Feeds:
Entrades
Comentaris

La Lluna, si us plau!

llunaFa temps que les derrotes dels catalans contra els castellans ens han portat a l’autocensura, a comprar el marc mental de Madrid,  a desenfocar molt els problemes i les solucions; ens donen corda, rodem, però no avancem!

Sorprèn que parlem del rei d’Espanya, Felip VI, amb la normalitat de la pròpia ignorància… algú sap si Felip I (aquest sí que és impossible!), II, III, IV o V van signar cap document amb aquest títol? No, eren reis de Castella i d’Aragó, entre altres títols. No és fins el 1870 que trobem la denominació actual oficialitzada a la Constitució. Per què no parlem nostradament  de Felip V d’Aragó o del Felip V, Comte de Barcelona, que seria més correcte ni que sigui per reprovar-lo?

Llegeixes amb estupefacció que Espanya va descobrir Amèrica… quan no cal ser doctor en història per saber que va ser un mèrit/demèrit de Castella (herència d’Isabel). L’únic port des d’on es podia comerciar era el de Sevilla i era un comerç prohibit als estrangers, inclosos els catalans/aragonesos, fins que el 1765 es va permetre a Barcelona, i altres ports, de fer-ho.

En un altre ordre de coses, encetem debats intensos sobre si és just que els camions paguin el 50% dels peatges (alguns des d’editorials de diaris territorials) o que el tram lliure sigui aquest i no un altre sense adonar-nos que a Castella no tenen aquests dubtes perquè no tenen autopistes (o poquíssims quilòmetres) sinó autovies de franc en bona part construïdes i mantingudes amb els nostres diners.

Guanyen ells perquè nosaltres mirem el dit i no la Lluna. Seguim!

Imatge: https://twitter.com/XBescos/status/793875137510707200

 

franquismo.jpgDurant i després de la Transició  els governs espanyols de centre, pseudoesquerra i dreta partien de la premissa que el nacionalisme espanyol quan és supremacista i vol aculturitzar les regions de l’Estat que no són castellanes és dolent o potser els governs espanyols només seguien la vella fórmula del conde-duque Olivares “que se note el efecto sin que se note el cuidado” i van començar la reconquesta del poder central.

La legislació posterior al cop d’estat de Tejero va suposar una frenada en sec de qualsevol vel·leïtat de descentralització política i va afavorir-ne una d’administrativa (comunitats autònomes) amb un vernís de política que només servia per gesticular nacionalment, fomentar la corrupció regional i, a la pràctica, no qüestionar l’hegemonia del nacionalisme espanyol.

Des del 2000 la dreta espanyola ja no tenia cap voluntat d’amagar el seu nacionalisme excloent i el PSOE, malgrat les paraules més amables, va seguir el mateix camí. El trencament de l’acord entre Catalunya i l’Estat que van suposar les retallades a l’estatuet del 2006 va ocasionar un nou escenari a partir del 2010: una gran part de la societat catalana va optar per la independència.

El pensador Harari parla d’aquest nacionalisme-feixisme com a monstre: vol aniquilar un altre que considera inferior. En molts països s’ha fet pedagogia i s’ha venut una imatge molt crua que ha provocat un efecte contrari al desitjat ja que no s’hi identifica ningú però a Espanya mai s’ha menystingut el franquisme i, per tant, el monstre no ha desaparegut mai. Tot just ara, sense caretes, comença la competició per veure qui d’entre el PP, Cs o Vox és el més fidel al model de nacionalisme que Franco va consolidar amb la seua dictadura.

Un monstre ve a veure’ns.. i és un vell conegut!

Imatge extreta de : https://iniciativadebate.net/2017/11/04/este-pais-apesta-a-franquismo/

felicitat

Ara tot just fa un any del Primer d’Octubre: una gran demostració de conviccions i astúcia. Després va venir el 2, el 3 i l’aturada de país, les renúncies… la desorientació i, finalment, la declaració simbòlica sense cap conseqüència efectiva… però que ha servit a l’Estat per empresonar els nostres líders de manera injusta. Veure com els Gobiernos a Madrid neguen la brutalitat policial, la injustícia persegueix ciutadans que expressen opinions o com creix el feixisme sota l’obra de Cs i Vox fa ràbia. Els resultats del 21D ens van situar a les portes d’una majoria en vots però no vam passar la barrera que ens atorgaria el mandat democràtic clar i indiscutible.

I què hem de fem ara? No tenim un rumb clar. Massa grandiloquència i massa pocs banys de realitat, que sempre poc plaents. Sents parlar de defensar la República que ningú va veure i mentrestant, amb el cap cot, ens toca gestionar una autonomia. Això genera ràbia… molta. La impotència és enorme i el mal que ens fa veure la nostra bona gent a presó ens commou cada dia. Una petita minoria opta per la radicalitat sense que ningú expliqui com es fa això de ser independents sense cap enfrontament civil i sense cap mandat democràtic homologable arreu del món. D’altres es conformen en la gestió de la realitat i aspirar a uns temps més propicis per fer el nou assalt.

Bucay ens parlava en un conte que la tristesa i la ràbia es van bescanviar la roba fa molts anys i que per això sempre que veiem la ràbia hi podem intuir la tristesa. I potser és això, la ràbia és hereva de la tristesa però deixar-nos portar només per la ràbia pot conduir uns pocs a la violència i llavors no tindrem la victòria moral i de vots que necessitem. La prudència no ens pot fer traïdors però no calcular les pròpies forces ens pot conduir al fracàs. Seguim i seguim i quan siguem més… ens autodeterminem i llavors sí, ens defensem a ultrança.

­­Train_wreck_at_Montparnasse_1895.jpgViatjar sempre ha estat una cosa entre plaent i complexa: plaent perquè et porta on vols, veus món i et permet ser més cosmopolita; i complexa perquè la mobilitat requereix d’enginys i no sempre s’ajusten al que volem o ens ve de gust.

Fins ara la meua distància més llarga en tren era Donosti però el repte d’emular el mític Reus-Paris-Londres superava en escreix les antigues expectatives. La gran velocitat a Espanya ha portat un trinxament dels serveis de rodalies (especialment a Catalunya) i els de curt recorregut ja que els diners s’han posat a les grans línies (deficitàries i impagables). Tot just ara la rentabilitat només s’albira al Barcelona-Madrid, l’únic que es vol explotar privadament! Però quan uses línies rentables (amb molta freqüència de viatges i un enorme nombre de viatgers) t’adones que ben usades et fan proper allò que abans era impossible o que requeria de l’aviació per ser eficient.

El trajecte Barcelona-París (operat per RENFE i SNCF) es fa amb 6 hores i poc més. Tens un bon servei de wi-fi i et pots posar amb un portàtil a fer el que vulguis. El fet d’aixecar-te i poder anar al bar et fa trencar la rutina de ser sempre a la butaca. Les vistes són molt agradables i travessar França és una font de paratges immensa.

El tram amb Eurostar que uneix París i Londres (també amb ramal a Brussel·les i Amsterdam) és un veritable fil conductor entre l’illa i el continent. Una alta freqüència de trens et permet ajustar el teu horari si bé la wi-fi en tot el trajecte és pèssima (impròpia d’un servei gens barat). Les vistes aquí són també un punt feble… sempre és bo descobrir nous espais però no et criden molt l’atenció. Si vas amb primera classe tens el dinar o sopar inclòs que sempre és d’agrair. La sala d’espera és petita per acollir un volum de viatgers com el que es genera a l’estiu i els controls fronterers anglesos són molt i molt exhaustius.

El vell tren (a casa nostra des de 1855) té una renovada força en aquests trajectes entre grans ciutats i fa que amb salts puguis gaudir de la vella Europa d’una forma àgil i còmoda. I menys a Tarragona, fas cap al bell mig de la ciutat! A partir de certa distància però l’avió continuarà sent el rei indiscutible però hi ha un camp entremig que cadascú ha de valorar si el vol fer o no amb tren o si vols fer Interrail (des de 1972) i anar saltant en la mitja distància.

Viatgers al tren!

 

Foto: La locomotora 120-721, estampada contra el terra del carrer Rennes el 1895 (foto: Studio Lévy & fils).

 

 

 

London, ai!

londonai.jpgAquest agost hem estat uns dies a Londres. És una ciutat que no deixa de sorprendre mai!

Quant de menjar! De quants països! I que car! Els aliments en general formen part de la idiosincràsia de “The City”. Arreu et trobes establiments de restauració o petits establiments que ofereixen una  veritable mostra de cuina del món i un munt de botigues per comprar-ne,  de luxe o més planeres, així com molts i variats mercats (fixos o improvisats i amb molt menjar “in situ”): pots emular Marco Polo només passejant però la petjada oriental (la gegantina i totpoderosa British East India Company va fer molt per això) és la que és més present: l’imperi reneix a la capital en forma de dieta. No tot són flors i violes,  entaular-te és car: la conversió mental euro-lliura ens fa trampa i el sobrecost “discrecional” del servei acaba de fer el pes.

Quant a la dieta cultural trobem un munt museus públics gratuïts, espectaculars i renovats: per exemple, el Natural History Museum té un nou discurs molt engrescador més enllà dels dinosaures; el Imperial War Museum té un espai sobre l’Holocaust que està molt ben tractat i que ja voldrien arreu; el National Maritime Museum és una mostra de passió per la navegació i per fer-se entendre davant dels petits de casa. Ara, en alguns, et forcen perquè facis un “donatiu” i si vols veure alguna exposició temporal els preus són elevats i et toca seleccionar amb criteri.

La metròpoli és atractiva, els edificis i les estacions de metro-minicentres comercials et fan plaent la mobilitat com no es veu enlloc. Els parcs, immensos i farcits d’ocells, t’asserenen en una ciutat que bull d’autòctons i molts turistes; et sents ciutadà del món. A les zones comunes hi sol haver silenci, els indígenes són molt curosos comparats amb els turistes, però als pubs es mostren molt més cridaners.

Comptat i debatut, és una veritable metròpoli, atractiva i polièdrica com poques i que t’exigeix, si vols viure-la intensament, una bona butxaca i moltes ganes de descobrir com roda el món. Val la pena!

 

20180728_091615.jpgAquest juliol vam tornar a buscar una ruta de Pedals del Món. Sempre buscant la fresca, vam optar per la ruta del Bidasoa (Bidasoako Pedalak) entre les zones de Nafarroa, Guipuskoa i Iparralde.

Després de pujar per Osca i Jaca arribes a Iruña i ja t’adones que la verdor comença a guanyar terreny però no és fins que enfiles la carretera cap a Irún que t’adones que hi ha uns paratges on, a l’estiu, només hi ha un color: el verd! La ruta comença Donestebe (Nafarroa), un petit poblet on la pedra senyoreja els carrers. D’allí ens endinsem pel parc Bertisko Jaurerriko que ens porta a Zugarramurdi: zona de bruixes i ja ben propera del País Basc francès. L’endemà ens hi endinsem i només te n’adones perquè la llengua que complementa el paisatge i el basc és el francès però la verdor i l’arquitectura és la mateixa d’abans. L’arribada a la “ría” del Bidasoa per Hendaia és molt agradable i un vaixell ens creua cap a Hondarribia, una ciutat que bull a la vora del mar i del riu: la Bella Easo se’ns fa present. El sender per la vora del golf de Biscaia és (malgrat la pluja fina) el tram més bell de la ruta i quan arribem a Pasai –la part antiga és un apèndix urbà de l’Àtlàntic- ens permet iniciar la remuntada del riu vers Errenteria i Oiartzun, allí les rampes del 30 per cent ens donen una benvinguda i ens recorden -entre les nostres rialles, cabrejos i suades- que hem de recuperar alçada fins a Bera, una altra joia per al viatger tranquil. El darrer dia els senders en alçada i les pujades per antigues calçades romanes ens retornen al punt d’inici amb un 200 km i un 6.000 metres de desnivell positiu sobre les cames.

La verdor és el fil conductor de tota la pedalada. En molts trams la frondositat de la vegetació t’estalvia el Sol i les falgueres són omnipresents. L’altra companyia és la humitat, pels rius i rierols que ens acompanyen, per la boira matinal i per l’Atlàntic. Tot plegat un luxe vers el calorós estiu mediterrani. L’any que ve més.

 

biblia-655x368Aquests dies estem remembrant la millor etapa del final del primer assalt a l’anhelada República: la fe, la irreductible fe, és el paradigma del momentum del procés.

D’una banda, tenim alguns CDR (només alguns, no ho posem tot al mateix sac ni menystinguem la molt bona feina que fan) que s’han convertit en els nous “guardians de la fe” i exigeixen als partits que de moment tenen els empresonats i exiliats que implementin la República o pleguin (un record, milions d’agraïments i molts ànims als nostres representants que pateixen la injustícia de l’estat espanyol). Encara tinc a la memòria la 3a República dels 8 segons (10 d’octubre) i després, la 4a (la del 27 d’octubre) sense implementar res… després de discursos fedataris basats en el “ho tenim tot preparat” no vam poder defensar res perquè tot partia del supòsit del bonisme propi i el dels altres (que ja sabem que no en tenen).

De l’altra, el president Puigdemont –amb l’ostrakon a la mà- després de l’èxit electoral del 21D basat en el “tornaré” s’ha conjurat (emportant-se la vella-nova CDC) per reeditar la crida messiànica del “seguiu-me” sense concrecions al com ni al quan. Si no ho fas, ets un traïdor a la República.

És curiós com en un país laic com el nostre el full de ruta es basi en la fe cega i en resseguir allò de Sant Marc (11, 11-25): “tingueu fe”. La pauta de les tietes, el bonisme social, el radicalisme des de les xarxes socials i el sofà, l’esperit acrític de molts dirigents del nostre país, etc.  ens configura un pensament col·lectiu que fa que ningú vulgui dir que l’emperador va despullat.

Jo, incrèdul, continuo des de fa anys preguntant on puc trobar el manual de defensa –a la catalana- de la República. Sense que algú m’expliqui el com, les crides a la fe cega em trobaran crític i observant. De moment, l’única aposta de Realpolitik per avançar lentament (imperceptiblement?) és empassar-se el gripau de l’autonomisme i recuperar l’alè per un nou assalt, sense data i amb un 51% dels vots favorables, indiscutiblement a ulls del món, a la independència. Seguim!

%d bloggers like this: