Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Personal’ Category

Ara fa uns dies he aconseguit la plaça de director a l’institut Antoni de Martí i Franquès. Tot un honor i un repte enorme en un gran (en tots els sentits) centre que té a les portes dos efemèrides importants: 50 anys a l’edifici actual i 175 anys d’història a la ciutat, el 2n de Catalunya.

Què hi hem de fer en un centre educatiu? I com fem possible que el projecte de direcció avanci? Fa uns dies un article (“Tres cultures”) de Ferran Ruiz parlava de la importància de la renovació pedagògica per allí el 1900: estimar els alumnes, el treball amb compromís per al desenvolupament de l’alumnat, etc. per ells innovar era la manera de millorar la vida de tots. No eren experts de laboratori, ni polítics, ni volien estar lluny dels alumnes. La seua fórmula sembla ara ben vigent, no?

Seguidament l’autor fa esment a les tres cultures que conviuen (i malviuen) en el sistema educatiu vigent a casa nostra: l’empírico-racional del docents: l’ensenyament no és aplicar un mètode sinó que s’adapta i es reinventa en funció de l’entorn; la cultura legal-administrativa que emana dels polítics i dels controladors de l’administració educativa (alguns a anys llum de la darrera classe en una aula) és plena de normes, indicadors, de voluntat de permanència en el poder, etc.; la teòrico-conceptual sota la base dels investigadors universitaris que busca publicar “indexadament” sigui com sigui i s’allunya de la realitat dels centres -molt més pausada i sense solucions màgiques de laboratori.

I què hem de fer els directors? Acceptar-ho tot però a la vegada evitar que els sistema tricèfal es col·lapsi. Tenim professorat cremat,  d’altres que van fent i molts il·lusionats però amb poca veu fora del centre; naveguem en mig de la legislació canviant, sovint inconnexa (i molt burocratitzadora) i amb figures intermèdies del tot prescindibles (el model finès, tan lloat, ho té molt clar); i, restem atònits a les novetats de laboratori que ens arribem dels “thinktanks” a cop de reforma i contrareforma.

En definitiva, clarobscurs d’una feina engrescadora que se’ns paga cada dia amb el somriure i la il·lusió d’un alumne que ha après alguna cosa nova. Seguim i engresquem, que hi ha molta feina a fer!

Read Full Post »

20190308_180226Ara fa uns dies que el vell i decrèpit edifici de La tabacalera ha tornat a la primera plana de l’agenda municipal de Tarragona. Massa vegades els cicles electorals ens porten aquestes setmanes de fervor patrimonialístic que, per desgràcia, no dura gaire més temps:  pobre vell patrimoni, sempre a la boca de molts i als pressupostos de pocs.

Fem repàs a l’edifici. El 3 de juliol de 1923, diumenge,  el “Diario de Tarragona” es feia ressò de l’inici de la construcció de l’edifici. El titular “Día triunfal” venia acompanyat d’una entradeta “Ante la emocion del vecindario en masa, fué col·locada el Domingo la primera piedra de la Fábrica de Tabacos”. En un dels dos subtítols titulars de la portada destacava “los lazos anudados” i al final de l’article descobrim que es referia a “los lazos de España y Cataluña”. Això dels llaços ve de lluny!

Els discursos van ser patriòtics. L’alcalde Mullerat enllaçava la nova Tarragona “moderna y poderosa” amb l’antiga “pequeña Roma”. L’enginyer en cap, F. Bastos, va destacar en patriotisme. El governador civil, J. Feliu, tenia interès en ser ja present a la inauguració. El paper del cardenal Vidal i Barraquer va ser primordial i destacava que “reine la Fé y la Religión, como fundamento de la paz que ha de existir entre los jefes y subordinados de la futura fàbrica”: si atenem al clima de pistolerisme de l’època, tota una declaració d’intencions! Després dels discursos es va servir un “delicado lunch, del que participó puede decirse el pueblo en masa” i es va escoltar unes peces de la cobla “La principal del camp” i després, ja  a la Rambla “de San Juan” va oferir un concert. Al final es feia referència al text del pergamí que es va ubicar en la primera pedra signat per “DON ALFONSO XIII”.

Just començades les obres es van trobar les restes de la Necròpolis i es va modificar el projecte, també va haver-hi inundacions del Francolí: el 1932 la fàbrica va entrar en funcionament. El 2005, també en juliol, l’Ajuntament adquiria l’edifici.

I ara, amb uns anys ja transcorreguts, tornem al cicle electoral i a les propostes… tan de bo, aquesta Tarragona nova-vella (en tot cas, Tarraco viva) pugui treure rendiment a l’immens patrimoni que ostenta i oferir-lo orgullosa a veïns i visitants:o sobren arguments!

Read Full Post »

Missing-Person-Investigation-Procedure

Fa unes setmanes que hem conclòs la valoració dels treballs de recerca. Aquesta és una de les novetats del currículum educatiu català que no es comparteix a Espanya. Els treballs compten el 10% del batxillerat i, per tant, són gens negligibles. Amb tot, la controvèrsia sobre la seua utilitat sempre plana per les sales de professors així com el sistema d’assignació de tutors per a dur-lo a terme.

Personalment sóc dels que veig bondats en la proposta dels treball de recerca. Són nombroses les institucions i, sobretot, universitats que premen aquestes recerques. Crec que l’alumnat assaja, amb tots els suports que encara li calen, una petita (i a vegades no tan petita) investigació que li hauria de servir per tastar una vida acadèmica futura i aplicar procediments nous, transferir coneixements i incentivar el seu esperit científic. Cal doncs avaluar la maduresa en iniciativa, ordre, rigor, constància, la competència informacional i l’assoliment dels nous continguts adquirits.

En el meu cas, aquest any he tutoritzat vuit treballs però tots vinculats a la comunicació en l’era digital. Eren alumnes que l’any passat vaig tenir en una assignatura de centre que es diu “Comunicació digital” que serveix per fer un primer “bany” en la història de la comunicació humana i la seua vinculació amb la tecnologia: el text i la imatge (en qualsevol format i disciplina) passen a ser els protagonistes de l’estudi. El resultat ha estat bones recerques sobre màrqueting digital, periodisme de dades, youtubers, comunicació interpersonal, imatge sexista, “fake news”, “big data”, els perills a la xarxa i les portades ideològiques.

Potser és que tiro de romanticisme però veure que els alumnes aprenen tot investigant en alguna cosa que els fa il·lusió (que no és imposada) i que podem compartir amb altri no només els enriqueix a ells sinó que per mi és una font d’informació i de sapiència: Tots jorns aprench e desaprench ensems de Jordi de Sant Jordi.

Imatge extreta de: https://london-privatedetectives.co.uk/london-missing-person/missing-person-investigation-procedure/

Read Full Post »

20190219_100003.jpgAra fa uns dies he pogut gaudir d’un programa europeu d’Erasmus Plus (KA 101) en tant que director de l’institut: un “job shadowing”  o, per entendre’ns, una visita per observar com treballen a uns altres centres. El projecte és promogut per un consorci de set centres de Catalunya i el Servei de Llengües del Departament d’Educació i rep el nom de Global Education & European Teaching Strategies (GEETS).

L’estada a Suècia (a la municipalitat de Upplands-Bro, prop d’Estocolm) ens ha  permès de veure com és l’educació allà: la municipalitat (qui contracta), un centre de batxillerat-FP i dos centres d’ESO. Els companys de viatge han estat uns aliats fantàstics per poder valorar i comparar el que estàvem veient amb la nostra realitat (i fer els informes prescriptius) i també de poder gaudir d’estones de rialles i desconnexió de la rutina laboral.

El primer que constatem és que el nombre de professors pel total d’alumnes és un 30% més alt que a Catalunya i que els edificis, als afores, són molt amplis i amb molts espais d’ús compartit i no regulat (taules als passadissos, zones de relax, etc.) tant per professors com per alumnes. Els suports en el centre: infermeria, psicologia, etc. també són molt diferents. El moment “fika” per fer una pausa de relax, companyonia, cafè i pastes (magnífic el Samblor) és una mostra d’aquest tarannà d’acolliment i de bon clima de treball.

Nosaltres com a professors no ens hem d’amagar de res: la nostra feina a l’aula o en innovació està plenament alineada a la de qualsevol centre de nivell alt de Suècia però la part de pedagogia inserida en la formació del grau (abans llicenciatura) sí que és diferent (un CAP o un màster no és el mateix que aprendre pedagogia als estudis de grau). De les coses que més m’han sorprès, a banda dels espais, en destaco els tallers de democràcia (amb debats amb rols de partits polítics), com  treballen la inclusió, les aules d’acollida (amb una arribada constant de nous alumnes de tot el món), les rúbriques per avaluar, la no-discriminació de gènere (tallers de fusta i de patronatge per a tots), el treball per projectes (amb espais múltiples i amplis per fer-ho possible), el guiatge en el treball de recerca o el CLIL (ensenyament de matèries en llengua anglesa). I tot amerat sempre d’una proposta de comunicació al final del procés d’aprenentatge.

Torno al nostre Martí i Franquès de Tarragona amb algunes novetats que crec que podem incorporar (amb l’adaptació que correspongui) i que ens poden ser útils: fem productiu el viatge! El fet de tenir més professors i recursos al centre ho deixo en mans del Departament. Pensem global i actuem local, no?

20190219_122715.jpg

 

Read Full Post »

strategia-op..png

Malgrat tenir la sensació d’estar en una mena de roda de hàmster malèfica sembla que tot avança lentament… però cap a on? Els banys de realisme són molt durs i més quan venim d’una etapa emocionalment hiperactivada. Els judicis-farsa sumaríssims seran la nova etapa d’aquest reposicionament nacional.

Costa trobar en els articles, posts i piulades d’avui aquells debats encesos sobre si la nova República havia de tenir una càmera o dos, o exèrcit, o llengua o llengües oficials, o estructures d’estat, o quants articles havia de tenir la Constitució, sobre tal o qual jugada mestra, etc.  quanta bondat de tantes persones i quanta exageració dels nostres dirigents. El “momentum” de finals del 2017 va ser molt mal gestionat… tanta feina a treballar pel dia després de l’anhelada República que es van “oblidar” dels preparatius per defensar-la en qualsevol escenari. Un cop vam rebre les patacades i la intervenció via 155 molts van voler continuar amb el miratge… i ben pocs van baixar de la roda: són els nous “traïdors” a la pàtria de la retòrica.

Encara avui trobem qui viu només de les proclames i oblida la crua realitat. Quan sento alguns dirigents parlar de “fer república” en abstracte em fa molta llàstima: ningú explica “com” es fa sense saltar-se el marc normatiu autonòmic: som creadors de “fake news” patriòtiques. Hem passat del feliç “momentum” al duríssim “mentrestantantum” i alguns encara eviten dir que el rei (el president de la república, vull dir) va despullat.

Potser ara toca treballar estratègicament (ara sí, sense excuses, sense mítings i proclames retòriques) per a la gestió del nou “momentum”: quan tinguem majoria d’escons i vots (homologables arreu del món) estarem preparats per proclamar unilateralment la República (autodeterminar-nos!) i defensar-la al carrer?

Ni més flagel·lacions ni més il·lusionisme. La partida continua. Bon any nou, bona i estratègica lluita vella!

Imatge extreta de: https://www.blogfinanza.com/forex-online/14742-strategie-trucchi-e-consigli-per-investire-nel-forex/

Read Full Post »

cio_digital_transformation_resource.jpgDes de sempre la tecnologia ha fet que les evolucions hagin transformat el mercat laboral i la vida diària de les persones. Això ha portat a l’obsolescència oficis que havien tingut un paper imprescindible fins llavors: els copistes versus la impremta (el millor invent del segon mil·leni), els cavalls de correus versus el telègraf, la impremta tradicional versus la digitalització, etc.

El món periodístic ha estat un dels més castigats per la crisi econòmica i per la digitalització-audiovisualització. N’hi ha, però, que n’han sortit reforçats: el The New York Times. Han aconseguit mantenir el nombre de treballadors però, aquí hi ha el canvi, els perfils han canviat. El diari ha dedicat molts recursos a formar els seus bons professionals en “paper”  al “disseny digital i vídeo”: l’actualització d’habilitats és imprescindible; no hi ha miracles.

De fet, moltes fonts ens indiquen que el 60% dels joves d’avui (els mil·lenials) treballaran d’aquí a 20 anys en professions que no existeixen encara, molt tecnològiques i d’estudis de formació professional o universitària: hacker blanc, controlador aeri de drons, monedes virtuals, transport intel·ligent, etc.

I dos preguntes cabdals sorgeixen en el món de l’educació: Què ensenyem? i Com ensenyem? La primera sembla que ens porta cap a un aprofundiment de les habilitats transversals (no tant l’eina concreta) i una projecció cap al futur laboral. La segona interpel·la al docent directament i ens demana ser motivadors i, com en el cas del diari nord-americà, a perfilar-nos per adaptar-nos més concretament a un món canviant.

Això sí, sense el bon treball a l’aula no hi ha professió. La ràtio d’alumnes, la ràtio d’equipament informàtic del centre, els equipaments propis dels alumnes i el seu ús a l’aula, la imprescindible formació del professorat en el centre,  etc. són factors clau per poder aplicar el model “teòric” amb un mínim de garanties d’èxit més enllà dels “bolets” experimentals que sovint es mostren com a únics referents vàlids.

Molta feina i bona feina a fer. Seguim amb il·lusió!

Imatge extreta  https://enterprisersproject.com/what-is-digital-transformation

Read Full Post »

Reggio_calabria_icona_san_giorgio_martire

A la Itàlia del segle XIV neixia l’Humanisme. Aquest corrent estètic posava en valor la cultura grecollatina i tenia la voluntat de donar llum de nou al viatge de l’home a la Terra. A la Corona d’Aragó, Alfons el Magnànimq -ue residia al seu regne de Nàpols- va abraçar el somni de l’humanisme (brillantment narrat per Francisco Rico) i va fer que arrelés amb força a casa nostra i es repliqués en el Renaixement.  Què tenim encara d’aquesta etapa de “nova” vida de la cultura antiga? Moltes paraules i expressions que ens han arribat o bé les hem hagut de manllevar per explicar fenòmens nous.

L’eclàmpsia és una malaltia greu per a les embarassades i té en la pujada de la pressió arterial un dels seus símptomes més clars. És una paraula grega que vol dir “llamp” i té a veure amb la velocitat d’arribada a les convulsions si la malaltia avança.

La cesària és un tipus d’intervenció quirúrgica en la qual es fa una incisió a l’abdomen i úter de la mare per extreure el fill. Tot i que es creu que es practicava de molt abans, el seu nom bé del llatí Lex Caesarea (abans Rex Legia, del rei romà Numa Pomplio) que  permetia extreure el fill de la mare recent traspassada per intentar salvar el nadó; segons la llegenda, Juli César va néixer així. Fruit d’això, en alemany, la tècnica es diu Kaiserschnitt, “tall del Kaiser” (emperador, cèsar). No obstant, a finals del segle XIX l’índex de mortalitat de les cesàries en vida era del 85%, tota una feliç evolució.

Jordi prové del grec Georgos i vol dir aquell que treballa la terra (ge + ergon). En la tradició cristiana és un dels sants amb més devoció (la imatge correspon al de Calàbria) gràcies a la influència dels cavallers anglesos de les croades ja que s’hi encomanaven abans de la batalla.

Aquests dies ens ha tocat conviure amb aquestes tres paraules per tenir el nostre fillet. Els humans tenim aquesta capacitat de reviure l’experiència viscuda i de fer avançar la humanitat davant de les adversitats noves i velles que trobem en el nostre viatge vital, allò del homo viator, vaja.

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: