Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Guerres’ Category

alfonso-xiii-library-of-the-congressM’ha costat trobar l’estat d’ànim adequat per poder escriure sobre el que ens està passant a Catalunya. Un escrit ple d’insults no hauria tingut cap sentit malgrat la brutalitat de la policia espanyola contra gent pacífica, la manipulació mediàtica de la premsa espanyola o els disbarats dels polítics del PP.

Aquest dies a classe m’ha tocat explicar el Modernisme, primera unitat de literatura d’aquest segon curs de batxillerat. Una nova oportunitat per redescobrir el valor de la literatura com a instrument d’interpretació del lloc i temps d’on va sorgir.

Així el romanç de Els Segadors, del qual sorgirà el nostre himne nacional, conté versos com “Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra […] A les armes catalans, que ens han declarat la guerra!”. La guerra d’independència del 1640 al 1659 es va iniciar amb la rebel·lió dels catalans contra els abusos de les tropes castellanes que lluitaven contra França en el marc de la Guerra dels Trenta Anys.

La lectura de l’”Oda a Espanya” de Joan Maragall explica com es veu des de la perifèria estatal la gestió penosa de la fi de l’Imperi Castellà: el 1898 es perden les darreres colònies (Filipines, Cuba i Puerto Rico). Abans s’havien independitzat molts altres països, el primer fou els Països Baixos (1598). La reacció a Castella va ser la de sempre: negar qualsevol gestió autonòmica dels territoris i usar la força. Aquest tic autoritari tant interioritzat es plasma en el poema modernista i abans en una article de Jaume Brossa, “Viure del passat”,  de 1893. Es critica que Castella només viu de les glòries passades d’aquí que no pugui-vulgui modernitzar-se: “te satisfeies d’honres mortals / i eren tes festes – els funerals, / oh trista Espanya!” i acaba amb una estrofa que avui, després de les paraules de Felip V d’Aragó (VI de Castella) d’ahir, encara sona més contundent que mai: “On ets, Espanya? – No et veig enlloc. / No sents la meva veu a’tronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? /Adéu, Espanya!”.

Això, Adéu Espanya.

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Validos.jpgL’ideal de Castella sempre havia estat que tot els regnes de l’imperi se sotmetessin a les seues lleis i crear un nou regne, Espanya. Des del 1624 el “valido” comte-duc d’Olivares burxava l’orella del rei Felip IV perquè ho fes possible (prova evident que no ho era!). Va aprofitar la invasió francesa de Catalunya -en el marc de la Guerra dels Trenta anys 1618-1648- per obligar a allotjar les tropes castellanes i no fer res davant dels abusos a la població civil catalana. El poble armat esclataria el juny de 1640: la Revolta dels Segadors, i mataria el mateix virrei. Els catalans es van proclamar en República sota l’empara de França. L’excusa per la invasió de les tropes castellanes estava servida i la guerra d’independència va durar fins el 1659. Després de l’assassinat del president de la República Catalana, Pau Claris, el mateix rei Felip IV va abandonar el comte-duc perquè la monarquia no volia un enfrontament permanent amb els catalans. De fet, el rei, després de jurar les Constitucions catalanes el 1626 havia dit que “os propongo el resucitar la gloria de vuestra nación y el nombre que tantos años ha está en olvido y que tanto fue el terror y la opinión común de Europa” (el rei parlant de “nación” catalana!). L’herència confederal dels Àustries era ben forta. Anys després, el 1705-1716- un nou rei -ara Borbó, Felip V- trencaria els acords històrics entre els regnes peninsulars, els acords de la pau d’Utrecht i imposaria les lleis de Castella al regne d’Aragó amb els decrets de Nova Planta (Aragó, València i Catalunya). Les nacions d’Europa, Anglaterra especialment, només van lamentar – sense actuar- la destrucció de les institucions catalanes.

On som ara? A una nova ocupació de Catalunya amb l’excusa (ara en diem postveritat) que hi ha aldarulls i tumults. Una nova recentralització dels minsos instruments d’autogovern per voler votar un futur com a país. El valido Rajoy no s’atura davant de drets individuals i col·lectius i imposa de nou el poder real de Castella sobre la rebel Catalunya i el rei, hereu borbònic, valida tot el procés d’ocupació: res de confederació austriacista, per entendre’ns.

Quines són les novetats en aquesta lluita antiga? La nova “guerra” és als mitjans de comunicació on les mentides i la manipulació de les cadenes unionistes són constants: primer el Gobierno dicta el relat (la postveritat) per crear l’estat d’opinió que validi la posterior actuació (controlar la hisenda, la policia, la televisió?). L’exèrcit català no té armes tradicionals i només aposta per la veu de la gent, la força de les manifestacions i la defensa de drets individuals i col·lectius. Europa (i el món) són ja uns àrbitres forçats i no es poden excusar en una fal·làcia d’afer intern. La democràcia és en joc: un ciutadà, un vot!

 

Read Full Post »

55552060c621b-full_cropped

Els dies de l’atemptat era pel centre d’Europa i per informar-me he combinat les xarxes socials i diverses televisions internacionals. Aquest fet m’ha permès comparar  com s’ha tractat la informació des de fora del país. Des de l’endemà dels atemptats TVE Internacional obviava tant com podia el nostre Govern i només apareixien paraules dels ministres (Interior i  Sanitat), del president Rajoy i del rei (va venir a fer-se fotos amb víctimes i poca cosa més). A ulls del món tot havia de semblar que era obra i gràcia d’un govern espanyol absent en la realitat.

No contents amb això els diaris de Madrid (a excepció de Diario.es i Publico.es), tertulians i columnistes diversos han volgut construir una postveritat on els Mossos i el Govern són uns deslleials i ineficaços perquè només pensen en la independència. S’han dedicat a mentir sense escrúpols, la claveguera de l’estat tufeja molt! Óscar Dalmau piulava per demostrar aquesta lògica: Mosso que mata 4 jihadistes = exlegionario. Terrorista que mata innocents = independentista. Curs per fascicles de manipulació informativa.  Podem afegir-hi: un correu de consulta a un mosso = a comunicació oficial del govern belga, invenció de paraules del president de la Generalitat, etc. I, finalment, després de la manifestació hem vist imatges trucades o plans esbiaixats per esborrar o limitar les estelades i les crítiques al rei pels vincles amb la monarquia saudita.

Davant d’aquests fets tan greus, he rellegit un assaig de Chomsky,“Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media”, que analitza com funciona el control subtil del poder democràtic vers els mitjans.  La tesi conclou que “la propaganda és a la democràcia, allò que la repressió és a un estat totalitari” ja que els mitjans “lliures” estan subjectes a 5 filtres: la propietat del mitjà correspon a grans grups econòmics, viuen més de la publicitat que de l’audiència,  les fonts d’informació depenen de les institucions i d’empreses amb parcialitat manifesta, els grups de pressió pressionen els mitjans i, finalment, les normes dels periodistes. Els mitjans són capaços de mobilitzar el consens públic sota les seues perspectives (el seu relat) i alhora donen l’aparença de consentiment democràtic.

Comptat i debatut, els imams radicals mediàtics de l’espanyolisme rellegeixen la seva llei sagrada, prediquen des de molts alts minarets (finançats amb subvencions, publicitat de l’Estat o per grans empreses “semiestatals”) i continuen malaltíssament obcecats amb la seua Guerra Santa contra els infidels catalans sota el crit “Espanya és gran!”.

Imatge: We’re all wanting the truth.

Font: http://www.voicesofyouth.org/en/posts/media-manipulation

Read Full Post »

img_20170822-085541_captura555-kMZD-U43737666573ZPF-1126x636@RAC1-Web.PNG

Consirós e planc e plor, pel dol qe·m a sasit et pres” (traduït: Consirós i planyo i ploro, pel dol que m’ha arribat i pres).

Així comença un dels poemes trobadorescos de Guillem de Berguedà -en occità- més famosos de la nostra literatura. Es tracta d’un planh (plany), una composició que canta la mort d’algú estimat. Els atemptats a Barcelona i Cambrils m’han agafat de vacances per l’Europa central. Sempre creus que una cosa així pot passar a casa nostra però quan reconeixes els llocs i t’adones de la magnitud del mal i de la barbàrie terrorista et quedes perplex i ple de dolor. Encara resto corprès per les víctimes i positivament perplex per l’excel·lent feina dels Mossos.

Des d’un punt de vista comunicatiu i lingüístic ens hem trobat amb un tracte excels dels Mossos informant professionalment en català, castellà i anglès a través de les xarxes socials. Hem vist rodes de premsa multilingües per part de polítics catalans i el major Trapero i una d’específica per als corresponsals estrangers.

Però també he vist molts comentaris a les xarxes per part de ciutadans diversos i personatges públics espanyols rellevants criticant que es parlés en català a les compareixences o que s’usés també el català a les xarxes socials. La vella catalanofòbia només tolera el català si és a casa i parlat fluix però mai per mostrar-lo com a normal als ulls dels altres i més si són estrangers. Alguns, en la seva fòbia monolingüe, han criticat que el primer ministre portuguès expressés el seu dol en portuguès ja que creien que ho feia en català. Quanta ignorància i mal llet! Els mateixos individus posaven l’accent en que els assassins parlessin “català de pagès”. Algú s’imagina un comentari sobre si parlaven anglès els terroristes anglesos de Londres? Sabem si parlen bon castellà els molts ceutís que han anat a ISIS? Ahir mateix ens amenaçaven amb un vídeo amb imatges de l’atemptat a Barcelona amb un perfecte castellà. Té alguna rellevància això? No, segur que no… menys a Espanya.

El diari Liberation obria amb la portada “No tenim por” (en català) mentre que TVE Internacional -malgrat que l’audio era ineqüívoc- escrivia el crit de ràbia de la gent només en castellà i no feia cap referència al fet que era en català. L’endemà, sí que ho van fer. La Policía Nacional ha donat les gràcies en 8 idiomes però no ho ha fet en català. El Major Trapero s’ha expressat sempre en català, primer, i castellà, després, i ha respost en català quan li han preguntat en català i en castellà quan ho han fet en castellà. Però ni així s’ha salvat de les crítiques dels que voldrien que ho fes tot en castellà malgrat venir de l’estranger i ho ha resolt amb un famós: “Bueno, pues molt bé, pues adiós” (Gràcies Calvís per la vinyeta!). Tot creuant Suïssa he canviat tres vegades d’idioma oficial i encara tinc el cap prou clar. Algú s’imagina un periodista francès exigint al cap de policia de Zurich (Suïssa) que parli en francès?

A molts que han de viure comunicativament amb l’ortodòxia espanyolista potser els plau més que els menteixin en castellà (a l’11-M em remeto) que no que els informin en català. El vell axioma “Un rei, una religió” que tanta sang i diners va fer perdre a Castella va ser substituït per la dinastia borbònica amb l’afany de construir un estat-nació pel d’ “Un estat, una llengua” i en això estem, molesta la diferència pel que la llengua simbolitza i per la contradicció del darrer axioma.

 

 

Read Full Post »

19196205_303.jpg

Fa uns dies un article de Tomàs Alcoverro, “L’alegre bombolla de Beirut”, detallava com viu l’alta burgesia de Síria al Líban. Les festes són sovintejades, l’alcohol brolla arreu, els locals s’omplen i s’hi balla amb frenesí… ja fa temps que aquestes grans fortunes van treure els diners de Damasc per portar-los a la Suïssa de l’Orient Mitjà i a més, els ostenten molt més que els cristians o ortodoxos. Al Caixafòrum, en el marc 20è Fotopres, he gaudit d’un reportatge titulat Bubble Beirut que també ho detallava gràficament.

Arran de la guerra de Síria hem tingut unes imatges esgarrifoses que s’oposen radicalment al ritme de vida de les grans fortunes sirianes. La poca solidaritat dels països àrabs (Jordània seria la gran excepció) quant als refugiats àrabs de Síria és més que escandalosa: muda més si cal manifestar-se contra Israel.  Al mateix Líban hi ha una zona ocupada per ISIS i només hi està lluitant Hezbollah, l’exèrcit libanès només conté l’expansió: el joc d’amics i enemics és molt i molt complex allí.

Ara estem veient com el grup Arran (vinculat a la CUP) ha llençat una campanya de doble tall per criminalitzar el turisme i oposar-ho a l’acollida de refugiats siris. Barcelona, Ciutat de Mallorca, Reus… han rebut accions contundents i un reguitzell de pintades: “Refugees welcome. Tourists go home”, “Your tourism kills my neighbours” o “Tourism kills the city”.   Costa d’entendre que calgui establir una dicotomia entre rebre turistes i rebre refugiats, no?

Des d’un punt de vista econòmic, uns aporten ingressos i els altres, en la feble economia catalana, hauran de ser subsidiats (d’on sortiran els ingressos per mantenir-los?). És evident que cal legislar els pisos turístics  per evitar que es faci fora un llogater per tenir-hi turistes -Andorra ja fa un any que ho fa i aquí anem badant, a partir d’un 50 % es converteix el bloc en un aparthotel-; per què no es fa aquí i es regula on i quants n’hi pot haver? Des d’un punt de vista social, cal acollir un nombre de refugiats però cal recordar que no tenim un 4% d’atur com Canadà o Alemanya.

I arran Arran… equivocar-se en les formes i no fer propostes per regular allò que criminalitzes és voler notorietat més que ser un agent de la solució. Per què no regulem millor?

 

Read Full Post »

Tractat Pirineus.jpg

Arran de les declaracions de Lluís Llach sobre l’obediència a les lleis vigents quan s’iniciï la desconnexió d’Espanya hi ha hagut molt de soroll mediàtic. Al final però, més enllà de dir les coses pel seu nom, el cantautor posava en evidència que quan hi ha dos legitimitats en xoc cal decidir quina és la que preval. Això no és nou, les Tretze colònies britàniques que es van independitzar per formar els futurs Estats Units d’Amèrica no va demanar permís a la reina d’Anglaterra per declarar-se independents. Literalment, van exercir la seua sobirania i van declarar la seua llei com la nova llei vigent. El mateix van fer les colònies d’Espanya a Sud-Amèrica.

El president Macià hi va fer sovint esment en els seus discursos a Madrid. Tenim una confrontació de legitimitats i de sobirania, és a dir, de capacitat de decidir i no ser només un acceptador de la sobirania de l’altre. Sovint sentim parlar de sobiranies compartides però al final la representació de tot plegat és la que és: volem tenir una selecció de futbol pròpia? Volem ser amos dels nostres errors i dels nostres encerts? Volem decidir sobre els llots de Flix o el Castor? Quan algú es formula aquestes preguntes i diu “Sí, amb Catalunya” està expressant que vol dir tenir una sobirania pròpia; els que opten per “Sí, amb Espanya” es declaren seguidors de l’altra sobirania i deixen sense efecte la catalana. Volem tenir la clau del nostre futur o no?

Després de rebre el comtat del Rosselló el rei Lluís XIV declarava que “L’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”. Exercia la nova sobirania sobre els nous territoris que li havien regalat des de Madrid el 1659 amb el Tractat dels Pirineus (escena que immortalità Laumosnier). Oh, fronteres que belluguen! Molts diuen que no cal noves fronteres però no veig pas que Espanya ja hagi renunciat a Melilla, Ceuta, o les Canàries… quines són les fronteres que estem abolint?

Com deia Voltaire, a Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. Per tant, si volem poder fer el ridícul a Eurovisió… ens cal tenir sobirania.

 

 

Read Full Post »

syria

Moltes vegades es fa servir l’expressió que la realitat supera la ficció. La literatura de ciència-ficció ha estat sovint definida com la literatura de la ciència que ha de venir i, des de Jules Verne, tot sembla corroborar aquesta dita.

Els drons han passat de ser unes joguines de canalla a ser una eina per aconseguir imatges aèries tant de zones agrícoles com d’estadis de futbol o atletisme i, finalment, un instrument militar de primer ordre. Segons La Vanguardia, el dron suïcida israelià, el Harop, és la peça cobejada de molts exèrcits. Té una autonomia de 6 hores i, amb només 1.000 kg, és una eina precisa per destruir objectius petits (mentre actua es dedica a gravar i enviar imatges a la base). Els primers 50 drons militars es van crear el 2001 als EUA, ara ja en tenen 10.000.

Fins l’arribada d’ISIS semblava que les guerres eren ja asèptiques, sense morts “imprevistos” i amb un ordinador controlador. La ciència-ficció ha recreat aquest mite amb films com WarGames (1983) o Ender’s Game (2013). Ara la realitat és molt més dura i una guerra ha passat de ser una acció més o menys controlada i amb uns estàndards de barbàrie a una mena de barbàrie infinita que provoca un caos immens.

Les conseqüències d’aquesta nova realitat són l’ingent nombre de refugiats, que viuen un drama enorme. Potser no ens fixem prou però -n’hi ha que gens perquè no és tan “guai”- que els refugiats són la febre d’una malaltia molt greu que no sembla que ningú vulgui abordar… perquè suposaria molts i molts morts. Potser no volem saber qui construeix les armes que provoquen tots aquests trasbalsos. Potser és temps d’una veritable geopolítica que s’enfronti amb l’origen del problema i els europeus, com a constructors d’aquella distribució de països que s’enfonsa, hi hem de tenir un paper principal.

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: