Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política Nacional’ Category

La verdadera justicia esta avergonzada, Imagen, D.R.A., MrVox Acaponeta

Arran de la darrera sentència sobre la violació de la noia a Navarra s’ha escrit molt i molt sobre la interpretació que fan els jutges de la paraula abús versus violació. El sentit comú de la majoria de la població però no deixa lloc a dubtes. Tres jutgesses han fet arribar una carta oberta  a la noia on li expressen el seu suport i on deixen clar que en qualsevol acte d’un jutge hi ha una part que correspon a la seua visió del món. Potser l’arrel del problema és aquí. Les ideologies són inherents a la condició humana, fins i tot dels jutges i, per tant, en un estament d’intocables és molt difícil que es qüestioni obertament cap sentència. I si per canviar aquesta interpretació abús-violació es munta una comissió amb 20 jutges homes potser ja es demostra com està de complicada la partida.

La ideologia del nacionalcatolicisme ha ressorgit en força a l’Estat, tant de blau com de taronja.  Bona part d’aquests intocables hi són adscrits i s’han posat a dirigir la resposta de l’Estat vers el procés català. Amb el delicte d’odi han trobat la clau per obrir tots els panys: si un professor  explica perquè han trencat les portes del seu institut, es titlla d’odi portar una samarreta groga, et citin a declarar per penjar una pancarta i fer una piulada, per portar un nas de pallasso, t’impedeixen casar-te amb un llaç grog, etc.

Aquesta manera de fer afecta altres supòsits ideològics arreu de l’Estat: et jutgen per penjar una imatge de Jesucrist retocada, cantar cançons crítiques, per fer uns putxinel·lis sarcàstics, no volen veure una violació, etc.

És un temps de regressió democràtica i d’injustícia, de rellegir L’apologia de Sòcrates de Plató. El diàleg s’obre amb: “Com heu estat d’afectats, atenesos, pels meus acusadors, no ho sé“. Quanta afectació hi ha en els intocables? No ho sé… però ho intueixo!

Imatge: Nik (ninotaire argentí)

Anuncis

Read Full Post »

inquisition.jpgCosta trobar l’estat d’ànim per poder escriure… la serenor, el cap fred resten amagats per la ràbia, la indignació, la ira, etc.

On som? Després de la no-República veiem com l’aparell judicial de l’Estat tergiversa lleis per poder imputar delictes de violència sobre supòsits de no-violència. La fiscalia actua sota el dictat del Gobierno i, per tant, el pes de l’Estat (la llei… com a Antígona) cau de forma inquisitorial sobre els que ideològicament volen trencar l’status quo actual. La desobediència no és rebel·lió… però el cos judicial ho capgira com vol. És en la magistratura on encara perdura amb més força l’herència feixista (emparada per la transición): el percentatge de jutges i fiscals que pertanyen a partits d’extrema dreta és molt més alt que la representació política que tenen (fins l’arribada de Ciudadanos, clar) i el joc de parenteles i familiaritats exerceixen un control poderós de l’administració de l’Estat. Aquest és el veritable nucli dur de l’espanyolisme corporatiu: subsecretaris d’estat per avall, càrrecs  triats a dit a organismes clau, el submón judicial, etc. Hi ha dinars de Nadal que deuen ser un veritable “estat major” de la defensa dels privilegis adquirits.

Davant d’això el nostre procés (amb massa errades i ingenuïtats de tietes) està amenaçat pels processos judicials esbiaixats. Processar vol dir etimològicament “anar/cedir endavant” i ara mateix el que avança no és el procés sinó els processos. Caldrà veure el cas efectiu que en faran els poders judicials europeus (allunyats del feixisme transicional) però tenir la raó en un marc europeu judicial al cap de 7 anys no sembla pas la millor recepta per afrontar els reptes d’avui que tenim com a país.

És temps de processons…i de penitència obligada, de màrtirs, etc.  Com deia el general colpista Mola el 1936: “Seran encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares, a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas”. I com al 1940 els alemanys ja han detingut un president català… Tot molt democràtic, tot molt actual, no?

 

Read Full Post »

bilingualism

A Catalunya tenim unes quantes constants històriques: els bombardejos dels governs espanyols, la supressió de les institucions i l’atac a la nostra llengua. Ara, en la seua cursa per veure qui és més nacionalista, el PP i Ciutadans volen carregar-se el model de llengües a l’escola, l’altra feina ja l’han fet.  Després de 35 anys d’immersió lingüística els nostres alumnes, sigui quina sigui la llengua a casa, surten en global amb el mateix coneixement de les dues llengües, català i castellà. La immersió (iniciada al Quebec, Canadà, des de 1965) és una estratègia pedagògica que s’usa en molts llocs del món per escolaritzar els alumnes i fer que aprenguin la llengua del país a banda de la seua. Aquí usem el català com a llengua vehicular per afavorir el seu coneixement en un context social on el castellà és majoritari en molts àmbits socials (carrer, casa, etc.) i comunicatius (premsa, televisió, cinema, internet, etc.).

Les llengües competeixen (“Languages in contact” de Weinreich) i, per tant, ens cal normes per compensar els dèficits entre elles com fem en molts sectors públics regulats. En el cas contrari deixaríem que “el mercat lliure” dirigeixi el futur de les llengües en contacte; el liberalisme econòmic té, doncs, una versió lingüística. Per entendre’ns, és com si a un nan el poses a lluitar en un ring després de tenir-lo 40 anys en un calabós i al davant hi té un gegant. Al·legar neutralitat i que guanyi el més fort és tant com ser còmplice del lingüicidi. Si llegiu Louis-Jean Calvet (Linguistique et colonialisme) entendreu perfectament que no afavorir el català és condemnar-lo a l’extinció… si aneu a la ciutat d’Alacant entendreu perfectament què passa quan només el 8% de la població usa una llengua i competeix amb una altra.

La immersió és l’únic contrapès que té el català per ser prou normal i garantir que els ciutadans de Catalunya siguin bilingües, com a mínim! De fet, molts aspirem a un model plurilingüe però que no menystingui la llengua del país per contra el model del PP i Ciutadans només aconseguiria que una part de l’alumnat sigui monolingüe en castellà, vegeu quina ironia! A l’institut em trobo ben sovint amb alumnes amb moltes dificultats per expressar-se oralment en català ja que l’escola sola no ha pogut garantir un nen bilingüe. Estem molt lluny de la normalització del català… però si no defensem un model que garanteix les dos llengües des del reforç del català ens pot passar com a les granotes; si noten l’aigua calenta fugen però si la temperatura de l’aigua augmenta lentament no se n’adonen i queden bullides. Saltem?

 

Read Full Post »

2018-02-02-la-carta

La justícia i la injustícia formen un element consubstancial en les relacions humanes. Durant milions d’anys, encara ara en molts animals i estats, la llei del més fort ha esdevingut el sistema de dirimir les disputes. Les “nostres” guerres no s’han resolt pas a base d’argumentació sinó de la capacitat d’infligir derrotes militars a l’enemic de torn.

Aquest fenomen social de disputar quelcom ha tingut en la justícia la visió civilitzada. Dotar-se d’unes normes i d’uns interpretadors ha suposat un gran avenç. No obstant això no podem dir pas que haguem trobat la manera de resoldre tots els nostres conflictes ni que la part interpretativa-humana del fet judicial sigui unívoca; altrament no hi hauria revisions de sentència, per exemple.

Aquesta naturalesa flexible, ha fet que molts pensadors si hagin referit: per a Plató “La pitjor forma d’injustícia és la justícia simulada”, pel rei Salomó “Qui justifica un impiu i qui condemna un just són abominables davant dels ulls de Déu” i per a Hegel “Cent anys d’injustícia no fan dret”.

Si rellegim les cites en clau catalana, per exemple, i un cop sentides les moltes veus que clamen contra les mesures “sui generis” del Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional (magistrats, Jutges per la Democràcia, advocats i juristes, etc.) ens podem fer una idea de la justícia  a la carta que estem veient:  se simula un delicte, es justifica la violència policial i es dóna per legal només una interpretació des d’un biaix ideològic-nacionalista. Amnistia Internacional ni molts estaments jurídics internacionals però no ho veuen pas així, per exemple.

Aquí les sentències s’apunten des del poder polític (només cal repassar les declaracions prèvies als actes judicials que han fet esclatar a una part de la judicatura) i són dictades pel judicial. Res de menú: a la carta senyors, a la carta!

Caricatura de Ferran Martin.

Read Full Post »

Wilsons_Fourteen_Points_-_European_Baby_Show-07175953

Aquest any celebrem els cent anys dels catorze punts del president Wilson en l’armistici de la Primera Guerra Mundial (Tractat de Versalles). El president americà va redissenyar Europa i el món. Es va carregar els vells imperis i amb el seu suport a l’autodeterminació dels pobles va provocar la creació de Bèlgica, Polònia, Romania, Txecoslovàquia, Turquia, Iugoslàvia;  va atorgar autonomia per Armènia (de més extensió que l’actual) i el Kurdistan (que no es va aplicar); va redefinir les fronteres d’Alemanya amb França i Dinamarca, Itàlia amb Àustria; va donar peu a la Societat de Nacions (precedent de l’Organització de les Nacions Unides, ONU) que es basava en un principi clau que Wilson reclamava: “l’autodeterminació no és només una frase sinó un principi imperatiu per a la societat internacional’”.

Els mapes polítics es mouen amb guerres, trencaments d’imperis i drets d’autodeterminació pactats i/o defensats i/o aixafats. Els darrers exemples són Escòcia i Catalunya. El primer cas, es van respectar unes regles de joc per jugar el partit i Anglaterra va sortir victoriosa. En el nostre, ja ho sabem, l’Estat no va voler pactar res i, per tant, l’1 d’octubre i el 21 de desembre configuren la fotografia del final del partit. Els opinadors han fet ús de les metàfores per explicar la situació. Una vegada més les figures retòriques són –lluny de ser teoria d’un examen d’estudiants- un instrument vàlid per entendre el món immediat: el partit en empat que classifica Espanya; la camisa de força del 155 vers Catalunya; ara cuinem la recepta de la rendició; passem les pantalles d’un joc informàtic; saltem la paret – xoquem contra la paret; estem en la roda del hàmster, som la pedra a la sabata, hi ha bocs expiatoris, cacera de bruixes, etc.

Potser com deia el doctor Trueta, a l’últim capítol de “L’esperit de Catalunya” (1946): “Un cop més, en el futur pròxim, Catalunya tornarà, pacífica i desitjosa de ser una bona veïna, si els altres li són bons veïns, o bé brusca i font de permanents problemes, si és torturada”. Doncs, això!

 

Read Full Post »

hand_faust_violent_ward_victory_chains_freedom_break_out-732743.jpg!dAquests dies han estat dies de pau, de retrobaments, de compartir il·lusions i regals, de menjades en família, de converses, de veure créixer petits i grans, de trobar a faltar gent estimada, etc. En molts llocs les llums i els actes diversos (pastorets, mercats de Nadal, etc.) han tingut una naturalitat dels anys anteriors però, certament, hi havia quelcom diferent. La campanya electoral fruit dels nous fets d’Octubre i els empresonaments i exilis no han deixat de coexistir amb les tradicions ancestrals.

És en aquest moment que cal fer l’esforç d’entendre com deuen estar els que són privats de llibertat per haver escoltat la veu del poble. A les presons solen donar permisos a molts dels interns i només s’hi queden els que han tingut conflictes greus a dins o els més perillosos. La injustícia espanyola ha deixat allí a l’Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

La literatura a vegades serveix per llegir i sentir en lletres d’altri un sentiment que ara se’t fa present. Ara no puc de deixar de pensar en el poema intitulat Presoner del gran Jordi de Sant Jordi, amb un humanisme exaltant i un occità molt catalanitzat, que ens apropa les sensacions d’ell mateix pres pels Sforza de Milà el 1423 en el si de les lluites catalanoaraagoneses pel control de la península itàlica des del regne de Nàpols. Les dos primeres estrofes diuen així: “Deserts d’amichs, de bens e de senyor, / en estrany loch y en stranya contrada, / luny de tot be, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caytivada, / me trop del tot en mal poder sotsmes; /  no vey algu que de me s’aja cura, / e soy guardats, enclos, ferrats e pres, / de que·n fau grat a ma trista ventura. // Eu hay vist temps que no·m plasia res, /  ara·m content de ço qui·m fay tristura, / e los grillons laugers ara preu mes / qu’en lo passat la bella brodadura. / Fortuna vey qu’a mostrat son voler / sus me, volent qu’en tal punt vengut sia; / però no·m cur, pus ay fayt mon dever / ab tots los bons que·m trob en companyia.”

Certament han complert i ara paguen amb la seua llibertat els anhels de molts catalans. No podem deixar de tenir-los al cap i al cor ni que sigui en temps de joia perquè la seua honestedat és la que ens fa més hereus del país que volem lliure.

Foto: https://pxhere.com/en/photo/732743

 

 

 

 

 

Read Full Post »

paradox botoms

Hi hem tornat. Contra vent i marea les forces independentistes hem pujat de vots totals. Els que deien que els 2.040.000 vots de l’1 d’octubre eren fruit de la manipulació han vist com se superava aquesta xifra en 25.000 més. Per altra banda, la bona notícia de la gran participació (sempre un motiu d’alegria en democràcia) també fa que el vot espanyolista creixi. El petit espai intermedi es manté prou estable.

Som davant d’una paradoxa? La paraula és composta i conté l’element “para” que vol dir “contrari” i “doxa” que vol dir “opinió”. En el nostre coneixement universal en tenim molts exemples: primer l’ou o la gallina? La paradoxa del mentider ens diu “Aquesta oració és falsa”? La paradoxa de la destinació ens diu que tot està escrit…

Davant d’aquesta lluita política hem vist com s’ha cridat a files les forces de la reserva, tot l’arsenal ha estat al camp de batalla. Bé, tot no. Als independentistes ens han deixat sense els nostres grans vaixells, un a l’exili i un altre silenciat en una presó. L’Estat –en una visió global- ha usat tot el poder mediàtic, policial, polític, judicial, econòmic, etc. per guanyar la batalla… i ha perdut. Algú em va dir ahir que hem guanyat la batalla de l’Ebre… potser el símil serveix. Ara cal guanyar la guerra però l’experiència ens diu que les guerres de trinxeres són extremadament lentes i amb un cost elevat per Catalunya, Espanya i Europa.

Som doncs d’una paradoxa? Hi ha una majoria independentista en vots? Hi ha un majoria per acceptar l’immobilisme com a única recepta? Cal dir, ara sí, les coses pel seu nom i parlar de nació, de cosobirania, de reconeixement, d’autodeterminació, etc.

Ahir diverses cancelleries europees, amb Alemanya al capdavant, demanen sense embuts una taula de negociació. El mateix president Puigdemont també la demanava. El règim del 78 és capaç de moure fitxa o només sap portar persones al jutjat? Criminalitzar les manifestacions pacífiques aporta res? La democràcia espanyola és un oxímoron?

Ara venen temps de recolliment familiar, bon Nadal i bones festes a tots, però no podem oblidar que tenim representants socials i polítics que no seran a casa. Un record i mil gràcies per tot!

 

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: