Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llengua’ Category

La toponímia és una de les branques de la lingüística que podem documentar de més antic. A partir del segle XIII els registres civils i, sobretot, els eclesiàstics (que feien les funcions supletòries) ens han deixat un munt de testaments, acords, judicis, etc. que ens fan aflorar els noms de lloc dels termes; també els relacionats amb l’aigua: els hidrotopònims. Una altra font d’informació és la memòria oral, transmesa de pares a fills: aquí hi vaig veure baixar palots de fruita empesos per l’aigua, aquí es va fer una bassa, aquí hi he vist un metre i mig d’aigua, aquí es va emportar un tractor, una granja, etc. I, finalment, les marques de les riuades amb les informacions adjacents ajuden a fer-se la idea del que va passar i del que algun dia pot tornar a passar (ni que et sembli impossible des de la visió miop del ciutadà contemporani).

Aquestes ancestrals formes d’aportar coneixement a la societat fixen hidrotopònims com “rubinals, el gatellar, fondo de…, barranc de …, riu de…, riera de…, vall de…, sèquia, torrent, font, coma, bassa, etc.” Aquest vell sistema d’alarma (el nom) ara és tristament substituït per número de polígon i parcel·la i en els trams urbans els cursos d’aigua sovint reben noms de persones o de qualsevol referència buida del sentit de curs d’aigua: el restaurant Salat (Les Borges Blanques), el camí de Cervià (l’Albi), avinguda de Catalunya (Espluga de Francolí), el carrer de Barenys (Salou) o l’Avinguda d’Adelaida (Cambrils) no ens serveixen per alertar del que tenim a la vora o a sota.

Què hi perdem en això? Els noms no fan la cosa però són útils per prendre precaucions. Menystenim els noms i la natura, som així. Manllevant Joan Fuster “Nosaltres podem passar dels cicles d’aigua però els cicles d’aigua no passen de nosaltres”; hi són.

PS: Una abraçada molt gran a tots els que s’han vist perjudicats pels aiguats d’aquest octubre i tots plegats, estiguem alerta d’allò que fem com a societat vora els cursos hídrics (Imatge de l’Albi, a través de Nació Digital).

Read Full Post »

queta.gif

El nou document orientador sobre les llengües als centres educatius (enllaç) no ha passat desapercebut. He trobat per la xarxa i en premsa crítiques de persones que no s’han llegit el text i que tampoc coneixen la realitat diària dels centre educatius; d’altres que sí. Les crítiques documentades sempre són benvingudes perquè ens fan reflexionar.

Sóc llicenciat en filologia catalana (UdL) i castellana (UNED) i en el centre del qual sóc director, el Martí i Franquès de Tarragona, fa anys que apostem pel plurilingüisme sense que això es vegi com un atac a la llengua del país. No hi ha res en el Document que ens sembli nou i explicita el català com a llengua vehicular. Al centre hem sigut pioners en aplicar el programa Avancem (en el tractament integrat de llengües: català, castellà, anglès, alemany i francès) perquè ja hem dit més d’un cop (vegeu-ho) que ens cal eficiència lingüística més que una batalla d’hores: per exemple, tenim 70 alumnes per nivell que fan dos matèries al 100% en anglès (AICLE) i la idea és ampliar el nombre d’alumnes que rebin sessions en anglès (GEP, no al 100%) ja que hi ha una restricció d’hores de professorat per fer-ho.

Si tots els companys de secundària fóssim curosos en l’ús de la llengua catalana segur que el pes compensatori de les hores d’anglès seria beneficiós per la competència lingüística, en general. El problema del país no és el text sinó quantes hores de docència en matèries es fan realment en català a secundària (hi ha estudis que indiquen que només el 50%) i quina és la llengua d’interacció dels professorat amb l’alumnat. En entorns on el català és la llengua minoritzada i minoritària,  no fem cap favor a aquest alumnes si no els ensenyem tots (i en tot moment) la llengua pròpia del país ja que tenen unes deficiències enormes i més d’un prejudici.

Però podem demanar sempre heroïcitats als centres educatius? Un 88% dels catalanoparlants es passen al castellà si l’interlocutor hi parla. Potser que tantes vestidures esgarrades no són més que una frustració pel poc valor que li donem a la  nostra llengua fora dels centres educatius. El que sí que és alarmant és que el 85% de les hores de dibuixos animats a la televisió que veuen els nostres infants és en castellà ja que no tenim ni un trist canal exclusiu per a nens (del cinema, videojocs, etc. no en parlem!).

Potser caldria que els salvadors del català fóssim tots en tots els moments i contextos i no només que assenyalem amb el dit als que regulen una part, molt important, de la base del coneixement lingüístic dels nostres alumnes – petits ciutadans.

Avancem. Seguim!

Read Full Post »

Reggio_calabria_icona_san_giorgio_martire

A la Itàlia del segle XIV neixia l’Humanisme. Aquest corrent estètic posava en valor la cultura grecollatina i tenia la voluntat de donar llum de nou al viatge de l’home a la Terra. A la Corona d’Aragó, Alfons el Magnànimq -ue residia al seu regne de Nàpols- va abraçar el somni de l’humanisme (brillantment narrat per Francisco Rico) i va fer que arrelés amb força a casa nostra i es repliqués en el Renaixement.  Què tenim encara d’aquesta etapa de “nova” vida de la cultura antiga? Moltes paraules i expressions que ens han arribat o bé les hem hagut de manllevar per explicar fenòmens nous.

L’eclàmpsia és una malaltia greu per a les embarassades i té en la pujada de la pressió arterial un dels seus símptomes més clars. És una paraula grega que vol dir “llamp” i té a veure amb la velocitat d’arribada a les convulsions si la malaltia avança.

La cesària és un tipus d’intervenció quirúrgica en la qual es fa una incisió a l’abdomen i úter de la mare per extreure el fill. Tot i que es creu que es practicava de molt abans, el seu nom bé del llatí Lex Caesarea (abans Rex Legia, del rei romà Numa Pomplio) que  permetia extreure el fill de la mare recent traspassada per intentar salvar el nadó; segons la llegenda, Juli César va néixer així. Fruit d’això, en alemany, la tècnica es diu Kaiserschnitt, “tall del Kaiser” (emperador, cèsar). No obstant, a finals del segle XIX l’índex de mortalitat de les cesàries en vida era del 85%, tota una feliç evolució.

Jordi prové del grec Georgos i vol dir aquell que treballa la terra (ge + ergon). En la tradició cristiana és un dels sants amb més devoció (la imatge correspon al de Calàbria) gràcies a la influència dels cavallers anglesos de les croades ja que s’hi encomanaven abans de la batalla.

Aquests dies ens ha tocat conviure amb aquestes tres paraules per tenir el nostre fillet. Els humans tenim aquesta capacitat de reviure l’experiència viscuda i de fer avançar la humanitat davant de les adversitats noves i velles que trobem en el nostre viatge vital, allò del homo viator, vaja.

Read Full Post »

bilingualism

A Catalunya tenim unes quantes constants històriques: els bombardejos dels governs espanyols, la supressió de les institucions i l’atac a la nostra llengua. Ara, en la seua cursa per veure qui és més nacionalista, el PP i Ciutadans volen carregar-se el model de llengües a l’escola, l’altra feina ja l’han fet.  Després de 35 anys d’immersió lingüística els nostres alumnes, sigui quina sigui la llengua a casa, surten en global amb el mateix coneixement de les dues llengües, català i castellà. La immersió (iniciada al Quebec, Canadà, des de 1965) és una estratègia pedagògica que s’usa en molts llocs del món per escolaritzar els alumnes i fer que aprenguin la llengua del país a banda de la seua. Aquí usem el català com a llengua vehicular per afavorir el seu coneixement en un context social on el castellà és majoritari en molts àmbits socials (carrer, casa, etc.) i comunicatius (premsa, televisió, cinema, internet, etc.).

Les llengües competeixen (“Languages in contact” de Weinreich) i, per tant, ens cal normes per compensar els dèficits entre elles com fem en molts sectors públics regulats. En el cas contrari deixaríem que “el mercat lliure” dirigeixi el futur de les llengües en contacte; el liberalisme econòmic té, doncs, una versió lingüística. Per entendre’ns, és com si a un nan el poses a lluitar en un ring després de tenir-lo 40 anys en un calabós i al davant hi té un gegant. Al·legar neutralitat i que guanyi el més fort és tant com ser còmplice del lingüicidi. Si llegiu Louis-Jean Calvet (Linguistique et colonialisme) entendreu perfectament que no afavorir el català és condemnar-lo a l’extinció… si aneu a la ciutat d’Alacant entendreu perfectament què passa quan només el 8% de la població usa una llengua i competeix amb una altra.

La immersió és l’únic contrapès que té el català per ser prou normal i garantir que els ciutadans de Catalunya siguin bilingües, com a mínim! De fet, molts aspirem a un model plurilingüe però que no menystingui la llengua del país per contra el model del PP i Ciutadans només aconseguiria que una part de l’alumnat sigui monolingüe en castellà, vegeu quina ironia! A l’institut em trobo ben sovint amb alumnes amb moltes dificultats per expressar-se oralment en català ja que l’escola sola no ha pogut garantir un nen bilingüe. Estem molt lluny de la normalització del català… però si no defensem un model que garanteix les dos llengües des del reforç del català ens pot passar com a les granotes; si noten l’aigua calenta fugen però si la temperatura de l’aigua augmenta lentament no se n’adonen i queden bullides. Saltem?

 

Read Full Post »

Wilsons_Fourteen_Points_-_European_Baby_Show-07175953

Aquest any celebrem els cent anys dels catorze punts del president Wilson en l’armistici de la Primera Guerra Mundial (Tractat de Versalles). El president americà va redissenyar Europa i el món. Es va carregar els vells imperis i amb el seu suport a l’autodeterminació dels pobles va provocar la creació de Bèlgica, Polònia, Romania, Txecoslovàquia, Turquia, Iugoslàvia;  va atorgar autonomia per Armènia (de més extensió que l’actual) i el Kurdistan (que no es va aplicar); va redefinir les fronteres d’Alemanya amb França i Dinamarca, Itàlia amb Àustria; va donar peu a la Societat de Nacions (precedent de l’Organització de les Nacions Unides, ONU) que es basava en un principi clau que Wilson reclamava: “l’autodeterminació no és només una frase sinó un principi imperatiu per a la societat internacional’”.

Els mapes polítics es mouen amb guerres, trencaments d’imperis i drets d’autodeterminació pactats i/o defensats i/o aixafats. Els darrers exemples són Escòcia i Catalunya. El primer cas, es van respectar unes regles de joc per jugar el partit i Anglaterra va sortir victoriosa. En el nostre, ja ho sabem, l’Estat no va voler pactar res i, per tant, l’1 d’octubre i el 21 de desembre configuren la fotografia del final del partit. Els opinadors han fet ús de les metàfores per explicar la situació. Una vegada més les figures retòriques són –lluny de ser teoria d’un examen d’estudiants- un instrument vàlid per entendre el món immediat: el partit en empat que classifica Espanya; la camisa de força del 155 vers Catalunya; ara cuinem la recepta de la rendició; passem les pantalles d’un joc informàtic; saltem la paret – xoquem contra la paret; estem en la roda del hàmster, som la pedra a la sabata, hi ha bocs expiatoris, cacera de bruixes, etc.

Potser com deia el doctor Trueta, a l’últim capítol de “L’esperit de Catalunya” (1946): “Un cop més, en el futur pròxim, Catalunya tornarà, pacífica i desitjosa de ser una bona veïna, si els altres li són bons veïns, o bé brusca i font de permanents problemes, si és torturada”. Doncs, això!

 

Read Full Post »

IBM-Watson-jeopardy.jpg

Ara que el curs acaba és bo reflexionar sobre com ens anirà l’esdevenir a l’aula. Més enllà de la pressió, encara lleu a secundària, de la “Nova Escola 21” tenim altres adversaris fastfood i del paper secundari del professor.

L’arribada de la informàtica a l’aula és ja una realitat absoluta i ara, a més, tindrà una nota explícita a l’avaluació. Per a alguns la memòria auxiliar és als dispositius-núvol i ja no ens cal memoritzar res. I aquí és on jo hi discrepo. Certament la intel·ligència artificial ha avançat molt, l’internet de les coses ens ajuda en molts camps. De fet, hi ha àmbits on el nostre paper és ja secundari. Per buscar un millor preu d’un vol o hotel la informàtica ens ajuda tant que no podem competir-hi com a simples mortals. Ara bé, la dictadura de l’algoritme fa que els resultats de cerques esbiaixades siguin també esbiaixats (el big data juga a favor de les empreses que el gestionen) i que sempre, al final, els humans haguem de separar el gra de la palla, si en sabem.

Watson és el superordinador d’IBM que ens ajudarà a conduir, a dirigir reunions, a suggerir receptes, a fer-nos de guia, etc. En tot allò que sigui gestionar milions de dades ens serà útil i no hi podrem competir (Watson neix el 2004 vist l’èxit del programa nord-americà de preguntes i respostes Jeopardy). A l’aula ens apareixerà en forma de pissarra digital que ens entendrà i que participarà de la docència en format chatbot (xats amb l’ordinador). Fins i tot el dinosaure de la marca CogniToys interactua i aprèn dels nens. Sembla que la fi de feina de professor és propera, no?

Per sort, hi ha camps on encara el factor humà és clau. En llengua com ho tindrà el Watson per captar la ironia, la metonímia, un hipèrbaton, un oxímoron, fer somiar en un món llibresc, etc. Com sabrà l’ordinador si el bondia de l’alumne ja denota que passa alguna cosa de l’estat d’ànim? O si una redacció ens ha de posar en alerta d’algun cas greu contra l’alumne? Com ensenyarà la cultura de l’esforç i a la vegada a la comprensió d’una jove ànima? Com educarà en la frustració i no en la “solució” de la resposta immediata? En alguns camps l’error d’interpretació artificial se situa en un 4’9 % però en aquests àmbits pragmàtics (que són els reals en les converses) és segur que és molt més alt.

Totes les eines són i han de ser benvingudes però perdre la part bàsica de l’ensenyament només ens farà febles, curts mentalment i esclaus d’un sistema que no ens vol lliurepensadors. Els docents encara fem falta ja que formem ciutadans i això és “Elemental estimat Watson!”.

Read Full Post »

plurilingualism

Aquests darrers mesos des de l’institut Martí i Franquès hem tingut la sort que ens han convidat a diversos llocs per poder parlar de la nostra aposta pel plurilingüisme. Ara fa dos anys iniciàvem una nova singladura a la direcció del centre i l’aposta per la llengua que ja contemplàvem es veia reforçada per ser partícips de dos programes del Govern que anaven en la mateixa línia: Avancem (en l’ensenyament i tractament integrat de llengües) i l’Ara Escric. Aquests programes se sumàvem a d’altres que ja veníem emprant com AICLE (d’ensenyament de matèries en anglès), GEP (d’experimentació plurilingüe, semblant a l’anterior), ILEC (de foment de la lectura) i a un de nou i propi vinculat a l’oratòria.

Fa uns dies he començat a llegir un llibre (Lingo), regal de Sant Jordi de l’Helena,  sobre les llengües d’Europa de Gaston Dorren, un veritable políglota. L’autor analitza cada llengua en funció de la distància amb la llengua originària, l’indoeuropeu. Al pròleg citava Eddie Izzard:

  • Dos llengües en un sol cap? Ningú pot viure així! Mare de Déu, parles d’impossibles!
  • Doncs els holandesos parlen quatre llengües i fumen maria.
  • Sí, però això és trampa.

Ja avancem que la nostra aposta no passa pas pel consum d’estupefaents sinó per una eficiència basada en una concreció d’aspectes comuns a desenvolupar, pivotem sobre els gèneres textuals, i a la vegada un potenciació de les transferències interlingüístiques. Sembla que sigui una idea original si atenem que no es fa de forma sistemàtica enlloc del nostre país (i molt menys a secundària) però -com diria Gaudí- potser només tornem a l’origen. Si els alumnes i tots nosaltres només tenim un cap però també tenim unes llengües que hi interactuen i se sustenten una amb l’altra és lògic que ensenyem aprofitant tots els recursos que la natura ens ha donat, no? Siguem uns bons monolingües poliglotes!

El plurilingüisme no és carregar-se la llengua pròpia sinó revaloritzar-la com a puntal bàsic per fer créixer un polispast de llengües (no de politges) que ens faci més i millors professors i alumnes segons convingui: la coordinació del professorat de llengües, en primera instància, és ja imprescindible. La dels altres ha de venir just després perquè tots som professors de llengua;  com deia Limke  “Talking Science” does not mean simply talking about science; it means doing science through the medium of language.

 

Imatge: http://www.contramare.net/site/en/the-plurilinguistic-observatory/

 

 

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: