Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Guerres’ Category

La història (cíclica) sempre ens ajuda a entendre els fets d’avui: per durs que siguin. La “sentència” del Tribunal Suprem no pot ser considerada cap sorpresa en el marc mental de Castella. La nostra reacció serà el que marcarà l’evolució del procés. No és el primer procés d’aquestes característiques, ni el primer tribunal que canvia la desobediència pacífica com si fos violenta pel simple fet de manifestar-se de forma grupal: inventar-se el “tumulto” obre la porta a la sedició.

Al que avui són Holanda i Bèlgica, les províncies rebels a Castella, es on van succeir les primeres agressions judicials per part de la corona de Felip II, a través del duc d’Alba (Fernando Álvarez de Toledo). El 1567 va constituir a Brussel·les un tribunal “de tumultos” (que rep a diversos països de tribunal “de sang”). Aquest òrgan es va dedicar a dos comtes (un dels quals Lamoral d’Egmont), matar 1.073 persones i exiliar-ne més d’11.000: va ser un repressió duríssima i una manera de recaptar diners ja que la corona es quedava tot el patrimoni dels “processats”.

El català Lluís de Recasens, substitut del duc d’Alba i conductor del Terç de Queralt, va intentar pacificar el territori, sense dictar sentències de mort,  des de 1573 i va acabar tancant el tribunal el 1576. La llegenda de l’horror  castellà ja era una realitat a tota Europa. L’assassinat dels comtes i les altres atrocitats van inspirar obres de Goethe (Egmont) i una obertura 84 de Beethoven (Egmont).

Malgrat el nou Tribunal de Tumults, encara ens queda l’esperança de la història cíclica: el 1576 la part nord de les Disset  Províncies (ara Holanda) esdevenia el primer territori que s’independitzava de la Corona de Castella.

Imatge i informació (via wikipèdia): “Alva presideix, Vargas a la seva dreta i els consellers del Tribunal de la Sang”. Gravat de Pieter Christiaansz Bor  (1576)

Imatge: https://www.elespanol.com/espana/tribunales/20181227/supremo-reafirma-competencia-juzgar-proces-banquillo-acusados/361714979_0.html

Read Full Post »

Ramses_II_at_Kadesh

Des de l’època de Ramès II sabem que la manipulació informativa és una arma de destrucció massiva i de discriminació: tot i no guanyar la batalla de Kadesh contra els hitites -la que més carros ha tingut en combat-  es va fer esculpir a Abu Simbel com un gran heroi.  Els nostres comtes-reis també dictaven les cròniques amb una certa tendència a l’afalagament. Els nazis van reelaborar i magnificar aquestes pràctiques que després han seguit la majoria de governs “democràtics” i, per descomptat, les dictadures de dretes i d’esquerres.

Als EUA  Sara Wysocki va ser la primera mestra acomiadada perquè l’algoritme de l’escola deia que era una mala docent malgrat no tenir cap informe en contra. És cert que el model anglosaxó és molt empresarial però faríem bé aquí de no copiar un  model educatiu on els números siguin l’únic valor a tenir en compte. En el món policial dels EUA es preveu l’índex de criminalitat i, per tant, es posen més recursos en els barris marginals però no en els dels grans centres de poder empresarial on s’estafen molts més diners. S’accentua així l’estigmatització de certs sectors de la població.

Ara som més finets i deixem que el big data i les matemàtiques dictin la nova manipulació. La doctora Cathy O’Neil parla obertament d’ “armes de destrucció matemàtica” i d’amenaça real a la democràcia. Per l’autora, fiar-ho tot a uns algoritmes sense valorar que les dades que posem poden alterar el càlcul final és manipular. Tot plegat ens porta al principi de GIGO (garbage in, garbage out) que ens remet a la irracionalitat inherent a la racionalitat numèrica: si poses dades errònies o sobredimensionades tindràs resultats erronis.

Ara que estem immersos en el mundial de futbol de Rússia… algun algoritme ha sigut capaç de preveure les clàssiques sorpreses? La vida, lluny de la fredor dels números, tendeix a fluir amb una anormalitat normalitat… tota una paradoxa!

Read Full Post »

inquisition.jpgCosta trobar l’estat d’ànim per poder escriure… la serenor, el cap fred resten amagats per la ràbia, la indignació, la ira, etc.

On som? Després de la no-República veiem com l’aparell judicial de l’Estat tergiversa lleis per poder imputar delictes de violència sobre supòsits de no-violència. La fiscalia actua sota el dictat del Gobierno i, per tant, el pes de l’Estat (la llei… com a Antígona) cau de forma inquisitorial sobre els que ideològicament volen trencar l’status quo actual. La desobediència no és rebel·lió… però el cos judicial ho capgira com vol. És en la magistratura on encara perdura amb més força l’herència feixista (emparada per la transición): el percentatge de jutges i fiscals que pertanyen a partits d’extrema dreta és molt més alt que la representació política que tenen (fins l’arribada de Ciudadanos, clar) i el joc de parenteles i familiaritats exerceixen un control poderós de l’administració de l’Estat. Aquest és el veritable nucli dur de l’espanyolisme corporatiu: subsecretaris d’estat per avall, càrrecs  triats a dit a organismes clau, el submón judicial, etc. Hi ha dinars de Nadal que deuen ser un veritable “estat major” de la defensa dels privilegis adquirits.

Davant d’això el nostre procés (amb massa errades i ingenuïtats de tietes) està amenaçat pels processos judicials esbiaixats. Processar vol dir etimològicament “anar/cedir endavant” i ara mateix el que avança no és el procés sinó els processos. Caldrà veure el cas efectiu que en faran els poders judicials europeus (allunyats del feixisme transicional) però tenir la raó en un marc europeu judicial al cap de 7 anys no sembla pas la millor recepta per afrontar els reptes d’avui que tenim com a país.

És temps de processons…i de penitència obligada, de màrtirs, etc.  Com deia el general colpista Mola el 1936: “Seran encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares, a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas”. I com al 1940 els alemanys ja han detingut un president català… Tot molt democràtic, tot molt actual, no?

 

Read Full Post »

Retrat_de_Felip_Vé_exposat_cap_per_avall_al_Museu_de_l'Almodí_de_Xàtiva_per_haver_incendiat_la_ciutat_el_1707

Un leitmotiv (“motiu conductor” o literalment “guia el tema” en alemany) és una figura artística que es repeteix en una obra d’art. El seu origen és en l’òpera (des del 1871) però ara s’usa en molts més àmbits: es tracta d’introduir colors, melodies, símbols, etc. que acompanyen els moments claus de la pel·lícula (les bandes sonores ho han sabut copsar excelsament), la sèrie de quadres, la peça operística, etc.

La nostra història nacional ha estat marcada per l’anhel de llibertat. El 988  es va trencar la relació de vassallatge del comtat de Barcelona amb el regne dels Francs  (no tancades fins el 1256 amb el Tractat de Corbeil). Després, els conflictes amb França, Gènova, Venècia, etc. van estimular una llibertat plena i expansiva per la Mediterrània. La unió dinàstica amb Castella buscava la supervivència de la nostra nació amb un aliat ibèric però els recels existien des del primer dia. Cal recordar que el leitmotiv de Castella és esdevenir l’única nació de la península Ibèrica i aculturitzar/anorrerar les altres: la construcció del seu imperi va ajudar a aquesta idea i va ser la causa de la seua ruïna.

Les guerres d’independència de Portugal i Catalunya (els Segadors) van iniciar-se el 1640 però només els portuguesos se’n van sortir. Amb la crisi successòria del 1705 els catalans (junt amb la resta de la Corona d’Aragó) van optar per un rei compartit amb Castella que garantís les institucions i les llibertats pròpies. La pèrdua va provocar l’eliminació de les institucions pròpies (“por justo derecho de conquista”, Felip V de Castella) i se’ns va fer jurídicament castellans. El canvi del nom Castella a Espanya es consolida al segle XIX i l’anhel ara només d’autogovern dels catalans és bandejat per la monarquia castellana sistemàticament. No serà fins l’adveniment de la Segona República que hi haurà una petita recuperació de la llibertat nacional de la mà de Francesc Macià.

Dels darrers 303 anys, només en 42 hem gaudit d’un autogovern limitat. De fet, recuperant el símil musical, el grup de punk barceloní Desperdicis Clínics als 80 ja cantava allò de “ja ens han donat autonomia, ja ens han robat llibertat”. Ara tornem a ser en una cruïlla històrica on la fermesa ens ha de guiar cap a la normalitat nacional que és el fil conductor de la nostra història col·lectiva. Endavant!

 

Read Full Post »

alfonso-xiii-library-of-the-congressM’ha costat trobar l’estat d’ànim adequat per poder escriure sobre el que ens està passant a Catalunya. Un escrit ple d’insults no hauria tingut cap sentit malgrat la brutalitat de la policia espanyola contra gent pacífica, la manipulació mediàtica de la premsa espanyola o els disbarats dels polítics del PP.

Aquest dies a classe m’ha tocat explicar el Modernisme, primera unitat de literatura d’aquest segon curs de batxillerat. Una nova oportunitat per redescobrir el valor de la literatura com a instrument d’interpretació del lloc i temps d’on va sorgir.

Així el romanç de Els Segadors, del qual sorgirà el nostre himne nacional, conté versos com “Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra […] A les armes catalans, que ens han declarat la guerra!”. La guerra d’independència del 1640 al 1659 es va iniciar amb la rebel·lió dels catalans contra els abusos de les tropes castellanes que lluitaven contra França en el marc de la Guerra dels Trenta Anys.

La lectura de l’”Oda a Espanya” de Joan Maragall explica com es veu des de la perifèria estatal la gestió penosa de la fi de l’Imperi Castellà: el 1898 es perden les darreres colònies (Filipines, Cuba i Puerto Rico). Abans s’havien independitzat molts altres països, el primer fou els Països Baixos (1598). La reacció a Castella va ser la de sempre: negar qualsevol gestió autonòmica dels territoris i usar la força. Aquest tic autoritari tant interioritzat es plasma en el poema modernista i abans en una article de Jaume Brossa, “Viure del passat”,  de 1893. Es critica que Castella només viu de les glòries passades d’aquí que no pugui-vulgui modernitzar-se: “te satisfeies d’honres mortals / i eren tes festes – els funerals, / oh trista Espanya!” i acaba amb una estrofa que avui, després de les paraules de Felip V d’Aragó (VI de Castella) d’ahir, encara sona més contundent que mai: “On ets, Espanya? – No et veig enlloc. / No sents la meva veu a’tronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? /Adéu, Espanya!”.

Això, Adéu Espanya.

 

 

 

 

Read Full Post »

Validos.jpgL’ideal de Castella sempre havia estat que tot els regnes de l’imperi se sotmetessin a les seues lleis i crear un nou regne, Espanya. Des del 1624 el “valido” comte-duc d’Olivares burxava l’orella del rei Felip IV perquè ho fes possible (prova evident que no ho era!). Va aprofitar la invasió francesa de Catalunya -en el marc de la Guerra dels Trenta anys 1618-1648- per obligar a allotjar les tropes castellanes i no fer res davant dels abusos a la població civil catalana. El poble armat esclataria el juny de 1640: la Revolta dels Segadors, i mataria el mateix virrei. Els catalans es van proclamar en República sota l’empara de França. L’excusa per la invasió de les tropes castellanes estava servida i la guerra d’independència va durar fins el 1659. Després de l’assassinat del president de la República Catalana, Pau Claris, el mateix rei Felip IV va abandonar el comte-duc perquè la monarquia no volia un enfrontament permanent amb els catalans. De fet, el rei, després de jurar les Constitucions catalanes el 1626 havia dit que “os propongo el resucitar la gloria de vuestra nación y el nombre que tantos años ha está en olvido y que tanto fue el terror y la opinión común de Europa” (el rei parlant de “nación” catalana!). L’herència confederal dels Àustries era ben forta. Anys després, el 1705-1716- un nou rei -ara Borbó, Felip V- trencaria els acords històrics entre els regnes peninsulars, els acords de la pau d’Utrecht i imposaria les lleis de Castella al regne d’Aragó amb els decrets de Nova Planta (Aragó, València i Catalunya). Les nacions d’Europa, Anglaterra especialment, només van lamentar – sense actuar- la destrucció de les institucions catalanes.

On som ara? A una nova ocupació de Catalunya amb l’excusa (ara en diem postveritat) que hi ha aldarulls i tumults. Una nova recentralització dels minsos instruments d’autogovern per voler votar un futur com a país. El valido Rajoy no s’atura davant de drets individuals i col·lectius i imposa de nou el poder real de Castella sobre la rebel Catalunya i el rei, hereu borbònic, valida tot el procés d’ocupació: res de confederació austriacista, per entendre’ns.

Quines són les novetats en aquesta lluita antiga? La nova “guerra” és als mitjans de comunicació on les mentides i la manipulació de les cadenes unionistes són constants: primer el Gobierno dicta el relat (la postveritat) per crear l’estat d’opinió que validi la posterior actuació (controlar la hisenda, la policia, la televisió?). L’exèrcit català no té armes tradicionals i només aposta per la veu de la gent, la força de les manifestacions i la defensa de drets individuals i col·lectius. Europa (i el món) són ja uns àrbitres forçats i no es poden excusar en una fal·làcia d’afer intern. La democràcia és en joc: un ciutadà, un vot!

 

Read Full Post »

55552060c621b-full_cropped

Els dies de l’atemptat era pel centre d’Europa i per informar-me he combinat les xarxes socials i diverses televisions internacionals. Aquest fet m’ha permès comparar  com s’ha tractat la informació des de fora del país. Des de l’endemà dels atemptats TVE Internacional obviava tant com podia el nostre Govern i només apareixien paraules dels ministres (Interior i  Sanitat), del president Rajoy i del rei (va venir a fer-se fotos amb víctimes i poca cosa més). A ulls del món tot havia de semblar que era obra i gràcia d’un govern espanyol absent en la realitat.

No contents amb això els diaris de Madrid (a excepció de Diario.es i Publico.es), tertulians i columnistes diversos han volgut construir una postveritat on els Mossos i el Govern són uns deslleials i ineficaços perquè només pensen en la independència. S’han dedicat a mentir sense escrúpols, la claveguera de l’estat tufeja molt! Óscar Dalmau piulava per demostrar aquesta lògica: Mosso que mata 4 jihadistes = exlegionario. Terrorista que mata innocents = independentista. Curs per fascicles de manipulació informativa.  Podem afegir-hi: un correu de consulta a un mosso = a comunicació oficial del govern belga, invenció de paraules del president de la Generalitat, etc. I, finalment, després de la manifestació hem vist imatges trucades o plans esbiaixats per esborrar o limitar les estelades i les crítiques al rei pels vincles amb la monarquia saudita.

Davant d’aquests fets tan greus, he rellegit un assaig de Chomsky,“Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media”, que analitza com funciona el control subtil del poder democràtic vers els mitjans.  La tesi conclou que “la propaganda és a la democràcia, allò que la repressió és a un estat totalitari” ja que els mitjans “lliures” estan subjectes a 5 filtres: la propietat del mitjà correspon a grans grups econòmics, viuen més de la publicitat que de l’audiència,  les fonts d’informació depenen de les institucions i d’empreses amb parcialitat manifesta, els grups de pressió pressionen els mitjans i, finalment, les normes dels periodistes. Els mitjans són capaços de mobilitzar el consens públic sota les seues perspectives (el seu relat) i alhora donen l’aparença de consentiment democràtic.

Comptat i debatut, els imams radicals mediàtics de l’espanyolisme rellegeixen la seva llei sagrada, prediquen des de molts alts minarets (finançats amb subvencions, publicitat de l’Estat o per grans empreses “semiestatals”) i continuen malaltíssament obcecats amb la seua Guerra Santa contra els infidels catalans sota el crit “Espanya és gran!”.

Imatge: We’re all wanting the truth.

Font: http://www.voicesofyouth.org/en/posts/media-manipulation

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: