Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política Nacional’ Category

cio_digital_transformation_resource.jpgDes de sempre la tecnologia ha fet que les evolucions hagin transformat el mercat laboral i la vida diària de les persones. Això ha portat a l’obsolescència oficis que havien tingut un paper imprescindible fins llavors: els copistes versus la impremta (el millor invent del segon mil·leni), els cavalls de correus versus el telègraf, la impremta tradicional versus la digitalització, etc.

El món periodístic ha estat un dels més castigats per la crisi econòmica i per la digitalització-audiovisualització. N’hi ha, però, que n’han sortit reforçats: el The New York Times. Han aconseguit mantenir el nombre de treballadors però, aquí hi ha el canvi, els perfils han canviat. El diari ha dedicat molts recursos a formar els seus bons professionals en “paper”  al “disseny digital i vídeo”: l’actualització d’habilitats és imprescindible; no hi ha miracles.

De fet, moltes fonts ens indiquen que el 60% dels joves d’avui (els mil·lenials) treballaran d’aquí a 20 anys en professions que no existeixen encara, molt tecnològiques i d’estudis de formació professional o universitària: hacker blanc, controlador aeri de drons, monedes virtuals, transport intel·ligent, etc.

I dos preguntes cabdals sorgeixen en el món de l’educació: Què ensenyem? i Com ensenyem? La primera sembla que ens porta cap a un aprofundiment de les habilitats transversals (no tant l’eina concreta) i una projecció cap al futur laboral. La segona interpel·la al docent directament i ens demana ser motivadors i, com en el cas del diari nord-americà, a perfilar-nos per adaptar-nos més concretament a un món canviant.

Això sí, sense el bon treball a l’aula no hi ha professió. La ràtio d’alumnes, la ràtio d’equipament informàtic del centre, els equipaments propis dels alumnes i el seu ús a l’aula, la imprescindible formació del professorat en el centre,  etc. són factors clau per poder aplicar el model “teòric” amb un mínim de garanties d’èxit més enllà dels “bolets” experimentals que sovint es mostren com a únics referents vàlids.

Molta feina i bona feina a fer. Seguim amb il·lusió!

Imatge extreta  https://enterprisersproject.com/what-is-digital-transformation

Anuncis

Read Full Post »

llunaFa temps que les derrotes dels catalans contra els castellans ens han portat a l’autocensura, a comprar el marc mental de Madrid,  a desenfocar molt els problemes i les solucions; ens donen corda, rodem, però no avancem!

Sorprèn que parlem del rei d’Espanya, Felip VI, amb la normalitat de la pròpia ignorància… algú sap si Felip I (aquest sí que és impossible!), II, III, IV o V van signar cap document amb aquest títol? No, eren reis de Castella i d’Aragó, entre altres títols. No és fins el 1870 que trobem la denominació actual oficialitzada a la Constitució. Per què no parlem nostradament  de Felip V d’Aragó o del Felip V, Comte de Barcelona, que seria més correcte ni que sigui per reprovar-lo?

Llegeixes amb estupefacció que Espanya va descobrir Amèrica… quan no cal ser doctor en història per saber que va ser un mèrit/demèrit de Castella (herència d’Isabel). L’únic port des d’on es podia comerciar era el de Sevilla i era un comerç prohibit als estrangers, inclosos els catalans/aragonesos, fins que el 1765 es va permetre a Barcelona, i altres ports, de fer-ho.

En un altre ordre de coses, encetem debats intensos sobre si és just que els camions paguin el 50% dels peatges (alguns des d’editorials de diaris territorials) o que el tram lliure sigui aquest i no un altre sense adonar-nos que a Castella no tenen aquests dubtes perquè no tenen autopistes (o poquíssims quilòmetres) sinó autovies de franc en bona part construïdes i mantingudes amb els nostres diners.

Guanyen ells perquè nosaltres mirem el dit i no la Lluna. Seguim!

Imatge: https://twitter.com/XBescos/status/793875137510707200

 

Read Full Post »

franquismo.jpgDurant i després de la Transició  els governs espanyols de centre, pseudoesquerra i dreta partien de la premissa que el nacionalisme espanyol quan és supremacista i vol aculturitzar les regions de l’Estat que no són castellanes és dolent o potser els governs espanyols només seguien la vella fórmula del conde-duque Olivares “que se note el efecto sin que se note el cuidado” i van començar la reconquesta del poder central.

La legislació posterior al cop d’estat de Tejero va suposar una frenada en sec de qualsevol vel·leïtat de descentralització política i va afavorir-ne una d’administrativa (comunitats autònomes) amb un vernís de política que només servia per gesticular nacionalment, fomentar la corrupció regional i, a la pràctica, no qüestionar l’hegemonia del nacionalisme espanyol.

Des del 2000 la dreta espanyola ja no tenia cap voluntat d’amagar el seu nacionalisme excloent i el PSOE, malgrat les paraules més amables, va seguir el mateix camí. El trencament de l’acord entre Catalunya i l’Estat que van suposar les retallades a l’estatuet del 2006 va ocasionar un nou escenari a partir del 2010: una gran part de la societat catalana va optar per la independència.

El pensador Harari parla d’aquest nacionalisme-feixisme com a monstre: vol aniquilar un altre que considera inferior. En molts països s’ha fet pedagogia i s’ha venut una imatge molt crua que ha provocat un efecte contrari al desitjat ja que no s’hi identifica ningú però a Espanya mai s’ha menystingut el franquisme i, per tant, el monstre no ha desaparegut mai. Tot just ara, sense caretes, comença la competició per veure qui d’entre el PP, Cs o Vox és el més fidel al model de nacionalisme que Franco va consolidar amb la seua dictadura.

Un monstre ve a veure’ns.. i és un vell conegut!

Imatge extreta de : https://iniciativadebate.net/2017/11/04/este-pais-apesta-a-franquismo/

Read Full Post »

felicitat

Ara tot just fa un any del Primer d’Octubre: una gran demostració de conviccions i astúcia. Després va venir el 2, el 3 i l’aturada de país, les renúncies… la desorientació i, finalment, la declaració simbòlica sense cap conseqüència efectiva… però que ha servit a l’Estat per empresonar els nostres líders de manera injusta. Veure com els Gobiernos a Madrid neguen la brutalitat policial, la injustícia persegueix ciutadans que expressen opinions o com creix el feixisme sota l’obra de Cs i Vox fa ràbia. Els resultats del 21D ens van situar a les portes d’una majoria en vots però no vam passar la barrera que ens atorgaria el mandat democràtic clar i indiscutible.

I què hem de fem ara? No tenim un rumb clar. Massa grandiloquència i massa pocs banys de realitat, que sempre poc plaents. Sents parlar de defensar la República que ningú va veure i mentrestant, amb el cap cot, ens toca gestionar una autonomia. Això genera ràbia… molta. La impotència és enorme i el mal que ens fa veure la nostra bona gent a presó ens commou cada dia. Una petita minoria opta per la radicalitat sense que ningú expliqui com es fa això de ser independents sense cap enfrontament civil i sense cap mandat democràtic homologable arreu del món. D’altres es conformen en la gestió de la realitat i aspirar a uns temps més propicis per fer el nou assalt.

Bucay ens parlava en un conte que la tristesa i la ràbia es van bescanviar la roba fa molts anys i que per això sempre que veiem la ràbia hi podem intuir la tristesa. I potser és això, la ràbia és hereva de la tristesa però deixar-nos portar només per la ràbia pot conduir uns pocs a la violència i llavors no tindrem la victòria moral i de vots que necessitem. La prudència no ens pot fer traïdors però no calcular les pròpies forces ens pot conduir al fracàs. Seguim i seguim i quan siguem més… ens autodeterminem i llavors sí, ens defensem a ultrança.

Read Full Post »

biblia-655x368Aquests dies estem remembrant la millor etapa del final del primer assalt a l’anhelada República: la fe, la irreductible fe, és el paradigma del momentum del procés.

D’una banda, tenim alguns CDR (només alguns, no ho posem tot al mateix sac ni menystinguem la molt bona feina que fan) que s’han convertit en els nous “guardians de la fe” i exigeixen als partits que de moment tenen els empresonats i exiliats que implementin la República o pleguin (un record, milions d’agraïments i molts ànims als nostres representants que pateixen la injustícia de l’estat espanyol). Encara tinc a la memòria la 3a República dels 8 segons (10 d’octubre) i després, la 4a (la del 27 d’octubre) sense implementar res… després de discursos fedataris basats en el “ho tenim tot preparat” no vam poder defensar res perquè tot partia del supòsit del bonisme propi i el dels altres (que ja sabem que no en tenen).

De l’altra, el president Puigdemont –amb l’ostrakon a la mà- després de l’èxit electoral del 21D basat en el “tornaré” s’ha conjurat (emportant-se la vella-nova CDC) per reeditar la crida messiànica del “seguiu-me” sense concrecions al com ni al quan. Si no ho fas, ets un traïdor a la República.

És curiós com en un país laic com el nostre el full de ruta es basi en la fe cega i en resseguir allò de Sant Marc (11, 11-25): “tingueu fe”. La pauta de les tietes, el bonisme social, el radicalisme des de les xarxes socials i el sofà, l’esperit acrític de molts dirigents del nostre país, etc.  ens configura un pensament col·lectiu que fa que ningú vulgui dir que l’emperador va despullat.

Jo, incrèdul, continuo des de fa anys preguntant on puc trobar el manual de defensa –a la catalana- de la República. Sense que algú m’expliqui el com, les crides a la fe cega em trobaran crític i observant. De moment, l’única aposta de Realpolitik per avançar lentament (imperceptiblement?) és empassar-se el gripau de l’autonomisme i recuperar l’alè per un nou assalt, sense data i amb un 51% dels vots favorables, indiscutiblement a ulls del món, a la independència. Seguim!

Read Full Post »

La verdadera justicia esta avergonzada, Imagen, D.R.A., MrVox Acaponeta

Arran de la darrera sentència sobre la violació de la noia a Navarra s’ha escrit molt i molt sobre la interpretació que fan els jutges de la paraula abús versus violació. El sentit comú de la majoria de la població però no deixa lloc a dubtes. Tres jutgesses han fet arribar una carta oberta  a la noia on li expressen el seu suport i on deixen clar que en qualsevol acte d’un jutge hi ha una part que correspon a la seua visió del món. Potser l’arrel del problema és aquí. Les ideologies són inherents a la condició humana, fins i tot dels jutges i, per tant, en un estament d’intocables és molt difícil que es qüestioni obertament cap sentència. I si per canviar aquesta interpretació abús-violació es munta una comissió amb 20 jutges homes potser ja es demostra com està de complicada la partida.

La ideologia del nacionalcatolicisme ha ressorgit en força a l’Estat, tant de blau com de taronja.  Bona part d’aquests intocables hi són adscrits i s’han posat a dirigir la resposta de l’Estat vers el procés català. Amb el delicte d’odi han trobat la clau per obrir tots els panys: si un professor  explica perquè han trencat les portes del seu institut, es titlla d’odi portar una samarreta groga, et citin a declarar per penjar una pancarta i fer una piulada, per portar un nas de pallasso, t’impedeixen casar-te amb un llaç grog, etc.

Aquesta manera de fer afecta altres supòsits ideològics arreu de l’Estat: et jutgen per penjar una imatge de Jesucrist retocada, cantar cançons crítiques, per fer uns putxinel·lis sarcàstics, no volen veure una violació, etc.

És un temps de regressió democràtica i d’injustícia, de rellegir L’apologia de Sòcrates de Plató. El diàleg s’obre amb: “Com heu estat d’afectats, atenesos, pels meus acusadors, no ho sé“. Quanta afectació hi ha en els intocables? No ho sé… però ho intueixo!

Imatge: Nik (ninotaire argentí)

Read Full Post »

inquisition.jpgCosta trobar l’estat d’ànim per poder escriure… la serenor, el cap fred resten amagats per la ràbia, la indignació, la ira, etc.

On som? Després de la no-República veiem com l’aparell judicial de l’Estat tergiversa lleis per poder imputar delictes de violència sobre supòsits de no-violència. La fiscalia actua sota el dictat del Gobierno i, per tant, el pes de l’Estat (la llei… com a Antígona) cau de forma inquisitorial sobre els que ideològicament volen trencar l’status quo actual. La desobediència no és rebel·lió… però el cos judicial ho capgira com vol. És en la magistratura on encara perdura amb més força l’herència feixista (emparada per la transición): el percentatge de jutges i fiscals que pertanyen a partits d’extrema dreta és molt més alt que la representació política que tenen (fins l’arribada de Ciudadanos, clar) i el joc de parenteles i familiaritats exerceixen un control poderós de l’administració de l’Estat. Aquest és el veritable nucli dur de l’espanyolisme corporatiu: subsecretaris d’estat per avall, càrrecs  triats a dit a organismes clau, el submón judicial, etc. Hi ha dinars de Nadal que deuen ser un veritable “estat major” de la defensa dels privilegis adquirits.

Davant d’això el nostre procés (amb massa errades i ingenuïtats de tietes) està amenaçat pels processos judicials esbiaixats. Processar vol dir etimològicament “anar/cedir endavant” i ara mateix el que avança no és el procés sinó els processos. Caldrà veure el cas efectiu que en faran els poders judicials europeus (allunyats del feixisme transicional) però tenir la raó en un marc europeu judicial al cap de 7 anys no sembla pas la millor recepta per afrontar els reptes d’avui que tenim com a país.

És temps de processons…i de penitència obligada, de màrtirs, etc.  Com deia el general colpista Mola el 1936: “Seran encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares, a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas”. I com al 1940 els alemanys ja han detingut un president català… Tot molt democràtic, tot molt actual, no?

 

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: