Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Martí i Franquès’ Category

Treu la llengua, Joan TurúFa anys que maldem per aconseguir que la pretesa igualtat de les principals llengües en contacte al país sigui un fet. Amb la restauració de la Generalitat es va confiar en la immersió en català a l’escola per compensar, talment una balança, el coneixement del català per poder ser usat en el lliure mercat de la vida real enfront del castellà. La pressió demogràfica de la immigració de l’estat junt a les condicions sociojurídiques de la dictadura franquista feien que fer les classes en català garantissin una igualtat teòrica al final de l’ensenyament obligatori.

Malgrat que la immersió ha fet una feina ingent, que ha portat a un nivell de coneixement del català prou alt i que en els anys 80 i 90 no es concebia l’ascensió social sense el català la situació ha canviat. Bona part de les generacions educades en el sistema d’immersió i que tenen la capacitat d’usar les dos llengües amb un alt grau de competència no han continuat amb aquesta tendència amb el seus fills. El català s’ha associat a “llengua d’escola” i no d’ús espontani. Les llengües no sobreviuen si no es parlen cada dia i aquesta és una competició que tenim quan demanem un cafè, una talla de roba, preguntem una adreça, intervenim en una reunió, etc.

La irrupció d’internet (youtubers, jocs en línia, etc.), dels múltiples canals de televisions, etc. fa que aquelles velles eines de garantia de la igualtat entre les llengües en contacte ja no funcionin. A més, la relaxació dels docents en l’ús vehicular de la llengua catalana (potser no tant a la classe teòrica però sí en totes les altres accions que es duen a terme en una escola: interacció amb l’alumnat, amb pares, amb companys, etc.) no ajuda gens al bilingüisme. La imatge que projectem és que la llengua catalana només serveix per escoltar teoria i fer exàmens (si no el demanen en castellà com passa a les PAU).  Als patis i passadissos tenim una llengua perduda. Els defensors del bilingüisme es preocupen d’això? No, perquè mai els ha preocupat l’assoliment de les dos llengües. Només volien trencar l’únic contrapès a la pressió (demogràfica, social, de mitjans de comunicació, jurídica, etc.) del castellà: d’aquí l’atemptat lingüístic de demanar el 25% de classes en castellà.

És evident que els docents han d’evitar la relaxació lingüística si es vol uns alumnes altament competents en les dos llengües com ens la marca la llei d’educació i de política lingüística però també cal que, més enllà del Projecte Lingüístic de Centre, la nostra Generalitat doni instruments i suport a una nova campanya de reforç de l’ús social de català sobretot a l’escola. Altrament no tindrem alumnes plenament bilingües, és a dir, en tindrem molts amb greus dificultats, i parlo per experiència pròpia de cada dia, de poder tenir una conversa espontània en català.

L’esprint del monolingüisme castellà en l’ús real i diari és més que notable. Estem albirant l’abisme… i l’estol de professors de català, malgrat ser la darrera trinxera, no podran evitar que la llengua pròpia sigui com el llatí, una llengua que es pot estudiar, llegir i fer poemes panegírics però que ja no serveix per als usos socials bàsics: comunicar-nos!

No te n’amaguis: treu la llengua!

PS. Imatge de Joan Turu.

Read Full Post »

Ja estem de nou en marxa al nostre vell Martí i Franquès. Aquest curs i el proper celebrarem els 175 anys de la seua creació, el segon més antic de Catalunya, i els 50 anys a l’edifici actual: tot una institució, sens dubte, més que un mer institut.

Aquest 2019-20 m’estreno com a titular en la direcció del centre i més enllà de les concrecions del currículum també hem tingut temps de buscar i regirar tant l’arxiu històric com el magatzem. Una de les troballes ha estat una peça de pedra que el 1905 commemorava el 3r centenari de l’aparició del “Quijote” de Cervantes. A Madrid el 25 d’abril de 1905 s’editava uns fulls solts (que avui trobem a la Biblioteca Nacional) que detallaven el segells i monedes commemoratius, una exposició i conferències al “Ateneo”.

A Tarragona, el 9 de maig del mateix any, el nostre institut va organitzar un acte per la mateixa festa. El Diario del Comercio ens detalla el que hi va succeir (la troballa ens l’ha fet arribar el company Francesc Gassó tot remenant l’hemeroteca municipal): “els instituto general y técnico” llavors ubicat a la Rambla vella estava ple per a l’acte “de elegantes damas y bellíssimas señoritas” i pel “Director y el Claustro acompañado de distinguidas autoridades” (el delegat d’Hisenda i el president de la Diputació entre altres…). Es van lliurar premis (edicions d’El Quijote) a diversos alumnes i un alumne va llegir una biografia de l’autor. Es va aprofitar també per menystenir el Quijote de Avellaneda (d’un possible autor tarragoní!), llegir fragments de l’obra, d’un estudi gramatical i d’un assaig sobre la moral de l’obra. Finalment el director va fer esment a la “làpida labrada sobre piedra del país” cedida per Ramon Salas que es va descobrir del “lienzo con los colores nacionales”: la peça porta la inscripció “A Miguel de Cervantes Saavedra en el tercer centenario de la publicación del Quijote. El Instituto de Tarragona 1905”.

Si us passeu pel nostre centre educatiu trobareu la peça ubicada, sota una palmera, en l’itinerari cap a l’accés principal. Històries del vell Martí i Franquès que se’ns fan present per guiar-nos en el marc del nostre 175è aniversari. Seguim.

Read Full Post »

Ara fa uns dies he aconseguit la plaça de director a l’institut Antoni de Martí i Franquès. Tot un honor i un repte enorme en un gran (en tots els sentits) centre que té a les portes dos efemèrides importants: 50 anys a l’edifici actual i 175 anys d’història a la ciutat, el 2n de Catalunya.

Què hi hem de fer en un centre educatiu? I com fem possible que el projecte de direcció avanci? Fa uns dies un article (“Tres cultures”) de Ferran Ruiz parlava de la importància de la renovació pedagògica per allí el 1900: estimar els alumnes, el treball amb compromís per al desenvolupament de l’alumnat, etc. per ells innovar era la manera de millorar la vida de tots. No eren experts de laboratori, ni polítics, ni volien estar lluny dels alumnes. La seua fórmula sembla ara ben vigent, no?

Seguidament l’autor fa esment a les tres cultures que conviuen (i malviuen) en el sistema educatiu vigent a casa nostra: l’empírico-racional del docents: l’ensenyament no és aplicar un mètode sinó que s’adapta i es reinventa en funció de l’entorn; la cultura legal-administrativa que emana dels polítics i dels controladors de l’administració educativa (alguns a anys llum de la darrera classe en una aula) és plena de normes, indicadors, de voluntat de permanència en el poder, etc.; la teòrico-conceptual sota la base dels investigadors universitaris que busca publicar “indexadament” sigui com sigui i s’allunya de la realitat dels centres -molt més pausada i sense solucions màgiques de laboratori.

I què hem de fer els directors? Acceptar-ho tot però a la vegada evitar que els sistema tricèfal es col·lapsi. Tenim professorat cremat,  d’altres que van fent i molts il·lusionats però amb poca veu fora del centre; naveguem en mig de la legislació canviant, sovint inconnexa (i molt burocratitzadora) i amb figures intermèdies del tot prescindibles (el model finès, tan lloat, ho té molt clar); i, restem atònits a les novetats de laboratori que ens arribem dels “thinktanks” a cop de reforma i contrareforma.

En definitiva, clarobscurs d’una feina engrescadora que se’ns paga cada dia amb el somriure i la il·lusió d’un alumne que ha après alguna cosa nova. Seguim i engresquem, que hi ha molta feina a fer!

Read Full Post »

20190308_180226Ara fa uns dies que el vell i decrèpit edifici de La tabacalera ha tornat a la primera plana de l’agenda municipal de Tarragona. Massa vegades els cicles electorals ens porten aquestes setmanes de fervor patrimonialístic que, per desgràcia, no dura gaire més temps:  pobre vell patrimoni, sempre a la boca de molts i als pressupostos de pocs.

Fem repàs a l’edifici. El 3 de juliol de 1923, diumenge,  el “Diario de Tarragona” es feia ressò de l’inici de la construcció de l’edifici. El titular “Día triunfal” venia acompanyat d’una entradeta “Ante la emocion del vecindario en masa, fué col·locada el Domingo la primera piedra de la Fábrica de Tabacos”. En un dels dos subtítols titulars de la portada destacava “los lazos anudados” i al final de l’article descobrim que es referia a “los lazos de España y Cataluña”. Això dels llaços ve de lluny!

Els discursos van ser patriòtics. L’alcalde Mullerat enllaçava la nova Tarragona “moderna y poderosa” amb l’antiga “pequeña Roma”. L’enginyer en cap, F. Bastos, va destacar en patriotisme. El governador civil, J. Feliu, tenia interès en ser ja present a la inauguració. El paper del cardenal Vidal i Barraquer va ser primordial i destacava que “reine la Fé y la Religión, como fundamento de la paz que ha de existir entre los jefes y subordinados de la futura fàbrica”: si atenem al clima de pistolerisme de l’època, tota una declaració d’intencions! Després dels discursos es va servir un “delicado lunch, del que participó puede decirse el pueblo en masa” i es va escoltar unes peces de la cobla “La principal del camp” i després, ja  a la Rambla “de San Juan” va oferir un concert. Al final es feia referència al text del pergamí que es va ubicar en la primera pedra signat per “DON ALFONSO XIII”.

Just començades les obres es van trobar les restes de la Necròpolis i es va modificar el projecte, també va haver-hi inundacions del Francolí: el 1932 la fàbrica va entrar en funcionament. El 2005, també en juliol, l’Ajuntament adquiria l’edifici.

I ara, amb uns anys ja transcorreguts, tornem al cicle electoral i a les propostes… tan de bo, aquesta Tarragona nova-vella (en tot cas, Tarraco viva) pugui treure rendiment a l’immens patrimoni que ostenta i oferir-lo orgullosa a veïns i visitants:o sobren arguments!

Read Full Post »

20190219_100003.jpgAra fa uns dies he pogut gaudir d’un programa europeu d’Erasmus Plus (KA 101) en tant que director de l’institut: un “job shadowing”  o, per entendre’ns, una visita per observar com treballen a uns altres centres. El projecte és promogut per un consorci de set centres de Catalunya i el Servei de Llengües del Departament d’Educació i rep el nom de Global Education & European Teaching Strategies (GEETS).

L’estada a Suècia (a la municipalitat de Upplands-Bro, prop d’Estocolm) ens ha  permès de veure com és l’educació allà: la municipalitat (qui contracta), un centre de batxillerat-FP i dos centres d’ESO. Els companys de viatge han estat uns aliats fantàstics per poder valorar i comparar el que estàvem veient amb la nostra realitat (i fer els informes prescriptius) i també de poder gaudir d’estones de rialles i desconnexió de la rutina laboral.

El primer que constatem és que el nombre de professors pel total d’alumnes és un 30% més alt que a Catalunya i que els edificis, als afores, són molt amplis i amb molts espais d’ús compartit i no regulat (taules als passadissos, zones de relax, etc.) tant per professors com per alumnes. Els suports en el centre: infermeria, psicologia, etc. també són molt diferents. El moment “fika” per fer una pausa de relax, companyonia, cafè i pastes (magnífic el Samblor) és una mostra d’aquest tarannà d’acolliment i de bon clima de treball.

Nosaltres com a professors no ens hem d’amagar de res: la nostra feina a l’aula o en innovació està plenament alineada a la de qualsevol centre de nivell alt de Suècia però la part de pedagogia inserida en la formació del grau (abans llicenciatura) sí que és diferent (un CAP o un màster no és el mateix que aprendre pedagogia als estudis de grau). De les coses que més m’han sorprès, a banda dels espais, en destaco els tallers de democràcia (amb debats amb rols de partits polítics), com  treballen la inclusió, les aules d’acollida (amb una arribada constant de nous alumnes de tot el món), les rúbriques per avaluar, la no-discriminació de gènere (tallers de fusta i de patronatge per a tots), el treball per projectes (amb espais múltiples i amplis per fer-ho possible), el guiatge en el treball de recerca o el CLIL (ensenyament de matèries en llengua anglesa). I tot amerat sempre d’una proposta de comunicació al final del procés d’aprenentatge.

Torno al nostre Martí i Franquès de Tarragona amb algunes novetats que crec que podem incorporar (amb l’adaptació que correspongui) i que ens poden ser útils: fem productiu el viatge! El fet de tenir més professors i recursos al centre ho deixo en mans del Departament. Pensem global i actuem local, no?

20190219_122715.jpg

 

Read Full Post »

queta.gif

El nou document orientador sobre les llengües als centres educatius (enllaç) no ha passat desapercebut. He trobat per la xarxa i en premsa crítiques de persones que no s’han llegit el text i que tampoc coneixen la realitat diària dels centre educatius; d’altres que sí. Les crítiques documentades sempre són benvingudes perquè ens fan reflexionar.

Sóc llicenciat en filologia catalana (UdL) i castellana (UNED) i en el centre del qual sóc director, el Martí i Franquès de Tarragona, fa anys que apostem pel plurilingüisme sense que això es vegi com un atac a la llengua del país. No hi ha res en el Document que ens sembli nou i explicita el català com a llengua vehicular. Al centre hem sigut pioners en aplicar el programa Avancem (en el tractament integrat de llengües: català, castellà, anglès, alemany i francès) perquè ja hem dit més d’un cop (vegeu-ho) que ens cal eficiència lingüística més que una batalla d’hores: per exemple, tenim 70 alumnes per nivell que fan dos matèries al 100% en anglès (AICLE) i la idea és ampliar el nombre d’alumnes que rebin sessions en anglès (GEP, no al 100%) ja que hi ha una restricció d’hores de professorat per fer-ho.

Si tots els companys de secundària fóssim curosos en l’ús de la llengua catalana segur que el pes compensatori de les hores d’anglès seria beneficiós per la competència lingüística, en general. El problema del país no és el text sinó quantes hores de docència en matèries es fan realment en català a secundària (hi ha estudis que indiquen que només el 50%) i quina és la llengua d’interacció dels professorat amb l’alumnat. En entorns on el català és la llengua minoritzada i minoritària,  no fem cap favor a aquest alumnes si no els ensenyem tots (i en tot moment) la llengua pròpia del país ja que tenen unes deficiències enormes i més d’un prejudici.

Però podem demanar sempre heroïcitats als centres educatius? Un 88% dels catalanoparlants es passen al castellà si l’interlocutor hi parla. Potser que tantes vestidures esgarrades no són més que una frustració pel poc valor que li donem a la  nostra llengua fora dels centres educatius. El que sí que és alarmant és que el 85% de les hores de dibuixos animats a la televisió que veuen els nostres infants és en castellà ja que no tenim ni un trist canal exclusiu per a nens (del cinema, videojocs, etc. no en parlem!).

Potser caldria que els salvadors del català fóssim tots en tots els moments i contextos i no només que assenyalem amb el dit als que regulen una part, molt important, de la base del coneixement lingüístic dels nostres alumnes – petits ciutadans.

Avancem. Seguim!

Read Full Post »

122 - Reto

En la tradició literària i en la cinematogràfica hem vist moltes vegades representada l’escena d’algú que repta un altre -sovint per honor- llançant-li un guant. Des del segle XV al XX va ser una forma noble de dirimir temes personals. Recollir la peça de roba implica batre’s en un duel -sovint a ultrança- i no recollir-la, acceptar la raó de l’altre. Manllevo el títol d’un dels textos de Jaume Brossa que és considerat un article fundacional del nostre Modernisme.

La vida a vegades ens porta unes noves circumstàncies que, resseguint Ortega i Gasset, formen inevitablement part del nostre jo (complex i canviant). Sovint podem interpretar el nou repte com un guant llançat per algú que ens interpel·la, que ens demana si serem capaços d’acceptar l’envit vital o professional que ens ha arribat. Deia Epictet d’Hieràpolis que allò important no és el que ens passa a la vida sinó com afrontem el que ens passa.

A partir d’avui seré el nou director de l’institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona, el buc insígnia dels centres de la demarcació i el segon més antic de Catalunya (a prop de complir els 175 anys d’història). És una etapa no prevista, per ara i tant no volguda, del tot sobrevinguda, i que m’obligarà a treure el millor de mi per tirar el projecte educatiu endavant. Per sort, els companys de direcció s’han mantingut al peu del canó i la resta de companys -imprescindibles- han expressat la voluntat de treballar amb la normalitat i l’eficàcia habitual per fer possible que el vaixell (bé, el transatlàntic) continuï creuant els mars de l’educació i la formació de ciutadans lliure amb l’orgull de la feina ben feta i la certesa que els reptes complexos de la societat actual tindran la resposta adequada al nostre centre.

I com diu la Rosa Moragues, manllevant un poema (Com les gavines) de Joan Margarit dins del poemari “Ni era lluny ni difícil”: Creuant temporals / s’aprèn a planejar / sobrevolant la vida. / A avançar fent servir / la violència del vent./ Com les gavines.

Gràcies a tots per ser-hi i per recollir el guant al meu costat.

  1. Imatges extreta de: http://www.mierdecitas.com/2012/08/reto.html

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: