Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llengua’ Category

Tractat Pirineus.jpg

Arran de les declaracions de Lluís Llach sobre l’obediència a les lleis vigents quan s’iniciï la desconnexió d’Espanya hi ha hagut molt de soroll mediàtic. Al final però, més enllà de dir les coses pel seu nom, el cantautor posava en evidència que quan hi ha dos legitimitats en xoc cal decidir quina és la que preval. Això no és nou, les Tretze colònies britàniques que es van independitzar per formar els futurs Estats Units d’Amèrica no va demanar permís a la reina d’Anglaterra per declarar-se independents. Literalment, van exercir la seua sobirania i van declarar la seua llei com la nova llei vigent. El mateix van fer les colònies d’Espanya a Sud-Amèrica.

El president Macià hi va fer sovint esment en els seus discursos a Madrid. Tenim una confrontació de legitimitats i de sobirania, és a dir, de capacitat de decidir i no ser només un acceptador de la sobirania de l’altre. Sovint sentim parlar de sobiranies compartides però al final la representació de tot plegat és la que és: volem tenir una selecció de futbol pròpia? Volem ser amos dels nostres errors i dels nostres encerts? Volem decidir sobre els llots de Flix o el Castor? Quan algú es formula aquestes preguntes i diu “Sí, amb Catalunya” està expressant que vol dir tenir una sobirania pròpia; els que opten per “Sí, amb Espanya” es declaren seguidors de l’altra sobirania i deixen sense efecte la catalana. Volem tenir la clau del nostre futur o no?

Després de rebre el comtat del Rosselló el rei Lluís XIV declarava que “L’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”. Exercia la nova sobirania sobre els nous territoris que li havien regalat des de Madrid el 1659 amb el Tractat dels Pirineus (escena que immortalità Laumosnier). Oh, fronteres que belluguen! Molts diuen que no cal noves fronteres però no veig pas que Espanya ja hagi renunciat a Melilla, Ceuta, o les Canàries… quines són les fronteres que estem abolint?

Com deia Voltaire, a Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. Per tant, si volem poder fer el ridícul a Eurovisió… ens cal tenir sobirania.

 

 

Read Full Post »

prejudicis

Els conflictes lingüístics són habituals en els estats del món però a vegades es presenten de forma subtil. Fa uns dies llegia una crítica -de Carles de Rosselló- a l’entrenador Luís Enrique, ja que és capaç de respondre en italià a una pregunta d’un periodista havent estat 6 mesos a Itàlia i no ho fa en català quan porta 14 anys a Catalunya. També vaig llegir que un periodista eslovè, Igor Bergant, va fer una entrevista a la televisió pública balcànica al conseller Romeva en català. El comunicador sabia francès i castellà i havia estat algunes vacances a Catalunya però s’hi va atrevir per demostrar respecte a l’entrevistat. Ens trobaríem entre l’atracció i la repel·lència, no? No parlem pas d’una simple capacitat de fer-ho! L’actitud envers les llengües és clau. Així, per exemple, Francisco Franco -un dels grans perseguidors de la llengua catalana- tenia molta confiança en una vident catalana -la germana Llimargas de Gràcia- que només sabia parlar català. Patia per entendre-la però l’anava visitant. Quan convé oblidar-se dels prejudicis lingüístics es fa, no?

Fa poc ha aparegut una entrevista al diari El País on el company Jean-Marc i jo mateix, des de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, apuntem idees per millorar l’aprenentatge de llengües d’una forma integrada, sense deixar de basar-nos en la llengua catalana com a instrument bàsic i cohesionador. Els resultats no prou bons en expressió escrita ens hi fan reflexionar. Ens cal més coordinació i saber què fan els companys. Si el món és plurilingüe i ajustat, nosaltres hem de ser docents eficients lingüísticament parlant.  Els nostres alumnes, petits ciutadans, ho necessiten.

 

Read Full Post »

Verja

Algú va dir que una llengua és un dialecte amb canons. És a dir, el nom no sempre fa la cosa. Les estructures lingüístiques estan subjectes a la modificació dels parlants,  els seus perjudicis i els canvis sociopolítics de la societat que les parla: a vegades voler-se entendre és més important que la distància real, i l’inrevés! Per exemple, el serbocroat és una llengua que s’escriu amb dos alfabets!

A la zona del Campo de Gibraltar (Gibraltar i , una mica, la Línia de la Concepción) es parla una mena de crioll (llengua híbrida) que barrejava elements del castellà i de l’anglès: el nom que té és “llanito”. Fa 10 anys vaig tenir l’oportunitat de dirigir un treball de recerca sobre aquesta llengua híbrida i vaig descobrir girs lingüístics i paraules molt interessants i uns anys més tard hi vaig estar un dia i ho vaig poder verificar.  Per exemple, bacon és beki; cake  és keki; battery és batteria; police és la parma. O, comparats, obtenim: Llanito: Hombre, I’m tellin you ke no puede… // Español: Hombre, te digo que no puedes… // Inglés: Man, I’m telling you (that) you can’t…

Segons Jesús Cañas  un estudi antropològic (Bordering on Britishness) analitza la societat que, a la banda anglesa, sostenia aquesta llengua singular i perquè ha optat per l’anglès com a conseqüència del tancament de la frontera (la “verja”) del 1969 fins al 1982 i la imposició de la màxima “Gribaltar, español” que no respon pas a l’acord signat al Tractat d’Utrecht el 1713 entre Castella i Anglaterra.  Les mares, moltes espanyoles, ja no van transmetre el llanito als fills i, fins i tot, el Instituto Cervantes ha tancat recentment la seua delegació.

Una vegada més es demostra que la imposició d’una identitat, d’una llengua, d’un estatus polític, etc. provoca una reacció en contra de l’assetjat. Com deia A. Machado “Castilla desprecia cuanto ignora”… posem que parlo de Catalunya!

Read Full Post »

logo-el-mon-a-la-llengua-rodoD’aquí uns dies anirem al Cosmocaixa en el marc de les reflexions sobre l’educació del futur en l’anhelada Catalunya “normal” que impulsa el Consell Escolar de Catalunya sota el títol “Ara és demà”. El títol és prou engrescador però sempre cal veure-ho amb prevenció. La invitació a participar-hi ens afalaga. La feina que fem al centre, en tant que director -ell- i cap d’estudis -jo- també. L’ingent dedicació dels companys a les aules és un estímul per voler ser més eficients. Avui parlem per tant d’eficiència lingüística.

En molts àmbits es parla del model 4.0 perquè el grau d’interacció de l’usuari de xarxes és molt alt (ja veiem que hem superat el 2.0 i el 3.0 sense adonar-nos-en he he). Els noms –o els números- no fan la cosa però ens ajuden a posar-hi el marc conceptual sobre el qual se sustenten les propostes que posem en marxa a l’institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona. En l’àmbit industrial, amb Alemanya al capdavant, es busca una nova fita en el desenvolupament, la quarta revolució industrial, amb l’ús de les tecnologies intel·ligents. Com podem ser més adaptables a les necessitats i com podem implementar processos més eficients posant les eines digitals al servei de la vella indústria? En l’àmbit de la comunicació parlem dels transmedia storytelling per referir-nos a la viralitat de la xarxa i la multimodalitat inherent (també, sovint, multilingüe).

És només una nova moda? Què podem aprofitar nosaltres d’això? En el cas de les llengües al centre potser hem pecat de voler posar l’anglès amb tot i per tot sense reflexionar si el procés d’aprenentatge era prou eficient.Com si es tractés d’un giny teníem unes politges –el català com a llengua del país a preservar i el castellà com a llengua imprescindible- que feien una força en compartiments estancs. Quan hem volgut reforçar l’anglès hem comprat una nova peça més gran i hem continuat igual d’aïllats. Amb l’alemany i el francès, a petita escala, hem copiat l’esquema. El nou (o vell, qui lo sa?) paradigma és posar totes les politges -polispast- a fer força: el tractament integrat de llengües (TIL). Menystenir la força de les politges principals (poques hores en el currículum per a la literatura) és un error tan greu com seguir amb el model aïllacionista que no posa en valor les altres llengües o, sovint, la pròpia de l’estudiant (nosaltres en tenim 38 al centre). Cal sumar-hi, sens dubte, una immersió més gran en les llengües que volem potenciar, ço és, viatges d’estudis, intercanvis, estades… i enllaçar-ho amb projectes d’enfocament globalitzat (pocs i bons, si us plau!) per multiplicar els efectes en un marc competencial. Si hi posem les TAC i un punt lúdic i/o emotiu: oli en un llum.

La fórmula no és impossible. Cal més canvis en les mentalitats de compartiments estancs o els viatges en solitari de franctiradors que no una revolució. Saber sumar per multiplicar. Saber formar-nos i que ens formin aprofitant el temps. Posar més hores d’educació en la llengua del país però amb una voluntat integral no en una politja més gran: una major cohesió també amb les altres àrees. Un canvi en l’organització –managing complex change– des de dalt a baix però usant tots els maons existents: hem de ser més eficients.

Jean-Marc Segarra i Jordi Satorra, Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)

PS. Dibuix d’Elo Valero. I imans de Marçal Virgili.

Read Full Post »

990_1456810938lexusgoogleMalgrat les prediccions cataclísmiques,  la nostra capital va acumulant apostes fermes de grans empreses que hi volen tenir una seu. Fa unes setmanes, Volkswagen anunciava que instal·laria el seu centre mundial de dades a Barcelona (en anglès, que sembla tot més modern, el data lab). La idea és que l’anàlisi de les dades dels conductors, aparells mòbils i vehicles els pugui ajudar a millorar per construir nous i millors cotxes; a la vegada també volen no ser esclaus dels grans gestors: Apple i Google. Sabent el que està passant volen poder anticipar solucions en un món on els canvis són vertiginosos… el cotxe sense conductor és ja, només, una qüestió de pocs anys. El proper Automobile Barcelona del maig comptarà amb la zona Connected Hub per mostrar “el futur” a tocar!

Amb això dels mòbils i les dades però sembla que tot sigui nou. Fa anys vaig llegir que la història és cíclica i que per entendre el futur cal entendre el passat abans: això val tant pel nostre dia a dia tecnològic com per les relacions entre Catalunya i Castella, per exemple. No estem inventant res en la gestió de les dades per projectar futur.

De fet, en el meu àmbit, parlem de la sociolingüística de la variació (a casa nostra des de 1995). Aquesta branca de la sociolingüística sorgeix  a  partir  de  la  publicació  el 1968 de l’article de Weinreich, Labov i Herzog “Empirical foundations for a Theory of Language  Change“. Partint d’una bona metodologia és gràcies a l’enquesta – variable socials creuades amb variables lingüístiques-  i l’anàlisi dels resultats que podem preveure com evolucionarà un canvi lingüístic en marxa. En el cas del meu poble, les Borges Blanques, podem preveure que de les dos maneres de dir el mot poble -pronunciat “poble” [b] o “pobble” [b:l]- la primera serà la que prevaldrà ja que la segona només la fan els parlants grans.

De la mateixa manera el mite del bilingüisme vol fer-nos veure les bondats de parlar dos llengües obviant però que el castellà té un territori i vitalitat definida on no competeix amb cap altra llengua mentre que el català no té cap territori on es parli sense competició, és a dir, que no estigui en perill. El que ens descriu el colonialisme lingüístic és que som a la penúltima fase abans de l’extinció: el que ens passa ja ha passat abans a d’altres llocs i l’evolució, més o menys lenta, ens porta a la mort de la nostra llengua. Abans l’Estat de torn usava un atac (prohibició) contra la llengua que es volia eliminar però ara la cosa és més subtil: l’eutanàsia lingüística. A Espanya, s’incompleix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM) i no passa res (i tant complidors de lleis que són, quan volen!): s’envaeixen competències en educació o es menysté el català en mitjans de comunicació o justícia. Quan alguns parlen d’un 25% de castellà a secundària obvien que segons una enquesta als directors de Catalunya només es fan un 67% de les classes en català i si ho preguntem a l’alumnat la xifra és d’un 33%… molt eloqüent de la realitat a les aules, lluny de les picabaralles dels escons.

No cal cap big data per veure on ens porta la situació actual… el que hem de fer és el big change (o smart change he he) per ser tan normals –dependents o independents- com vulguem. Com deia la dita: l’autonomia que ens cal és la de Portugal… o la de Finlàndia!

Imatge: Ben (loudtiger a Flickr)

Read Full Post »

index

L’esport forma part indissociable de la nostra cultura: fer esport –associat a una vida sana- és una realitat indiscutible. La paraula esport ve de l’anglès sport però l’origen és, com en tantes altres, llatí: deportare, amb el sentit de traslladar-se. Així obtenim deport en català, deporte en castellà, desporto en portuguès, etc.

En català medieval deport ja va prendre el sentit de recreació, esbarjo, etc..  En aquest sentit, amb les formes desport o disport, va arribar a l’anglès –via el normand francès-  i a partir dels segle XVIII pren el sentit d’activitat física competitiva a l’aire lliure. A finals del segle XIX a Catalunya s’incorpora el terme esport en el lèxic de la premsa i arriba al Diccionari ortogràfic de 1917 com també la patrimonial deport.

Els noms dels diferents esports tenen orígens ben curiosos.

Esgrima: prové de la paraula germànica skirmen, del protogermànic *skerm (protegir), però arriba a casa nostra a través de la forma italiana scaramuccia o francesa escaramousche : l’antic fràncic tenia *skirmjan (no puc deixar de recomanar el musical de Dagoll Dagom homònim, scaramouche,  que vam poder gaudir l’altre dia amb l’Helena). Sembla que l’ús de les espases s’associava  a la pròpia protecció.

Rugby: paraula anglesa que pren el nom de la ciutat del comtat de Warwickshire. De fet, el nostre futbol, hauria de ser el “futbol estil Rugby”, molts clubs anglesos mantenen les sigles RFC (Rugby Football Club). De fet, la forma americana, soccer, ve a ser una abreviació de Association Football.

Bàdminton: prové del joc de la ciutat de Poona (Puna, Índia). El duc de Beaufort va portar el joc a la finca, Badminton, que tenia a Gloucestershire.

Pàdel: és com es coneix una eina real a la Melanèsia; era una mena de pala-llança que tenia un valor simbòlic. A través de l’anglès ens ha arribat al català (primer com espasa petita) però l’ètim provenia del llatí patella (en vulgar padela) i també tenia el sentit de la nostra paella. De fet, la paraula manté aquest sentit relacionat amb la forma: serveix tant per l’eina actual de l’esport similar al tennis com l’esport aquàtic conegut com paddelsurf. El paddel tennis va néixer el 1915 a Manhattan.

Potser que al final tot s’assembla.. tot torna a uns orígens comuns, a una reformulació de coses ja dites. Com deia Harold Bloom sobre la literatura “No crec que hi hagi res radicalment nou en la literatura actual”.

Read Full Post »

3598356119_bd22769c3e_o

Fa uns dies, en el marc del Festival REC, vam assistir a la jornada professional sobre com viralitzar la multipantalla. El tema del transmedia storytelling (narrativa en mitjans diversos) és un fenomen “nou” que ha vist la seua eclosió amb l’arribada massiva de productes audiovisuals que ja no necessiten un horari fix en una graella televisiva. Aquest nou enfocament té tant en compte les històries que es vulguin explicar (curtmetratges, pel·lícules, sèries, etc.) com el món de la publicitat. Es tracta d’explicar una “cosa”, fer-ho possible en una multitud de canals -amb llenguatges propis a voltes excloents- i que l’antic espectador (ara gestor-selector-comentarista-difusor) pugui interactuar al moment per valorar, comentar, etc. el que vulgui. El concepte de virus vol posar en valor que no es pot controlar allò que es posa de moda a les xarxes i perquè s’hi posa ni tan sols preveure com tindrà èxit o no.

El canvi no és de mitjans sinó un veritable gir copernicà; ara qui es mou és el vell-passiu espectador. Els nous gestors d’aquest nou paradigma són aquells que han aprofitat l’abaratiment de les tecnologies de creació, gestió, edició i producció audiovisual però també els que veuen i viuen en aquest món digital (encapçalats pels nadius digitals). Això fa que “tothom” (una persona que li agradi viatjar o parlar de moda, cuinar, jugar a videojocs, etc.) pugui ser un professional integral però també fa que el sistema laboral d’especialitzacions salti pels aires. Ara el pluritècnic és el valor en alça i ja tenim graus universitaris que formen en aquesta nova manera d’entendre el món. Des dels centre educatius hem de saber orientar uns perfils més complexos: en part tecnològics, en part creatius, en part filològics, en part… una mica de tot!

Però al final no podem dubtar d’una cosa. Primer cal escriure bé, tenir bones idees i després ve la tecnologia. No hi ha històries digitals bones “per se” sense una base narrativa bona (sigui per fer literatura, un documental o una bona publicitat). El vell debat entre Modernisme i Noucentisme en part es basava, portat als extrems, entre espontaneïtat (la “paraula viva” de Maragall) i l’artificiositat i correcció formal. Potser al final l’equilibri és el punt de trobada de tota bona obra, potser al final ens caldrà encaixar una bona tècnica amb una bona idea creativa redactada, potser al final haurem d’ensenyar als centres educatius allò que ja existeix en la vida real. M’hi apunto!

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: