Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Guerres’ Category

Tractat Pirineus.jpg

Arran de les declaracions de Lluís Llach sobre l’obediència a les lleis vigents quan s’iniciï la desconnexió d’Espanya hi ha hagut molt de soroll mediàtic. Al final però, més enllà de dir les coses pel seu nom, el cantautor posava en evidència que quan hi ha dos legitimitats en xoc cal decidir quina és la que preval. Això no és nou, les Tretze colònies britàniques que es van independitzar per formar els futurs Estats Units d’Amèrica no va demanar permís a la reina d’Anglaterra per declarar-se independents. Literalment, van exercir la seua sobirania i van declarar la seua llei com la nova llei vigent. El mateix van fer les colònies d’Espanya a Sud-Amèrica.

El president Macià hi va fer sovint esment en els seus discursos a Madrid. Tenim una confrontació de legitimitats i de sobirania, és a dir, de capacitat de decidir i no ser només un acceptador de la sobirania de l’altre. Sovint sentim parlar de sobiranies compartides però al final la representació de tot plegat és la que és: volem tenir una selecció de futbol pròpia? Volem ser amos dels nostres errors i dels nostres encerts? Volem decidir sobre els llots de Flix o el Castor? Quan algú es formula aquestes preguntes i diu “Sí, amb Catalunya” està expressant que vol dir tenir una sobirania pròpia; els que opten per “Sí, amb Espanya” es declaren seguidors de l’altra sobirania i deixen sense efecte la catalana. Volem tenir la clau del nostre futur o no?

Després de rebre el comtat del Rosselló el rei Lluís XIV declarava que “L’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”. Exercia la nova sobirania sobre els nous territoris que li havien regalat des de Madrid el 1659 amb el Tractat dels Pirineus (escena que immortalità Laumosnier). Oh, fronteres que belluguen! Molts diuen que no cal noves fronteres però no veig pas que Espanya ja hagi renunciat a Melilla, Ceuta, o les Canàries… quines són les fronteres que estem abolint?

Com deia Voltaire, a Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. Per tant, si volem poder fer el ridícul a Eurovisió… ens cal tenir sobirania.

 

 

Read Full Post »

syria

Moltes vegades es fa servir l’expressió que la realitat supera la ficció. La literatura de ciència-ficció ha estat sovint definida com la literatura de la ciència que ha de venir i, des de Jules Verne, tot sembla corroborar aquesta dita.

Els drons han passat de ser unes joguines de canalla a ser una eina per aconseguir imatges aèries tant de zones agrícoles com d’estadis de futbol o atletisme i, finalment, un instrument militar de primer ordre. Segons La Vanguardia, el dron suïcida israelià, el Harop, és la peça cobejada de molts exèrcits. Té una autonomia de 6 hores i, amb només 1.000 kg, és una eina precisa per destruir objectius petits (mentre actua es dedica a gravar i enviar imatges a la base). Els primers 50 drons militars es van crear el 2001 als EUA, ara ja en tenen 10.000.

Fins l’arribada d’ISIS semblava que les guerres eren ja asèptiques, sense morts “imprevistos” i amb un ordinador controlador. La ciència-ficció ha recreat aquest mite amb films com WarGames (1983) o Ender’s Game (2013). Ara la realitat és molt més dura i una guerra ha passat de ser una acció més o menys controlada i amb uns estàndards de barbàrie a una mena de barbàrie infinita que provoca un caos immens.

Les conseqüències d’aquesta nova realitat són l’ingent nombre de refugiats, que viuen un drama enorme. Potser no ens fixem prou però -n’hi ha que gens perquè no és tan “guai”- que els refugiats són la febre d’una malaltia molt greu que no sembla que ningú vulgui abordar… perquè suposaria molts i molts morts. Potser no volem saber qui construeix les armes que provoquen tots aquests trasbalsos. Potser és temps d’una veritable geopolítica que s’enfronti amb l’origen del problema i els europeus, com a constructors d’aquella distribució de països que s’enfonsa, hi hem de tenir un paper principal.

Read Full Post »

OLYMPUS DIGITAL CAMERALes Borges Blanques es va veure afectada per onze bombardejos documentats (dos dels quals segons fonts orals) que es van perpetrar entre el 2 d’abril de 1938 i el 4 de gener de 1939. Els autors materials van ser l’aviació italiana, alemanya i espanyola (la documentació de l’aviazone legionaria ens han perdurat, la teutona no i l’espanyola no es pot consultar amb normalitat!!!). Les ordres d’atac italianes i les imatges associades no ens fan dubtar que no eren atacs sobre equipament militar sinó una estratègia macabra d’atemorir la rereguarda per provocar la desmotivació al front. El primer bombardeig, obra de la Legió Cóndor alemanya, va ser el més mortífer ja que la població civil no s’esperava ser un objectiu militar i va causar 26 morts; entre altres, uns nens de l’escola dels republicans del carrer Sant Jaume (llavors dit Jaume I). La conseqüència immediata fou que la majoria de la població (unes 2.000 persones, segons fons orals) es va haver de refugiar a les nombroses cabanes de volta del terme.

Els atacs sobre població civil van ser una “novetat” que es va iniciar durant la Guerra Civil Espanyola. Així a les Borges hi hagué 9 atacs documentats entre el 25 de novembre i el 4 de gener; 7 dels qual obra de l’aviazone legionaria italaliana (en concret de l’agrupació 111 Stormo). Els avions usats van ser els Savoia-Marchetti 79 (SM 79K), coneguts com sparvieri. El 4 de gener (com es veu a la fotografia de dalt), 10 avions s’alçaven de l’aeròdrom de Valenzuela (Saragossa) per llançar 72 bombes de 100 Kg sobre les Borges:  realitzaven la seva operació número 488, la darrera contra la ciutat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERADesprés de les ràtzies aèries, el dia 5 de gener de 1939, les tropes feixistes (amb els italians primer i espanyols i moros després) van entrar a la ciutat per ocupar-la a través de l’avinguda de les Garrigues / Carretera de Castelldans (que va ser renombrada Avenida 5 de Enero). La ciutat, amb una destrucció del 60% dels edificis pels bombardejos i 63 morts per bombes, va rebre un càstig sever, innecessari des d’un put de vista militar, però que va voler fer pagar que fos el feu irreductible del president Macià  com titulava el diari El heraldo de Aragón del dia 6 “Cae el feudo de Maciá”.

El dia de l’ocupació, avui fa 78 anys, era una ciutat fantasma i en runes. Ara toca recordar-ho i usar l’antic refugi del Cal Gineret -com s’havia previst- per fer-hi una exposició permanent sobre les Borges sota les bombes que complementi els mònolits que vam instal·lar!

 

Read Full Post »

nueva-planta

Ja fa dies que els defensors de l’Espanya única prediquen des de diversos mitjans de comunicació catalans, sovint des dels mateixos editorials, la bondat de l’obediència a les lleis espanyoles i un pactisme vergonyant ergo el manteniment de l’status quo polític vigent.

Un dels arguments més usats és el famós pactisme català. Sens dubte, la creació del primer “parlament” a Europa -fruit de la Pau i Treva de Déu de 1027 a Toluges (Catalunya Nord) sota l’empara de l’Abat Oliva- va suposar un pacte per evitar morts per conflictes d’interessos entre els poders de l’època. Anys després el “pactisme” va esdevenir una manera de fer política en el marc de la Corona d’Aragó i vinculava els braços (nobles, església i ciutadans honrats) amb el rei i li limitaven el poder: era un forma de repartiment de la sobirania. Fer servir el pactisme com una mena de pàtina de genuflexió davant d’un rei forà (castellà) és del tot absurd. Precisament el pactisme reforça el sentit de la sobirania plena dels territoris de la Corona d’Aragó malgrat que a partir de 1512 no tenien un rei en el sí del seu territori sinó que tenien un virrei: els braços i el país mantenien intactes la sobirania nacional i llurs institucions, ja que pactaven amb el rei noves condicions sense perdre els furs existents però la derrota del 1707-1714 va acabar amb aquesta manera de fer política.

L’altre argument de pes és que la desobediència (no seguir les lleis espanyoles) és una deslleialtat i una irresponsabilitat. Sorprèn que persones cultes facin servir aquesta afirmació: les 13 colònies (la llavor dels actuals EUA) van demanar permís a Anglaterra per independitzar-se? Els estats americans (Mèxic, Argentina, Perú, etc.) sota el domini de Castella van demanar permís per ser independents? Estònia-Lituània-Letònia va demanar permís a la URSS? Irlanda va demanar permís per ser independent? Ningú demana permís per ser independent quan l’altra part et nega el dret a un referèndum o et nega l’opció de canviar la relació bilateral.

Des del 1707 que es va començar a aplicar els decrets de Nova Planta (a l’Aragó i Regne de València) i el 1716 al Principat l’únic pactisme que hem trobat per part de Castella ha estat l’aboliment de les nostres institucions “por justo derecho de conquista” (Felip IV d’Aragó i V de Castella ) i un entramat legal que evita que puguem recuperar la nostra sobirania i decidir el nostre futur. Per què, doncs, hem de respectar unes lleis que se sustenten sota una imposició militar? Endavant les atxes!

Read Full Post »

L’altre dia vaig anar al cinema a veure “El héroe de Berlín” basada en la participació de Jesse Owens en les Olimpíades de 1936 a Berlín. Una molt bona pel·lícula i de les que et fan pensar.

El punt de vista sembla portar l’objectiu del film a la reflexió de com l’Alemanya nazi va usar els Jocs com a punta de llaça de la seua brillant propaganda (el paper de la cineasta Leni Riefensthal és clau per fer-ne una lectura benevolent oposada  a la del gris de Joseph Goebbels) i, de forma suau,  ens mostra la depuració racial contra els jueus al país centreeuropeu. Però, sens dubte, també queda molt retratada la societat nord-americana i el rol dels negres als anys 30. La segregació era ben present i l’incipient lluita del negres per mostrar el rebuig a la situació porten al clímax del film: Owen ha de decidir córrer o mostrar el rebuig sense fer-ho (no faig pas spoiler… tothom sap com acaba la cosa). Un cop aconsegueix les quatre medalles i torna a casa, s’explica ja amb imatges reals, quan rep  dia de la seua festa als EUA, malgrat ser rebut per un milió de persones a Nova York, ha d’entrar a la sala de festes per la porta de servei… i, com s’explica al final  amb text sobreposat a imatges reals… mai va ser rebut per la Casa Blanca… i només el 1990, 10 anys després de la seua mort, va rebre un reconeixement per part del Congrés.

Aquestes situacions de conflicte racials també van ser molt presents a la Segona Guerra Mundial als EUA. Els japonesos (d’origen) del país van ser reclosos en camps de detenció  i, fins i tot, els del Perú (uns 1.800) van ser deportats als EUA per ubicar-los-hi (per exemple al de Crystal City, Texas): sense haver fet res i sense judici. D’ençà la recuperació econòmica, els asiàtics al Perú eren mal vistos, com els jueus a Alemanya o abans a Castella o Aragó, i se’ls acusava de robar els llocs de treball. També van fer cap a aquests camps desenes de llatinoamericans d’origen italià o alemany. No serà fins el 1988 que els EUA van compensar amb 20.000€ els supervivents americans d’origen japonès però per als del Perú, el 1998, la compensació va ser de 5.000€.

Ara que a Turquia tornem a tenir camps de detenció-contenció… se’ns fa present el poc que hem avançat com a societat quan veiem amenaçada la “nostra” seguretat…

 

Read Full Post »

M&M_spokescandies

Ara estic reprenent els treballs de recerca a l’institut  i a mi  me’n toquen uns quants de publicitat: un tema que m’apassiona. Fa uns dies vaig recordar la publicitat dels famosos m&m’s en el marc d’una dura batalla en el camp dels xocolates. Els americans Mars i Murriec (les inicials donen nom a la marca) competien amb les altres marques però van saber posar en valor que les seues píndoles no es desfeien: aquest va ser el seu argument-força.

La revàlida per al xocolate vindria durant  la Segona Guerra Mundial. L’exèrcit nord-americà va usar-lo perquè aportava un alt valor energètic en poc espai i augmentava la moral de la tropa.  Quan van tornar cap a casa ja tenien l’hàbit creat; volien xocolate. De fet, la ració militar de xocolate té unes característiques concretes, segons el coronel Logan, la Ration D Bar pesa 4 unces, té un alt valor energètic, ha de suportar altes temperatures i ha de tenir un gust “prou” agradable (no és un plaer sinó una eina de supervivència!). Per a la Guerra del Golf en van crear una que aguantava fins a 60 graus sense desfer-se. Els astronautes yankies encara avui se n’emporten!

La batalla entre els xocolaters Mars i Hershey per subministrar la matèria primera a l’exèrcit ha fet evolucionar molt i molt aquest producte. Les innovacions avançaven amb força, així als anys 50, els m&m’s van ser els primers en posar el nom a cada capsuleta: una nova gran troballa. La diversitat de colors seria l’altre gran pas (groc, taronja i roig) , després les mascotes rialleres…  l’any 1995 van fer una enquesta per quin nou color volen els consumidors i apareix el blau, després arribaria el verd i el 2012 reprenen l’original en color cafè.

Com en el cas del làser (Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation), GPS (Global Positioning System), internet, etc. l’avenç tecnològic en el camp militar acaba repercutint (o maltractant!) en la societat… fins i tot amb el xocolate!

Read Full Post »

Moltes vegades hem sentit l’expressió, i més en el moment polític en què ens trobem,  que Catalunya podria ser l’Holanda del mediterrani. A favor d’aquesta premissa hi juga l’esperit comercial que compartim malgrat ser països relativament petits.

La història de l’actual Holanda ens aporta algunes dades que verifiquen aquesta concomitància. La relació amb Castella d’ambdós territoris també va tenir múltiples conflctes bèl·lics. Així, amb Felip el hermoso, s’incorporaria a l’imperi de Castella els territoris de Flandes (els Països Baixos borgonyesos) que incloïen l’actual Holanda. Amb el conflicte religiós que portava la reforma protestant els territoris es van alçar en armes contra la capital imperial i amb la Pau de Westfalia (1648) van aconseguir la independència del nord (la República Neerlandesa) i deixar latent el debat al sud (Bèlgica) amb protestants i catòlics convivint. Naixia la República de les Set Províncies Unides (Groningen, Frísia, Overijssel, Gelderland, Utrecht, Holanda i Zelanda) que es gestionaven amb unaGeneralitat (Generaliteitslanden en neerlandès). Aquest canvi polític va impulsar-les a un gran comerç mundial encapçalades per una de les províncies, Holanda (amb capital a Ambers) i, anys després,  convertint-se en reialme sota la casa d’Orange. Deixar de formar part de l’imperi castellà i esdevenir una república no va ser pas un error, no?

Holanda és el nom d’una de les províncies (el comtat de Haarlem n’era el principal nucli) que per extensió s’aplica a la resta de províncies. De fet, però, Holanda significa (hot land: terra boscosa) i no pas hol land com dicta l’etimologia popular. Com veieu el Harlem de Nova York és un trasllat toponímic ja que els primers colonitzadors van ser d’allí, Nieuw Haarlem en neerlandès (1658). Fins i tot, Staten  Island (illa novayorquesa) era una regió sota domini neerlandès; els primers colons són de 1614.

Dels territoris que resten d’ultramar destaca les Antilles Neerladenses. Però de les 5 illes, ara només en resten 3 com a part d’Holanda (Bonaire, Sint Eustatius i Saba) ja que, en un exercici de democràcia real, el 2004 Sint Maarten i Curaçao van esdevenir, via referèndum, en estats independents sota el Regne dels Països Baixos (abans ja ho havia fet Aruba).

Comptat i debatut, hem de fer com els neerlandesos… i fer-ho aviat: el lliure comerç i la democràcia real ens esperen!

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: