Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Personal’ Category

cio_digital_transformation_resource.jpgDes de sempre la tecnologia ha fet que les evolucions hagin transformat el mercat laboral i la vida diària de les persones. Això ha portat a l’obsolescència oficis que havien tingut un paper imprescindible fins llavors: els copistes versus la impremta (el millor invent del segon mil·leni), els cavalls de correus versus el telègraf, la impremta tradicional versus la digitalització, etc.

El món periodístic ha estat un dels més castigats per la crisi econòmica i per la digitalització-audiovisualització. N’hi ha, però, que n’han sortit reforçats: el The New York Times. Han aconseguit mantenir el nombre de treballadors però, aquí hi ha el canvi, els perfils han canviat. El diari ha dedicat molts recursos a formar els seus bons professionals en “paper”  al “disseny digital i vídeo”: l’actualització d’habilitats és imprescindible; no hi ha miracles.

De fet, moltes fonts ens indiquen que el 60% dels joves d’avui (els mil·lenials) treballaran d’aquí a 20 anys en professions que no existeixen encara, molt tecnològiques i d’estudis de formació professional o universitària: hacker blanc, controlador aeri de drons, monedes virtuals, transport intel·ligent, etc.

I dos preguntes cabdals sorgeixen en el món de l’educació: Què ensenyem? i Com ensenyem? La primera sembla que ens porta cap a un aprofundiment de les habilitats transversals (no tant l’eina concreta) i una projecció cap al futur laboral. La segona interpel·la al docent directament i ens demana ser motivadors i, com en el cas del diari nord-americà, a perfilar-nos per adaptar-nos més concretament a un món canviant.

Això sí, sense el bon treball a l’aula no hi ha professió. La ràtio d’alumnes, la ràtio d’equipament informàtic del centre, els equipaments propis dels alumnes i el seu ús a l’aula, la imprescindible formació del professorat en el centre,  etc. són factors clau per poder aplicar el model “teòric” amb un mínim de garanties d’èxit més enllà dels “bolets” experimentals que sovint es mostren com a únics referents vàlids.

Molta feina i bona feina a fer. Seguim amb il·lusió!

Imatge extreta  https://enterprisersproject.com/what-is-digital-transformation

Anuncis

Read Full Post »

Reggio_calabria_icona_san_giorgio_martire

A la Itàlia del segle XIV neixia l’Humanisme. Aquest corrent estètic posava en valor la cultura grecollatina i tenia la voluntat de donar llum de nou al viatge de l’home a la Terra. A la Corona d’Aragó, Alfons el Magnànimq -ue residia al seu regne de Nàpols- va abraçar el somni de l’humanisme (brillantment narrat per Francisco Rico) i va fer que arrelés amb força a casa nostra i es repliqués en el Renaixement.  Què tenim encara d’aquesta etapa de “nova” vida de la cultura antiga? Moltes paraules i expressions que ens han arribat o bé les hem hagut de manllevar per explicar fenòmens nous.

L’eclàmpsia és una malaltia greu per a les embarassades i té en la pujada de la pressió arterial un dels seus símptomes més clars. És una paraula grega que vol dir “llamp” i té a veure amb la velocitat d’arribada a les convulsions si la malaltia avança.

La cesària és un tipus d’intervenció quirúrgica en la qual es fa una incisió a l’abdomen i úter de la mare per extreure el fill. Tot i que es creu que es practicava de molt abans, el seu nom bé del llatí Lex Caesarea (abans Rex Legia, del rei romà Numa Pomplio) que  permetia extreure el fill de la mare recent traspassada per intentar salvar el nadó; segons la llegenda, Juli César va néixer així. Fruit d’això, en alemany, la tècnica es diu Kaiserschnitt, “tall del Kaiser” (emperador, cèsar). No obstant, a finals del segle XIX l’índex de mortalitat de les cesàries en vida era del 85%, tota una feliç evolució.

Jordi prové del grec Georgos i vol dir aquell que treballa la terra (ge + ergon). En la tradició cristiana és un dels sants amb més devoció (la imatge correspon al de Calàbria) gràcies a la influència dels cavallers anglesos de les croades ja que s’hi encomanaven abans de la batalla.

Aquests dies ens ha tocat conviure amb aquestes tres paraules per tenir el nostre fillet. Els humans tenim aquesta capacitat de reviure l’experiència viscuda i de fer avançar la humanitat davant de les adversitats noves i velles que trobem en el nostre viatge vital, allò del homo viator, vaja.

Read Full Post »

adiccion-internet-tecnologias_0

Ja fa anys que els avenços tecnològics ens situen en un escenari de present canviant i amb unes propostes de futur que s’han de revisar l’endemà que s’han formulat.  De la societat millennial passem a la societat avatar… ja ens queda poc de la societat líquida. Ara ja som a prop de viure una altra vida dins de la nostra. Els nous avatars tindran tota la nostra informació vital i, com una mosca collonera, ens diran com hem d’actuar per ser més saludables, millors, etc. Quin suplici! Potser hi haurà relacions sexuals -platòniques o no- amb màquines… i en el millor del casos ho controlarem tot. Amb tot, però, hackejar persones és ja una realitat: ens poden alienar la veu o ens poden fer un vídeo del que estem explicant a una càmera amb un delay de pocs segons i canviar tot el que diem.

Tot això són un munt de dades. Els dubtes legals sobre com gestionar les dades seran els nous conflictes del futur. Com es va regular la industrialització caldrà afrontar aquesta nova revolució laboral i global. A la feina sembla que els humans només mantindrem una prevalença per gestionar imprevistos, treballar en equip, cultivar l’esperit crític, exercir la generositat i la confiança o consolidar uns valors ètics.

Com hem d’afrontar tants canvis als centres educatius? El que ens farà humans no només serà la capacitat de gestió tecnològica -obsoleta i mudada en pocs anys- sinó com sabem “cultivar” la condició humana en el marc d’una societat aïllada per la tecnologia i, sovint, esclavitzada per allò “nou”. Tot apunta que  el primer refugi serà, com massa vegades, els centres educatius. Una part dels adults ja es prescriuen desconnexions tecnològiques però en els adolescents l’addicció és més forta i els centres haurem de ser, de nou, el far que il·lumini la foscor: normes, hàbits, aprendre a tolerar l’espera i la desconnexió, ser cooperatius i crítics, ciutadania, etc. A això li podem dir filosofia, ètica o senzillament fer de professors/tutors. Esperem no haver-ho de fer sols, segur que moltes famílies hi seran. El repte és gran, el futur incert… com sempre; a la feina companys!

Imatge: https://www.webconsultas.com/mente-y-emociones/adicciones/por-que-somos-adictos-a-internet

Read Full Post »

­­Train_wreck_at_Montparnasse_1895.jpgViatjar sempre ha estat una cosa entre plaent i complexa: plaent perquè et porta on vols, veus món i et permet ser més cosmopolita; i complexa perquè la mobilitat requereix d’enginys i no sempre s’ajusten al que volem o ens ve de gust.

Fins ara la meua distància més llarga en tren era Donosti però el repte d’emular el mític Reus-Paris-Londres superava en escreix les antigues expectatives. La gran velocitat a Espanya ha portat un trinxament dels serveis de rodalies (especialment a Catalunya) i els de curt recorregut ja que els diners s’han posat a les grans línies (deficitàries i impagables). Tot just ara la rentabilitat només s’albira al Barcelona-Madrid, l’únic que es vol explotar privadament! Però quan uses línies rentables (amb molta freqüència de viatges i un enorme nombre de viatgers) t’adones que ben usades et fan proper allò que abans era impossible o que requeria de l’aviació per ser eficient.

El trajecte Barcelona-París (operat per RENFE i SNCF) es fa amb 6 hores i poc més. Tens un bon servei de wi-fi i et pots posar amb un portàtil a fer el que vulguis. El fet d’aixecar-te i poder anar al bar et fa trencar la rutina de ser sempre a la butaca. Les vistes són molt agradables i travessar França és una font de paratges immensa.

El tram amb Eurostar que uneix París i Londres (també amb ramal a Brussel·les i Amsterdam) és un veritable fil conductor entre l’illa i el continent. Una alta freqüència de trens et permet ajustar el teu horari si bé la wi-fi en tot el trajecte és pèssima (impròpia d’un servei gens barat). Les vistes aquí són també un punt feble… sempre és bo descobrir nous espais però no et criden molt l’atenció. Si vas amb primera classe tens el dinar o sopar inclòs que sempre és d’agrair. La sala d’espera és petita per acollir un volum de viatgers com el que es genera a l’estiu i els controls fronterers anglesos són molt i molt exhaustius.

El vell tren (a casa nostra des de 1855) té una renovada força en aquests trajectes entre grans ciutats i fa que amb salts puguis gaudir de la vella Europa d’una forma àgil i còmoda. I menys a Tarragona, fas cap al bell mig de la ciutat! A partir de certa distància però l’avió continuarà sent el rei indiscutible però hi ha un camp entremig que cadascú ha de valorar si el vol fer o no amb tren o si vols fer Interrail (des de 1972) i anar saltant en la mitja distància.

Viatgers al tren!

 

Foto: La locomotora 120-721, estampada contra el terra del carrer Rennes el 1895 (foto: Studio Lévy & fils).

 

 

 

Read Full Post »

London, ai!

londonai.jpgAquest agost hem estat uns dies a Londres. És una ciutat que no deixa de sorprendre mai!

Quant de menjar! De quants països! I que car! Els aliments en general formen part de la idiosincràsia de “The City”. Arreu et trobes establiments de restauració o petits establiments que ofereixen una  veritable mostra de cuina del món i un munt de botigues per comprar-ne,  de luxe o més planeres, així com molts i variats mercats (fixos o improvisats i amb molt menjar “in situ”): pots emular Marco Polo només passejant però la petjada oriental (la gegantina i totpoderosa British East India Company va fer molt per això) és la que és més present: l’imperi reneix a la capital en forma de dieta. No tot són flors i violes,  entaular-te és car: la conversió mental euro-lliura ens fa trampa i el sobrecost “discrecional” del servei acaba de fer el pes.

Quant a la dieta cultural trobem un munt museus públics gratuïts, espectaculars i renovats: per exemple, el Natural History Museum té un nou discurs molt engrescador més enllà dels dinosaures; el Imperial War Museum té un espai sobre l’Holocaust que està molt ben tractat i que ja voldrien arreu; el National Maritime Museum és una mostra de passió per la navegació i per fer-se entendre davant dels petits de casa. Ara, en alguns, et forcen perquè facis un “donatiu” i si vols veure alguna exposició temporal els preus són elevats i et toca seleccionar amb criteri.

La metròpoli és atractiva, els edificis i les estacions de metro-minicentres comercials et fan plaent la mobilitat com no es veu enlloc. Els parcs, immensos i farcits d’ocells, t’asserenen en una ciutat que bull d’autòctons i molts turistes; et sents ciutadà del món. A les zones comunes hi sol haver silenci, els indígenes són molt curosos comparats amb els turistes, però als pubs es mostren molt més cridaners.

Comptat i debatut, és una veritable metròpoli, atractiva i polièdrica com poques i que t’exigeix, si vols viure-la intensament, una bona butxaca i moltes ganes de descobrir com roda el món. Val la pena!

 

Read Full Post »

Bidasoa, més que un riu!

20180728_091615.jpgAquest juliol vam tornar a buscar una ruta de Pedals del Món. Sempre buscant la fresca, vam optar per la ruta del Bidasoa (Bidasoako Pedalak) entre les zones de Nafarroa, Guipuskoa i Iparralde.

Després de pujar per Osca i Jaca arribes a Iruña i ja t’adones que la verdor comença a guanyar terreny però no és fins que enfiles la carretera cap a Irún que t’adones que hi ha uns paratges on, a l’estiu, només hi ha un color: el verd! La ruta comença Donestebe (Nafarroa), un petit poblet on la pedra senyoreja els carrers. D’allí ens endinsem pel parc Bertisko Jaurerriko que ens porta a Zugarramurdi: zona de bruixes i ja ben propera del País Basc francès. L’endemà ens hi endinsem i només te n’adones perquè la llengua que complementa el paisatge i el basc és el francès però la verdor i l’arquitectura és la mateixa d’abans. L’arribada a la “ría” del Bidasoa per Hendaia és molt agradable i un vaixell ens creua cap a Hondarribia, una ciutat que bull a la vora del mar i del riu: la Bella Easo se’ns fa present. El sender per la vora del golf de Biscaia és (malgrat la pluja fina) el tram més bell de la ruta i quan arribem a Pasai –la part antiga és un apèndix urbà de l’Àtlàntic- ens permet iniciar la remuntada del riu vers Errenteria i Oiartzun, allí les rampes del 30 per cent ens donen una benvinguda i ens recorden -entre les nostres rialles, cabrejos i suades- que hem de recuperar alçada fins a Bera, una altra joia per al viatger tranquil. El darrer dia els senders en alçada i les pujades per antigues calçades romanes ens retornen al punt d’inici amb un 200 km i un 6.000 metres de desnivell positiu sobre les cames.

La verdor és el fil conductor de tota la pedalada. En molts trams la frondositat de la vegetació t’estalvia el Sol i les falgueres són omnipresents. L’altra companyia és la humitat, pels rius i rierols que ens acompanyen, per la boira matinal i per l’Atlàntic. Tot plegat un luxe vers el calorós estiu mediterrani. L’any que ve més.

 

Read Full Post »

122 - Reto

En la tradició literària i en la cinematogràfica hem vist moltes vegades representada l’escena d’algú que repta un altre -sovint per honor- llançant-li un guant. Des del segle XV al XX va ser una forma noble de dirimir temes personals. Recollir la peça de roba implica batre’s en un duel -sovint a ultrança- i no recollir-la, acceptar la raó de l’altre. Manllevo el títol d’un dels textos de Jaume Brossa que és considerat un article fundacional del nostre Modernisme.

La vida a vegades ens porta unes noves circumstàncies que, resseguint Ortega i Gasset, formen inevitablement part del nostre jo (complex i canviant). Sovint podem interpretar el nou repte com un guant llançat per algú que ens interpel·la, que ens demana si serem capaços d’acceptar l’envit vital o professional que ens ha arribat. Deia Epictet d’Hieràpolis que allò important no és el que ens passa a la vida sinó com afrontem el que ens passa.

A partir d’avui seré el nou director de l’institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona, el buc insígnia dels centres de la demarcació i el segon més antic de Catalunya (a prop de complir els 175 anys d’història). És una etapa no prevista, per ara i tant no volguda, del tot sobrevinguda, i que m’obligarà a treure el millor de mi per tirar el projecte educatiu endavant. Per sort, els companys de direcció s’han mantingut al peu del canó i la resta de companys -imprescindibles- han expressat la voluntat de treballar amb la normalitat i l’eficàcia habitual per fer possible que el vaixell (bé, el transatlàntic) continuï creuant els mars de l’educació i la formació de ciutadans lliure amb l’orgull de la feina ben feta i la certesa que els reptes complexos de la societat actual tindran la resposta adequada al nostre centre.

I com diu la Rosa Moragues, manllevant un poema (Com les gavines) de Joan Margarit dins del poemari “Ni era lluny ni difícil”: Creuant temporals / s’aprèn a planejar / sobrevolant la vida. / A avançar fent servir / la violència del vent./ Com les gavines.

Gràcies a tots per ser-hi i per recollir el guant al meu costat.

  1. Imatges extreta de: http://www.mierdecitas.com/2012/08/reto.html

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: