Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Educació i societat’ Category

queta.gif

El nou document orientador sobre les llengües als centres educatius (enllaç) no ha passat desapercebut. He trobat per la xarxa i en premsa crítiques de persones que no s’han llegit el text i que tampoc coneixen la realitat diària dels centre educatius; d’altres que sí. Les crítiques documentades sempre són benvingudes perquè ens fan reflexionar.

Sóc llicenciat en filologia catalana (UdL) i castellana (UNED) i en el centre del qual sóc director, el Martí i Franquès de Tarragona, fa anys que apostem pel plurilingüisme sense que això es vegi com un atac a la llengua del país. No hi ha res en el Document que ens sembli nou i explicita el català com a llengua vehicular. Al centre hem sigut pioners en aplicar el programa Avancem (en el tractament integrat de llengües: català, castellà, anglès, alemany i francès) perquè ja hem dit més d’un cop (vegeu-ho) que ens cal eficiència lingüística més que una batalla d’hores: per exemple, tenim 70 alumnes per nivell que fan dos matèries al 100% en anglès (AICLE) i la idea és ampliar el nombre d’alumnes que rebin sessions en anglès (GEP, no al 100%) ja que hi ha una restricció d’hores de professorat per fer-ho.

Si tots els companys de secundària fóssim curosos en l’ús de la llengua catalana segur que el pes compensatori de les hores d’anglès seria beneficiós per la competència lingüística, en general. El problema del país no és el text sinó quantes hores de docència en matèries es fan realment en català a secundària (hi ha estudis que indiquen que només el 50%) i quina és la llengua d’interacció dels professorat amb l’alumnat. En entorns on el català és la llengua minoritzada i minoritària,  no fem cap favor a aquest alumnes si no els ensenyem tots (i en tot moment) la llengua pròpia del país ja que tenen unes deficiències enormes i més d’un prejudici.

Però podem demanar sempre heroïcitats als centres educatius? Un 88% dels catalanoparlants es passen al castellà si l’interlocutor hi parla. Potser que tantes vestidures esgarrades no són més que una frustració pel poc valor que li donem a la  nostra llengua fora dels centres educatius. El que sí que és alarmant és que el 85% de les hores de dibuixos animats a la televisió que veuen els nostres infants és en castellà ja que no tenim ni un trist canal exclusiu per a nens (del cinema, videojocs, etc. no en parlem!).

Potser caldria que els salvadors del català fóssim tots en tots els moments i contextos i no només que assenyalem amb el dit als que regulen una part, molt important, de la base del coneixement lingüístic dels nostres alumnes – petits ciutadans.

Avancem. Seguim!

Anuncis

Read Full Post »

cio_digital_transformation_resource.jpgDes de sempre la tecnologia ha fet que les evolucions hagin transformat el mercat laboral i la vida diària de les persones. Això ha portat a l’obsolescència oficis que havien tingut un paper imprescindible fins llavors: els copistes versus la impremta (el millor invent del segon mil·leni), els cavalls de correus versus el telègraf, la impremta tradicional versus la digitalització, etc.

El món periodístic ha estat un dels més castigats per la crisi econòmica i per la digitalització-audiovisualització. N’hi ha, però, que n’han sortit reforçats: el The New York Times. Han aconseguit mantenir el nombre de treballadors però, aquí hi ha el canvi, els perfils han canviat. El diari ha dedicat molts recursos a formar els seus bons professionals en “paper”  al “disseny digital i vídeo”: l’actualització d’habilitats és imprescindible; no hi ha miracles.

De fet, moltes fonts ens indiquen que el 60% dels joves d’avui (els mil·lenials) treballaran d’aquí a 20 anys en professions que no existeixen encara, molt tecnològiques i d’estudis de formació professional o universitària: hacker blanc, controlador aeri de drons, monedes virtuals, transport intel·ligent, etc.

I dos preguntes cabdals sorgeixen en el món de l’educació: Què ensenyem? i Com ensenyem? La primera sembla que ens porta cap a un aprofundiment de les habilitats transversals (no tant l’eina concreta) i una projecció cap al futur laboral. La segona interpel·la al docent directament i ens demana ser motivadors i, com en el cas del diari nord-americà, a perfilar-nos per adaptar-nos més concretament a un món canviant.

Això sí, sense el bon treball a l’aula no hi ha professió. La ràtio d’alumnes, la ràtio d’equipament informàtic del centre, els equipaments propis dels alumnes i el seu ús a l’aula, la imprescindible formació del professorat en el centre,  etc. són factors clau per poder aplicar el model “teòric” amb un mínim de garanties d’èxit més enllà dels “bolets” experimentals que sovint es mostren com a únics referents vàlids.

Molta feina i bona feina a fer. Seguim amb il·lusió!

Imatge extreta  https://enterprisersproject.com/what-is-digital-transformation

Read Full Post »

Reggio_calabria_icona_san_giorgio_martire

A la Itàlia del segle XIV neixia l’Humanisme. Aquest corrent estètic posava en valor la cultura grecollatina i tenia la voluntat de donar llum de nou al viatge de l’home a la Terra. A la Corona d’Aragó, Alfons el Magnànimq -ue residia al seu regne de Nàpols- va abraçar el somni de l’humanisme (brillantment narrat per Francisco Rico) i va fer que arrelés amb força a casa nostra i es repliqués en el Renaixement.  Què tenim encara d’aquesta etapa de “nova” vida de la cultura antiga? Moltes paraules i expressions que ens han arribat o bé les hem hagut de manllevar per explicar fenòmens nous.

L’eclàmpsia és una malaltia greu per a les embarassades i té en la pujada de la pressió arterial un dels seus símptomes més clars. És una paraula grega que vol dir “llamp” i té a veure amb la velocitat d’arribada a les convulsions si la malaltia avança.

La cesària és un tipus d’intervenció quirúrgica en la qual es fa una incisió a l’abdomen i úter de la mare per extreure el fill. Tot i que es creu que es practicava de molt abans, el seu nom bé del llatí Lex Caesarea (abans Rex Legia, del rei romà Numa Pomplio) que  permetia extreure el fill de la mare recent traspassada per intentar salvar el nadó; segons la llegenda, Juli César va néixer així. Fruit d’això, en alemany, la tècnica es diu Kaiserschnitt, “tall del Kaiser” (emperador, cèsar). No obstant, a finals del segle XIX l’índex de mortalitat de les cesàries en vida era del 85%, tota una feliç evolució.

Jordi prové del grec Georgos i vol dir aquell que treballa la terra (ge + ergon). En la tradició cristiana és un dels sants amb més devoció (la imatge correspon al de Calàbria) gràcies a la influència dels cavallers anglesos de les croades ja que s’hi encomanaven abans de la batalla.

Aquests dies ens ha tocat conviure amb aquestes tres paraules per tenir el nostre fillet. Els humans tenim aquesta capacitat de reviure l’experiència viscuda i de fer avançar la humanitat davant de les adversitats noves i velles que trobem en el nostre viatge vital, allò del homo viator, vaja.

Read Full Post »

adiccion-internet-tecnologias_0

Ja fa anys que els avenços tecnològics ens situen en un escenari de present canviant i amb unes propostes de futur que s’han de revisar l’endemà que s’han formulat.  De la societat millennial passem a la societat avatar… ja ens queda poc de la societat líquida. Ara ja som a prop de viure una altra vida dins de la nostra. Els nous avatars tindran tota la nostra informació vital i, com una mosca collonera, ens diran com hem d’actuar per ser més saludables, millors, etc. Quin suplici! Potser hi haurà relacions sexuals -platòniques o no- amb màquines… i en el millor del casos ho controlarem tot. Amb tot, però, hackejar persones és ja una realitat: ens poden alienar la veu o ens poden fer un vídeo del que estem explicant a una càmera amb un delay de pocs segons i canviar tot el que diem.

Tot això són un munt de dades. Els dubtes legals sobre com gestionar les dades seran els nous conflictes del futur. Com es va regular la industrialització caldrà afrontar aquesta nova revolució laboral i global. A la feina sembla que els humans només mantindrem una prevalença per gestionar imprevistos, treballar en equip, cultivar l’esperit crític, exercir la generositat i la confiança o consolidar uns valors ètics.

Com hem d’afrontar tants canvis als centres educatius? El que ens farà humans no només serà la capacitat de gestió tecnològica -obsoleta i mudada en pocs anys- sinó com sabem “cultivar” la condició humana en el marc d’una societat aïllada per la tecnologia i, sovint, esclavitzada per allò “nou”. Tot apunta que  el primer refugi serà, com massa vegades, els centres educatius. Una part dels adults ja es prescriuen desconnexions tecnològiques però en els adolescents l’addicció és més forta i els centres haurem de ser, de nou, el far que il·lumini la foscor: normes, hàbits, aprendre a tolerar l’espera i la desconnexió, ser cooperatius i crítics, ciutadania, etc. A això li podem dir filosofia, ètica o senzillament fer de professors/tutors. Esperem no haver-ho de fer sols, segur que moltes famílies hi seran. El repte és gran, el futur incert… com sempre; a la feina companys!

Imatge: https://www.webconsultas.com/mente-y-emociones/adicciones/por-que-somos-adictos-a-internet

Read Full Post »

biblia-655x368Aquests dies estem remembrant la millor etapa del final del primer assalt a l’anhelada República: la fe, la irreductible fe, és el paradigma del momentum del procés.

D’una banda, tenim alguns CDR (només alguns, no ho posem tot al mateix sac ni menystinguem la molt bona feina que fan) que s’han convertit en els nous “guardians de la fe” i exigeixen als partits que de moment tenen els empresonats i exiliats que implementin la República o pleguin (un record, milions d’agraïments i molts ànims als nostres representants que pateixen la injustícia de l’estat espanyol). Encara tinc a la memòria la 3a República dels 8 segons (10 d’octubre) i després, la 4a (la del 27 d’octubre) sense implementar res… després de discursos fedataris basats en el “ho tenim tot preparat” no vam poder defensar res perquè tot partia del supòsit del bonisme propi i el dels altres (que ja sabem que no en tenen).

De l’altra, el president Puigdemont –amb l’ostrakon a la mà- després de l’èxit electoral del 21D basat en el “tornaré” s’ha conjurat (emportant-se la vella-nova CDC) per reeditar la crida messiànica del “seguiu-me” sense concrecions al com ni al quan. Si no ho fas, ets un traïdor a la República.

És curiós com en un país laic com el nostre el full de ruta es basi en la fe cega i en resseguir allò de Sant Marc (11, 11-25): “tingueu fe”. La pauta de les tietes, el bonisme social, el radicalisme des de les xarxes socials i el sofà, l’esperit acrític de molts dirigents del nostre país, etc.  ens configura un pensament col·lectiu que fa que ningú vulgui dir que l’emperador va despullat.

Jo, incrèdul, continuo des de fa anys preguntant on puc trobar el manual de defensa –a la catalana- de la República. Sense que algú m’expliqui el com, les crides a la fe cega em trobaran crític i observant. De moment, l’única aposta de Realpolitik per avançar lentament (imperceptiblement?) és empassar-se el gripau de l’autonomisme i recuperar l’alè per un nou assalt, sense data i amb un 51% dels vots favorables, indiscutiblement a ulls del món, a la independència. Seguim!

Read Full Post »

Big brotherLa Revolució Industrial va obligar que els nous semiesclaus, els treballadors explotats, haguessin d’unir-se per reivindicar davant dels amos unes millors condicions de treball i uns sous dignes. La lluita va ser molt dura i van ser moltes les víctimes d’una explotació sense ànima com reflecteixen obres realistes de la literatura universal: “Els Miserables” d’Hugo, “Oliver Twist” o “Temps difícils” de Dickens, etc. Després de  la Segona Guerra Mundial les democràcies europees -sota la pressió del bloc soviètic- van legislar per absorbir bona part de les reivindicacions laborals i evitar així viure en una societat que s’assemblés a un polvorí social. Orwell escrivia el 1949 la seua gran obra, “1984”, que culminava la simbiosi, llavors fictícia, entre la dictadura i el control de la privacitat.

De la mateixa manera que llavors, són moltes les veus que alcen les veus avui per exigir una legislació que protegeixi la ciutadania dels abusos que poden provocar la mineria de les dades (el big data). Huxley en “El món feliç” o la pel·lícula “Gattaca” posaven el marc mental per entendre una societat futura (encara hipotètica) que usava les dades per establir una jerarquització social. Algú no pot imaginar una asseguradora que coneixent totes les nostres dades i que no ens apugi la pòlissa? Sempre que hi ha hagut una tecnologia amb aquest grau de transformació de les regles de joc vigents ha calgut un moviment social per corregir-ne els excessos. El poder sempre es vesteix d’un fals “no hi ha alternativa” per perpetuar-se. Tot se’ns presenta com la decisió inevitable d’un algoritme que ens aboca a la solució predeterminada.

Els europeus vam avançar molt el 25 de maig passat quan vam rebre molts missatges sobre la nostra privacitat gràcies al reglament general de protecció de dades. Els avenços i les aplicacions continuaran apareixent i permutant-se en la nostra vida, la batalla per la nostra privacitat -el nou gran negoci- continua. La literatura ens ha servit sovint per veure el futur. Com deia el poeta Wallace Stevens, la imaginació “és una violència interior que ens protegeix d’una violència exterior”. Tots alerta; el Big Brother us vigila.

  1. Imatge extreta de https://www.securitycameraking.com/securityinfo/big-brother-watching/

Read Full Post »

122 - Reto

En la tradició literària i en la cinematogràfica hem vist moltes vegades representada l’escena d’algú que repta un altre -sovint per honor- llançant-li un guant. Des del segle XV al XX va ser una forma noble de dirimir temes personals. Recollir la peça de roba implica batre’s en un duel -sovint a ultrança- i no recollir-la, acceptar la raó de l’altre. Manllevo el títol d’un dels textos de Jaume Brossa que és considerat un article fundacional del nostre Modernisme.

La vida a vegades ens porta unes noves circumstàncies que, resseguint Ortega i Gasset, formen inevitablement part del nostre jo (complex i canviant). Sovint podem interpretar el nou repte com un guant llançat per algú que ens interpel·la, que ens demana si serem capaços d’acceptar l’envit vital o professional que ens ha arribat. Deia Epictet d’Hieràpolis que allò important no és el que ens passa a la vida sinó com afrontem el que ens passa.

A partir d’avui seré el nou director de l’institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona, el buc insígnia dels centres de la demarcació i el segon més antic de Catalunya (a prop de complir els 175 anys d’història). És una etapa no prevista, per ara i tant no volguda, del tot sobrevinguda, i que m’obligarà a treure el millor de mi per tirar el projecte educatiu endavant. Per sort, els companys de direcció s’han mantingut al peu del canó i la resta de companys -imprescindibles- han expressat la voluntat de treballar amb la normalitat i l’eficàcia habitual per fer possible que el vaixell (bé, el transatlàntic) continuï creuant els mars de l’educació i la formació de ciutadans lliure amb l’orgull de la feina ben feta i la certesa que els reptes complexos de la societat actual tindran la resposta adequada al nostre centre.

I com diu la Rosa Moragues, manllevant un poema (Com les gavines) de Joan Margarit dins del poemari “Ni era lluny ni difícil”: Creuant temporals / s’aprèn a planejar / sobrevolant la vida. / A avançar fent servir / la violència del vent./ Com les gavines.

Gràcies a tots per ser-hi i per recollir el guant al meu costat.

  1. Imatges extreta de: http://www.mierdecitas.com/2012/08/reto.html

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: