Feeds:
Entrades
Comentaris

2018-02-02-la-carta

La justícia i la injustícia formen un element consubstancial en les relacions humanes. Durant milions d’anys, encara ara en molts animals i estats, la llei del més fort ha esdevingut el sistema de dirimir les disputes. Les “nostres” guerres no s’han resolt pas a base d’argumentació sinó de la capacitat d’infligir derrotes militars a l’enemic de torn.

Aquest fenomen social de disputar quelcom ha tingut en la justícia la visió civilitzada. Dotar-se d’unes normes i d’uns interpretadors ha suposat un gran avenç. No obstant això no podem dir pas que haguem trobat la manera de resoldre tots els nostres conflictes ni que la part interpretativa-humana del fet judicial sigui unívoca; altrament no hi hauria revisions de sentència, per exemple.

Aquesta naturalesa flexible, ha fet que molts pensadors si hagin referit: per a Plató “La pitjor forma d’injustícia és la justícia simulada”, pel rei Salomó “Qui justifica un impiu i qui condemna un just són abominables davant dels ulls de Déu” i per a Hegel “Cent anys d’injustícia no fan dret”.

Si rellegim les cites en clau catalana, per exemple, i un cop sentides les moltes veus que clamen contra les mesures “sui generis” del Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional (magistrats, Jutges per la Democràcia, advocats i juristes, etc.) ens podem fer una idea de la justícia  a la carta que estem veient:  se simula un delicte, es justifica la violència policial i es dóna per legal només una interpretació des d’un biaix ideològic-nacionalista. Amnistia Internacional ni molts estaments jurídics internacionals però no ho veuen pas així, per exemple.

Aquí les sentències s’apunten des del poder polític (només cal repassar les declaracions prèvies als actes judicials que han fet esclatar a una part de la judicatura) i són dictades pel judicial. Res de menú: a la carta senyors, a la carta!

Caricatura de Ferran Martin.

Anuncis

Wilsons_Fourteen_Points_-_European_Baby_Show-07175953

Aquest any celebrem els cent anys dels catorze punts del president Wilson en l’armistici de la Primera Guerra Mundial (Tractat de Versalles). El president americà va redissenyar Europa i el món. Es va carregar els vells imperis i amb el seu suport a l’autodeterminació dels pobles va provocar la creació de Bèlgica, Polònia, Romania, Txecoslovàquia, Turquia, Iugoslàvia;  va atorgar autonomia per Armènia (de més extensió que l’actual) i el Kurdistan (que no es va aplicar); va redefinir les fronteres d’Alemanya amb França i Dinamarca, Itàlia amb Àustria; va donar peu a la Societat de Nacions (precedent de l’Organització de les Nacions Unides, ONU) que es basava en un principi clau que Wilson reclamava: “l’autodeterminació no és només una frase sinó un principi imperatiu per a la societat internacional’”.

Els mapes polítics es mouen amb guerres, trencaments d’imperis i drets d’autodeterminació pactats i/o defensats i/o aixafats. Els darrers exemples són Escòcia i Catalunya. El primer cas, es van respectar unes regles de joc per jugar el partit i Anglaterra va sortir victoriosa. En el nostre, ja ho sabem, l’Estat no va voler pactar res i, per tant, l’1 d’octubre i el 21 de desembre configuren la fotografia del final del partit. Els opinadors han fet ús de les metàfores per explicar la situació. Una vegada més les figures retòriques són –lluny de ser teoria d’un examen d’estudiants- un instrument vàlid per entendre el món immediat: el partit en empat que classifica Espanya; la camisa de força del 155 vers Catalunya; ara cuinem la recepta de la rendició; passem les pantalles d’un joc informàtic; saltem la paret – xoquem contra la paret; estem en la roda del hàmster, som la pedra a la sabata, hi ha bocs expiatoris, cacera de bruixes, etc.

Potser com deia el doctor Trueta, a l’últim capítol de “L’esperit de Catalunya” (1946): “Un cop més, en el futur pròxim, Catalunya tornarà, pacífica i desitjosa de ser una bona veïna, si els altres li són bons veïns, o bé brusca i font de permanents problemes, si és torturada”. Doncs, això!

 

De presons i Nadal

hand_faust_violent_ward_victory_chains_freedom_break_out-732743.jpg!dAquests dies han estat dies de pau, de retrobaments, de compartir il·lusions i regals, de menjades en família, de converses, de veure créixer petits i grans, de trobar a faltar gent estimada, etc. En molts llocs les llums i els actes diversos (pastorets, mercats de Nadal, etc.) han tingut una naturalitat dels anys anteriors però, certament, hi havia quelcom diferent. La campanya electoral fruit dels nous fets d’Octubre i els empresonaments i exilis no han deixat de coexistir amb les tradicions ancestrals.

És en aquest moment que cal fer l’esforç d’entendre com deuen estar els que són privats de llibertat per haver escoltat la veu del poble. A les presons solen donar permisos a molts dels interns i només s’hi queden els que han tingut conflictes greus a dins o els més perillosos. La injustícia espanyola ha deixat allí a l’Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

La literatura a vegades serveix per llegir i sentir en lletres d’altri un sentiment que ara se’t fa present. Ara no puc de deixar de pensar en el poema intitulat Presoner del gran Jordi de Sant Jordi, amb un humanisme exaltant i un occità molt catalanitzat, que ens apropa les sensacions d’ell mateix pres pels Sforza de Milà el 1423 en el si de les lluites catalanoaraagoneses pel control de la península itàlica des del regne de Nàpols. Les dos primeres estrofes diuen així: “Deserts d’amichs, de bens e de senyor, / en estrany loch y en stranya contrada, / luny de tot be, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caytivada, / me trop del tot en mal poder sotsmes; /  no vey algu que de me s’aja cura, / e soy guardats, enclos, ferrats e pres, / de que·n fau grat a ma trista ventura. // Eu hay vist temps que no·m plasia res, /  ara·m content de ço qui·m fay tristura, / e los grillons laugers ara preu mes / qu’en lo passat la bella brodadura. / Fortuna vey qu’a mostrat son voler / sus me, volent qu’en tal punt vengut sia; / però no·m cur, pus ay fayt mon dever / ab tots los bons que·m trob en companyia.”

Certament han complert i ara paguen amb la seua llibertat els anhels de molts catalans. No podem deixar de tenir-los al cap i al cor ni que sigui en temps de joia perquè la seua honestedat és la que ens fa més hereus del país que volem lliure.

Foto: https://pxhere.com/en/photo/732743

 

 

 

 

 

La paradoxa catalana

paradox botoms

Hi hem tornat. Contra vent i marea les forces independentistes hem pujat de vots totals. Els que deien que els 2.040.000 vots de l’1 d’octubre eren fruit de la manipulació han vist com se superava aquesta xifra en 25.000 més. Per altra banda, la bona notícia de la gran participació (sempre un motiu d’alegria en democràcia) també fa que el vot espanyolista creixi. El petit espai intermedi es manté prou estable.

Som davant d’una paradoxa? La paraula és composta i conté l’element “para” que vol dir “contrari” i “doxa” que vol dir “opinió”. En el nostre coneixement universal en tenim molts exemples: primer l’ou o la gallina? La paradoxa del mentider ens diu “Aquesta oració és falsa”? La paradoxa de la destinació ens diu que tot està escrit…

Davant d’aquesta lluita política hem vist com s’ha cridat a files les forces de la reserva, tot l’arsenal ha estat al camp de batalla. Bé, tot no. Als independentistes ens han deixat sense els nostres grans vaixells, un a l’exili i un altre silenciat en una presó. L’Estat –en una visió global- ha usat tot el poder mediàtic, policial, polític, judicial, econòmic, etc. per guanyar la batalla… i ha perdut. Algú em va dir ahir que hem guanyat la batalla de l’Ebre… potser el símil serveix. Ara cal guanyar la guerra però l’experiència ens diu que les guerres de trinxeres són extremadament lentes i amb un cost elevat per Catalunya, Espanya i Europa.

Som doncs d’una paradoxa? Hi ha una majoria independentista en vots? Hi ha un majoria per acceptar l’immobilisme com a única recepta? Cal dir, ara sí, les coses pel seu nom i parlar de nació, de cosobirania, de reconeixement, d’autodeterminació, etc.

Ahir diverses cancelleries europees, amb Alemanya al capdavant, demanen sense embuts una taula de negociació. El mateix president Puigdemont també la demanava. El règim del 78 és capaç de moure fitxa o només sap portar persones al jutjat? Criminalitzar les manifestacions pacífiques aporta res? La democràcia espanyola és un oxímoron?

Ara venen temps de recolliment familiar, bon Nadal i bones festes a tots, però no podem oblidar que tenim representants socials i polítics que no seran a casa. Un record i mil gràcies per tot!

 

13_Sun_LakesFa uns dies vam anar al CCCB a veure l’exposició Després de la fi del món. Després de dos segles de transformació irreversible del planeta Antropocè sembla que estem abocats a l’ocàs. L’exposició és multidisciplinar: filosòfica, artística i experimental i posa èmfasi en la darrera oportunitat del humans per mitigar el dany causat, la reversió es dóna per impossible.

S’inicia amb una romàntica imatge del “Blue Marble”, la imatge més típica de la Terra feta per l’Apol·lo 17 el 1972. Després una exposició de fotografies enormes fetes des de diversos satèl·lits ens fixa la mirada en la intervenció humana (mines obertes, illes artificials, aglomeracions urbanes, desforestacions, etc.): literalment “estem movent muntanyes”. La lluita té dos forces oposades: el capital financer amb una explotació extrema i l’impacte del canvi climàtic. Per exemple, Singapur ha augmentat cap al mar un 30% la superfície però aquest creix 4 mil·límetres cada any: qui guanyarà? Per al 2100 es preveu una alçada 2’5 metres superior de l’aigua del mar.

Al final de la mostra, trobem la idealitzada ciutat del futur amb més calor, aigües més àcides i un depredador –l’home- que ja no té on trinxar. Els oceans amb espècies que moren i d’altres que rendibilitzen el nou hàbitat és la nova regió indòmita. No tenim opcions fora de l’atmosfera i ho sabem però estem alienats pels “superpoders” polítics.

Els textos acaben amb una reflexió inquietant “La consciència ecològica és una oportunitat excel·lent d’explorar l’ansietat. Si no t’agrada explorar l’ansietat, pots provar d’encobrir-la. La pots evitar menjant, drogant-te, declarant una guerra o destruint la Terra. L’ansietat, però, és un àcid universal. L’ansietat ho abrasa tot. És millor reconèixer-la que no destruir la Terra amb l’esperança d’evitar-la”.

PS. Imatge de Sun Lakes (de l’exposició)

La mania de prohibir

GrocAra fa uns dies que la democràcia espanyola (oxímoron!) es dedica a prohibir el color groc: als llacets reivindicatius de la gent, a les bufandes, a les llums de les fonts de les ciutats, etc.  Els han dit que aquest color (fruit d’una cançó) és el de la solidaritat amb els presos polítics i, “tan panchos”, a cop de resolució,  dicten el que es pot fer i el que no, el que es pot dir i el que no… voldrien poder formatjar-nos el nostre cervell i posar-nos les coordenades mentals de la gent “normal”: ser ciutadans espanyols i sentir-nos-en orgullosos.

Potser el repressor és més lector de la simbologia que tots nosaltres. Així sap que el groc s’associa a l’or i al Sol i a la capacitat de veure, d’elevar-se per damunt de tot, de contemplar i comprendre. Potser ens vol previndre del color de l’esperma de Ra segons la tradició egípcia; de l’arribada de Jesús, el messies; com els Cherokis, de la capacitat de transformar una realitat; de la relació amb el desenvolupament i l’autonomia?

Desconeixem amb certesa si el repressor no vol que veiem més enllà, que ens esquitxi cap líquid corporal, que ens arribi la redempció com a poble, que transformem la realitat, que recuperem els diners que fugen cap a l’Estat o que tinguem autonomia plena. Potser és un emulador de Molière que quan va veure morir a l’escenari un actor vestit de groc va llençar la mala fama al color. O, potser, més malèvolament, emula Erwin Wardman –director del New York Press- que el 1898 va qualificar els diaris New York World (de Pulitzer) i New York Journal (de Hearst) de grocs, és a dir, de sensacionalistes però també de covards (sentit figurat).

Deu ser això, ens volen vius, acovardits i “normals”… per poder continuar pagant el seu Estat fallit i que no puguem albirar cap nou horitzó nacional.

democracy.jpg

Segons la piràmide de Maslow tenim una gradació de les nostres necessitats en tant que humans: així a baix trobem les fisiològiques i pujant les de seguretat, filiació, reconeixement i d’autorealització.

Podem viure (respirar, mantenir la casa, sopar amb amics, treballar bé i sentir-nos plens) tenint un govern a la presó o l’exili? Sí, amb indignació. Podem assimilar i normalitzar que no hi hagi separació de poders? Sí, amb vergonya. Podem normalitzar que els feixistes es manifestin pel país amenaçant i fent crides a matar el nostre president? Sí, amb ràbia. Podem naturalitzar les humiliacions de l’Estat cap als catalans? Podem veure la manipulació dels informatius de RTVE i els insults des de moltes cadenes? Sí, amb ira. Podem veure com els policies que van fer un ús desproporcionat de la força l’1-O seran condecorats? Com la jutgessa que ha d’escoltar els defensors del vicepresident i consellers dóna menys de 24 hores per la seua defensa i està amb el mòbil quan li parlen? Com els ministres neguen que hi hagués violència el dia del Referèndum? Que la policia enviï fotografies aèries i faci piulades a favor de les manifestacions espanyolistes quan no ho fa de les altres? Que es faci declarar professors per parlar de les càrregues policials? Que es vegi la policia espanyola cantant “A por ellos” quan van cap a Catalunya? Sindicats de policies posant creus als nostres representant? I un llarg i vergonyós etcètera. Sí, amb llàstima, por, dol, malestar, etc. i més quan l’Estat (en conjunt) no fa res ni qüestiona cap d’aquests comportaments.

Segurament en el nostre dia a dia acabem acceptant resignats no els fets sinó la nostra incapacitat de fer-hi front.  Els manuals de defensa d’una nació són la violència o bé es pacten amb estats democràtics: d’aquí la  nostra desorientació. Potser quan veiem que al món sí que s’escandalitzen d’aquestes coses pensem amb dol i resignació que vivim –per força- en un Estat on la piràmide democràtica és ben lluny del vèrtex.

Això sí, a ulls del món, unes eleccions són un model homologable: si som una nació que es vol lliure, ho haurem de demostrar el 21-D. I el món (especialment Europa) haurà de veure les xifres… o mirar a terra ple de vergonya!

PS. Imatge extreta de https://www.dailyrant.com.au/society/democracy-voting-illusion-choice/

 

%d bloggers like this: