Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llengua’ Category

bilingualism

A Catalunya tenim unes quantes constants històriques: els bombardejos dels governs espanyols, la supressió de les institucions i l’atac a la nostra llengua. Ara, en la seua cursa per veure qui és més nacionalista, el PP i Ciutadans volen carregar-se el model de llengües a l’escola, l’altra feina ja l’han fet.  Després de 35 anys d’immersió lingüística els nostres alumnes, sigui quina sigui la llengua a casa, surten en global amb el mateix coneixement de les dues llengües, català i castellà. La immersió (iniciada al Quebec, Canadà, des de 1965) és una estratègia pedagògica que s’usa en molts llocs del món per escolaritzar els alumnes i fer que aprenguin la llengua del país a banda de la seua. Aquí usem el català com a llengua vehicular per afavorir el seu coneixement en un context social on el castellà és majoritari en molts àmbits socials (carrer, casa, etc.) i comunicatius (premsa, televisió, cinema, internet, etc.).

Les llengües competeixen (“Languages in contact” de Weinreich) i, per tant, ens cal normes per compensar els dèficits entre elles com fem en molts sectors públics regulats. En el cas contrari deixaríem que “el mercat lliure” dirigeixi el futur de les llengües en contacte; el liberalisme econòmic té, doncs, una versió lingüística. Per entendre’ns, és com si a un nan el poses a lluitar en un ring després de tenir-lo 40 anys en un calabós i al davant hi té un gegant. Al·legar neutralitat i que guanyi el més fort és tant com ser còmplice del lingüicidi. Si llegiu Louis-Jean Calvet (Linguistique et colonialisme) entendreu perfectament que no afavorir el català és condemnar-lo a l’extinció… si aneu a la ciutat d’Alacant entendreu perfectament què passa quan només el 8% de la població usa una llengua i competeix amb una altra.

La immersió és l’únic contrapès que té el català per ser prou normal i garantir que els ciutadans de Catalunya siguin bilingües, com a mínim! De fet, molts aspirem a un model plurilingüe però que no menystingui la llengua del país per contra el model del PP i Ciutadans només aconseguiria que una part de l’alumnat sigui monolingüe en castellà, vegeu quina ironia! A l’institut em trobo ben sovint amb alumnes amb moltes dificultats per expressar-se oralment en català ja que l’escola sola no ha pogut garantir un nen bilingüe. Estem molt lluny de la normalització del català… però si no defensem un model que garanteix les dos llengües des del reforç del català ens pot passar com a les granotes; si noten l’aigua calenta fugen però si la temperatura de l’aigua augmenta lentament no se n’adonen i queden bullides. Saltem?

 

Anuncis

Read Full Post »

Wilsons_Fourteen_Points_-_European_Baby_Show-07175953

Aquest any celebrem els cent anys dels catorze punts del president Wilson en l’armistici de la Primera Guerra Mundial (Tractat de Versalles). El president americà va redissenyar Europa i el món. Es va carregar els vells imperis i amb el seu suport a l’autodeterminació dels pobles va provocar la creació de Bèlgica, Polònia, Romania, Txecoslovàquia, Turquia, Iugoslàvia;  va atorgar autonomia per Armènia (de més extensió que l’actual) i el Kurdistan (que no es va aplicar); va redefinir les fronteres d’Alemanya amb França i Dinamarca, Itàlia amb Àustria; va donar peu a la Societat de Nacions (precedent de l’Organització de les Nacions Unides, ONU) que es basava en un principi clau que Wilson reclamava: “l’autodeterminació no és només una frase sinó un principi imperatiu per a la societat internacional’”.

Els mapes polítics es mouen amb guerres, trencaments d’imperis i drets d’autodeterminació pactats i/o defensats i/o aixafats. Els darrers exemples són Escòcia i Catalunya. El primer cas, es van respectar unes regles de joc per jugar el partit i Anglaterra va sortir victoriosa. En el nostre, ja ho sabem, l’Estat no va voler pactar res i, per tant, l’1 d’octubre i el 21 de desembre configuren la fotografia del final del partit. Els opinadors han fet ús de les metàfores per explicar la situació. Una vegada més les figures retòriques són –lluny de ser teoria d’un examen d’estudiants- un instrument vàlid per entendre el món immediat: el partit en empat que classifica Espanya; la camisa de força del 155 vers Catalunya; ara cuinem la recepta de la rendició; passem les pantalles d’un joc informàtic; saltem la paret – xoquem contra la paret; estem en la roda del hàmster, som la pedra a la sabata, hi ha bocs expiatoris, cacera de bruixes, etc.

Potser com deia el doctor Trueta, a l’últim capítol de “L’esperit de Catalunya” (1946): “Un cop més, en el futur pròxim, Catalunya tornarà, pacífica i desitjosa de ser una bona veïna, si els altres li són bons veïns, o bé brusca i font de permanents problemes, si és torturada”. Doncs, això!

 

Read Full Post »

IBM-Watson-jeopardy.jpg

Ara que el curs acaba és bo reflexionar sobre com ens anirà l’esdevenir a l’aula. Més enllà de la pressió, encara lleu a secundària, de la “Nova Escola 21” tenim altres adversaris fastfood i del paper secundari del professor.

L’arribada de la informàtica a l’aula és ja una realitat absoluta i ara, a més, tindrà una nota explícita a l’avaluació. Per a alguns la memòria auxiliar és als dispositius-núvol i ja no ens cal memoritzar res. I aquí és on jo hi discrepo. Certament la intel·ligència artificial ha avançat molt, l’internet de les coses ens ajuda en molts camps. De fet, hi ha àmbits on el nostre paper és ja secundari. Per buscar un millor preu d’un vol o hotel la informàtica ens ajuda tant que no podem competir-hi com a simples mortals. Ara bé, la dictadura de l’algoritme fa que els resultats de cerques esbiaixades siguin també esbiaixats (el big data juga a favor de les empreses que el gestionen) i que sempre, al final, els humans haguem de separar el gra de la palla, si en sabem.

Watson és el superordinador d’IBM que ens ajudarà a conduir, a dirigir reunions, a suggerir receptes, a fer-nos de guia, etc. En tot allò que sigui gestionar milions de dades ens serà útil i no hi podrem competir (Watson neix el 2004 vist l’èxit del programa nord-americà de preguntes i respostes Jeopardy). A l’aula ens apareixerà en forma de pissarra digital que ens entendrà i que participarà de la docència en format chatbot (xats amb l’ordinador). Fins i tot el dinosaure de la marca CogniToys interactua i aprèn dels nens. Sembla que la fi de feina de professor és propera, no?

Per sort, hi ha camps on encara el factor humà és clau. En llengua com ho tindrà el Watson per captar la ironia, la metonímia, un hipèrbaton, un oxímoron, fer somiar en un món llibresc, etc. Com sabrà l’ordinador si el bondia de l’alumne ja denota que passa alguna cosa de l’estat d’ànim? O si una redacció ens ha de posar en alerta d’algun cas greu contra l’alumne? Com ensenyarà la cultura de l’esforç i a la vegada a la comprensió d’una jove ànima? Com educarà en la frustració i no en la “solució” de la resposta immediata? En alguns camps l’error d’interpretació artificial se situa en un 4’9 % però en aquests àmbits pragmàtics (que són els reals en les converses) és segur que és molt més alt.

Totes les eines són i han de ser benvingudes però perdre la part bàsica de l’ensenyament només ens farà febles, curts mentalment i esclaus d’un sistema que no ens vol lliurepensadors. Els docents encara fem falta ja que formem ciutadans i això és “Elemental estimat Watson!”.

Read Full Post »

plurilingualism

Aquests darrers mesos des de l’institut Martí i Franquès hem tingut la sort que ens han convidat a diversos llocs per poder parlar de la nostra aposta pel plurilingüisme. Ara fa dos anys iniciàvem una nova singladura a la direcció del centre i l’aposta per la llengua que ja contemplàvem es veia reforçada per ser partícips de dos programes del Govern que anaven en la mateixa línia: Avancem (en l’ensenyament i tractament integrat de llengües) i l’Ara Escric. Aquests programes se sumàvem a d’altres que ja veníem emprant com AICLE (d’ensenyament de matèries en anglès), GEP (d’experimentació plurilingüe, semblant a l’anterior), ILEC (de foment de la lectura) i a un de nou i propi vinculat a l’oratòria.

Fa uns dies he començat a llegir un llibre (Lingo), regal de Sant Jordi de l’Helena,  sobre les llengües d’Europa de Gaston Dorren, un veritable políglota. L’autor analitza cada llengua en funció de la distància amb la llengua originària, l’indoeuropeu. Al pròleg citava Eddie Izzard:

  • Dos llengües en un sol cap? Ningú pot viure així! Mare de Déu, parles d’impossibles!
  • Doncs els holandesos parlen quatre llengües i fumen maria.
  • Sí, però això és trampa.

Ja avancem que la nostra aposta no passa pas pel consum d’estupefaents sinó per una eficiència basada en una concreció d’aspectes comuns a desenvolupar, pivotem sobre els gèneres textuals, i a la vegada un potenciació de les transferències interlingüístiques. Sembla que sigui una idea original si atenem que no es fa de forma sistemàtica enlloc del nostre país (i molt menys a secundària) però -com diria Gaudí- potser només tornem a l’origen. Si els alumnes i tots nosaltres només tenim un cap però també tenim unes llengües que hi interactuen i se sustenten una amb l’altra és lògic que ensenyem aprofitant tots els recursos que la natura ens ha donat, no? Siguem uns bons monolingües poliglotes!

El plurilingüisme no és carregar-se la llengua pròpia sinó revaloritzar-la com a puntal bàsic per fer créixer un polispast de llengües (no de politges) que ens faci més i millors professors i alumnes segons convingui: la coordinació del professorat de llengües, en primera instància, és ja imprescindible. La dels altres ha de venir just després perquè tots som professors de llengua;  com deia Limke  “Talking Science” does not mean simply talking about science; it means doing science through the medium of language.

 

Imatge: http://www.contramare.net/site/en/the-plurilinguistic-observatory/

 

 

Read Full Post »

Tractat Pirineus.jpg

Arran de les declaracions de Lluís Llach sobre l’obediència a les lleis vigents quan s’iniciï la desconnexió d’Espanya hi ha hagut molt de soroll mediàtic. Al final però, més enllà de dir les coses pel seu nom, el cantautor posava en evidència que quan hi ha dos legitimitats en xoc cal decidir quina és la que preval. Això no és nou, les Tretze colònies britàniques que es van independitzar per formar els futurs Estats Units d’Amèrica no va demanar permís a la reina d’Anglaterra per declarar-se independents. Literalment, van exercir la seua sobirania i van declarar la seua llei com la nova llei vigent. El mateix van fer les colònies d’Espanya a Sud-Amèrica.

El president Macià hi va fer sovint esment en els seus discursos a Madrid. Tenim una confrontació de legitimitats i de sobirania, és a dir, de capacitat de decidir i no ser només un acceptador de la sobirania de l’altre. Sovint sentim parlar de sobiranies compartides però al final la representació de tot plegat és la que és: volem tenir una selecció de futbol pròpia? Volem ser amos dels nostres errors i dels nostres encerts? Volem decidir sobre els llots de Flix o el Castor? Quan algú es formula aquestes preguntes i diu “Sí, amb Catalunya” està expressant que vol dir tenir una sobirania pròpia; els que opten per “Sí, amb Espanya” es declaren seguidors de l’altra sobirania i deixen sense efecte la catalana. Volem tenir la clau del nostre futur o no?

Després de rebre el comtat del Rosselló el rei Lluís XIV declarava que “L’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”. Exercia la nova sobirania sobre els nous territoris que li havien regalat des de Madrid el 1659 amb el Tractat dels Pirineus (escena que immortalità Laumosnier). Oh, fronteres que belluguen! Molts diuen que no cal noves fronteres però no veig pas que Espanya ja hagi renunciat a Melilla, Ceuta, o les Canàries… quines són les fronteres que estem abolint?

Com deia Voltaire, a Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. Per tant, si volem poder fer el ridícul a Eurovisió… ens cal tenir sobirania.

 

 

Read Full Post »

prejudicis

Els conflictes lingüístics són habituals en els estats del món però a vegades es presenten de forma subtil. Fa uns dies llegia una crítica -de Carles de Rosselló- a l’entrenador Luís Enrique, ja que és capaç de respondre en italià a una pregunta d’un periodista havent estat 6 mesos a Itàlia i no ho fa en català quan porta 14 anys a Catalunya. També vaig llegir que un periodista eslovè, Igor Bergant, va fer una entrevista a la televisió pública balcànica al conseller Romeva en català. El comunicador sabia francès i castellà i havia estat algunes vacances a Catalunya però s’hi va atrevir per demostrar respecte a l’entrevistat. Ens trobaríem entre l’atracció i la repel·lència, no? No parlem pas d’una simple capacitat de fer-ho! L’actitud envers les llengües és clau. Així, per exemple, Francisco Franco -un dels grans perseguidors de la llengua catalana- tenia molta confiança en una vident catalana -la germana Llimargas de Gràcia- que només sabia parlar català. Patia per entendre-la però l’anava visitant. Quan convé oblidar-se dels prejudicis lingüístics es fa, no?

Fa poc ha aparegut una entrevista al diari El País on el company Jean-Marc i jo mateix, des de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, apuntem idees per millorar l’aprenentatge de llengües d’una forma integrada, sense deixar de basar-nos en la llengua catalana com a instrument bàsic i cohesionador. Els resultats no prou bons en expressió escrita ens hi fan reflexionar. Ens cal més coordinació i saber què fan els companys. Si el món és plurilingüe i ajustat, nosaltres hem de ser docents eficients lingüísticament parlant.  Els nostres alumnes, petits ciutadans, ho necessiten.

 

Read Full Post »

Verja

Algú va dir que una llengua és un dialecte amb canons. És a dir, el nom no sempre fa la cosa. Les estructures lingüístiques estan subjectes a la modificació dels parlants,  els seus perjudicis i els canvis sociopolítics de la societat que les parla: a vegades voler-se entendre és més important que la distància real, i l’inrevés! Per exemple, el serbocroat és una llengua que s’escriu amb dos alfabets!

A la zona del Campo de Gibraltar (Gibraltar i , una mica, la Línia de la Concepción) es parla una mena de crioll (llengua híbrida) que barrejava elements del castellà i de l’anglès: el nom que té és “llanito”. Fa 10 anys vaig tenir l’oportunitat de dirigir un treball de recerca sobre aquesta llengua híbrida i vaig descobrir girs lingüístics i paraules molt interessants i uns anys més tard hi vaig estar un dia i ho vaig poder verificar.  Per exemple, bacon és beki; cake  és keki; battery és batteria; police és la parma. O, comparats, obtenim: Llanito: Hombre, I’m tellin you ke no puede… // Español: Hombre, te digo que no puedes… // Inglés: Man, I’m telling you (that) you can’t…

Segons Jesús Cañas  un estudi antropològic (Bordering on Britishness) analitza la societat que, a la banda anglesa, sostenia aquesta llengua singular i perquè ha optat per l’anglès com a conseqüència del tancament de la frontera (la “verja”) del 1969 fins al 1982 i la imposició de la màxima “Gribaltar, español” que no respon pas a l’acord signat al Tractat d’Utrecht el 1713 entre Castella i Anglaterra.  Les mares, moltes espanyoles, ja no van transmetre el llanito als fills i, fins i tot, el Instituto Cervantes ha tancat recentment la seua delegació.

Una vegada més es demostra que la imposició d’una identitat, d’una llengua, d’un estatus polític, etc. provoca una reacció en contra de l’assetjat. Com deia A. Machado “Castilla desprecia cuanto ignora”… posem que parlo de Catalunya!

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: