Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Martí i Franquès’ Category

Una de les coses més agradables de l’institut Antoni de Martí i Franquès és la sensació que hi ha alguna “inèrcia” que fa que el vaixell navegui en el bon sentit tot i els canvis de professorat i direcció: continuem essent un referent educatiu i de ciutadania. Podem dir que no només som un institut; som una institució a les portes dels 175 anys.

Fa uns anys es va reformar la biblioteca per deixar de ser el lloc dels castigats a un espai de cultura, d’estudi, de creativitat, de lectura, etc. Per tant vincular un espai a un nom propi és un win win… entre el centre i l’homenatjada. Que posem el nom d’una dona compromesa amb el país, la cultura, el feminisme, etc. fa que avui siguem una mica més presents a la ciutat i, a la vegada, que nosaltres fem aquest reconeixement és també un catapultador de la figura humana i literària (poeta i traductora brillant) de Montserrat Abelló vers la ciutat i el país.

La vinculació però no és un fet “neutre”. Abelló coneixia bé com treballem al centre ja que bona part de la seva família tarragonina ho ha viscut en primera persona (el seu pare, nebots, etc.). També gràcies al magnífic treball de recerca sobre la seva obra dut a terme per l’exalumna Mònica Pérez i tutoritzat per la professora Anna Gispert (veritable motor d’aquest acte). Aquell treball de recerca va ser premiat al centre i després al CIRIT i URV i fou la llavor d’edicions crítiques.

Vull agrair a les institucions el suport rebut i a la comissió de Biblioteca i Creativitat la feina i, sobretot, l’entusiasme en tot el que hem fet per arribar aquí i en totes les idees que tenim per anar més enllà amb la figura de Montserrat Abelló: tot l’acte, dissenyar plafó, invitacions, tria de poemes,  elaborar les postals (amb alumnes de 4t d’ESO), exposició sobre la poeta, recital poeticomusical, etc…

Aquest 4 de desembre de 2019 vam realitzar un acte d’homenatge a una dona compromesa,  exiliada (una cosa que ja pensàvem erradicada del nostre país) i que tenia el do d’usar la paraula amb una veu pura i clara, una veu que frisa… Em permeto de destacar un fragment que crec que il·lustra l’art de trobar i a la vegada la dimensió humana de Montserrat Abelló:  Visc i torno  a reviure  cada poema,  cada paraula. Estimo tant  la vida que la faig meva moltes vegades. 

 

 

Read Full Post »

upn_blog_com_prueba-pisa_31-ene.jpg

Com passa any rere any el resultats de les proves externes passa a ser per a molts l’única manera de mesurar la feina que es fa en l’educació del país però  aquesta mena de poder absolut dels números (i de la ideologia mercantilista que hi ha al darrere) ens pot emmascarar la realitat global (complexa i polièdrica).

Els models educatius mundials són molt diversos.  Per exemple, el model anglosaxó és molt de jerarquitzar la societat, el model sud-coreà afavoreix una tensió emocional elevadíssima per a l’alumnat i les famílies, el model alemany orienta cap a la FP alumnes als 10 anys, etc.  per tant faríem bé aquí de no copiar un  model educatiu que no s’ajusta a la nostra societat.  La indexació de centres educatius que es fa en alguns països, per exemple, accentua  l’estigmatització de certs sectors de la població. Per sort la nostra llei de transparència no ens permet posar aquestes xifres a ulls de tothom.

Les proves PISA aposten per l’assoliment de la competència global on el factor multidimensional (la interculturalitat i els afers mundial) és la clau. Amb tot les competències principals són en comprensió lectora, matemàtica i científica són les referents per comparar centres, regions, nacions i estats. Els resultats de Catalunya solen estar una mica per damunt de la mitjana europea i de l’estat però  són lluny dels primers llocs mundials.

És veritat que el fet de pressionar als governs i aquests als centre amb aquest model de proves fa que una part del món educatiu orienti el seu dia a dia en la preparació de les proves deixant de banda molts factors importants a potenciar en un centre educatiu: l’esperit crític, la creativitat, la solidaritat i els valors compartits, etc.  Per altra banda, a Catalunya i a Espanya hi ha hagut una resistència de molts claustres a valorar les competències bàsiques com una cosa positiva. No s’ha vist com un enfocament diferent dels continguts de sempre sinó com una acció imposada i inútil. La reacció en contra ha sigut notable i a base d’imposar la nova distribució dels continguts s’ha pogut avançar però a final del curs 2018-19 es va aplicar el nou decret d’avaluació a primària  (un any més tard a secundària) i ara ja es fa més evident que el canvi de rumb és definitiu. Aquesta “lluita” entre favorables i detractors que ha durat 15 anys no ha ajudat a consolidar la importància de les proves competencials externes com un element clau de la visió del centre educatiu.

Educar no és un fenomen similar a la mecanització industrial. No n’hi ha prou en revisar el procés d’ensenyament-aprenentatge als centres (que s’han de fer… sempre per millorar) sinó que cal veure com la societat és educadora i com valorar l’educació. Altrament les xifres poden distorsionar on cal posar el focus de les millores.  Com deia Benjamin Disraeli:  “Hi ha tres tipus de mentides: mentides petites, mentides grans i estadístiques”. Quan comparem models educatius no tenim en compte tot allò associat a l’entorn de l’escola: formació dels pares, horaris laborals de la població, necessitats i hàbits sobre la importància de la formació permanent, pressupostos públics que s’hi destinen, gestió centralitzada o municipalitzada, autonomia real del centre educatiu, hàbits lectors de la societat, etc.. Tot plegat ens porta al principi de GIGO (garbage in, garbage out) que ens remet a la irracionalitat inherent a la racionalitat numèrica: si poses dades errònies o sobredimensionades tindràs resultats erronis.

En les visites que he fet per centre educatius d’Europa (i en les que han fet els companys) a través de programes Erasmus Plus i d’altres mai he tingut la sensació que no estiguéssim a l’avantguarda de com afrontar l’educació a l’aula. Sí que és cert que hi ha distorsions. En primer lloc, constatem diferències d’inversió en els edificis i serveis que s’hi presten;   en segon lloc, la ràtio de professors per alumne és molt superior als països amb pitjor resultat; en tercer lloc, la formació pedagògica per accedir a la funció docent en molts països es fa des del grau universitari amb perfil específic (no un màster validador a posteriori de l’assoliment del grau); en quart lloc, el valor que es dóna  a la biblioteca (mediateca) amb professionals (bibliotecaris i documentalistes) al centre que posen en valor la lectura per plaer i la lectura com a recerca informativa; en cinquè lloc, les competències i les rúbriques formen part de les realitats educatives a Europa des de fa 30 anys i aquí això no passa encara; en sisè lloc, el nombre de professionals adjacents (psicòlegs, infermers, educadors, etc.) és molt més elevat a fora que aquí i cada vegada més tot allò que afecta l’alumne externament és més clau per veure com actua a l’aula.

Comptat i debatut, per valorar la part de l’educació que fem als centres totes les proves són benvingudes. Segur que ens cal millorar en molts aspectes però també felicitar-nos per les moltes coses bones que fem a l’aula. Però si el que es vol és valorar com avança l’educació d’un país i què cal canviar s’hauria de posar èmfasi en les proves PISA (i el model de societat que orienten) però amb els factors de correcció de l’entorn social de cada país. Només així podrem saber si cal fer canvis al procés d’ensenyament-aprenentatge (la feina al centres i a l’aula) o també als entorns que condicionen l’alumnat.

 

 

Read Full Post »

Ara fa uns dies hem rebut la nota del projecte GEETS sobre estratègies educatives (Erasmus Plus K1) que vam dur a terme amb 5 centres més el curs passat: un 94 sobre 100 i, a més, ha estat escollit com un dels model de bones pràctiques a nivell europeu.

https://ec.europa.eu/programmes/erasmus-plus/projects/eplus-project-details/#project/2018-1-ES01-KA101-049441

Estem contents de la nota i el reconeixement però sobretot de l’experiència ja que cinc professors vam poder veure noves realitats educatives, explicar el model educatiu català, conèixer gent amb qui compartir i debatre sobre educació a la vegada que vam practicar llengües diverses.

Vam tornar amb les maletes plenes d’idees i algunes ja han fructificat i les hem pogut incorporar al nou projecte de direcció que encapçalo: hem apostat per ser un centre UNESCO i reforçar el treball intedepartamental, per reforçar el treball intertextual, per millorar la senyalètica del centre, per tenir un espai de relaxament del professorat (model “fika” suec), per treballar per projectes en cada nivell però de forma concentrada en unes setmanes, etc.

Com deia Mark Twain “Viatjar és un exercici amb conseqüències fatals per al prejudicis, la intolerància i l’estretor de ment”. És per això que a banda dels intercanvis a l’ESO i dels tradicionals viatges culturals de primer de batxillerat també hem apostat fortament pel programa Erasmus Plus i poder promoure intercanvis d’alumnes i estudiants.

En la convocatòria que es va resoldre aquest juliol hem aconseguit dos projectes Erasmus K2 dels cinc que s’han atorgat a Tarragona i Terres de l’Ebre: treballarem la interculturalitat a Europa (Spectrum. United by Diversity) i el canvi climàtic (Save water, save life). N’estem molt orgullosos; els companys implicats han fet una molt bona feina i ara ja hem començat a viatjar i rebre forasters per implementar-los.

Estem segurs que tots els que durant el bienni 2019-2021 realitzaran els treballs i les sortides tindran un benefici personal molt gran tant lingüístic com en valors de ciutadania europea i de conscienciació sobre el món complex on vivim.

Fem ciutadania, fem país, fem Europa!

Read Full Post »

Treu la llengua, Joan TurúFa anys que maldem per aconseguir que la pretesa igualtat de les principals llengües en contacte al país sigui un fet. Amb la restauració de la Generalitat es va confiar en la immersió en català a l’escola per compensar, talment una balança, el coneixement del català per poder ser usat en el lliure mercat de la vida real enfront del castellà. La pressió demogràfica de la immigració de l’estat junt a les condicions sociojurídiques de la dictadura franquista feien que fer les classes en català garantissin una igualtat teòrica al final de l’ensenyament obligatori.

Malgrat que la immersió ha fet una feina ingent, que ha portat a un nivell de coneixement del català prou alt i que en els anys 80 i 90 no es concebia l’ascensió social sense el català la situació ha canviat. Bona part de les generacions educades en el sistema d’immersió i que tenen la capacitat d’usar les dos llengües amb un alt grau de competència no han continuat amb aquesta tendència amb el seus fills. El català s’ha associat a “llengua d’escola” i no d’ús espontani. Les llengües no sobreviuen si no es parlen cada dia i aquesta és una competició que tenim quan demanem un cafè, una talla de roba, preguntem una adreça, intervenim en una reunió, etc.

La irrupció d’internet (youtubers, jocs en línia, etc.), dels múltiples canals de televisions, etc. fa que aquelles velles eines de garantia de la igualtat entre les llengües en contacte ja no funcionin. A més, la relaxació dels docents en l’ús vehicular de la llengua catalana (potser no tant a la classe teòrica però sí en totes les altres accions que es duen a terme en una escola: interacció amb l’alumnat, amb pares, amb companys, etc.) no ajuda gens al bilingüisme. La imatge que projectem és que la llengua catalana només serveix per escoltar teoria i fer exàmens (si no el demanen en castellà com passa a les PAU).  Als patis i passadissos tenim una llengua perduda. Els defensors del bilingüisme es preocupen d’això? No, perquè mai els ha preocupat l’assoliment de les dos llengües. Només volien trencar l’únic contrapès a la pressió (demogràfica, social, de mitjans de comunicació, jurídica, etc.) del castellà: d’aquí l’atemptat lingüístic de demanar el 25% de classes en castellà.

És evident que els docents han d’evitar la relaxació lingüística si es vol uns alumnes altament competents en les dos llengües com ens la marca la llei d’educació i de política lingüística però també cal que, més enllà del Projecte Lingüístic de Centre, la nostra Generalitat doni instruments i suport a una nova campanya de reforç de l’ús social de català sobretot a l’escola. Altrament no tindrem alumnes plenament bilingües, és a dir, en tindrem molts amb greus dificultats, i parlo per experiència pròpia de cada dia, de poder tenir una conversa espontània en català.

L’esprint del monolingüisme castellà en l’ús real i diari és més que notable. Estem albirant l’abisme… i l’estol de professors de català, malgrat ser la darrera trinxera, no podran evitar que la llengua pròpia sigui com el llatí, una llengua que es pot estudiar, llegir i fer poemes panegírics però que ja no serveix per als usos socials bàsics: comunicar-nos!

No te n’amaguis: treu la llengua!

PS. Imatge de Joan Turu.

Read Full Post »

Ja estem de nou en marxa al nostre vell Martí i Franquès. Aquest curs i el proper celebrarem els 175 anys de la seua creació, el segon més antic de Catalunya, i els 50 anys a l’edifici actual: tot una institució, sens dubte, més que un mer institut.

Aquest 2019-20 m’estreno com a titular en la direcció del centre i més enllà de les concrecions del currículum també hem tingut temps de buscar i regirar tant l’arxiu històric com el magatzem. Una de les troballes ha estat una peça de pedra que el 1905 commemorava el 3r centenari de l’aparició del “Quijote” de Cervantes. A Madrid el 25 d’abril de 1905 s’editava uns fulls solts (que avui trobem a la Biblioteca Nacional) que detallaven el segells i monedes commemoratius, una exposició i conferències al “Ateneo”.

A Tarragona, el 9 de maig del mateix any, el nostre institut va organitzar un acte per la mateixa festa. El Diario del Comercio ens detalla el que hi va succeir (la troballa ens l’ha fet arribar el company Francesc Gassó tot remenant l’hemeroteca municipal): “els instituto general y técnico” llavors ubicat a la Rambla vella estava ple per a l’acte “de elegantes damas y bellíssimas señoritas” i pel “Director y el Claustro acompañado de distinguidas autoridades” (el delegat d’Hisenda i el president de la Diputació entre altres…). Es van lliurar premis (edicions d’El Quijote) a diversos alumnes i un alumne va llegir una biografia de l’autor. Es va aprofitar també per menystenir el Quijote de Avellaneda (d’un possible autor tarragoní!), llegir fragments de l’obra, d’un estudi gramatical i d’un assaig sobre la moral de l’obra. Finalment el director va fer esment a la “làpida labrada sobre piedra del país” cedida per Ramon Salas que es va descobrir del “lienzo con los colores nacionales”: la peça porta la inscripció “A Miguel de Cervantes Saavedra en el tercer centenario de la publicación del Quijote. El Instituto de Tarragona 1905”.

Si us passeu pel nostre centre educatiu trobareu la peça ubicada, sota una palmera, en l’itinerari cap a l’accés principal. Històries del vell Martí i Franquès que se’ns fan present per guiar-nos en el marc del nostre 175è aniversari. Seguim.

Read Full Post »

Ara fa uns dies he aconseguit la plaça de director a l’institut Antoni de Martí i Franquès. Tot un honor i un repte enorme en un gran (en tots els sentits) centre que té a les portes dos efemèrides importants: 50 anys a l’edifici actual i 175 anys d’història a la ciutat, el 2n de Catalunya.

Què hi hem de fer en un centre educatiu? I com fem possible que el projecte de direcció avanci? Fa uns dies un article (“Tres cultures”) de Ferran Ruiz parlava de la importància de la renovació pedagògica per allí el 1900: estimar els alumnes, el treball amb compromís per al desenvolupament de l’alumnat, etc. per ells innovar era la manera de millorar la vida de tots. No eren experts de laboratori, ni polítics, ni volien estar lluny dels alumnes. La seua fórmula sembla ara ben vigent, no?

Seguidament l’autor fa esment a les tres cultures que conviuen (i malviuen) en el sistema educatiu vigent a casa nostra: l’empírico-racional del docents: l’ensenyament no és aplicar un mètode sinó que s’adapta i es reinventa en funció de l’entorn; la cultura legal-administrativa que emana dels polítics i dels controladors de l’administració educativa (alguns a anys llum de la darrera classe en una aula) és plena de normes, indicadors, de voluntat de permanència en el poder, etc.; la teòrico-conceptual sota la base dels investigadors universitaris que busca publicar “indexadament” sigui com sigui i s’allunya de la realitat dels centres -molt més pausada i sense solucions màgiques de laboratori.

I què hem de fer els directors? Acceptar-ho tot però a la vegada evitar que els sistema tricèfal es col·lapsi. Tenim professorat cremat,  d’altres que van fent i molts il·lusionats però amb poca veu fora del centre; naveguem en mig de la legislació canviant, sovint inconnexa (i molt burocratitzadora) i amb figures intermèdies del tot prescindibles (el model finès, tan lloat, ho té molt clar); i, restem atònits a les novetats de laboratori que ens arribem dels “thinktanks” a cop de reforma i contrareforma.

En definitiva, clarobscurs d’una feina engrescadora que se’ns paga cada dia amb el somriure i la il·lusió d’un alumne que ha après alguna cosa nova. Seguim i engresquem, que hi ha molta feina a fer!

Read Full Post »

20190308_180226Ara fa uns dies que el vell i decrèpit edifici de La tabacalera ha tornat a la primera plana de l’agenda municipal de Tarragona. Massa vegades els cicles electorals ens porten aquestes setmanes de fervor patrimonialístic que, per desgràcia, no dura gaire més temps:  pobre vell patrimoni, sempre a la boca de molts i als pressupostos de pocs.

Fem repàs a l’edifici. El 3 de juliol de 1923, diumenge,  el “Diario de Tarragona” es feia ressò de l’inici de la construcció de l’edifici. El titular “Día triunfal” venia acompanyat d’una entradeta “Ante la emocion del vecindario en masa, fué col·locada el Domingo la primera piedra de la Fábrica de Tabacos”. En un dels dos subtítols titulars de la portada destacava “los lazos anudados” i al final de l’article descobrim que es referia a “los lazos de España y Cataluña”. Això dels llaços ve de lluny!

Els discursos van ser patriòtics. L’alcalde Mullerat enllaçava la nova Tarragona “moderna y poderosa” amb l’antiga “pequeña Roma”. L’enginyer en cap, F. Bastos, va destacar en patriotisme. El governador civil, J. Feliu, tenia interès en ser ja present a la inauguració. El paper del cardenal Vidal i Barraquer va ser primordial i destacava que “reine la Fé y la Religión, como fundamento de la paz que ha de existir entre los jefes y subordinados de la futura fàbrica”: si atenem al clima de pistolerisme de l’època, tota una declaració d’intencions! Després dels discursos es va servir un “delicado lunch, del que participó puede decirse el pueblo en masa” i es va escoltar unes peces de la cobla “La principal del camp” i després, ja  a la Rambla “de San Juan” va oferir un concert. Al final es feia referència al text del pergamí que es va ubicar en la primera pedra signat per “DON ALFONSO XIII”.

Just començades les obres es van trobar les restes de la Necròpolis i es va modificar el projecte, també va haver-hi inundacions del Francolí: el 1932 la fàbrica va entrar en funcionament. El 2005, també en juliol, l’Ajuntament adquiria l’edifici.

I ara, amb uns anys ja transcorreguts, tornem al cicle electoral i a les propostes… tan de bo, aquesta Tarragona nova-vella (en tot cas, Tarraco viva) pugui treure rendiment a l’immens patrimoni que ostenta i oferir-lo orgullosa a veïns i visitants:o sobren arguments!

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: