren experts de laboratori, ni polítics, ni volien estar lluny dels alumnes. La seua fórmula sembla ara ben vigent, no?

Seguidament l’autor fa esment a les tres cultures que conviuen (i malviuen) en el sistema educatiu vigent a casa nostra: l’empírico-racional del docents: l’ensenyament no és aplicar un mètode sinó que s’adapta i es reinventa en funció de l’entorn; la cultura legal-administrativa que emana dels polítics i dels controladors de l’administració educativa (alguns a anys llum de la darrera classe en una aula) és plena de normes, indicadors, de voluntat de permanència en el poder, etc.; la teòrico-conceptual sota la base dels investigadors universitaris que busca publicar “indexadament” sigui com sigui i s’allunya de la realitat dels centres -molt més pausada i sense solucions màgiques de laboratori.

I què hem de fer els directors? Acceptar-ho tot però a la vegada evitar que els sistema tricèfal es col·lapsi. Tenim professorat cremat,  d’altres que van fent i molts il·lusionats però amb poca veu fora del centre; naveguem en mig de la legislació canviant, sovint inconnexa (i molt burocratitzadora) i amb figures intermèdies del tot prescindibles (el model finès, tan lloat, ho té molt clar); i, restem atònits a les novetats de laboratori que ens arribem dels “thinktanks” a cop de reforma i contrareforma.

En definitiva, clarobscurs d’una feina engrescadora que se’ns paga cada dia amb el somriure i la il·lusió d’un alumne que ha après alguna cosa nova. Seguim i engresquem, que hi ha molta feina a fer!

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: