Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política Nacional’ Category

alfonso-xiii-library-of-the-congressM’ha costat trobar l’estat d’ànim adequat per poder escriure sobre el que ens està passant a Catalunya. Un escrit ple d’insults no hauria tingut cap sentit malgrat la brutalitat de la policia espanyola contra gent pacífica, la manipulació mediàtica de la premsa espanyola o els disbarats dels polítics del PP.

Aquest dies a classe m’ha tocat explicar el Modernisme, primera unitat de literatura d’aquest segon curs de batxillerat. Una nova oportunitat per redescobrir el valor de la literatura com a instrument d’interpretació del lloc i temps d’on va sorgir.

Així el romanç de Els Segadors, del qual sorgirà el nostre himne nacional, conté versos com “Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra […] A les armes catalans, que ens han declarat la guerra!”. La guerra d’independència del 1640 al 1659 es va iniciar amb la rebel·lió dels catalans contra els abusos de les tropes castellanes que lluitaven contra França en el marc de la Guerra dels Trenta Anys.

La lectura de l’”Oda a Espanya” de Joan Maragall explica com es veu des de la perifèria estatal la gestió penosa de la fi de l’Imperi Castellà: el 1898 es perden les darreres colònies (Filipines, Cuba i Puerto Rico). Abans s’havien independitzat molts altres països, el primer fou els Països Baixos (1598). La reacció a Castella va ser la de sempre: negar qualsevol gestió autonòmica dels territoris i usar la força. Aquest tic autoritari tant interioritzat es plasma en el poema modernista i abans en una article de Jaume Brossa, “Viure del passat”,  de 1893. Es critica que Castella només viu de les glòries passades d’aquí que no pugui-vulgui modernitzar-se: “te satisfeies d’honres mortals / i eren tes festes – els funerals, / oh trista Espanya!” i acaba amb una estrofa que avui, després de les paraules de Felip V d’Aragó (VI de Castella) d’ahir, encara sona més contundent que mai: “On ets, Espanya? – No et veig enlloc. / No sents la meva veu a’tronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? /Adéu, Espanya!”.

Això, Adéu Espanya.

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Validos.jpgL’ideal de Castella sempre havia estat que tot els regnes de l’imperi se sotmetessin a les seues lleis i crear un nou regne, Espanya. Des del 1624 el “valido” comte-duc d’Olivares burxava l’orella del rei Felip IV perquè ho fes possible (prova evident que no ho era!). Va aprofitar la invasió francesa de Catalunya -en el marc de la Guerra dels Trenta anys 1618-1648- per obligar a allotjar les tropes castellanes i no fer res davant dels abusos a la població civil catalana. El poble armat esclataria el juny de 1640: la Revolta dels Segadors, i mataria el mateix virrei. Els catalans es van proclamar en República sota l’empara de França. L’excusa per la invasió de les tropes castellanes estava servida i la guerra d’independència va durar fins el 1659. Després de l’assassinat del president de la República Catalana, Pau Claris, el mateix rei Felip IV va abandonar el comte-duc perquè la monarquia no volia un enfrontament permanent amb els catalans. De fet, el rei, després de jurar les Constitucions catalanes el 1626 havia dit que “os propongo el resucitar la gloria de vuestra nación y el nombre que tantos años ha está en olvido y que tanto fue el terror y la opinión común de Europa” (el rei parlant de “nación” catalana!). L’herència confederal dels Àustries era ben forta. Anys després, el 1705-1716- un nou rei -ara Borbó, Felip V- trencaria els acords històrics entre els regnes peninsulars, els acords de la pau d’Utrecht i imposaria les lleis de Castella al regne d’Aragó amb els decrets de Nova Planta (Aragó, València i Catalunya). Les nacions d’Europa, Anglaterra especialment, només van lamentar – sense actuar- la destrucció de les institucions catalanes.

On som ara? A una nova ocupació de Catalunya amb l’excusa (ara en diem postveritat) que hi ha aldarulls i tumults. Una nova recentralització dels minsos instruments d’autogovern per voler votar un futur com a país. El valido Rajoy no s’atura davant de drets individuals i col·lectius i imposa de nou el poder real de Castella sobre la rebel Catalunya i el rei, hereu borbònic, valida tot el procés d’ocupació: res de confederació austriacista, per entendre’ns.

Quines són les novetats en aquesta lluita antiga? La nova “guerra” és als mitjans de comunicació on les mentides i la manipulació de les cadenes unionistes són constants: primer el Gobierno dicta el relat (la postveritat) per crear l’estat d’opinió que validi la posterior actuació (controlar la hisenda, la policia, la televisió?). L’exèrcit català no té armes tradicionals i només aposta per la veu de la gent, la força de les manifestacions i la defensa de drets individuals i col·lectius. Europa (i el món) són ja uns àrbitres forçats i no es poden excusar en una fal·làcia d’afer intern. La democràcia és en joc: un ciutadà, un vot!

 

Read Full Post »

Ramon FolchFa uns dies vam anar a veure el mausoleu del baró Ramon Folch de Cardona-Anglesola a Bellpuig: la visita guiada és excel·lent. Massa vegades tenim una estranya atracció per veure obres d’arreu del món i no prestem prou atenció a l’art proper. El sepulcre és una mostra extraordinària de Renaixement italià a casa nostra (1525) i està realitzada amb marbre blanc de Carrara per l’escultor napolità Giovanni da Nola. El noble havia nascut a la població urgellenca però malgrat ser virrei a Nàpols i morir-hi (1522) va voler ser enterrat a la vila natal.

Com un baronet va arribar a ser virrei? El seu pare es va posar del bàndol de Joan II, el Sense fe, a la guerra civil del segle XV: un enfrontament entre la Generalitat i un rei que volia trencar el pactisme de les corts catalanes.  El fill va quedar orfe amb 6 anys i el príncep Ferran (futur Ferran II, el catòlic), de 19, el va tractar com un fillol. Va rebre una educació pròpia de la reialesa (idiomes, cultura, etc.) i va tenir encàrrecs militars, sovint exitosos, que el van conduir a una posició rellevant en la Corona d’Aragó.

Ferran II d’Aragó es casa amb Isabel I de Castellà passa a ser rei consort de Castella (però Isabel no ho és d’Aragó) i cogoverna amb ella el regne central peninsular. Ramon Folch fa carrera militar pel Mediterrani defensant la corona catalanoaragones. A la mort d’Isabel, la noblesa castellana el va expulsar amb la sentència de “viejo catalanote” ja que preferien a Felip I, el bell, marit de Joana, la Boja (filla del Reis Catòlics) per regir la seua nació. Expulsat i menystingut quan retorna a Aragó es casa amb Germana de Foix i busca un hereu per continuar el llinatge independentment de Castella i mentrestant nomena en els llocs claus del regne a homes de la seua confiança: Ramon Folch esdevé virrei de Sicília (1507-1509) i virrei de Nàpols (1509-1522) des d’on liderarà la Santa Lliga, del papa Juli II, contra Venècia. El fill de Ferran i Germana morirà aviat i, per tant, serà el seu nét, Carles I d’Aragó, I de Castella i V del Sacre Imperi Romanogermànic qui heretarà el regne d’Aragó. Ferran II del 1507 al 1516 serà regent de Castella però delegarà en el cardenal Cisneros els temes de Castella i en el seu fill il·legítim Alfons, arquebisbe de Saragossa, els d’Aragó.

Els dos darrers actes de sobirania plena del rei d’Aragó: tenir un fill perquè el sobrevisqués i deslliurar-se de Castella i, un cop fallit l’intent, nomenar càrrecs de confiança del regne… els següents ja els posarien des de Madrid! No  sembla pas que la idíl·lica història d’una Espanya unida i uniforme sigui com alguns voldrien (Albiol torna a l’institut) i tampoc que l’anticatalanisme a Castella sigui cap novetat, no?

Read Full Post »

55552060c621b-full_cropped

Els dies de l’atemptat era pel centre d’Europa i per informar-me he combinat les xarxes socials i diverses televisions internacionals. Aquest fet m’ha permès comparar  com s’ha tractat la informació des de fora del país. Des de l’endemà dels atemptats TVE Internacional obviava tant com podia el nostre Govern i només apareixien paraules dels ministres (Interior i  Sanitat), del president Rajoy i del rei (va venir a fer-se fotos amb víctimes i poca cosa més). A ulls del món tot havia de semblar que era obra i gràcia d’un govern espanyol absent en la realitat.

No contents amb això els diaris de Madrid (a excepció de Diario.es i Publico.es), tertulians i columnistes diversos han volgut construir una postveritat on els Mossos i el Govern són uns deslleials i ineficaços perquè només pensen en la independència. S’han dedicat a mentir sense escrúpols, la claveguera de l’estat tufeja molt! Óscar Dalmau piulava per demostrar aquesta lògica: Mosso que mata 4 jihadistes = exlegionario. Terrorista que mata innocents = independentista. Curs per fascicles de manipulació informativa.  Podem afegir-hi: un correu de consulta a un mosso = a comunicació oficial del govern belga, invenció de paraules del president de la Generalitat, etc. I, finalment, després de la manifestació hem vist imatges trucades o plans esbiaixats per esborrar o limitar les estelades i les crítiques al rei pels vincles amb la monarquia saudita.

Davant d’aquests fets tan greus, he rellegit un assaig de Chomsky,“Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media”, que analitza com funciona el control subtil del poder democràtic vers els mitjans.  La tesi conclou que “la propaganda és a la democràcia, allò que la repressió és a un estat totalitari” ja que els mitjans “lliures” estan subjectes a 5 filtres: la propietat del mitjà correspon a grans grups econòmics, viuen més de la publicitat que de l’audiència,  les fonts d’informació depenen de les institucions i d’empreses amb parcialitat manifesta, els grups de pressió pressionen els mitjans i, finalment, les normes dels periodistes. Els mitjans són capaços de mobilitzar el consens públic sota les seues perspectives (el seu relat) i alhora donen l’aparença de consentiment democràtic.

Comptat i debatut, els imams radicals mediàtics de l’espanyolisme rellegeixen la seva llei sagrada, prediquen des de molts alts minarets (finançats amb subvencions, publicitat de l’Estat o per grans empreses “semiestatals”) i continuen malaltíssament obcecats amb la seua Guerra Santa contra els infidels catalans sota el crit “Espanya és gran!”.

Imatge: We’re all wanting the truth.

Font: http://www.voicesofyouth.org/en/posts/media-manipulation

Read Full Post »

Tractat Pirineus.jpg

Arran de les declaracions de Lluís Llach sobre l’obediència a les lleis vigents quan s’iniciï la desconnexió d’Espanya hi ha hagut molt de soroll mediàtic. Al final però, més enllà de dir les coses pel seu nom, el cantautor posava en evidència que quan hi ha dos legitimitats en xoc cal decidir quina és la que preval. Això no és nou, les Tretze colònies britàniques que es van independitzar per formar els futurs Estats Units d’Amèrica no va demanar permís a la reina d’Anglaterra per declarar-se independents. Literalment, van exercir la seua sobirania i van declarar la seua llei com la nova llei vigent. El mateix van fer les colònies d’Espanya a Sud-Amèrica.

El president Macià hi va fer sovint esment en els seus discursos a Madrid. Tenim una confrontació de legitimitats i de sobirania, és a dir, de capacitat de decidir i no ser només un acceptador de la sobirania de l’altre. Sovint sentim parlar de sobiranies compartides però al final la representació de tot plegat és la que és: volem tenir una selecció de futbol pròpia? Volem ser amos dels nostres errors i dels nostres encerts? Volem decidir sobre els llots de Flix o el Castor? Quan algú es formula aquestes preguntes i diu “Sí, amb Catalunya” està expressant que vol dir tenir una sobirania pròpia; els que opten per “Sí, amb Espanya” es declaren seguidors de l’altra sobirania i deixen sense efecte la catalana. Volem tenir la clau del nostre futur o no?

Després de rebre el comtat del Rosselló el rei Lluís XIV declarava que “L’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”. Exercia la nova sobirania sobre els nous territoris que li havien regalat des de Madrid el 1659 amb el Tractat dels Pirineus (escena que immortalità Laumosnier). Oh, fronteres que belluguen! Molts diuen que no cal noves fronteres però no veig pas que Espanya ja hagi renunciat a Melilla, Ceuta, o les Canàries… quines són les fronteres que estem abolint?

Com deia Voltaire, a Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. Per tant, si volem poder fer el ridícul a Eurovisió… ens cal tenir sobirania.

 

 

Read Full Post »

Verja

Algú va dir que una llengua és un dialecte amb canons. És a dir, el nom no sempre fa la cosa. Les estructures lingüístiques estan subjectes a la modificació dels parlants,  els seus perjudicis i els canvis sociopolítics de la societat que les parla: a vegades voler-se entendre és més important que la distància real, i l’inrevés! Per exemple, el serbocroat és una llengua que s’escriu amb dos alfabets!

A la zona del Campo de Gibraltar (Gibraltar i , una mica, la Línia de la Concepción) es parla una mena de crioll (llengua híbrida) que barrejava elements del castellà i de l’anglès: el nom que té és “llanito”. Fa 10 anys vaig tenir l’oportunitat de dirigir un treball de recerca sobre aquesta llengua híbrida i vaig descobrir girs lingüístics i paraules molt interessants i uns anys més tard hi vaig estar un dia i ho vaig poder verificar.  Per exemple, bacon és beki; cake  és keki; battery és batteria; police és la parma. O, comparats, obtenim: Llanito: Hombre, I’m tellin you ke no puede… // Español: Hombre, te digo que no puedes… // Inglés: Man, I’m telling you (that) you can’t…

Segons Jesús Cañas  un estudi antropològic (Bordering on Britishness) analitza la societat que, a la banda anglesa, sostenia aquesta llengua singular i perquè ha optat per l’anglès com a conseqüència del tancament de la frontera (la “verja”) del 1969 fins al 1982 i la imposició de la màxima “Gribaltar, español” que no respon pas a l’acord signat al Tractat d’Utrecht el 1713 entre Castella i Anglaterra.  Les mares, moltes espanyoles, ja no van transmetre el llanito als fills i, fins i tot, el Instituto Cervantes ha tancat recentment la seua delegació.

Una vegada més es demostra que la imposició d’una identitat, d’una llengua, d’un estatus polític, etc. provoca una reacció en contra de l’assetjat. Com deia A. Machado “Castilla desprecia cuanto ignora”… posem que parlo de Catalunya!

Read Full Post »

eduard-toda-a-museu-bulaq

Sovint tenim personatges –“homenots” en terminologia de Josep Pla- que ens passen desapercebuts, potser per ignorància pròpia potser per manca de divulgació en un context farcit d’estímuls. Fa unes setmanes vaig gaudir d’una conferència de l’amiga Jordina Gort sobre textos d’Eduard Toda i Güell emmarcada en una ruta per diverses biblioteques arran de l’any Toda que tenia com a eix central l’exposició “Eduard Toda i Güell (1855-1941): de Reus al món” que s’ha impulsat des de Reus en el marc del 75è aniversari de la seua mort.

El personatge és dels que et fan esborronar: com el general Prim, el pintor Fortuny o l’arquitecte Gaudí. Un home del seu temps, incansable i defensor de la Renaixença nacional: cònsol, escriptor, egiptòleg, historiador, excursionista, bibliòfil, filòleg, activista cultural i conservador del patrimoni (pren especial rellevància la tasca duta a terme com a president del Patronat de Poblet o el mecenatge a Escornalbou). Una veritable passió per la cultura, com enalteix Gort.

La xerrada de l’especialista se centrà en la part filològica i humanística del personatge. Els seus articles periodístics –instrument veritable de transmissió seguint l’estil de Mark Twain, Víctor Hugo o Charles Dickens- són sovint reports de les seues estades, viatges o pensaments i traspuen una originalitat, modernitat i ironia que el van fer de bon gust per al lectors catalans de La il·lustració catalana, El Eco del Centro de Lectura, La Renaixensa o del Butlletí Arqueològic de Tarragona entre d’altres. Un brillant transportador d’un món llunyà a uns lectors nostrats.

L’anècdota de Toda a l’Alguer (1887) il·lustra la pèrdua de referència nacional i històrica d’un territori que pertany a un domini lingüístic. El nostre personatge va demanar peix a la mestressa de l’hostal a l’Alguer i ella li va respondre en alguerès però es va sorprendre  que l’entengués si no era de la ciutat ni de Sardenya. Quan li va dir que era de Barcelona, la vella li va preguntar si allí també parlaven alguerès… ell va respondre que tothom!

En definitiva, només si sabem d’on venim podrem saber on volem anar!

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: