Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política Nacional’ Category

Tractat Pirineus.jpg

Arran de les declaracions de Lluís Llach sobre l’obediència a les lleis vigents quan s’iniciï la desconnexió d’Espanya hi ha hagut molt de soroll mediàtic. Al final però, més enllà de dir les coses pel seu nom, el cantautor posava en evidència que quan hi ha dos legitimitats en xoc cal decidir quina és la que preval. Això no és nou, les Tretze colònies britàniques que es van independitzar per formar els futurs Estats Units d’Amèrica no va demanar permís a la reina d’Anglaterra per declarar-se independents. Literalment, van exercir la seua sobirania i van declarar la seua llei com la nova llei vigent. El mateix van fer les colònies d’Espanya a Sud-Amèrica.

El president Macià hi va fer sovint esment en els seus discursos a Madrid. Tenim una confrontació de legitimitats i de sobirania, és a dir, de capacitat de decidir i no ser només un acceptador de la sobirania de l’altre. Sovint sentim parlar de sobiranies compartides però al final la representació de tot plegat és la que és: volem tenir una selecció de futbol pròpia? Volem ser amos dels nostres errors i dels nostres encerts? Volem decidir sobre els llots de Flix o el Castor? Quan algú es formula aquestes preguntes i diu “Sí, amb Catalunya” està expressant que vol dir tenir una sobirania pròpia; els que opten per “Sí, amb Espanya” es declaren seguidors de l’altra sobirania i deixen sense efecte la catalana. Volem tenir la clau del nostre futur o no?

Després de rebre el comtat del Rosselló el rei Lluís XIV declarava que “L’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”. Exercia la nova sobirania sobre els nous territoris que li havien regalat des de Madrid el 1659 amb el Tractat dels Pirineus (escena que immortalità Laumosnier). Oh, fronteres que belluguen! Molts diuen que no cal noves fronteres però no veig pas que Espanya ja hagi renunciat a Melilla, Ceuta, o les Canàries… quines són les fronteres que estem abolint?

Com deia Voltaire, a Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. Per tant, si volem poder fer el ridícul a Eurovisió… ens cal tenir sobirania.

 

 

Read Full Post »

Verja

Algú va dir que una llengua és un dialecte amb canons. És a dir, el nom no sempre fa la cosa. Les estructures lingüístiques estan subjectes a la modificació dels parlants,  els seus perjudicis i els canvis sociopolítics de la societat que les parla: a vegades voler-se entendre és més important que la distància real, i l’inrevés! Per exemple, el serbocroat és una llengua que s’escriu amb dos alfabets!

A la zona del Campo de Gibraltar (Gibraltar i , una mica, la Línia de la Concepción) es parla una mena de crioll (llengua híbrida) que barrejava elements del castellà i de l’anglès: el nom que té és “llanito”. Fa 10 anys vaig tenir l’oportunitat de dirigir un treball de recerca sobre aquesta llengua híbrida i vaig descobrir girs lingüístics i paraules molt interessants i uns anys més tard hi vaig estar un dia i ho vaig poder verificar.  Per exemple, bacon és beki; cake  és keki; battery és batteria; police és la parma. O, comparats, obtenim: Llanito: Hombre, I’m tellin you ke no puede… // Español: Hombre, te digo que no puedes… // Inglés: Man, I’m telling you (that) you can’t…

Segons Jesús Cañas  un estudi antropològic (Bordering on Britishness) analitza la societat que, a la banda anglesa, sostenia aquesta llengua singular i perquè ha optat per l’anglès com a conseqüència del tancament de la frontera (la “verja”) del 1969 fins al 1982 i la imposició de la màxima “Gribaltar, español” que no respon pas a l’acord signat al Tractat d’Utrecht el 1713 entre Castella i Anglaterra.  Les mares, moltes espanyoles, ja no van transmetre el llanito als fills i, fins i tot, el Instituto Cervantes ha tancat recentment la seua delegació.

Una vegada més es demostra que la imposició d’una identitat, d’una llengua, d’un estatus polític, etc. provoca una reacció en contra de l’assetjat. Com deia A. Machado “Castilla desprecia cuanto ignora”… posem que parlo de Catalunya!

Read Full Post »

eduard-toda-a-museu-bulaq

Sovint tenim personatges –“homenots” en terminologia de Josep Pla- que ens passen desapercebuts, potser per ignorància pròpia potser per manca de divulgació en un context farcit d’estímuls. Fa unes setmanes vaig gaudir d’una conferència de l’amiga Jordina Gort sobre textos d’Eduard Toda i Güell emmarcada en una ruta per diverses biblioteques arran de l’any Toda que tenia com a eix central l’exposició “Eduard Toda i Güell (1855-1941): de Reus al món” que s’ha impulsat des de Reus en el marc del 75è aniversari de la seua mort.

El personatge és dels que et fan esborronar: com el general Prim, el pintor Fortuny o l’arquitecte Gaudí. Un home del seu temps, incansable i defensor de la Renaixença nacional: cònsol, escriptor, egiptòleg, historiador, excursionista, bibliòfil, filòleg, activista cultural i conservador del patrimoni (pren especial rellevància la tasca duta a terme com a president del Patronat de Poblet o el mecenatge a Escornalbou). Una veritable passió per la cultura, com enalteix Gort.

La xerrada de l’especialista se centrà en la part filològica i humanística del personatge. Els seus articles periodístics –instrument veritable de transmissió seguint l’estil de Mark Twain, Víctor Hugo o Charles Dickens- són sovint reports de les seues estades, viatges o pensaments i traspuen una originalitat, modernitat i ironia que el van fer de bon gust per al lectors catalans de La il·lustració catalana, El Eco del Centro de Lectura, La Renaixensa o del Butlletí Arqueològic de Tarragona entre d’altres. Un brillant transportador d’un món llunyà a uns lectors nostrats.

L’anècdota de Toda a l’Alguer (1887) il·lustra la pèrdua de referència nacional i històrica d’un territori que pertany a un domini lingüístic. El nostre personatge va demanar peix a la mestressa de l’hostal a l’Alguer i ella li va respondre en alguerès però es va sorprendre  que l’entengués si no era de la ciutat ni de Sardenya. Quan li va dir que era de Barcelona, la vella li va preguntar si allí també parlaven alguerès… ell va respondre que tothom!

En definitiva, només si sabem d’on venim podrem saber on volem anar!

 

 

 

Read Full Post »

17inquisicio

De petit havia sentit que la censura franquista havia tingut una activitat notable a casa nostra. Els censors havien de validar les lletres de cançons, diaris, revistes, etc.  sovint eren persones que no eren d’aquí i se’ls escapava alguna traducció però sobretot hi havia una veritable escola de metàfores, dobles sentits, metonímies, analogies, ironia, etc. un reguitzell de figures retòriques, vaja! Els espavilats triomfaven i així trobem perles com “S’ha acabat el bròquil, tu ja m’entens! (La Trinca), “La gallineta ha dit que prou, ja no vull pondre cap més ou” (Llach), “Si estirem tots ella (l’estaca) caurà” (Llach), etc. Fins hi tot La Trinca va dedicar una cançó a tan “noble” feina!

La història de la censura es remunta a Roma; els censors guardaven la moral.  L’església també té experiència en censurar llibres i conductes amb la Santa Inquisició al capdavant. En van fer una llista i tot: l’Index Librorum Prohibitorum (la novel·la El nom de la rosa d’Umberto Eco  ho il·lustra vivament).

Ara però els nous inquisidors són els jutges. Són ells qui agafen les regnes d’aquest art antic i d’unes metàfora per fer una truita en fan un cas de sedició i més. Cal fer molta força per trencar els ous? Preguntava el jutge al regidor Coma de Vic. El mateix jutge era també un cercador de dobles sentits… força igual a violència igual a terrorisme i ja està, apologia del terrorisme per fer una truita! Fot-li sil·logisme hipotètic! El jutge tira de fal·làcies (ad ideam, si em permeteu!), d’entinemes, etc. deduir que la força per trencar un ou equival a la força per matar per uns ideals és una aberració argumentativa volguda.

Benvinguts a la nova inquisició! Sabíem que els jutges venien d’aquesta institució… no que hi tornessin a fer cap! Quin pollastre! Viure i veure!

Read Full Post »

logo-el-mon-a-la-llengua-rodoD’aquí uns dies anirem al Cosmocaixa en el marc de les reflexions sobre l’educació del futur en l’anhelada Catalunya “normal” que impulsa el Consell Escolar de Catalunya sota el títol “Ara és demà”. El títol és prou engrescador però sempre cal veure-ho amb prevenció. La invitació a participar-hi ens afalaga. La feina que fem al centre, en tant que director -ell- i cap d’estudis -jo- també. L’ingent dedicació dels companys a les aules és un estímul per voler ser més eficients. Avui parlem per tant d’eficiència lingüística.

En molts àmbits es parla del model 4.0 perquè el grau d’interacció de l’usuari de xarxes és molt alt (ja veiem que hem superat el 2.0 i el 3.0 sense adonar-nos-en he he). Els noms –o els números- no fan la cosa però ens ajuden a posar-hi el marc conceptual sobre el qual se sustenten les propostes que posem en marxa a l’institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona. En l’àmbit industrial, amb Alemanya al capdavant, es busca una nova fita en el desenvolupament, la quarta revolució industrial, amb l’ús de les tecnologies intel·ligents. Com podem ser més adaptables a les necessitats i com podem implementar processos més eficients posant les eines digitals al servei de la vella indústria? En l’àmbit de la comunicació parlem dels transmedia storytelling per referir-nos a la viralitat de la xarxa i la multimodalitat inherent (també, sovint, multilingüe).

És només una nova moda? Què podem aprofitar nosaltres d’això? En el cas de les llengües al centre potser hem pecat de voler posar l’anglès amb tot i per tot sense reflexionar si el procés d’aprenentatge era prou eficient.Com si es tractés d’un giny teníem unes politges –el català com a llengua del país a preservar i el castellà com a llengua imprescindible- que feien una força en compartiments estancs. Quan hem volgut reforçar l’anglès hem comprat una nova peça més gran i hem continuat igual d’aïllats. Amb l’alemany i el francès, a petita escala, hem copiat l’esquema. El nou (o vell, qui lo sa?) paradigma és posar totes les politges -polispast- a fer força: el tractament integrat de llengües (TIL). Menystenir la força de les politges principals (poques hores en el currículum per a la literatura) és un error tan greu com seguir amb el model aïllacionista que no posa en valor les altres llengües o, sovint, la pròpia de l’estudiant (nosaltres en tenim 38 al centre). Cal sumar-hi, sens dubte, una immersió més gran en les llengües que volem potenciar, ço és, viatges d’estudis, intercanvis, estades… i enllaçar-ho amb projectes d’enfocament globalitzat (pocs i bons, si us plau!) per multiplicar els efectes en un marc competencial. Si hi posem les TAC i un punt lúdic i/o emotiu: oli en un llum.

La fórmula no és impossible. Cal més canvis en les mentalitats de compartiments estancs o els viatges en solitari de franctiradors que no una revolució. Saber sumar per multiplicar. Saber formar-nos i que ens formin aprofitant el temps. Posar més hores d’educació en la llengua del país però amb una voluntat integral no en una politja més gran: una major cohesió també amb les altres àrees. Un canvi en l’organització –managing complex change– des de dalt a baix però usant tots els maons existents: hem de ser més eficients.

Jean-Marc Segarra i Jordi Satorra, Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)

PS. Dibuix d’Elo Valero. I imans de Marçal Virgili.

Read Full Post »

990_1456810938lexusgoogleMalgrat les prediccions cataclísmiques,  la nostra capital va acumulant apostes fermes de grans empreses que hi volen tenir una seu. Fa unes setmanes, Volkswagen anunciava que instal·laria el seu centre mundial de dades a Barcelona (en anglès, que sembla tot més modern, el data lab). La idea és que l’anàlisi de les dades dels conductors, aparells mòbils i vehicles els pugui ajudar a millorar per construir nous i millors cotxes; a la vegada també volen no ser esclaus dels grans gestors: Apple i Google. Sabent el que està passant volen poder anticipar solucions en un món on els canvis són vertiginosos… el cotxe sense conductor és ja, només, una qüestió de pocs anys. El proper Automobile Barcelona del maig comptarà amb la zona Connected Hub per mostrar “el futur” a tocar!

Amb això dels mòbils i les dades però sembla que tot sigui nou. Fa anys vaig llegir que la història és cíclica i que per entendre el futur cal entendre el passat abans: això val tant pel nostre dia a dia tecnològic com per les relacions entre Catalunya i Castella, per exemple. No estem inventant res en la gestió de les dades per projectar futur.

De fet, en el meu àmbit, parlem de la sociolingüística de la variació (a casa nostra des de 1995). Aquesta branca de la sociolingüística sorgeix  a  partir  de  la  publicació  el 1968 de l’article de Weinreich, Labov i Herzog “Empirical foundations for a Theory of Language  Change“. Partint d’una bona metodologia és gràcies a l’enquesta – variable socials creuades amb variables lingüístiques-  i l’anàlisi dels resultats que podem preveure com evolucionarà un canvi lingüístic en marxa. En el cas del meu poble, les Borges Blanques, podem preveure que de les dos maneres de dir el mot poble -pronunciat “poble” [b] o “pobble” [b:l]- la primera serà la que prevaldrà ja que la segona només la fan els parlants grans.

De la mateixa manera el mite del bilingüisme vol fer-nos veure les bondats de parlar dos llengües obviant però que el castellà té un territori i vitalitat definida on no competeix amb cap altra llengua mentre que el català no té cap territori on es parli sense competició, és a dir, que no estigui en perill. El que ens descriu el colonialisme lingüístic és que som a la penúltima fase abans de l’extinció: el que ens passa ja ha passat abans a d’altres llocs i l’evolució, més o menys lenta, ens porta a la mort de la nostra llengua. Abans l’Estat de torn usava un atac (prohibició) contra la llengua que es volia eliminar però ara la cosa és més subtil: l’eutanàsia lingüística. A Espanya, s’incompleix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM) i no passa res (i tant complidors de lleis que són, quan volen!): s’envaeixen competències en educació o es menysté el català en mitjans de comunicació o justícia. Quan alguns parlen d’un 25% de castellà a secundària obvien que segons una enquesta als directors de Catalunya només es fan un 67% de les classes en català i si ho preguntem a l’alumnat la xifra és d’un 33%… molt eloqüent de la realitat a les aules, lluny de les picabaralles dels escons.

No cal cap big data per veure on ens porta la situació actual… el que hem de fer és el big change (o smart change he he) per ser tan normals –dependents o independents- com vulguem. Com deia la dita: l’autonomia que ens cal és la de Portugal… o la de Finlàndia!

Imatge: Ben (loudtiger a Flickr)

Read Full Post »

nueva-planta

Ja fa dies que els defensors de l’Espanya única prediquen des de diversos mitjans de comunicació catalans, sovint des dels mateixos editorials, la bondat de l’obediència a les lleis espanyoles i un pactisme vergonyant ergo el manteniment de l’status quo polític vigent.

Un dels arguments més usats és el famós pactisme català. Sens dubte, la creació del primer “parlament” a Europa -fruit de la Pau i Treva de Déu de 1027 a Toluges (Catalunya Nord) sota l’empara de l’Abat Oliva- va suposar un pacte per evitar morts per conflictes d’interessos entre els poders de l’època. Anys després el “pactisme” va esdevenir una manera de fer política en el marc de la Corona d’Aragó i vinculava els braços (nobles, església i ciutadans honrats) amb el rei i li limitaven el poder: era un forma de repartiment de la sobirania. Fer servir el pactisme com una mena de pàtina de genuflexió davant d’un rei forà (castellà) és del tot absurd. Precisament el pactisme reforça el sentit de la sobirania plena dels territoris de la Corona d’Aragó malgrat que a partir de 1512 no tenien un rei en el sí del seu territori sinó que tenien un virrei: els braços i el país mantenien intactes la sobirania nacional i llurs institucions, ja que pactaven amb el rei noves condicions sense perdre els furs existents però la derrota del 1707-1714 va acabar amb aquesta manera de fer política.

L’altre argument de pes és que la desobediència (no seguir les lleis espanyoles) és una deslleialtat i una irresponsabilitat. Sorprèn que persones cultes facin servir aquesta afirmació: les 13 colònies (la llavor dels actuals EUA) van demanar permís a Anglaterra per independitzar-se? Els estats americans (Mèxic, Argentina, Perú, etc.) sota el domini de Castella van demanar permís per ser independents? Estònia-Lituània-Letònia va demanar permís a la URSS? Irlanda va demanar permís per ser independent? Ningú demana permís per ser independent quan l’altra part et nega el dret a un referèndum o et nega l’opció de canviar la relació bilateral.

Des del 1707 que es va començar a aplicar els decrets de Nova Planta (a l’Aragó i Regne de València) i el 1716 al Principat l’únic pactisme que hem trobat per part de Castella ha estat l’aboliment de les nostres institucions “por justo derecho de conquista” (Felip IV d’Aragó i V de Castella ) i un entramat legal que evita que puguem recuperar la nostra sobirania i decidir el nostre futur. Per què, doncs, hem de respectar unes lleis que se sustenten sota una imposició militar? Endavant les atxes!

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: