Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política Nacional’ Category

upn_blog_com_prueba-pisa_31-ene.jpg

Com passa any rere any el resultats de les proves externes passa a ser per a molts l’única manera de mesurar la feina que es fa en l’educació del país però  aquesta mena de poder absolut dels números (i de la ideologia mercantilista que hi ha al darrere) ens pot emmascarar la realitat global (complexa i polièdrica).

Els models educatius mundials són molt diversos.  Per exemple, el model anglosaxó és molt de jerarquitzar la societat, el model sud-coreà afavoreix una tensió emocional elevadíssima per a l’alumnat i les famílies, el model alemany orienta cap a la FP alumnes als 10 anys, etc.  per tant faríem bé aquí de no copiar un  model educatiu que no s’ajusta a la nostra societat.  La indexació de centres educatius que es fa en alguns països, per exemple, accentua  l’estigmatització de certs sectors de la població. Per sort la nostra llei de transparència no ens permet posar aquestes xifres a ulls de tothom.

Les proves PISA aposten per l’assoliment de la competència global on el factor multidimensional (la interculturalitat i els afers mundial) és la clau. Amb tot les competències principals són en comprensió lectora, matemàtica i científica són les referents per comparar centres, regions, nacions i estats. Els resultats de Catalunya solen estar una mica per damunt de la mitjana europea i de l’estat però  són lluny dels primers llocs mundials.

És veritat que el fet de pressionar als governs i aquests als centre amb aquest model de proves fa que una part del món educatiu orienti el seu dia a dia en la preparació de les proves deixant de banda molts factors importants a potenciar en un centre educatiu: l’esperit crític, la creativitat, la solidaritat i els valors compartits, etc.  Per altra banda, a Catalunya i a Espanya hi ha hagut una resistència de molts claustres a valorar les competències bàsiques com una cosa positiva. No s’ha vist com un enfocament diferent dels continguts de sempre sinó com una acció imposada i inútil. La reacció en contra ha sigut notable i a base d’imposar la nova distribució dels continguts s’ha pogut avançar però a final del curs 2018-19 es va aplicar el nou decret d’avaluació a primària  (un any més tard a secundària) i ara ja es fa més evident que el canvi de rumb és definitiu. Aquesta “lluita” entre favorables i detractors que ha durat 15 anys no ha ajudat a consolidar la importància de les proves competencials externes com un element clau de la visió del centre educatiu.

Educar no és un fenomen similar a la mecanització industrial. No n’hi ha prou en revisar el procés d’ensenyament-aprenentatge als centres (que s’han de fer… sempre per millorar) sinó que cal veure com la societat és educadora i com valorar l’educació. Altrament les xifres poden distorsionar on cal posar el focus de les millores.  Com deia Benjamin Disraeli:  “Hi ha tres tipus de mentides: mentides petites, mentides grans i estadístiques”. Quan comparem models educatius no tenim en compte tot allò associat a l’entorn de l’escola: formació dels pares, horaris laborals de la població, necessitats i hàbits sobre la importància de la formació permanent, pressupostos públics que s’hi destinen, gestió centralitzada o municipalitzada, autonomia real del centre educatiu, hàbits lectors de la societat, etc.. Tot plegat ens porta al principi de GIGO (garbage in, garbage out) que ens remet a la irracionalitat inherent a la racionalitat numèrica: si poses dades errònies o sobredimensionades tindràs resultats erronis.

En les visites que he fet per centre educatius d’Europa (i en les que han fet els companys) a través de programes Erasmus Plus i d’altres mai he tingut la sensació que no estiguéssim a l’avantguarda de com afrontar l’educació a l’aula. Sí que és cert que hi ha distorsions. En primer lloc, constatem diferències d’inversió en els edificis i serveis que s’hi presten;   en segon lloc, la ràtio de professors per alumne és molt superior als països amb pitjor resultat; en tercer lloc, la formació pedagògica per accedir a la funció docent en molts països es fa des del grau universitari amb perfil específic (no un màster validador a posteriori de l’assoliment del grau); en quart lloc, el valor que es dóna  a la biblioteca (mediateca) amb professionals (bibliotecaris i documentalistes) al centre que posen en valor la lectura per plaer i la lectura com a recerca informativa; en cinquè lloc, les competències i les rúbriques formen part de les realitats educatives a Europa des de fa 30 anys i aquí això no passa encara; en sisè lloc, el nombre de professionals adjacents (psicòlegs, infermers, educadors, etc.) és molt més elevat a fora que aquí i cada vegada més tot allò que afecta l’alumne externament és més clau per veure com actua a l’aula.

Comptat i debatut, per valorar la part de l’educació que fem als centres totes les proves són benvingudes. Segur que ens cal millorar en molts aspectes però també felicitar-nos per les moltes coses bones que fem a l’aula. Però si el que es vol és valorar com avança l’educació d’un país i què cal canviar s’hauria de posar èmfasi en les proves PISA (i el model de societat que orienten) però amb els factors de correcció de l’entorn social de cada país. Només així podrem saber si cal fer canvis al procés d’ensenyament-aprenentatge (la feina al centres i a l’aula) o també als entorns que condicionen l’alumnat.

 

 

Read Full Post »

La història (cíclica) sempre ens ajuda a entendre els fets d’avui: per durs que siguin. La “sentència” del Tribunal Suprem no pot ser considerada cap sorpresa en el marc mental de Castella. La nostra reacció serà el que marcarà l’evolució del procés. No és el primer procés d’aquestes característiques, ni el primer tribunal que canvia la desobediència pacífica com si fos violenta pel simple fet de manifestar-se de forma grupal: inventar-se el “tumulto” obre la porta a la sedició.

Al que avui són Holanda i Bèlgica, les províncies rebels a Castella, es on van succeir les primeres agressions judicials per part de la corona de Felip II, a través del duc d’Alba (Fernando Álvarez de Toledo). El 1567 va constituir a Brussel·les un tribunal “de tumultos” (que rep a diversos països de tribunal “de sang”). Aquest òrgan es va dedicar a dos comtes (un dels quals Lamoral d’Egmont), matar 1.073 persones i exiliar-ne més d’11.000: va ser un repressió duríssima i una manera de recaptar diners ja que la corona es quedava tot el patrimoni dels “processats”.

El català Lluís de Recasens, substitut del duc d’Alba i conductor del Terç de Queralt, va intentar pacificar el territori, sense dictar sentències de mort,  des de 1573 i va acabar tancant el tribunal el 1576. La llegenda de l’horror  castellà ja era una realitat a tota Europa. L’assassinat dels comtes i les altres atrocitats van inspirar obres de Goethe (Egmont) i una obertura 84 de Beethoven (Egmont).

Malgrat el nou Tribunal de Tumults, encara ens queda l’esperança de la història cíclica: el 1576 la part nord de les Disset  Províncies (ara Holanda) esdevenia el primer territori que s’independitzava de la Corona de Castella.

Imatge i informació (via wikipèdia): “Alva presideix, Vargas a la seva dreta i els consellers del Tribunal de la Sang”. Gravat de Pieter Christiaansz Bor  (1576)

Imatge: https://www.elespanol.com/espana/tribunales/20181227/supremo-reafirma-competencia-juzgar-proces-banquillo-acusados/361714979_0.html

Read Full Post »

Treu la llengua, Joan TurúFa anys que maldem per aconseguir que la pretesa igualtat de les principals llengües en contacte al país sigui un fet. Amb la restauració de la Generalitat es va confiar en la immersió en català a l’escola per compensar, talment una balança, el coneixement del català per poder ser usat en el lliure mercat de la vida real enfront del castellà. La pressió demogràfica de la immigració de l’estat junt a les condicions sociojurídiques de la dictadura franquista feien que fer les classes en català garantissin una igualtat teòrica al final de l’ensenyament obligatori.

Malgrat que la immersió ha fet una feina ingent, que ha portat a un nivell de coneixement del català prou alt i que en els anys 80 i 90 no es concebia l’ascensió social sense el català la situació ha canviat. Bona part de les generacions educades en el sistema d’immersió i que tenen la capacitat d’usar les dos llengües amb un alt grau de competència no han continuat amb aquesta tendència amb el seus fills. El català s’ha associat a “llengua d’escola” i no d’ús espontani. Les llengües no sobreviuen si no es parlen cada dia i aquesta és una competició que tenim quan demanem un cafè, una talla de roba, preguntem una adreça, intervenim en una reunió, etc.

La irrupció d’internet (youtubers, jocs en línia, etc.), dels múltiples canals de televisions, etc. fa que aquelles velles eines de garantia de la igualtat entre les llengües en contacte ja no funcionin. A més, la relaxació dels docents en l’ús vehicular de la llengua catalana (potser no tant a la classe teòrica però sí en totes les altres accions que es duen a terme en una escola: interacció amb l’alumnat, amb pares, amb companys, etc.) no ajuda gens al bilingüisme. La imatge que projectem és que la llengua catalana només serveix per escoltar teoria i fer exàmens (si no el demanen en castellà com passa a les PAU).  Als patis i passadissos tenim una llengua perduda. Els defensors del bilingüisme es preocupen d’això? No, perquè mai els ha preocupat l’assoliment de les dos llengües. Només volien trencar l’únic contrapès a la pressió (demogràfica, social, de mitjans de comunicació, jurídica, etc.) del castellà: d’aquí l’atemptat lingüístic de demanar el 25% de classes en castellà.

És evident que els docents han d’evitar la relaxació lingüística si es vol uns alumnes altament competents en les dos llengües com ens la marca la llei d’educació i de política lingüística però també cal que, més enllà del Projecte Lingüístic de Centre, la nostra Generalitat doni instruments i suport a una nova campanya de reforç de l’ús social de català sobretot a l’escola. Altrament no tindrem alumnes plenament bilingües, és a dir, en tindrem molts amb greus dificultats, i parlo per experiència pròpia de cada dia, de poder tenir una conversa espontània en català.

L’esprint del monolingüisme castellà en l’ús real i diari és més que notable. Estem albirant l’abisme… i l’estol de professors de català, malgrat ser la darrera trinxera, no podran evitar que la llengua pròpia sigui com el llatí, una llengua que es pot estudiar, llegir i fer poemes panegírics però que ja no serveix per als usos socials bàsics: comunicar-nos!

No te n’amaguis: treu la llengua!

PS. Imatge de Joan Turu.

Read Full Post »

Boy-Reaching-for-Stars

Una vegada més ens trobem a les portes d’unes eleccions que se’ns diu que són definitives i definidores. Ens diuen que Europa ens mira i que, com Nínive, en 40 dies tot caurà (o no) per fer (res)sorgir la República.

Mentrestant,  veia les imatges dels companys presos entrant a les Corts com si fossin delinqüents: custodiats i limitats en tots els seus drets fruit d’una injustícia espanyola que no té por de fer el ridícul davant del món. Quanta dignitat i quanta vergonya a la vegada! Aquest “mentrestantum” s’està allargant irremeiablement i, en cas d’empat, l’Espanya que coneixem (la de dretes i la d’esquerres que deia Josep Pla) guanya.

Potser ja no parlem de jugades mestres com fa un any i mig…  només la bombolla de les xarxes socials –maleït logaritme- encara ens esbiaxa les mirades als uns i als altres. L’altre dia llegia atònit que des del Twitter es titllava de racistes un cartell del PSC de les Borges Blanques que parlava d’unes Borges més blanques (més netes)… quanta ignorància (text i context) que es pot llegir en pocs caràcters!

A l’espai Macià de les Borges, d’on era fill polític, vam crear un lloc divulgador de l’esperit del nostre diputat i president… i ho fèiem parlant del somni de Macià. No un somni únic sinó una versió d’un desig que compartia amb Michael Collins, Ella Backer, Arthur Griffith, John Adams, Jawaharlal Nerhu, Josefa Ortiz, Jomo Kenyatta, Marcus Gravey, etc. Grans personatges que van fer volar estels i ideals i que, a la vegada, van demostrar que calia defensar-se amb la fermesa de les conviccions i l’estratègia més adequada al lloc i al moment; el text i el context.

Seguim, perquè la cursa té tant de llarga com de descoratjadora. Seguim, perquè ens sobren els motius i ens falta demostrar a cada bugada electoral que ens cal ser més per fer possible el vell somni de Macià: la República catalana. Llavors, quan això passi, no busquem excuses!

Imatge extreta de : https://tinybuddha.com/blog/10-mistakes-to-avoid-when-chasing-your-dream/

Read Full Post »

strategia-op..png

Malgrat tenir la sensació d’estar en una mena de roda de hàmster malèfica sembla que tot avança lentament… però cap a on? Els banys de realisme són molt durs i més quan venim d’una etapa emocionalment hiperactivada. Els judicis-farsa sumaríssims seran la nova etapa d’aquest reposicionament nacional.

Costa trobar en els articles, posts i piulades d’avui aquells debats encesos sobre si la nova República havia de tenir una càmera o dos, o exèrcit, o llengua o llengües oficials, o estructures d’estat, o quants articles havia de tenir la Constitució, sobre tal o qual jugada mestra, etc.  quanta bondat de tantes persones i quanta exageració dels nostres dirigents. El “momentum” de finals del 2017 va ser molt mal gestionat… tanta feina a treballar pel dia després de l’anhelada República que es van “oblidar” dels preparatius per defensar-la en qualsevol escenari. Un cop vam rebre les patacades i la intervenció via 155 molts van voler continuar amb el miratge… i ben pocs van baixar de la roda: són els nous “traïdors” a la pàtria de la retòrica.

Encara avui trobem qui viu només de les proclames i oblida la crua realitat. Quan sento alguns dirigents parlar de “fer república” en abstracte em fa molta llàstima: ningú explica “com” es fa sense saltar-se el marc normatiu autonòmic: som creadors de “fake news” patriòtiques. Hem passat del feliç “momentum” al duríssim “mentrestantantum” i alguns encara eviten dir que el rei (el president de la república, vull dir) va despullat.

Potser ara toca treballar estratègicament (ara sí, sense excuses, sense mítings i proclames retòriques) per a la gestió del nou “momentum”: quan tinguem majoria d’escons i vots (homologables arreu del món) estarem preparats per proclamar unilateralment la República (autodeterminar-nos!) i defensar-la al carrer?

Ni més flagel·lacions ni més il·lusionisme. La partida continua. Bon any nou, bona i estratègica lluita vella!

Imatge extreta de: https://www.blogfinanza.com/forex-online/14742-strategie-trucchi-e-consigli-per-investire-nel-forex/

Read Full Post »

cio_digital_transformation_resource.jpgDes de sempre la tecnologia ha fet que les evolucions hagin transformat el mercat laboral i la vida diària de les persones. Això ha portat a l’obsolescència oficis que havien tingut un paper imprescindible fins llavors: els copistes versus la impremta (el millor invent del segon mil·leni), els cavalls de correus versus el telègraf, la impremta tradicional versus la digitalització, etc.

El món periodístic ha estat un dels més castigats per la crisi econòmica i per la digitalització-audiovisualització. N’hi ha, però, que n’han sortit reforçats: el The New York Times. Han aconseguit mantenir el nombre de treballadors però, aquí hi ha el canvi, els perfils han canviat. El diari ha dedicat molts recursos a formar els seus bons professionals en “paper”  al “disseny digital i vídeo”: l’actualització d’habilitats és imprescindible; no hi ha miracles.

De fet, moltes fonts ens indiquen que el 60% dels joves d’avui (els mil·lenials) treballaran d’aquí a 20 anys en professions que no existeixen encara, molt tecnològiques i d’estudis de formació professional o universitària: hacker blanc, controlador aeri de drons, monedes virtuals, transport intel·ligent, etc.

I dos preguntes cabdals sorgeixen en el món de l’educació: Què ensenyem? i Com ensenyem? La primera sembla que ens porta cap a un aprofundiment de les habilitats transversals (no tant l’eina concreta) i una projecció cap al futur laboral. La segona interpel·la al docent directament i ens demana ser motivadors i, com en el cas del diari nord-americà, a perfilar-nos per adaptar-nos més concretament a un món canviant.

Això sí, sense el bon treball a l’aula no hi ha professió. La ràtio d’alumnes, la ràtio d’equipament informàtic del centre, els equipaments propis dels alumnes i el seu ús a l’aula, la imprescindible formació del professorat en el centre,  etc. són factors clau per poder aplicar el model “teòric” amb un mínim de garanties d’èxit més enllà dels “bolets” experimentals que sovint es mostren com a únics referents vàlids.

Molta feina i bona feina a fer. Seguim amb il·lusió!

Imatge extreta  https://enterprisersproject.com/what-is-digital-transformation

Read Full Post »

llunaFa temps que les derrotes dels catalans contra els castellans ens han portat a l’autocensura, a comprar el marc mental de Madrid,  a desenfocar molt els problemes i les solucions; ens donen corda, rodem, però no avancem!

Sorprèn que parlem del rei d’Espanya, Felip VI, amb la normalitat de la pròpia ignorància… algú sap si Felip I (aquest sí que és impossible!), II, III, IV o V van signar cap document amb aquest títol? No, eren reis de Castella i d’Aragó, entre altres títols. No és fins el 1870 que trobem la denominació actual oficialitzada a la Constitució. Per què no parlem nostradament  de Felip V d’Aragó o del Felip V, Comte de Barcelona, que seria més correcte ni que sigui per reprovar-lo?

Llegeixes amb estupefacció que Espanya va descobrir Amèrica… quan no cal ser doctor en història per saber que va ser un mèrit/demèrit de Castella (herència d’Isabel). L’únic port des d’on es podia comerciar era el de Sevilla i era un comerç prohibit als estrangers, inclosos els catalans/aragonesos, fins que el 1765 es va permetre a Barcelona, i altres ports, de fer-ho.

En un altre ordre de coses, encetem debats intensos sobre si és just que els camions paguin el 50% dels peatges (alguns des d’editorials de diaris territorials) o que el tram lliure sigui aquest i no un altre sense adonar-nos que a Castella no tenen aquests dubtes perquè no tenen autopistes (o poquíssims quilòmetres) sinó autovies de franc en bona part construïdes i mantingudes amb els nostres diners.

Guanyen ells perquè nosaltres mirem el dit i no la Lluna. Seguim!

Imatge: https://twitter.com/XBescos/status/793875137510707200

 

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: