Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Personal’ Category

Missing-Person-Investigation-Procedure

Fa unes setmanes que hem conclòs la valoració dels treballs de recerca. Aquesta és una de les novetats del currículum educatiu català que no es comparteix a Espanya. Els treballs compten el 10% del batxillerat i, per tant, són gens negligibles. Amb tot, la controvèrsia sobre la seua utilitat sempre plana per les sales de professors així com el sistema d’assignació de tutors per a dur-lo a terme.

Personalment sóc dels que veig bondats en la proposta dels treball de recerca. Són nombroses les institucions i, sobretot, universitats que premen aquestes recerques. Crec que l’alumnat assaja, amb tots els suports que encara li calen, una petita (i a vegades no tan petita) investigació que li hauria de servir per tastar una vida acadèmica futura i aplicar procediments nous, transferir coneixements i incentivar el seu esperit científic. Cal doncs avaluar la maduresa en iniciativa, ordre, rigor, constància, la competència informacional i l’assoliment dels nous continguts adquirits.

En el meu cas, aquest any he tutoritzat vuit treballs però tots vinculats a la comunicació en l’era digital. Eren alumnes que l’any passat vaig tenir en una assignatura de centre que es diu “Comunicació digital” que serveix per fer un primer “bany” en la història de la comunicació humana i la seua vinculació amb la tecnologia: el text i la imatge (en qualsevol format i disciplina) passen a ser els protagonistes de l’estudi. El resultat ha estat bones recerques sobre màrqueting digital, periodisme de dades, youtubers, comunicació interpersonal, imatge sexista, “fake news”, “big data”, els perills a la xarxa i les portades ideològiques.

Potser és que tiro de romanticisme però veure que els alumnes aprenen tot investigant en alguna cosa que els fa il·lusió (que no és imposada) i que podem compartir amb altri no només els enriqueix a ells sinó que per mi és una font d’informació i de sapiència: Tots jorns aprench e desaprench ensems de Jordi de Sant Jordi.

Imatge extreta de: https://london-privatedetectives.co.uk/london-missing-person/missing-person-investigation-procedure/

Read Full Post »

20190219_100003.jpgAra fa uns dies he pogut gaudir d’un programa europeu d’Erasmus Plus (KA 101) en tant que director de l’institut: un “job shadowing”  o, per entendre’ns, una visita per observar com treballen a uns altres centres. El projecte és promogut per un consorci de set centres de Catalunya i el Servei de Llengües del Departament d’Educació i rep el nom de Global Education & European Teaching Strategies (GEETS).

L’estada a Suècia (a la municipalitat de Upplands-Bro, prop d’Estocolm) ens ha  permès de veure com és l’educació allà: la municipalitat (qui contracta), un centre de batxillerat-FP i dos centres d’ESO. Els companys de viatge han estat uns aliats fantàstics per poder valorar i comparar el que estàvem veient amb la nostra realitat (i fer els informes prescriptius) i també de poder gaudir d’estones de rialles i desconnexió de la rutina laboral.

El primer que constatem és que el nombre de professors pel total d’alumnes és un 30% més alt que a Catalunya i que els edificis, als afores, són molt amplis i amb molts espais d’ús compartit i no regulat (taules als passadissos, zones de relax, etc.) tant per professors com per alumnes. Els suports en el centre: infermeria, psicologia, etc. també són molt diferents. El moment “fika” per fer una pausa de relax, companyonia, cafè i pastes (magnífic el Samblor) és una mostra d’aquest tarannà d’acolliment i de bon clima de treball.

Nosaltres com a professors no ens hem d’amagar de res: la nostra feina a l’aula o en innovació està plenament alineada a la de qualsevol centre de nivell alt de Suècia però la part de pedagogia inserida en la formació del grau (abans llicenciatura) sí que és diferent (un CAP o un màster no és el mateix que aprendre pedagogia als estudis de grau). De les coses que més m’han sorprès, a banda dels espais, en destaco els tallers de democràcia (amb debats amb rols de partits polítics), com  treballen la inclusió, les aules d’acollida (amb una arribada constant de nous alumnes de tot el món), les rúbriques per avaluar, la no-discriminació de gènere (tallers de fusta i de patronatge per a tots), el treball per projectes (amb espais múltiples i amplis per fer-ho possible), el guiatge en el treball de recerca o el CLIL (ensenyament de matèries en llengua anglesa). I tot amerat sempre d’una proposta de comunicació al final del procés d’aprenentatge.

Torno al nostre Martí i Franquès de Tarragona amb algunes novetats que crec que podem incorporar (amb l’adaptació que correspongui) i que ens poden ser útils: fem productiu el viatge! El fet de tenir més professors i recursos al centre ho deixo en mans del Departament. Pensem global i actuem local, no?

20190219_122715.jpg

 

Read Full Post »

strategia-op..png

Malgrat tenir la sensació d’estar en una mena de roda de hàmster malèfica sembla que tot avança lentament… però cap a on? Els banys de realisme són molt durs i més quan venim d’una etapa emocionalment hiperactivada. Els judicis-farsa sumaríssims seran la nova etapa d’aquest reposicionament nacional.

Costa trobar en els articles, posts i piulades d’avui aquells debats encesos sobre si la nova República havia de tenir una càmera o dos, o exèrcit, o llengua o llengües oficials, o estructures d’estat, o quants articles havia de tenir la Constitució, sobre tal o qual jugada mestra, etc.  quanta bondat de tantes persones i quanta exageració dels nostres dirigents. El “momentum” de finals del 2017 va ser molt mal gestionat… tanta feina a treballar pel dia després de l’anhelada República que es van “oblidar” dels preparatius per defensar-la en qualsevol escenari. Un cop vam rebre les patacades i la intervenció via 155 molts van voler continuar amb el miratge… i ben pocs van baixar de la roda: són els nous “traïdors” a la pàtria de la retòrica.

Encara avui trobem qui viu només de les proclames i oblida la crua realitat. Quan sento alguns dirigents parlar de “fer república” en abstracte em fa molta llàstima: ningú explica “com” es fa sense saltar-se el marc normatiu autonòmic: som creadors de “fake news” patriòtiques. Hem passat del feliç “momentum” al duríssim “mentrestantantum” i alguns encara eviten dir que el rei (el president de la república, vull dir) va despullat.

Potser ara toca treballar estratègicament (ara sí, sense excuses, sense mítings i proclames retòriques) per a la gestió del nou “momentum”: quan tinguem majoria d’escons i vots (homologables arreu del món) estarem preparats per proclamar unilateralment la República (autodeterminar-nos!) i defensar-la al carrer?

Ni més flagel·lacions ni més il·lusionisme. La partida continua. Bon any nou, bona i estratègica lluita vella!

Imatge extreta de: https://www.blogfinanza.com/forex-online/14742-strategie-trucchi-e-consigli-per-investire-nel-forex/

Read Full Post »

cio_digital_transformation_resource.jpgDes de sempre la tecnologia ha fet que les evolucions hagin transformat el mercat laboral i la vida diària de les persones. Això ha portat a l’obsolescència oficis que havien tingut un paper imprescindible fins llavors: els copistes versus la impremta (el millor invent del segon mil·leni), els cavalls de correus versus el telègraf, la impremta tradicional versus la digitalització, etc.

El món periodístic ha estat un dels més castigats per la crisi econòmica i per la digitalització-audiovisualització. N’hi ha, però, que n’han sortit reforçats: el The New York Times. Han aconseguit mantenir el nombre de treballadors però, aquí hi ha el canvi, els perfils han canviat. El diari ha dedicat molts recursos a formar els seus bons professionals en “paper”  al “disseny digital i vídeo”: l’actualització d’habilitats és imprescindible; no hi ha miracles.

De fet, moltes fonts ens indiquen que el 60% dels joves d’avui (els mil·lenials) treballaran d’aquí a 20 anys en professions que no existeixen encara, molt tecnològiques i d’estudis de formació professional o universitària: hacker blanc, controlador aeri de drons, monedes virtuals, transport intel·ligent, etc.

I dos preguntes cabdals sorgeixen en el món de l’educació: Què ensenyem? i Com ensenyem? La primera sembla que ens porta cap a un aprofundiment de les habilitats transversals (no tant l’eina concreta) i una projecció cap al futur laboral. La segona interpel·la al docent directament i ens demana ser motivadors i, com en el cas del diari nord-americà, a perfilar-nos per adaptar-nos més concretament a un món canviant.

Això sí, sense el bon treball a l’aula no hi ha professió. La ràtio d’alumnes, la ràtio d’equipament informàtic del centre, els equipaments propis dels alumnes i el seu ús a l’aula, la imprescindible formació del professorat en el centre,  etc. són factors clau per poder aplicar el model “teòric” amb un mínim de garanties d’èxit més enllà dels “bolets” experimentals que sovint es mostren com a únics referents vàlids.

Molta feina i bona feina a fer. Seguim amb il·lusió!

Imatge extreta  https://enterprisersproject.com/what-is-digital-transformation

Read Full Post »

Reggio_calabria_icona_san_giorgio_martire

A la Itàlia del segle XIV neixia l’Humanisme. Aquest corrent estètic posava en valor la cultura grecollatina i tenia la voluntat de donar llum de nou al viatge de l’home a la Terra. A la Corona d’Aragó, Alfons el Magnànimq -ue residia al seu regne de Nàpols- va abraçar el somni de l’humanisme (brillantment narrat per Francisco Rico) i va fer que arrelés amb força a casa nostra i es repliqués en el Renaixement.  Què tenim encara d’aquesta etapa de “nova” vida de la cultura antiga? Moltes paraules i expressions que ens han arribat o bé les hem hagut de manllevar per explicar fenòmens nous.

L’eclàmpsia és una malaltia greu per a les embarassades i té en la pujada de la pressió arterial un dels seus símptomes més clars. És una paraula grega que vol dir “llamp” i té a veure amb la velocitat d’arribada a les convulsions si la malaltia avança.

La cesària és un tipus d’intervenció quirúrgica en la qual es fa una incisió a l’abdomen i úter de la mare per extreure el fill. Tot i que es creu que es practicava de molt abans, el seu nom bé del llatí Lex Caesarea (abans Rex Legia, del rei romà Numa Pomplio) que  permetia extreure el fill de la mare recent traspassada per intentar salvar el nadó; segons la llegenda, Juli César va néixer així. Fruit d’això, en alemany, la tècnica es diu Kaiserschnitt, “tall del Kaiser” (emperador, cèsar). No obstant, a finals del segle XIX l’índex de mortalitat de les cesàries en vida era del 85%, tota una feliç evolució.

Jordi prové del grec Georgos i vol dir aquell que treballa la terra (ge + ergon). En la tradició cristiana és un dels sants amb més devoció (la imatge correspon al de Calàbria) gràcies a la influència dels cavallers anglesos de les croades ja que s’hi encomanaven abans de la batalla.

Aquests dies ens ha tocat conviure amb aquestes tres paraules per tenir el nostre fillet. Els humans tenim aquesta capacitat de reviure l’experiència viscuda i de fer avançar la humanitat davant de les adversitats noves i velles que trobem en el nostre viatge vital, allò del homo viator, vaja.

Read Full Post »

adiccion-internet-tecnologias_0

Ja fa anys que els avenços tecnològics ens situen en un escenari de present canviant i amb unes propostes de futur que s’han de revisar l’endemà que s’han formulat.  De la societat millennial passem a la societat avatar… ja ens queda poc de la societat líquida. Ara ja som a prop de viure una altra vida dins de la nostra. Els nous avatars tindran tota la nostra informació vital i, com una mosca collonera, ens diran com hem d’actuar per ser més saludables, millors, etc. Quin suplici! Potser hi haurà relacions sexuals -platòniques o no- amb màquines… i en el millor del casos ho controlarem tot. Amb tot, però, hackejar persones és ja una realitat: ens poden alienar la veu o ens poden fer un vídeo del que estem explicant a una càmera amb un delay de pocs segons i canviar tot el que diem.

Tot això són un munt de dades. Els dubtes legals sobre com gestionar les dades seran els nous conflictes del futur. Com es va regular la industrialització caldrà afrontar aquesta nova revolució laboral i global. A la feina sembla que els humans només mantindrem una prevalença per gestionar imprevistos, treballar en equip, cultivar l’esperit crític, exercir la generositat i la confiança o consolidar uns valors ètics.

Com hem d’afrontar tants canvis als centres educatius? El que ens farà humans no només serà la capacitat de gestió tecnològica -obsoleta i mudada en pocs anys- sinó com sabem “cultivar” la condició humana en el marc d’una societat aïllada per la tecnologia i, sovint, esclavitzada per allò “nou”. Tot apunta que  el primer refugi serà, com massa vegades, els centres educatius. Una part dels adults ja es prescriuen desconnexions tecnològiques però en els adolescents l’addicció és més forta i els centres haurem de ser, de nou, el far que il·lumini la foscor: normes, hàbits, aprendre a tolerar l’espera i la desconnexió, ser cooperatius i crítics, ciutadania, etc. A això li podem dir filosofia, ètica o senzillament fer de professors/tutors. Esperem no haver-ho de fer sols, segur que moltes famílies hi seran. El repte és gran, el futur incert… com sempre; a la feina companys!

Imatge: https://www.webconsultas.com/mente-y-emociones/adicciones/por-que-somos-adictos-a-internet

Read Full Post »

­­Train_wreck_at_Montparnasse_1895.jpgViatjar sempre ha estat una cosa entre plaent i complexa: plaent perquè et porta on vols, veus món i et permet ser més cosmopolita; i complexa perquè la mobilitat requereix d’enginys i no sempre s’ajusten al que volem o ens ve de gust.

Fins ara la meua distància més llarga en tren era Donosti però el repte d’emular el mític Reus-Paris-Londres superava en escreix les antigues expectatives. La gran velocitat a Espanya ha portat un trinxament dels serveis de rodalies (especialment a Catalunya) i els de curt recorregut ja que els diners s’han posat a les grans línies (deficitàries i impagables). Tot just ara la rentabilitat només s’albira al Barcelona-Madrid, l’únic que es vol explotar privadament! Però quan uses línies rentables (amb molta freqüència de viatges i un enorme nombre de viatgers) t’adones que ben usades et fan proper allò que abans era impossible o que requeria de l’aviació per ser eficient.

El trajecte Barcelona-París (operat per RENFE i SNCF) es fa amb 6 hores i poc més. Tens un bon servei de wi-fi i et pots posar amb un portàtil a fer el que vulguis. El fet d’aixecar-te i poder anar al bar et fa trencar la rutina de ser sempre a la butaca. Les vistes són molt agradables i travessar França és una font de paratges immensa.

El tram amb Eurostar que uneix París i Londres (també amb ramal a Brussel·les i Amsterdam) és un veritable fil conductor entre l’illa i el continent. Una alta freqüència de trens et permet ajustar el teu horari si bé la wi-fi en tot el trajecte és pèssima (impròpia d’un servei gens barat). Les vistes aquí són també un punt feble… sempre és bo descobrir nous espais però no et criden molt l’atenció. Si vas amb primera classe tens el dinar o sopar inclòs que sempre és d’agrair. La sala d’espera és petita per acollir un volum de viatgers com el que es genera a l’estiu i els controls fronterers anglesos són molt i molt exhaustius.

El vell tren (a casa nostra des de 1855) té una renovada força en aquests trajectes entre grans ciutats i fa que amb salts puguis gaudir de la vella Europa d’una forma àgil i còmoda. I menys a Tarragona, fas cap al bell mig de la ciutat! A partir de certa distància però l’avió continuarà sent el rei indiscutible però hi ha un camp entremig que cadascú ha de valorar si el vol fer o no amb tren o si vols fer Interrail (des de 1972) i anar saltant en la mitja distància.

Viatgers al tren!

 

Foto: La locomotora 120-721, estampada contra el terra del carrer Rennes el 1895 (foto: Studio Lévy & fils).

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: