Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Les Borges’ Category

apartamentos-sagrada-familia-5-835x467

Fa uns dies apareixia a diversos mitjans de comunicació que es crearà un grau mitjà de Formació Professional sobre la Pedra Natural. Això, vist de lluny, sembla una bona notícia ja que cada vegada costa més trobar especialistes per a feines molt idiosincràtiques. Conec la majoria dels empresaris que s’hi dediquen ja que alguns són companys meus de promoció. D’anys ençà la Formació Professional, emulant els països capdavanters en aquesta educació, s’ubica i intenta proposar sortides laborals vinculant-se en el territori i les seues necessitats laborals. És així que vam lluitar per tenir, el 2013, una FP sobre Olis d’Oliva i Vins que habilitava els molins d’oli i cellers; abans s’havia seguit el model per l’automoció a El Vendrell (amb l’IDIADA), fred-calor i electricitat a Guissona (amb la CAG), etc.

A la Fira de les Borges havíem apostat molt fort pel vi de la comarca des del 2009 i per la pedra des del 2010. El que sorprèn de la creació d’aquest cicle és que no es farà a les Borges Blanques (les Garrigues) que és on hi ha la indústria extractora de la pedra de la comarca sinó que es durà a terme a Mollerussa on no tenen aquest element. La indústria de la pedra, a banda d’una tradició centenària i d’un patrimoni arquitectònic i etnològic (cabanes de volta, marges/espones, enjubs, pous de gel, etc.) genera un volum econòmic (uns 25 milions d’euros) similar a la de l’oli. Aquesta indústria té com a punta de llança que la pedra de la Sagrada Família és d’aquí i que el cap de picapedrers també ho és: voleu una mostra més evident d’identificació?

La visió política d’aquesta decisió et deixa petrificat. Si tenim la pedra perquè no podem tenir el cicle que s’hi dedica? Algú s’imagina un fet semblant en cap altra comarca? O a la inversa? On queda l’equilibri territorial? A les Borges hi ha poca oferta de Formació Professional i un d’específic ha de fer cap a Mollerussa? Què hi té a veure que el director d’Educació sigui de Mollerussa? El més greu ha estat veure als representants de la comarca fent de “palmeros” d’aquesta decisió. L’alcalde de les Borges (i també diputat a la Diputació) i el president del Consell Comarcal defensen el seu territori quan aposten per  aquesta ubicació a Mollerussa? Jo crec que no. Cal tenir una cara de pedra per actuar així. Llancen la pedra i amaguen la mà amb excuses que portades a tots els àmbits només ens deixen com una subcomarca del Pla d’Urgell.

El carro va pel pedregar però potser al final, també cal dir-ho, tenim el que ens mereixem perquè per a l’antiga Convergència de la comarca primer ha estat no contradir les ordres del partit que defensar-la. Ens en fem set pedres però qui tria és la ciutadania. Ens estem llançant pedres al propi teulat! No anem bé!

 

Read Full Post »

17523270_10154817763518292_3869089577775469246_n

Des de sempre hem tingut la voluntat de conèixer món, d’anar més enllà, de superar els nous límits per arribar on no hi ha estat ningú. Aquest esperit indòmit, aquest afany de superació, aquesta competició amb un mateix i amb els altres, aquest postureig, aquesta ostentació, aquest el que sigui ens ha fet avançar com a espècie, societat, país i persones.

Quan arriben les vacances solem buscar al mapamundi algun indret on anar –si l’economia i els dies lliures ho permeten- o anem més a la vora. Aquests dies he pogut gaudir de Barcelona i sempre m’agrada reveure espais, també he anat cap al Montsec i he descobert -junt amb la bicicleta- Sant Llorenç de Montgai o he retornat a Scala Dei i he vist com l’avenç de les reformes és lent però sostingut.

Al final però sempre et queda el retrobament als espais de quan eres petit que, si bé diaris i quotidians, no deixen d’evocar-te records i a la vegada emocions del moment fruit del teu estat d’ànim i les teues circumstàncies: són noves visions, per tant, d’allò ja conegut (un remake?): una posta de sol des del terrat, uns ametllers florits, uns arbres de fruita dolça primerenca esclatant, un bon manat d’espàrrecs i quatre esgarrinxades, uns sembrats ufanosos i d’un verd intens, els aulivers esporgats i les petites columnes de fum, unes cabanes de volta impertèrrites, unes espones de pedra fidels, uns nius de metralladora, uns plataners cada vegada més testimonials, uns voltors que busquen els nombrosos conills, un castell de fora o de dins, unes esglésies i ermites místiques, uns carrers  amb noms que diuen molt, amb llindes i renoms que ens parlen, etc.

La primavera a les Garrigues esclata amb una força inusitada que perdura ben bé fins al juny (si no ve cap calorada)  després vindrà l’indòmit estiu que allunya no el patrimoni, que es manté fidel, però sí els turistes i els retrobats. Gaudim ara en plenitud de tot allò que ens han llegat i que hem de mantenir.

  1. Col·laboració com a membre del Centre d’Estudis de les Garrigues al Som Garrigues

Read Full Post »

181214055411_purinsArran de la decisió del govern espanyol d’eliminar els ajuts per energia alternativa contra les plantes que transformaven purins i gas per fer llum,  la comarca de Les Garrigues es veu  abocada a un problema de gestió de la indústria porcina ja que la superfície de camps no pot assumir una activitat intensiva com la nostra. Segurament això ens fa pensar en les concentracions excessives d’indústries que els humans fem i que volem allotjar en un entorn agrícola limitat. La reflexió va molt més enllà dels purins, evidentment. L’entorn de Tarragona i la indústria química en seria un altre exemple.

Ara però el que sorprèn és que per buscar solucions a un problema greu la proposta que es proposi sigui cremar residus com a combustible per continuar cremant els purins: canviar el gas pel CDR (un granulat procedent de residus urbans). Si tornem a allò de les concentracions, es proposa que només un 20 % siguin residus de la comarca i un 80% de fora. Merda cap a dins?

Quan el conseller Rull diu que això va de purins sembla que ens prengui per imbècils, no? Cremar residus de fora és la solució perquè puguem gestionar els purins nostres? Què passarà amb el nostre aire quan ja tenim en aquesta zona nord de la comarca una concentració d’indústries que embruten i intoxiquen l’aire que respirem? Si ja superem llindars de seguretat té sentit posar-n’hi més? El negacionisme de Trump és la nova doctrina en residus?

Sembla lògic i sensat no incorporar toxicitats a la nostra vida, en tots els sentits i en tots els àmbits, no?

Read Full Post »

OLYMPUS DIGITAL CAMERALes Borges Blanques es va veure afectada per onze bombardejos documentats (dos dels quals segons fonts orals) que es van perpetrar entre el 2 d’abril de 1938 i el 4 de gener de 1939. Els autors materials van ser l’aviació italiana, alemanya i espanyola (la documentació de l’aviazone legionaria ens han perdurat, la teutona no i l’espanyola no es pot consultar amb normalitat!!!). Les ordres d’atac italianes i les imatges associades no ens fan dubtar que no eren atacs sobre equipament militar sinó una estratègia macabra d’atemorir la rereguarda per provocar la desmotivació al front. El primer bombardeig, obra de la Legió Cóndor alemanya, va ser el més mortífer ja que la població civil no s’esperava ser un objectiu militar i va causar 26 morts; entre altres, uns nens de l’escola dels republicans del carrer Sant Jaume (llavors dit Jaume I). La conseqüència immediata fou que la majoria de la població (unes 2.000 persones, segons fons orals) es va haver de refugiar a les nombroses cabanes de volta del terme.

Els atacs sobre població civil van ser una “novetat” que es va iniciar durant la Guerra Civil Espanyola. Així a les Borges hi hagué 9 atacs documentats entre el 25 de novembre i el 4 de gener; 7 dels qual obra de l’aviazone legionaria italaliana (en concret de l’agrupació 111 Stormo). Els avions usats van ser els Savoia-Marchetti 79 (SM 79K), coneguts com sparvieri. El 4 de gener (com es veu a la fotografia de dalt), 10 avions s’alçaven de l’aeròdrom de Valenzuela (Saragossa) per llançar 72 bombes de 100 Kg sobre les Borges:  realitzaven la seva operació número 488, la darrera contra la ciutat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERADesprés de les ràtzies aèries, el dia 5 de gener de 1939, les tropes feixistes (amb els italians primer i espanyols i moros després) van entrar a la ciutat per ocupar-la a través de l’avinguda de les Garrigues / Carretera de Castelldans (que va ser renombrada Avenida 5 de Enero). La ciutat, amb una destrucció del 60% dels edificis pels bombardejos i 63 morts per bombes, va rebre un càstig sever, innecessari des d’un put de vista militar, però que va voler fer pagar que fos el feu irreductible del president Macià  com titulava el diari El heraldo de Aragón del dia 6 “Cae el feudo de Maciá”.

El dia de l’ocupació, avui fa 78 anys, era una ciutat fantasma i en runes. Ara toca recordar-ho i usar l’antic refugi del Cal Gineret -com s’havia previst- per fer-hi una exposició permanent sobre les Borges sota les bombes que complementi els mònolits que vam instal·lar!

 

Read Full Post »

990_1456810938lexusgoogleMalgrat les prediccions cataclísmiques,  la nostra capital va acumulant apostes fermes de grans empreses que hi volen tenir una seu. Fa unes setmanes, Volkswagen anunciava que instal·laria el seu centre mundial de dades a Barcelona (en anglès, que sembla tot més modern, el data lab). La idea és que l’anàlisi de les dades dels conductors, aparells mòbils i vehicles els pugui ajudar a millorar per construir nous i millors cotxes; a la vegada també volen no ser esclaus dels grans gestors: Apple i Google. Sabent el que està passant volen poder anticipar solucions en un món on els canvis són vertiginosos… el cotxe sense conductor és ja, només, una qüestió de pocs anys. El proper Automobile Barcelona del maig comptarà amb la zona Connected Hub per mostrar “el futur” a tocar!

Amb això dels mòbils i les dades però sembla que tot sigui nou. Fa anys vaig llegir que la història és cíclica i que per entendre el futur cal entendre el passat abans: això val tant pel nostre dia a dia tecnològic com per les relacions entre Catalunya i Castella, per exemple. No estem inventant res en la gestió de les dades per projectar futur.

De fet, en el meu àmbit, parlem de la sociolingüística de la variació (a casa nostra des de 1995). Aquesta branca de la sociolingüística sorgeix  a  partir  de  la  publicació  el 1968 de l’article de Weinreich, Labov i Herzog “Empirical foundations for a Theory of Language  Change“. Partint d’una bona metodologia és gràcies a l’enquesta – variable socials creuades amb variables lingüístiques-  i l’anàlisi dels resultats que podem preveure com evolucionarà un canvi lingüístic en marxa. En el cas del meu poble, les Borges Blanques, podem preveure que de les dos maneres de dir el mot poble -pronunciat “poble” [b] o “pobble” [b:l]- la primera serà la que prevaldrà ja que la segona només la fan els parlants grans.

De la mateixa manera el mite del bilingüisme vol fer-nos veure les bondats de parlar dos llengües obviant però que el castellà té un territori i vitalitat definida on no competeix amb cap altra llengua mentre que el català no té cap territori on es parli sense competició, és a dir, que no estigui en perill. El que ens descriu el colonialisme lingüístic és que som a la penúltima fase abans de l’extinció: el que ens passa ja ha passat abans a d’altres llocs i l’evolució, més o menys lenta, ens porta a la mort de la nostra llengua. Abans l’Estat de torn usava un atac (prohibició) contra la llengua que es volia eliminar però ara la cosa és més subtil: l’eutanàsia lingüística. A Espanya, s’incompleix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM) i no passa res (i tant complidors de lleis que són, quan volen!): s’envaeixen competències en educació o es menysté el català en mitjans de comunicació o justícia. Quan alguns parlen d’un 25% de castellà a secundària obvien que segons una enquesta als directors de Catalunya només es fan un 67% de les classes en català i si ho preguntem a l’alumnat la xifra és d’un 33%… molt eloqüent de la realitat a les aules, lluny de les picabaralles dels escons.

No cal cap big data per veure on ens porta la situació actual… el que hem de fer és el big change (o smart change he he) per ser tan normals –dependents o independents- com vulguem. Com deia la dita: l’autonomia que ens cal és la de Portugal… o la de Finlàndia!

Imatge: Ben (loudtiger a Flickr)

Read Full Post »

accident

La mort sempre ens afecta, la mort d’una persona jove més, la mort per una injustícia ens trasbalsa encara més i ens indigna. Els morts tenen cara, i quan et toca de prop te’n recordes: el somriure, el cotxe, el gimnàs, els parents, els amics, una conversa fugissera, etc. Cadascú sap què li queda en el record.

Normalment després del tràngol bé la calma i, en el món periodístic, el canvi de tram i l’oblit. A vegades però la recurrència dels fets ens fa impossible passar pàgina, 22 morts i 39 ferits greus en 6 anys entre el tram de Vinaixa i Lleida de la N-240 ens ho deixa més que clar. Els morts a la N-340 per la zona d’El Vendrell a l’ensems del tram de l’Ebre també ho reafirmen.

A vegades el debat polític també forma part d’aquesta cançó eterna de l’enfadós. Recordo discussions al ple de l’ajuntament de les Borges Blanques defensant -com a portaveu d’ERC- la gratuïtat de l’autopista i l’alcalde Mir dient-me que ens calia construir una autovia, jo dient-li que l’Estat ens maltracta i que sempre ens fien solucions que no arriben i ell erra que erra, jo dient que treure els camions és una decisió d’avui per demà, efectiva, recordo insistir, recordo exaltar-me, recordo impotència –vist en perspectiva- per un debat estèril, infructuós i penós. Tothom ho veu com jo/nosaltres però els alcaldes de Convergència de les Garrigues no, millor creure que val més que un camioner de les Borges no hagi de voltar 4 quilòmetres per agafar l’autopista. No crec que sigui una qüestió de tenir la raó o no.. sinó de ser efectius!

Ara tenim una nova cara que posar al debat, la penúltima per desgràcia. I l’Estat ens continua dient que hem de pagar impostos com tothom per rebre la meitat del que ens tocaria de les infraestructures, en aquest cas autovies (hem rebut el 8% de mitjana del PIB en inversió en els darrers 30 anys quan som el 16% de la població, i el 21% del PIB)!). A vegades se’ns proposa solucions màgiques com tallar l’autopista quan hi hagi boira perquè tothom passi per una carretera amb dos sentits;  n’hi ha per riure sinó n’hi hagués per plorar. L’Estat no fa cas ni als tècnics, com el RACC, que diu que bonificar el trànsit pesat en aquests trams és una acció efectiva i immediata… res, ja construirem algun TGV  que no portarà ningú enlloc però que alguna gran constructora podrà rendibilitzar i, de passada, posar algun amic del partit de torn a cobrar un bon souet.

El peatge que posarem la resta serà gaudir de les autopistes que paguem quan viatgem per Espanya i aquí anar amuntegant el morts, la vergonya, la indignació, etc. La independència salva vides, la desinversió no atura la sagnia. Ens hi posem ja, si us plau!

Read Full Post »

20160815_113016-1

Aquests dies estem per Berlín per gaudir de la ciutat però també toca veure com es posa en valor la memòria històrica d’Alemanya. A l’entrada de l’apartament, situat al barri de Charlottenburg, trobem una petita placa daurada amb unes dades: “Hier wohnte MAX SAMUEL JG. 1877 Gedemütigt / Entrechtet Flucht in den tod 4.8. 1940”, és a dir “Aquí va viure Max Samuel. Any de naixement 1877. Humiliat i Privat dels seu drets. Mort en fugida el 4.8.1940”. A les cases de la vora n’hi ha més… i en vas trobant arreu de la metròpoli. Sense cap mena de dubte és una manera de fer ben present una realitat passada, segur que a casa nostra tindríem una batalla campal per posar-ne alguna. Tampoc es veuen noms de carrer d’herois nazis, ni se’ls passa pel cap! Arreu trobes referències al mur i a les dictadures que van patir els berlinesos (els de l’est, per partida doble). Al centre trobem el Memorial als jueus d’Europa assassinats, un espai soterrat que t’explica les vivències dels jueus en el món nazi, et descol·loca la intensitat informativa i simbòlica. Al final del trajecte hi ha un mapa d’Europa on s’hi indiquen els llocs de memòria i, sorprenentment, l’Estat Espanyol és l’únic que no hi té res: la vergonya puja un grau.

Al Museu d’Història d’Alemanya t’adones que el tema s’hi tracta però sense massa imatges, com de puntetes. No massa lluny del centre trobem un dels camps d’extermini més famosos, el de Sachesenhausen, i allí tornem a tenir un escenari únic però la informació és poc impactant, molt neutra i amb text sobreabundant però no hi trobem imatges de la brutalitat i la visita a la infermeria, lloc dels assajos més inhumans, l’asèpsia és la nota dominant. Sembla que el tema es toqui de passada, una cosa ja dita,  i contrasta amb una ciutat en efervescència constructiva d’edificis de referència que vol, sense cap mena de matís, deixar de ser una semicapital per esdevenir la capital indubtable d’Europa.

A casa nostra el debat de la (des)memòria mai ha tingut un moment àlgid, només en els governs catalanistes d’esquerres es va poder fer alguna cosa més enllà de la inòpia dels 23 anys anteriors de democràcia. Qualsevol pas enrere és, per tant, decebedor i vergonyant. Veure com la memòria real i simbòlica de la Segona República i/o de la Mancomunitat cau en un oblit espantós, que s’afegeix a l’anorreament dels 40 anys de franquisme, no ajuda aquells que volem una recuperació del que va passar perquè no es torni a repetir. Reposar símbols de règims democràtics pot ser de gran ajuda alhora que netejar els del règim feixista seria un detall que no sembla que tothom tingui clar. Ni que costi de creure,  per a molts un règim democràtic és equivalent a un de dictatorial: un totum revolutum que beneficia els que no volen que es faci res; que ja els va bé que es vegin els vestigis franquistes, per entendre’ns!

A les Borges tenim el debat sobre els noms de carrers. La nova informació que apareix del general Güell sembla que no deixa lloc a dubte del seu paper en l’alçament feixista i la repressió posterior… obviar aquest debat ens pot tornar, un cop recuperada la memòria, a un pou fosc on només la vergonya ens pot fer salvar la dignitat.

 

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: