Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política Nacional’ Category

Boy-Reaching-for-Stars

Una vegada més ens trobem a les portes d’unes eleccions que se’ns diu que són definitives i definidores. Ens diuen que Europa ens mira i que, com Nínive, en 40 dies tot caurà (o no) per fer (res)sorgir la República.

Mentrestant,  veia les imatges dels companys presos entrant a les Corts com si fossin delinqüents: custodiats i limitats en tots els seus drets fruit d’una injustícia espanyola que no té por de fer el ridícul davant del món. Quanta dignitat i quanta vergonya a la vegada! Aquest “mentrestantum” s’està allargant irremeiablement i, en cas d’empat, l’Espanya que coneixem (la de dretes i la d’esquerres que deia Josep Pla) guanya.

Potser ja no parlem de jugades mestres com fa un any i mig…  només la bombolla de les xarxes socials –maleït logaritme- encara ens esbiaxa les mirades als uns i als altres. L’altre dia llegia atònit que des del Twitter es titllava de racistes un cartell del PSC de les Borges Blanques que parlava d’unes Borges més blanques (més netes)… quanta ignorància (text i context) que es pot llegir en pocs caràcters!

A l’espai Macià de les Borges, d’on era fill polític, vam crear un lloc divulgador de l’esperit del nostre diputat i president… i ho fèiem parlant del somni de Macià. No un somni únic sinó una versió d’un desig que compartia amb Michael Collins, Ella Backer, Arthur Griffith, John Adams, Jawaharlal Nerhu, Josefa Ortiz, Jomo Kenyatta, Marcus Gravey, etc. Grans personatges que van fer volar estels i ideals i que, a la vegada, van demostrar que calia defensar-se amb la fermesa de les conviccions i l’estratègia més adequada al lloc i al moment; el text i el context.

Seguim, perquè la cursa té tant de llarga com de descoratjadora. Seguim, perquè ens sobren els motius i ens falta demostrar a cada bugada electoral que ens cal ser més per fer possible el vell somni de Macià: la República catalana. Llavors, quan això passi, no busquem excuses!

Imatge extreta de : https://tinybuddha.com/blog/10-mistakes-to-avoid-when-chasing-your-dream/

Read Full Post »

strategia-op..png

Malgrat tenir la sensació d’estar en una mena de roda de hàmster malèfica sembla que tot avança lentament… però cap a on? Els banys de realisme són molt durs i més quan venim d’una etapa emocionalment hiperactivada. Els judicis-farsa sumaríssims seran la nova etapa d’aquest reposicionament nacional.

Costa trobar en els articles, posts i piulades d’avui aquells debats encesos sobre si la nova República havia de tenir una càmera o dos, o exèrcit, o llengua o llengües oficials, o estructures d’estat, o quants articles havia de tenir la Constitució, sobre tal o qual jugada mestra, etc.  quanta bondat de tantes persones i quanta exageració dels nostres dirigents. El “momentum” de finals del 2017 va ser molt mal gestionat… tanta feina a treballar pel dia després de l’anhelada República que es van “oblidar” dels preparatius per defensar-la en qualsevol escenari. Un cop vam rebre les patacades i la intervenció via 155 molts van voler continuar amb el miratge… i ben pocs van baixar de la roda: són els nous “traïdors” a la pàtria de la retòrica.

Encara avui trobem qui viu només de les proclames i oblida la crua realitat. Quan sento alguns dirigents parlar de “fer república” en abstracte em fa molta llàstima: ningú explica “com” es fa sense saltar-se el marc normatiu autonòmic: som creadors de “fake news” patriòtiques. Hem passat del feliç “momentum” al duríssim “mentrestantantum” i alguns encara eviten dir que el rei (el president de la república, vull dir) va despullat.

Potser ara toca treballar estratègicament (ara sí, sense excuses, sense mítings i proclames retòriques) per a la gestió del nou “momentum”: quan tinguem majoria d’escons i vots (homologables arreu del món) estarem preparats per proclamar unilateralment la República (autodeterminar-nos!) i defensar-la al carrer?

Ni més flagel·lacions ni més il·lusionisme. La partida continua. Bon any nou, bona i estratègica lluita vella!

Imatge extreta de: https://www.blogfinanza.com/forex-online/14742-strategie-trucchi-e-consigli-per-investire-nel-forex/

Read Full Post »

cio_digital_transformation_resource.jpgDes de sempre la tecnologia ha fet que les evolucions hagin transformat el mercat laboral i la vida diària de les persones. Això ha portat a l’obsolescència oficis que havien tingut un paper imprescindible fins llavors: els copistes versus la impremta (el millor invent del segon mil·leni), els cavalls de correus versus el telègraf, la impremta tradicional versus la digitalització, etc.

El món periodístic ha estat un dels més castigats per la crisi econòmica i per la digitalització-audiovisualització. N’hi ha, però, que n’han sortit reforçats: el The New York Times. Han aconseguit mantenir el nombre de treballadors però, aquí hi ha el canvi, els perfils han canviat. El diari ha dedicat molts recursos a formar els seus bons professionals en “paper”  al “disseny digital i vídeo”: l’actualització d’habilitats és imprescindible; no hi ha miracles.

De fet, moltes fonts ens indiquen que el 60% dels joves d’avui (els mil·lenials) treballaran d’aquí a 20 anys en professions que no existeixen encara, molt tecnològiques i d’estudis de formació professional o universitària: hacker blanc, controlador aeri de drons, monedes virtuals, transport intel·ligent, etc.

I dos preguntes cabdals sorgeixen en el món de l’educació: Què ensenyem? i Com ensenyem? La primera sembla que ens porta cap a un aprofundiment de les habilitats transversals (no tant l’eina concreta) i una projecció cap al futur laboral. La segona interpel·la al docent directament i ens demana ser motivadors i, com en el cas del diari nord-americà, a perfilar-nos per adaptar-nos més concretament a un món canviant.

Això sí, sense el bon treball a l’aula no hi ha professió. La ràtio d’alumnes, la ràtio d’equipament informàtic del centre, els equipaments propis dels alumnes i el seu ús a l’aula, la imprescindible formació del professorat en el centre,  etc. són factors clau per poder aplicar el model “teòric” amb un mínim de garanties d’èxit més enllà dels “bolets” experimentals que sovint es mostren com a únics referents vàlids.

Molta feina i bona feina a fer. Seguim amb il·lusió!

Imatge extreta  https://enterprisersproject.com/what-is-digital-transformation

Read Full Post »

llunaFa temps que les derrotes dels catalans contra els castellans ens han portat a l’autocensura, a comprar el marc mental de Madrid,  a desenfocar molt els problemes i les solucions; ens donen corda, rodem, però no avancem!

Sorprèn que parlem del rei d’Espanya, Felip VI, amb la normalitat de la pròpia ignorància… algú sap si Felip I (aquest sí que és impossible!), II, III, IV o V van signar cap document amb aquest títol? No, eren reis de Castella i d’Aragó, entre altres títols. No és fins el 1870 que trobem la denominació actual oficialitzada a la Constitució. Per què no parlem nostradament  de Felip V d’Aragó o del Felip V, Comte de Barcelona, que seria més correcte ni que sigui per reprovar-lo?

Llegeixes amb estupefacció que Espanya va descobrir Amèrica… quan no cal ser doctor en història per saber que va ser un mèrit/demèrit de Castella (herència d’Isabel). L’únic port des d’on es podia comerciar era el de Sevilla i era un comerç prohibit als estrangers, inclosos els catalans/aragonesos, fins que el 1765 es va permetre a Barcelona, i altres ports, de fer-ho.

En un altre ordre de coses, encetem debats intensos sobre si és just que els camions paguin el 50% dels peatges (alguns des d’editorials de diaris territorials) o que el tram lliure sigui aquest i no un altre sense adonar-nos que a Castella no tenen aquests dubtes perquè no tenen autopistes (o poquíssims quilòmetres) sinó autovies de franc en bona part construïdes i mantingudes amb els nostres diners.

Guanyen ells perquè nosaltres mirem el dit i no la Lluna. Seguim!

Imatge: https://twitter.com/XBescos/status/793875137510707200

 

Read Full Post »

franquismo.jpgDurant i després de la Transició  els governs espanyols de centre, pseudoesquerra i dreta partien de la premissa que el nacionalisme espanyol quan és supremacista i vol aculturitzar les regions de l’Estat que no són castellanes és dolent o potser els governs espanyols només seguien la vella fórmula del conde-duque Olivares “que se note el efecto sin que se note el cuidado” i van començar la reconquesta del poder central.

La legislació posterior al cop d’estat de Tejero va suposar una frenada en sec de qualsevol vel·leïtat de descentralització política i va afavorir-ne una d’administrativa (comunitats autònomes) amb un vernís de política que només servia per gesticular nacionalment, fomentar la corrupció regional i, a la pràctica, no qüestionar l’hegemonia del nacionalisme espanyol.

Des del 2000 la dreta espanyola ja no tenia cap voluntat d’amagar el seu nacionalisme excloent i el PSOE, malgrat les paraules més amables, va seguir el mateix camí. El trencament de l’acord entre Catalunya i l’Estat que van suposar les retallades a l’estatuet del 2006 va ocasionar un nou escenari a partir del 2010: una gran part de la societat catalana va optar per la independència.

El pensador Harari parla d’aquest nacionalisme-feixisme com a monstre: vol aniquilar un altre que considera inferior. En molts països s’ha fet pedagogia i s’ha venut una imatge molt crua que ha provocat un efecte contrari al desitjat ja que no s’hi identifica ningú però a Espanya mai s’ha menystingut el franquisme i, per tant, el monstre no ha desaparegut mai. Tot just ara, sense caretes, comença la competició per veure qui d’entre el PP, Cs o Vox és el més fidel al model de nacionalisme que Franco va consolidar amb la seua dictadura.

Un monstre ve a veure’ns.. i és un vell conegut!

Imatge extreta de : https://iniciativadebate.net/2017/11/04/este-pais-apesta-a-franquismo/

Read Full Post »

felicitat

Ara tot just fa un any del Primer d’Octubre: una gran demostració de conviccions i astúcia. Després va venir el 2, el 3 i l’aturada de país, les renúncies… la desorientació i, finalment, la declaració simbòlica sense cap conseqüència efectiva… però que ha servit a l’Estat per empresonar els nostres líders de manera injusta. Veure com els Gobiernos a Madrid neguen la brutalitat policial, la injustícia persegueix ciutadans que expressen opinions o com creix el feixisme sota l’obra de Cs i Vox fa ràbia. Els resultats del 21D ens van situar a les portes d’una majoria en vots però no vam passar la barrera que ens atorgaria el mandat democràtic clar i indiscutible.

I què hem de fem ara? No tenim un rumb clar. Massa grandiloquència i massa pocs banys de realitat, que sempre poc plaents. Sents parlar de defensar la República que ningú va veure i mentrestant, amb el cap cot, ens toca gestionar una autonomia. Això genera ràbia… molta. La impotència és enorme i el mal que ens fa veure la nostra bona gent a presó ens commou cada dia. Una petita minoria opta per la radicalitat sense que ningú expliqui com es fa això de ser independents sense cap enfrontament civil i sense cap mandat democràtic homologable arreu del món. D’altres es conformen en la gestió de la realitat i aspirar a uns temps més propicis per fer el nou assalt.

Bucay ens parlava en un conte que la tristesa i la ràbia es van bescanviar la roba fa molts anys i que per això sempre que veiem la ràbia hi podem intuir la tristesa. I potser és això, la ràbia és hereva de la tristesa però deixar-nos portar només per la ràbia pot conduir uns pocs a la violència i llavors no tindrem la victòria moral i de vots que necessitem. La prudència no ens pot fer traïdors però no calcular les pròpies forces ens pot conduir al fracàs. Seguim i seguim i quan siguem més… ens autodeterminem i llavors sí, ens defensem a ultrança.

Read Full Post »

biblia-655x368Aquests dies estem remembrant la millor etapa del final del primer assalt a l’anhelada República: la fe, la irreductible fe, és el paradigma del momentum del procés.

D’una banda, tenim alguns CDR (només alguns, no ho posem tot al mateix sac ni menystinguem la molt bona feina que fan) que s’han convertit en els nous “guardians de la fe” i exigeixen als partits que de moment tenen els empresonats i exiliats que implementin la República o pleguin (un record, milions d’agraïments i molts ànims als nostres representants que pateixen la injustícia de l’estat espanyol). Encara tinc a la memòria la 3a República dels 8 segons (10 d’octubre) i després, la 4a (la del 27 d’octubre) sense implementar res… després de discursos fedataris basats en el “ho tenim tot preparat” no vam poder defensar res perquè tot partia del supòsit del bonisme propi i el dels altres (que ja sabem que no en tenen).

De l’altra, el president Puigdemont –amb l’ostrakon a la mà- després de l’èxit electoral del 21D basat en el “tornaré” s’ha conjurat (emportant-se la vella-nova CDC) per reeditar la crida messiànica del “seguiu-me” sense concrecions al com ni al quan. Si no ho fas, ets un traïdor a la República.

És curiós com en un país laic com el nostre el full de ruta es basi en la fe cega i en resseguir allò de Sant Marc (11, 11-25): “tingueu fe”. La pauta de les tietes, el bonisme social, el radicalisme des de les xarxes socials i el sofà, l’esperit acrític de molts dirigents del nostre país, etc.  ens configura un pensament col·lectiu que fa que ningú vulgui dir que l’emperador va despullat.

Jo, incrèdul, continuo des de fa anys preguntant on puc trobar el manual de defensa –a la catalana- de la República. Sense que algú m’expliqui el com, les crides a la fe cega em trobaran crític i observant. De moment, l’única aposta de Realpolitik per avançar lentament (imperceptiblement?) és empassar-se el gripau de l’autonomisme i recuperar l’alè per un nou assalt, sense data i amb un 51% dels vots favorables, indiscutiblement a ulls del món, a la independència. Seguim!

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: