Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Guerres’ Category

19196205_303.jpg

Fa uns dies un article de Tomàs Alcoverro, “L’alegre bombolla de Beirut”, detallava com viu l’alta burgesia de Síria al Líban. Les festes són sovintejades, l’alcohol brolla arreu, els locals s’omplen i s’hi balla amb frenesí… ja fa temps que aquestes grans fortunes van treure els diners de Damasc per portar-los a la Suïssa de l’Orient Mitjà i a més, els ostenten molt més que els cristians o ortodoxos. Al Caixafòrum, en el marc 20è Fotopres, he gaudit d’un reportatge titulat Bubble Beirut que també ho detallava gràficament.

Arran de la guerra de Síria hem tingut unes imatges esgarrifoses que s’oposen radicalment al ritme de vida de les grans fortunes sirianes. La poca solidaritat dels països àrabs (Jordània seria la gran excepció) quant als refugiats àrabs de Síria és més que escandalosa: muda més si cal manifestar-se contra Israel.  Al mateix Líban hi ha una zona ocupada per ISIS i només hi està lluitant Hezbollah, l’exèrcit libanès només conté l’expansió: el joc d’amics i enemics és molt i molt complex allí.

Ara estem veient com el grup Arran (vinculat a la CUP) ha llençat una campanya de doble tall per criminalitzar el turisme i oposar-ho a l’acollida de refugiats siris. Barcelona, Ciutat de Mallorca, Reus… han rebut accions contundents i un reguitzell de pintades: “Refugees welcome. Tourists go home”, “Your tourism kills my neighbours” o “Tourism kills the city”.   Costa d’entendre que calgui establir una dicotomia entre rebre turistes i rebre refugiats, no?

Des d’un punt de vista econòmic, uns aporten ingressos i els altres, en la feble economia catalana, hauran de ser subsidiats (d’on sortiran els ingressos per mantenir-los?). És evident que cal legislar els pisos turístics  per evitar que es faci fora un llogater per tenir-hi turistes -Andorra ja fa un any que ho fa i aquí anem badant, a partir d’un 50 % es converteix el bloc en un aparthotel-; per què no es fa aquí i es regula on i quants n’hi pot haver? Des d’un punt de vista social, cal acollir un nombre de refugiats però cal recordar que no tenim un 4% d’atur com Canadà o Alemanya.

I arran Arran… equivocar-se en les formes i no fer propostes per regular allò que criminalitzes és voler notorietat més que ser un agent de la solució. Per què no regulem millor?

 

Read Full Post »

Tractat Pirineus.jpg

Arran de les declaracions de Lluís Llach sobre l’obediència a les lleis vigents quan s’iniciï la desconnexió d’Espanya hi ha hagut molt de soroll mediàtic. Al final però, més enllà de dir les coses pel seu nom, el cantautor posava en evidència que quan hi ha dos legitimitats en xoc cal decidir quina és la que preval. Això no és nou, les Tretze colònies britàniques que es van independitzar per formar els futurs Estats Units d’Amèrica no va demanar permís a la reina d’Anglaterra per declarar-se independents. Literalment, van exercir la seua sobirania i van declarar la seua llei com la nova llei vigent. El mateix van fer les colònies d’Espanya a Sud-Amèrica.

El president Macià hi va fer sovint esment en els seus discursos a Madrid. Tenim una confrontació de legitimitats i de sobirania, és a dir, de capacitat de decidir i no ser només un acceptador de la sobirania de l’altre. Sovint sentim parlar de sobiranies compartides però al final la representació de tot plegat és la que és: volem tenir una selecció de futbol pròpia? Volem ser amos dels nostres errors i dels nostres encerts? Volem decidir sobre els llots de Flix o el Castor? Quan algú es formula aquestes preguntes i diu “Sí, amb Catalunya” està expressant que vol dir tenir una sobirania pròpia; els que opten per “Sí, amb Espanya” es declaren seguidors de l’altra sobirania i deixen sense efecte la catalana. Volem tenir la clau del nostre futur o no?

Després de rebre el comtat del Rosselló el rei Lluís XIV declarava que “L’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”. Exercia la nova sobirania sobre els nous territoris que li havien regalat des de Madrid el 1659 amb el Tractat dels Pirineus (escena que immortalità Laumosnier). Oh, fronteres que belluguen! Molts diuen que no cal noves fronteres però no veig pas que Espanya ja hagi renunciat a Melilla, Ceuta, o les Canàries… quines són les fronteres que estem abolint?

Com deia Voltaire, a Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. Per tant, si volem poder fer el ridícul a Eurovisió… ens cal tenir sobirania.

 

 

Read Full Post »

syria

Moltes vegades es fa servir l’expressió que la realitat supera la ficció. La literatura de ciència-ficció ha estat sovint definida com la literatura de la ciència que ha de venir i, des de Jules Verne, tot sembla corroborar aquesta dita.

Els drons han passat de ser unes joguines de canalla a ser una eina per aconseguir imatges aèries tant de zones agrícoles com d’estadis de futbol o atletisme i, finalment, un instrument militar de primer ordre. Segons La Vanguardia, el dron suïcida israelià, el Harop, és la peça cobejada de molts exèrcits. Té una autonomia de 6 hores i, amb només 1.000 kg, és una eina precisa per destruir objectius petits (mentre actua es dedica a gravar i enviar imatges a la base). Els primers 50 drons militars es van crear el 2001 als EUA, ara ja en tenen 10.000.

Fins l’arribada d’ISIS semblava que les guerres eren ja asèptiques, sense morts “imprevistos” i amb un ordinador controlador. La ciència-ficció ha recreat aquest mite amb films com WarGames (1983) o Ender’s Game (2013). Ara la realitat és molt més dura i una guerra ha passat de ser una acció més o menys controlada i amb uns estàndards de barbàrie a una mena de barbàrie infinita que provoca un caos immens.

Les conseqüències d’aquesta nova realitat són l’ingent nombre de refugiats, que viuen un drama enorme. Potser no ens fixem prou però -n’hi ha que gens perquè no és tan “guai”- que els refugiats són la febre d’una malaltia molt greu que no sembla que ningú vulgui abordar… perquè suposaria molts i molts morts. Potser no volem saber qui construeix les armes que provoquen tots aquests trasbalsos. Potser és temps d’una veritable geopolítica que s’enfronti amb l’origen del problema i els europeus, com a constructors d’aquella distribució de països que s’enfonsa, hi hem de tenir un paper principal.

Read Full Post »

OLYMPUS DIGITAL CAMERALes Borges Blanques es va veure afectada per onze bombardejos documentats (dos dels quals segons fonts orals) que es van perpetrar entre el 2 d’abril de 1938 i el 4 de gener de 1939. Els autors materials van ser l’aviació italiana, alemanya i espanyola (la documentació de l’aviazone legionaria ens han perdurat, la teutona no i l’espanyola no es pot consultar amb normalitat!!!). Les ordres d’atac italianes i les imatges associades no ens fan dubtar que no eren atacs sobre equipament militar sinó una estratègia macabra d’atemorir la rereguarda per provocar la desmotivació al front. El primer bombardeig, obra de la Legió Cóndor alemanya, va ser el més mortífer ja que la població civil no s’esperava ser un objectiu militar i va causar 26 morts; entre altres, uns nens de l’escola dels republicans del carrer Sant Jaume (llavors dit Jaume I). La conseqüència immediata fou que la majoria de la població (unes 2.000 persones, segons fons orals) es va haver de refugiar a les nombroses cabanes de volta del terme.

Els atacs sobre població civil van ser una “novetat” que es va iniciar durant la Guerra Civil Espanyola. Així a les Borges hi hagué 9 atacs documentats entre el 25 de novembre i el 4 de gener; 7 dels qual obra de l’aviazone legionaria italaliana (en concret de l’agrupació 111 Stormo). Els avions usats van ser els Savoia-Marchetti 79 (SM 79K), coneguts com sparvieri. El 4 de gener (com es veu a la fotografia de dalt), 10 avions s’alçaven de l’aeròdrom de Valenzuela (Saragossa) per llançar 72 bombes de 100 Kg sobre les Borges:  realitzaven la seva operació número 488, la darrera contra la ciutat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERADesprés de les ràtzies aèries, el dia 5 de gener de 1939, les tropes feixistes (amb els italians primer i espanyols i moros després) van entrar a la ciutat per ocupar-la a través de l’avinguda de les Garrigues / Carretera de Castelldans (que va ser renombrada Avenida 5 de Enero). La ciutat, amb una destrucció del 60% dels edificis pels bombardejos i 63 morts per bombes, va rebre un càstig sever, innecessari des d’un put de vista militar, però que va voler fer pagar que fos el feu irreductible del president Macià  com titulava el diari El heraldo de Aragón del dia 6 “Cae el feudo de Maciá”.

El dia de l’ocupació, avui fa 78 anys, era una ciutat fantasma i en runes. Ara toca recordar-ho i usar l’antic refugi del Cal Gineret -com s’havia previst- per fer-hi una exposició permanent sobre les Borges sota les bombes que complementi els mònolits que vam instal·lar!

 

Read Full Post »

nueva-planta

Ja fa dies que els defensors de l’Espanya única prediquen des de diversos mitjans de comunicació catalans, sovint des dels mateixos editorials, la bondat de l’obediència a les lleis espanyoles i un pactisme vergonyant ergo el manteniment de l’status quo polític vigent.

Un dels arguments més usats és el famós pactisme català. Sens dubte, la creació del primer “parlament” a Europa -fruit de la Pau i Treva de Déu de 1027 a Toluges (Catalunya Nord) sota l’empara de l’Abat Oliva- va suposar un pacte per evitar morts per conflictes d’interessos entre els poders de l’època. Anys després el “pactisme” va esdevenir una manera de fer política en el marc de la Corona d’Aragó i vinculava els braços (nobles, església i ciutadans honrats) amb el rei i li limitaven el poder: era un forma de repartiment de la sobirania. Fer servir el pactisme com una mena de pàtina de genuflexió davant d’un rei forà (castellà) és del tot absurd. Precisament el pactisme reforça el sentit de la sobirania plena dels territoris de la Corona d’Aragó malgrat que a partir de 1512 no tenien un rei en el sí del seu territori sinó que tenien un virrei: els braços i el país mantenien intactes la sobirania nacional i llurs institucions, ja que pactaven amb el rei noves condicions sense perdre els furs existents però la derrota del 1707-1714 va acabar amb aquesta manera de fer política.

L’altre argument de pes és que la desobediència (no seguir les lleis espanyoles) és una deslleialtat i una irresponsabilitat. Sorprèn que persones cultes facin servir aquesta afirmació: les 13 colònies (la llavor dels actuals EUA) van demanar permís a Anglaterra per independitzar-se? Els estats americans (Mèxic, Argentina, Perú, etc.) sota el domini de Castella van demanar permís per ser independents? Estònia-Lituània-Letònia va demanar permís a la URSS? Irlanda va demanar permís per ser independent? Ningú demana permís per ser independent quan l’altra part et nega el dret a un referèndum o et nega l’opció de canviar la relació bilateral.

Des del 1707 que es va començar a aplicar els decrets de Nova Planta (a l’Aragó i Regne de València) i el 1716 al Principat l’únic pactisme que hem trobat per part de Castella ha estat l’aboliment de les nostres institucions “por justo derecho de conquista” (Felip IV d’Aragó i V de Castella ) i un entramat legal que evita que puguem recuperar la nostra sobirania i decidir el nostre futur. Per què, doncs, hem de respectar unes lleis que se sustenten sota una imposició militar? Endavant les atxes!

Read Full Post »

baixa

Aquesta Eurocopa de futbol ha posat, de nou, sobre la taula mediàtica els hooligans i les  batalles campals. Hi ha hagut fins i tot càstings per reclutar els més violents per poder anar a França “a veure” futbol. Les imatges són contundents i vergonyoses. Hem vist bengales a dins dels camps i batusses dins dels estadis. La UEFA, que sovint s’entreté a multar el Barça per les estelades al Camp Nou,  imposa la mateixa pena per una cosa que per l’altra… voleu un despropòsit més gran?

Hooligan és un anglicisme ja acceptat al diccionari i sembla que té l’origen en un cognom, possiblement irlandès, d’un famós delinqüent de Londres. La primera referència històrica és del 1898 i fa referència a la violència en les onades de marginalitat en centres industrials britànics, amb estètiques i argots propis. De la Gran Bretanya s’estendran per tot Europa, sovint barrejat amb subcultures juvenils com skinheads, punks, etc.

Ara veiem com el ministre Fernández Díez actua com un hooligan polític. Conspiració, maquinació, recerca per abatre adversaris polítics amb eines brutes, etc.  són les seves bengales i garrotades! Un nou cas Watergate és aquí…  una prova més que hi ha qui usa instruments de l’Estat en benefici propi… i que topa amb una “gola profunda” que ho destapa. Vergonya, cavallers, vergonya!!

Read Full Post »

L’altre dia vaig anar al cinema a veure “El héroe de Berlín” basada en la participació de Jesse Owens en les Olimpíades de 1936 a Berlín. Una molt bona pel·lícula i de les que et fan pensar.

El punt de vista sembla portar l’objectiu del film a la reflexió de com l’Alemanya nazi va usar els Jocs com a punta de llaça de la seua brillant propaganda (el paper de la cineasta Leni Riefensthal és clau per fer-ne una lectura benevolent oposada  a la del gris de Joseph Goebbels) i, de forma suau,  ens mostra la depuració racial contra els jueus al país centreeuropeu. Però, sens dubte, també queda molt retratada la societat nord-americana i el rol dels negres als anys 30. La segregació era ben present i l’incipient lluita del negres per mostrar el rebuig a la situació porten al clímax del film: Owen ha de decidir córrer o mostrar el rebuig sense fer-ho (no faig pas spoiler… tothom sap com acaba la cosa). Un cop aconsegueix les quatre medalles i torna a casa, s’explica ja amb imatges reals, quan rep  dia de la seua festa als EUA, malgrat ser rebut per un milió de persones a Nova York, ha d’entrar a la sala de festes per la porta de servei… i, com s’explica al final  amb text sobreposat a imatges reals… mai va ser rebut per la Casa Blanca… i només el 1990, 10 anys després de la seua mort, va rebre un reconeixement per part del Congrés.

Aquestes situacions de conflicte racials també van ser molt presents a la Segona Guerra Mundial als EUA. Els japonesos (d’origen) del país van ser reclosos en camps de detenció  i, fins i tot, els del Perú (uns 1.800) van ser deportats als EUA per ubicar-los-hi (per exemple al de Crystal City, Texas): sense haver fet res i sense judici. D’ençà la recuperació econòmica, els asiàtics al Perú eren mal vistos, com els jueus a Alemanya o abans a Castella o Aragó, i se’ls acusava de robar els llocs de treball. També van fer cap a aquests camps desenes de llatinoamericans d’origen italià o alemany. No serà fins el 1988 que els EUA van compensar amb 20.000€ els supervivents americans d’origen japonès però per als del Perú, el 1998, la compensació va ser de 5.000€.

Ara que a Turquia tornem a tenir camps de detenció-contenció… se’ns fa present el poc que hem avançat com a societat quan veiem amenaçada la “nostra” seguretat…

 

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: