Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Educació i societat’ Category

Ara fa uns dies he aconseguit la plaça de director a l’institut Antoni de Martí i Franquès. Tot un honor i un repte enorme en un gran (en tots els sentits) centre que té a les portes dos efemèrides importants: 50 anys a l’edifici actual i 175 anys d’història a la ciutat, el 2n de Catalunya.

Què hi hem de fer en un centre educatiu? I com fem possible que el projecte de direcció avanci? Fa uns dies un article (“Tres cultures”) de Ferran Ruiz parlava de la importància de la renovació pedagògica per allí el 1900: estimar els alumnes, el treball amb compromís per al desenvolupament de l’alumnat, etc. per ells innovar era la manera de millorar la vida de tots. No eren experts de laboratori, ni polítics, ni volien estar lluny dels alumnes. La seua fórmula sembla ara ben vigent, no?

Seguidament l’autor fa esment a les tres cultures que conviuen (i malviuen) en el sistema educatiu vigent a casa nostra: l’empírico-racional del docents: l’ensenyament no és aplicar un mètode sinó que s’adapta i es reinventa en funció de l’entorn; la cultura legal-administrativa que emana dels polítics i dels controladors de l’administració educativa (alguns a anys llum de la darrera classe en una aula) és plena de normes, indicadors, de voluntat de permanència en el poder, etc.; la teòrico-conceptual sota la base dels investigadors universitaris que busca publicar “indexadament” sigui com sigui i s’allunya de la realitat dels centres -molt més pausada i sense solucions màgiques de laboratori.

I què hem de fer els directors? Acceptar-ho tot però a la vegada evitar que els sistema tricèfal es col·lapsi. Tenim professorat cremat,  d’altres que van fent i molts il·lusionats però amb poca veu fora del centre; naveguem en mig de la legislació canviant, sovint inconnexa (i molt burocratitzadora) i amb figures intermèdies del tot prescindibles (el model finès, tan lloat, ho té molt clar); i, restem atònits a les novetats de laboratori que ens arribem dels “thinktanks” a cop de reforma i contrareforma.

En definitiva, clarobscurs d’una feina engrescadora que se’ns paga cada dia amb el somriure i la il·lusió d’un alumne que ha après alguna cosa nova. Seguim i engresquem, que hi ha molta feina a fer!

Read Full Post »

Boy-Reaching-for-Stars

Una vegada més ens trobem a les portes d’unes eleccions que se’ns diu que són definitives i definidores. Ens diuen que Europa ens mira i que, com Nínive, en 40 dies tot caurà (o no) per fer (res)sorgir la República.

Mentrestant,  veia les imatges dels companys presos entrant a les Corts com si fossin delinqüents: custodiats i limitats en tots els seus drets fruit d’una injustícia espanyola que no té por de fer el ridícul davant del món. Quanta dignitat i quanta vergonya a la vegada! Aquest “mentrestantum” s’està allargant irremeiablement i, en cas d’empat, l’Espanya que coneixem (la de dretes i la d’esquerres que deia Josep Pla) guanya.

Potser ja no parlem de jugades mestres com fa un any i mig…  només la bombolla de les xarxes socials –maleït logaritme- encara ens esbiaxa les mirades als uns i als altres. L’altre dia llegia atònit que des del Twitter es titllava de racistes un cartell del PSC de les Borges Blanques que parlava d’unes Borges més blanques (més netes)… quanta ignorància (text i context) que es pot llegir en pocs caràcters!

A l’espai Macià de les Borges, d’on era fill polític, vam crear un lloc divulgador de l’esperit del nostre diputat i president… i ho fèiem parlant del somni de Macià. No un somni únic sinó una versió d’un desig que compartia amb Michael Collins, Ella Backer, Arthur Griffith, John Adams, Jawaharlal Nerhu, Josefa Ortiz, Jomo Kenyatta, Marcus Gravey, etc. Grans personatges que van fer volar estels i ideals i que, a la vegada, van demostrar que calia defensar-se amb la fermesa de les conviccions i l’estratègia més adequada al lloc i al moment; el text i el context.

Seguim, perquè la cursa té tant de llarga com de descoratjadora. Seguim, perquè ens sobren els motius i ens falta demostrar a cada bugada electoral que ens cal ser més per fer possible el vell somni de Macià: la República catalana. Llavors, quan això passi, no busquem excuses!

Imatge extreta de : https://tinybuddha.com/blog/10-mistakes-to-avoid-when-chasing-your-dream/

Read Full Post »

20190308_180226Ara fa uns dies que el vell i decrèpit edifici de La tabacalera ha tornat a la primera plana de l’agenda municipal de Tarragona. Massa vegades els cicles electorals ens porten aquestes setmanes de fervor patrimonialístic que, per desgràcia, no dura gaire més temps:  pobre vell patrimoni, sempre a la boca de molts i als pressupostos de pocs.

Fem repàs a l’edifici. El 3 de juliol de 1923, diumenge,  el “Diario de Tarragona” es feia ressò de l’inici de la construcció de l’edifici. El titular “Día triunfal” venia acompanyat d’una entradeta “Ante la emocion del vecindario en masa, fué col·locada el Domingo la primera piedra de la Fábrica de Tabacos”. En un dels dos subtítols titulars de la portada destacava “los lazos anudados” i al final de l’article descobrim que es referia a “los lazos de España y Cataluña”. Això dels llaços ve de lluny!

Els discursos van ser patriòtics. L’alcalde Mullerat enllaçava la nova Tarragona “moderna y poderosa” amb l’antiga “pequeña Roma”. L’enginyer en cap, F. Bastos, va destacar en patriotisme. El governador civil, J. Feliu, tenia interès en ser ja present a la inauguració. El paper del cardenal Vidal i Barraquer va ser primordial i destacava que “reine la Fé y la Religión, como fundamento de la paz que ha de existir entre los jefes y subordinados de la futura fàbrica”: si atenem al clima de pistolerisme de l’època, tota una declaració d’intencions! Després dels discursos es va servir un “delicado lunch, del que participó puede decirse el pueblo en masa” i es va escoltar unes peces de la cobla “La principal del camp” i després, ja  a la Rambla “de San Juan” va oferir un concert. Al final es feia referència al text del pergamí que es va ubicar en la primera pedra signat per “DON ALFONSO XIII”.

Just començades les obres es van trobar les restes de la Necròpolis i es va modificar el projecte, també va haver-hi inundacions del Francolí: el 1932 la fàbrica va entrar en funcionament. El 2005, també en juliol, l’Ajuntament adquiria l’edifici.

I ara, amb uns anys ja transcorreguts, tornem al cicle electoral i a les propostes… tan de bo, aquesta Tarragona nova-vella (en tot cas, Tarraco viva) pugui treure rendiment a l’immens patrimoni que ostenta i oferir-lo orgullosa a veïns i visitants:o sobren arguments!

Read Full Post »

Missing-Person-Investigation-Procedure

Fa unes setmanes que hem conclòs la valoració dels treballs de recerca. Aquesta és una de les novetats del currículum educatiu català que no es comparteix a Espanya. Els treballs compten el 10% del batxillerat i, per tant, són gens negligibles. Amb tot, la controvèrsia sobre la seua utilitat sempre plana per les sales de professors així com el sistema d’assignació de tutors per a dur-lo a terme.

Personalment sóc dels que veig bondats en la proposta dels treball de recerca. Són nombroses les institucions i, sobretot, universitats que premen aquestes recerques. Crec que l’alumnat assaja, amb tots els suports que encara li calen, una petita (i a vegades no tan petita) investigació que li hauria de servir per tastar una vida acadèmica futura i aplicar procediments nous, transferir coneixements i incentivar el seu esperit científic. Cal doncs avaluar la maduresa en iniciativa, ordre, rigor, constància, la competència informacional i l’assoliment dels nous continguts adquirits.

En el meu cas, aquest any he tutoritzat vuit treballs però tots vinculats a la comunicació en l’era digital. Eren alumnes que l’any passat vaig tenir en una assignatura de centre que es diu “Comunicació digital” que serveix per fer un primer “bany” en la història de la comunicació humana i la seua vinculació amb la tecnologia: el text i la imatge (en qualsevol format i disciplina) passen a ser els protagonistes de l’estudi. El resultat ha estat bones recerques sobre màrqueting digital, periodisme de dades, youtubers, comunicació interpersonal, imatge sexista, “fake news”, “big data”, els perills a la xarxa i les portades ideològiques.

Potser és que tiro de romanticisme però veure que els alumnes aprenen tot investigant en alguna cosa que els fa il·lusió (que no és imposada) i que podem compartir amb altri no només els enriqueix a ells sinó que per mi és una font d’informació i de sapiència: Tots jorns aprench e desaprench ensems de Jordi de Sant Jordi.

Imatge extreta de: https://london-privatedetectives.co.uk/london-missing-person/missing-person-investigation-procedure/

Read Full Post »

20190219_100003.jpgAra fa uns dies he pogut gaudir d’un programa europeu d’Erasmus Plus (KA 101) en tant que director de l’institut: un “job shadowing”  o, per entendre’ns, una visita per observar com treballen a uns altres centres. El projecte és promogut per un consorci de set centres de Catalunya i el Servei de Llengües del Departament d’Educació i rep el nom de Global Education & European Teaching Strategies (GEETS).

L’estada a Suècia (a la municipalitat de Upplands-Bro, prop d’Estocolm) ens ha  permès de veure com és l’educació allà: la municipalitat (qui contracta), un centre de batxillerat-FP i dos centres d’ESO. Els companys de viatge han estat uns aliats fantàstics per poder valorar i comparar el que estàvem veient amb la nostra realitat (i fer els informes prescriptius) i també de poder gaudir d’estones de rialles i desconnexió de la rutina laboral.

El primer que constatem és que el nombre de professors pel total d’alumnes és un 30% més alt que a Catalunya i que els edificis, als afores, són molt amplis i amb molts espais d’ús compartit i no regulat (taules als passadissos, zones de relax, etc.) tant per professors com per alumnes. Els suports en el centre: infermeria, psicologia, etc. també són molt diferents. El moment “fika” per fer una pausa de relax, companyonia, cafè i pastes (magnífic el Samblor) és una mostra d’aquest tarannà d’acolliment i de bon clima de treball.

Nosaltres com a professors no ens hem d’amagar de res: la nostra feina a l’aula o en innovació està plenament alineada a la de qualsevol centre de nivell alt de Suècia però la part de pedagogia inserida en la formació del grau (abans llicenciatura) sí que és diferent (un CAP o un màster no és el mateix que aprendre pedagogia als estudis de grau). De les coses que més m’han sorprès, a banda dels espais, en destaco els tallers de democràcia (amb debats amb rols de partits polítics), com  treballen la inclusió, les aules d’acollida (amb una arribada constant de nous alumnes de tot el món), les rúbriques per avaluar, la no-discriminació de gènere (tallers de fusta i de patronatge per a tots), el treball per projectes (amb espais múltiples i amplis per fer-ho possible), el guiatge en el treball de recerca o el CLIL (ensenyament de matèries en llengua anglesa). I tot amerat sempre d’una proposta de comunicació al final del procés d’aprenentatge.

Torno al nostre Martí i Franquès de Tarragona amb algunes novetats que crec que podem incorporar (amb l’adaptació que correspongui) i que ens poden ser útils: fem productiu el viatge! El fet de tenir més professors i recursos al centre ho deixo en mans del Departament. Pensem global i actuem local, no?

20190219_122715.jpg

 

Read Full Post »

queta.gif

El nou document orientador sobre les llengües als centres educatius (enllaç) no ha passat desapercebut. He trobat per la xarxa i en premsa crítiques de persones que no s’han llegit el text i que tampoc coneixen la realitat diària dels centre educatius; d’altres que sí. Les crítiques documentades sempre són benvingudes perquè ens fan reflexionar.

Sóc llicenciat en filologia catalana (UdL) i castellana (UNED) i en el centre del qual sóc director, el Martí i Franquès de Tarragona, fa anys que apostem pel plurilingüisme sense que això es vegi com un atac a la llengua del país. No hi ha res en el Document que ens sembli nou i explicita el català com a llengua vehicular. Al centre hem sigut pioners en aplicar el programa Avancem (en el tractament integrat de llengües: català, castellà, anglès, alemany i francès) perquè ja hem dit més d’un cop (vegeu-ho) que ens cal eficiència lingüística més que una batalla d’hores: per exemple, tenim 70 alumnes per nivell que fan dos matèries al 100% en anglès (AICLE) i la idea és ampliar el nombre d’alumnes que rebin sessions en anglès (GEP, no al 100%) ja que hi ha una restricció d’hores de professorat per fer-ho.

Si tots els companys de secundària fóssim curosos en l’ús de la llengua catalana segur que el pes compensatori de les hores d’anglès seria beneficiós per la competència lingüística, en general. El problema del país no és el text sinó quantes hores de docència en matèries es fan realment en català a secundària (hi ha estudis que indiquen que només el 50%) i quina és la llengua d’interacció dels professorat amb l’alumnat. En entorns on el català és la llengua minoritzada i minoritària,  no fem cap favor a aquest alumnes si no els ensenyem tots (i en tot moment) la llengua pròpia del país ja que tenen unes deficiències enormes i més d’un prejudici.

Però podem demanar sempre heroïcitats als centres educatius? Un 88% dels catalanoparlants es passen al castellà si l’interlocutor hi parla. Potser que tantes vestidures esgarrades no són més que una frustració pel poc valor que li donem a la  nostra llengua fora dels centres educatius. El que sí que és alarmant és que el 85% de les hores de dibuixos animats a la televisió que veuen els nostres infants és en castellà ja que no tenim ni un trist canal exclusiu per a nens (del cinema, videojocs, etc. no en parlem!).

Potser caldria que els salvadors del català fóssim tots en tots els moments i contextos i no només que assenyalem amb el dit als que regulen una part, molt important, de la base del coneixement lingüístic dels nostres alumnes – petits ciutadans.

Avancem. Seguim!

Read Full Post »

cio_digital_transformation_resource.jpgDes de sempre la tecnologia ha fet que les evolucions hagin transformat el mercat laboral i la vida diària de les persones. Això ha portat a l’obsolescència oficis que havien tingut un paper imprescindible fins llavors: els copistes versus la impremta (el millor invent del segon mil·leni), els cavalls de correus versus el telègraf, la impremta tradicional versus la digitalització, etc.

El món periodístic ha estat un dels més castigats per la crisi econòmica i per la digitalització-audiovisualització. N’hi ha, però, que n’han sortit reforçats: el The New York Times. Han aconseguit mantenir el nombre de treballadors però, aquí hi ha el canvi, els perfils han canviat. El diari ha dedicat molts recursos a formar els seus bons professionals en “paper”  al “disseny digital i vídeo”: l’actualització d’habilitats és imprescindible; no hi ha miracles.

De fet, moltes fonts ens indiquen que el 60% dels joves d’avui (els mil·lenials) treballaran d’aquí a 20 anys en professions que no existeixen encara, molt tecnològiques i d’estudis de formació professional o universitària: hacker blanc, controlador aeri de drons, monedes virtuals, transport intel·ligent, etc.

I dos preguntes cabdals sorgeixen en el món de l’educació: Què ensenyem? i Com ensenyem? La primera sembla que ens porta cap a un aprofundiment de les habilitats transversals (no tant l’eina concreta) i una projecció cap al futur laboral. La segona interpel·la al docent directament i ens demana ser motivadors i, com en el cas del diari nord-americà, a perfilar-nos per adaptar-nos més concretament a un món canviant.

Això sí, sense el bon treball a l’aula no hi ha professió. La ràtio d’alumnes, la ràtio d’equipament informàtic del centre, els equipaments propis dels alumnes i el seu ús a l’aula, la imprescindible formació del professorat en el centre,  etc. són factors clau per poder aplicar el model “teòric” amb un mínim de garanties d’èxit més enllà dels “bolets” experimentals que sovint es mostren com a únics referents vàlids.

Molta feina i bona feina a fer. Seguim amb il·lusió!

Imatge extreta  https://enterprisersproject.com/what-is-digital-transformation

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: